traducció - translate - traducción

3.2.18

No ens enganyem més: aquesta és la guerra soterrada que pot acabar malament‬ | Pere Cardús

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Tenim davant una pugna amagada per a decidir si la nova presidenta ha de ser Elsa Artadi o Marta Rovira?»



L’objectiu d’aquest article és d’entendre quines són les estratègies reals, sabent que avui tenim molta més informació que no dilluns. Deixem-nos de floritures i anem al gra. La majoria republicana posa dues estratègies diferents i contradictòries damunt de la taula. No sabem quina serà capaç d’imposar-se. Però dimarts, al parlament, vam assistir a una pugna real entre l’una i l’altra. I ja podeu tenir ben clar que els dos actors principals, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, juguen fort i volen guanyar. I també podem tenir ben clar que una cosa és allò que es diu obertament i l’altra és l’objectiu real de cada decisió que es pren.

Quins són aquests dos camins? Per una banda, Junts per Catalunya vol posar l’estat espanyol contra les cordes forçant-lo a actuar contra la investidura de Puigdemont. Per una altra, Esquerra Republicana vol recuperar el govern sense trepitjar la ratlla vermella marcada per l’estat i, per tant, amb un candidat ‘autoritzat’ a la investidura. Volen la independència tots dos o no? Això és un judici d’intencions. Però pel meu coneixement d’unes quantes de les figures que defensen i dirigeixen aquestes estratègies, puc dir que la divergència no està en aquest objectiu final. En principi, totes dues estratègies pretenen arribar a consolidar la independència. Vegem-ne els detalls i els trencalls.

Fer bondat?
L’estratègia d’Esquerra consisteix a investir un president diferent de Puigdemont. És una estratègia que també té el suport de figures de pes del PDECat, per convenciment o per comptes pendents amb el president exiliat, que va optar per esborrar-los del mapa. El problema d’ERC és que fins ara ha dit que el seu candidat és Puigdemont. I també ha parlat de ‘restituir’. I que sap que hi ha un desig molt estès entre l’independentisme de base per a restituir el president expulsat pel govern espanyol amb el 155. Per tant, si no es vol posar en contra moltíssima gent d’aquest país a qui aspira a atraure en eleccions vinents, ERC ha d’intentar aplicar la màxima aquella que diu ‘que s’aconsegueixi l’efecte, sense que s’hi noti l’afany’. És a dir, no fer la investidura de Puigdemont sense que es noti que no ho han volgut i excusant-se en qüestions legals i repressives.

Aquesta estratègia consisteix a no superar el límit marcat per l’estat fins que no es pugui presentar un resultat electoral amb força més del 50% dels vots. ‘Cal acumular forces i ampliar la base’, diuen a favor de la proposta. El problema és que fer bondat no ha estat mai cap garantia de millora de les condicions de l’ocupació i la repressió. Ja ho va dir Rosa Parks: ‘Com més cedíem i obeíem, més malament ens tractaven.’ I és que l’estratègia de l’estat espanyol és reduir progressivament el requadre dibuixat a terra del qual no podem sortir els independentistes. Les línies vermelles són com més va més restrictives. Això ja ho hem pogut comprovar aquests mesos. La capacitat de moviment serà cada vegada més petita. Per tant, el marge de maniobra d’una legislatura dedicada a ampliar la base independentista és un misteri molt fosc.

L’èxit de l’estratègia d’ERC requereix que Puigdemont desisteixi de voler ser investit i Junts per Catalunya proposi un candidat alternatiu que no tingui cap amenaça judicial activa. Així es protegiria el risc damunt Roger Torrent i la mesa del parlament i s’acceptarien les condicions posades pel Tribunal Constitucional. Amb aquest nou president (o presidenta), es podria formar un govern. El dubte és què faria aquest govern quan arribi una altra prohibició d’un jutge espanyol. Caldria anar-se fent enrere a cada amenaça per a poder tenir quatre anys plàcids de normalitat autonòmica vigilada? I algú es pensa que l’estat concedirà el favor d’alliberar els ostatges per haver fet bondat? De debò que encara no hem tastat amb prou realisme el rigor del caràcter històric de l’estat espanyol?

I després, què?
Parlem ara de l’estratègia de Junts per Catalunya. Aquí també cal més sinceritat que no hi ha hagut fins ara. Investir president Puigdemont amb quina finalitat? Amb la idea d’exercir com a president? Amb la voluntat de posar l’estat contra les cordes davant la comunitat internacional? Com un pas previ a activar un pla B amb un candidat alternatiu quan la investidura de Puigdemont sigui declarada nul·la? Amb l’objectiu de fer unes altres eleccions si ERC no la facilita? O bé per a emprendre un blocatge institucional que acabi activant alguna mena de mediació?

Cal més transparència de Junts per Catalunya, evidentment. Perquè tothom veu molt clar que no hi ha disposició a fer la revolta pendent des del 3 d’octubre –quan la gent ja era al carrer– i que tampoc no es podrà governar contra l’estat espanyol, com tampoc no es va fer després del 27 d’octubre. Per tant, quin objectiu hi ha darrere la investidura de Puigdemont? Cal tenir-ho clar perquè els ‘sacrificis’ que hagin de fer els membres de la mesa o qui sigui han d’estar al servei d’una estratègia que valgui la pena. I tenint en compte com és la repressió espanyola, és normal que tothom vulgui entendre a favor de què se la juga.

És cert que hi ha en joc la dignitat política d’un poble i el respecte pel resultat d’unes eleccions. És cert que hi ha el noble objectiu de la restitució d’un president que ha estat el blanc principal de la repressió espanyola. Una repressió que tan sols ha pogut esquivar parcialment per l’estratègia intel·ligent de l’exili. Però l’exercici de realisme no el pot esquivar ningú. Per tant, cal tenir clar què es farà l’endemà de la declaració de nul·litat del TC. Es nomenarà un nou candidat per a una segona investidura? El problema d’això que passa entre Junts per Catalunya i Esquerra és el desacord sobre aquest segon candidat? ERC està disposada a fer la investidura de Puigdemont si l’alternativa de després correspon a Marta Rovira? Tenim davant una pugna soterrada per a decidir si la nova presidenta ha de ser Elsa Artadi o Marta Rovira?

Si no hi ha investidura de Puigdemont…
I si aquest fos el pla, quin paper correspondria a Puigdemont? Seria un president simbòlic a l’exili? O seria conseller d’Afers Estrangers del govern? Tot plegat són camins possibles que cal estudiar detingudament per saber quin ens acosta més a la consolidació de la República proclamada i quin ens n’allunya més. Però encara hi ha una possibilitat molt real d’acabar fent unes noves eleccions. Si Torrent (ERC) no acaba permetent el ple d’investidura de Puigdemont, no veig pas clar que Junts per Catalunya accepti d’activar un pla B i fer veure que aquí no ha passat res. Aleshores què passaria?

Evidentment, no hi ha cap majoria alternativa a la d’una entesa de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Per tant, les eleccions seran l’àrbitre del desempat. Hi haurà un vot de càstig a ERC per no haver fet la investidura de Puigdemont? Cal recordar que la majoria de votants d’Esquerra consideraven que calia restituir el president exiliat. Què farien en unes noves eleccions aquests votants? I no trobeu que la CUP podria reforçar-se amb tota aquella gent que estaria farta de la batalla entre els dos grans? Què en trauria ERC d’unes noves eleccions? I quina seria la situació dels encausats en la causa general contra l’independentisme si es complia l’amenaça de les inhabilitacions preventives? Es podrien presentar a les eleccions? Hi ha algun jurista que diu que aquesta mena d’inhabilitació no afecta el dret d’elegibilitat, sinó que és prevista per a càrrecs polítics en exercici. Però ja sabem que la llei a Espanya no s’escriu igual quan es tracta dels catalans.

I el blocatge?
I si resulta que l’objectiu fos d’evidenciar l’anormalitat de la situació i resistir-se a acceptar un cert grau de normalització vigilada i delimitada per l’estat i, per tant, es volgués mantenir el torcebraç fins que no s’hagués activat una resolució amb mediació internacional? Potser això permetria de posar-ho tot damunt la taula i negociar la situació dels presoners i la resta de represaliats? Aquest pla implicaria anar provocant eleccions mentre no s’acceptés que és la ciutadania i el parlament que decideixen el president de la Generalitat. I caldria que la ciutadania hi estigués disposada i s’activés d’una manera constant. Evidentment, no es podrien perdre unes eleccions. I caldria assumir que el 155 continuaria actiu mentre no es formés govern. És un xoc de legitimitat amb l’estat espanyol que s’ha de poder dur fins a les últimes conseqüències.

En resum. ERC vol passar per alt la investidura de Puigdemont i saltar al pla B sense haver portat l’estat al límit. Cal saber si hi ha una batalla soterrada pel nom del pla B abans d’haver resolt el pla A. Junts per Catalunya vol que es faci la investidura, però no sabem del cert si tan sols és un gest simbòlic i ja hi ha un pla B preparat o si tenen la mirada posada en unes noves eleccions.

Aquí és on som i la decisió d’Esquerra d’ajornar el ple d’investidura ha permès de destapar la capsa de Pandora. De tot, cal mirar de treure’n alguna cosa positiva. Sap greu que en un moment de repressió forta els dirigents independentistes no sàpiguen posar-se d’acord. Potser és qüestió de temps. Però a Espanya es freguen les mans i tot plegat cal reconduir-ho aviat. Ja veurem quina estratègia guanya. O si, finalment, acabarà sortint una síntesi de totes les estratègies. Aquesta situació no és nova. Però allò que no podem fer és no parlar clar.

@PereCardus, periodista


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada