traducció - translate - traducción

10.7.18

Les cinc falsedats amb què intenten negar el dret d’autodeterminació

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Redacció VilaWeb

Avui a Madrid es reuneixen el president de Catalunya i el president espanyol. Sánchez pretén oferir a la Generalitat un seguit de reformes i propostes, mentre que Torra defensarà el reconeixement del dret d’autodeterminació. Tot i haver-hi advocat fins fa molt poc, ara els socialistes diuen que el Principat no té dret d’exercir-lo i fins i tot se sumen als qui arriben a negar-ne l’existència. Es fonamenten en arguments bàsics que són falsos en tots els casos i que analitzarem dessota.

1. El dret d’autodeterminació no és un dret universalLa llei internacional té allò que es defineix com a ius cogens, és a dir, ‘normes de dret imperatiu’. Són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho decreten. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No en pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

2. El dret d’autodeterminació només val per a les colòniesLa Carta de les Nacions Unides, que tots els integrants han d’acceptar, en l’apartat segon de l’article primer declara que la seva funció és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació’. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret d’autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural.’ No es parla, doncs, en cap cas de ‘colònies’ sinó de ‘pobles’.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts d’entrada ho són en virtut d’aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d’autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès d’autodeterminar-se però no l’estat resultant, perquè no estan d’acord amb la manera l’ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per a reconèixer-ne la independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina en sigui la definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, els qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no el reconeixen.

La Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials, de l’any 1960, és un dels textos de l’ONU que hi fa referència. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d’una llista oficial de casos. Tot i això, l’article segon remarca que:

«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l’ONU i, molt especialment, la Carta de les Nacions Unides. A banda hi ha l’evidència dels fets, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d’Eslovènia: «Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta a aquests principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»

Fins i tot Alemanya l’invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»

3. Cap estat no reconeix el dret d’autodeterminacióCom ja hem vist, no és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí a fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.

L’opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només el recull la constitució d’Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui, la immensa majoria. Directament, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d’aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que el reconeixen en la constitució vigent:
  • Alemanya;
  • Angola;
  • el Bangladeix;
  • Bolívia (que l’atorga explícitament a les nacions índies que la integren);
  • el Brasil;
  • Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació);
  • Catar;
  • Colòmbia;
  • Croàcia;
  • Cuba;
  • República Dominicana;
  • l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes);
  • Eslovàquia;
  • Eslovènia;
  • Estònia (que reconeix les minories nacionals);
  • Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l’integren);
  • França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar);
  • Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport);
  • Hondures;
  • Hongria (que reconeix els drets de les minories);
  • l’Iran;
  • Kossove;
  • Letònia;
  • Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories);
  • Montenegro;
  • Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d’autodeterminar-se);
  • el Paraguai;
  • les Filipines;
  • Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles);
  • Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part);
  • Sèrbia;
  • Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística dins una entitat territorial);
  • el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se);
  • el Surinam;
  • Timor Oriental;
  • el Turcmenistan;
  • Ucraïna;
  • Veneçuela.
Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons)  o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

4. La constitució espanyola no reconeix el dret d’autodeterminacióÉs un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l’admet de manera explícita a l’article 10.2.:

«2. Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»
Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d’interpretar la seva pròpia norma a partir de les de els Nacions Unides. I hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

[…]
2. Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. Hi diu:

«Article 1.
1. Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»

I és interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els qui tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.

5.Si es tracta d’un territori autònom, no té dret d’autodeterminació sinó d’autodeterminació interna
Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s’han independitzat abans gaudien d’alguna mena d’autonomia i d’allí han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d’una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet d’exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment sinó que de manera negociada.


De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, car parteix del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda dins un estat no pot ser retirat unilateralment ni d’aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no significa automàticament que tingui el dret d’exercir l’autodeterminació i de proclamar-se independent com a manera de recuperar l’autonomia que tenia. D’això se n’ha dit la situació ‘remedial only’.

Les cinc falsedats amb què intenten negar el dret d’autodeterminació | VilaWeb

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada