Carles Camp. Barcelona, una ciutat que honora aquells que l’odien
Una de les nombroses revoltes que hi ha hagut a Catalunya des de la invasió espanyola i que caracteritzen la història catalana en general i la barcelonina en particular, va ser la revolta de caire independentista coneguda per la Jamància que va tenir lloc en dues fases entre 1842 i 1843, en el decurs de la qual la ciutat va patir dos cruels bombardejos i una dura repressió.
Els dos bombardejos van ser ordenats un pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria [a la imatge d'aquest article], i l'altre pel general Joan Prim.
El bombardeig d'Espartero va ser cruel, sàdic i totalment innecessari, puix la ciutat ja s’havia rendit. La ciutat havia desistit dels seus propòsits, els revoltats s’havien tranquil·litzat i havien tornat als seus quefers diaris i tota la població havia donat per finida la revolta. Malgrat tot, el general Espartero va decidir castigar la capitulada ciutat sotmetent-la a un cruel, llarg i indiscriminat bombardeig. No van servir de res els precs de les diverses autoritats de la ciutat, bisbe inclòs, perquè Espartero es fes enrere. Explica en Francesc Curet: “L’atac, que va durar dotze hores seguides, es feu a raig, sense cap objectiu determinat, i així les bombes queien damunt de cases humils, com incendiaven una fàbrica o ferien un edifici noble. En total, s’engegaren en aquell espai de temps 1.041 projectils de tots els calibres que van destruir totalment o parcialment 462 cases, a més de les bombes que caigueren en l’Hospital de la Santa Creu i en el militar de Sant Carles i les que van fer grans destroces en el Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, cremant-ne els tapissos que cobrien les parets”(1).
El segon bombardeig, molt més dur encara que l’anterior, va tenir lloc l’octubre de 1843. Va tenir l’agreujant de ser ordenat per un català en qui els revoltats barcelonins, pel fet de ser català, havien confiat que es posaria al seu costat. La decepció va ser total, en veure com un general català ordenava reprimir d’una manera tan brutal la ciutat que feia poc l’havia rebut com un heroi. Ens ho explica també en Francesc Curet: “La matinada del 22 d’octubre rompen el foc contra Barcelona, el castell de Montjuïc, la Ciutadella, el Fort Pio i el de Don Carles. El bombardeig va durar fins a la nit. En aquest espai de temps, foren engegats 1.351 projectils en bales, granades i bombes. Es calcula que des del 18 d’octubre fins el 24 del mateix mes, Montjuïc i les altres fortaleses van disparar contra la població i els forts ocupats pels centralistes, 5.847 projectils de tots els calibres”.
Per acabar d’arrodonir el tracte rebut per Barcelona en aquesta revolta independentista, després del primer bombardeig ,el govern de Madrid va enviar el general Zurbano a reprimir la ciutat. Un cop recuperada Reus i després d’una razzia per les comarques dels voltants de Tarragona, Zurbano va arribar a Igualada, i des d’allí, va enviar a través d’un intermediari el missatge següent a la Junta Suprema de Barcelona, que dirigia la revolta: “Diga usted a esos caballeros que allá [a Barcelona] voy immediatamente y que he de poner a los barceloneses más blandos que este guante”, mentre serrava les dents i rebregava un guant que s’havia tret de la mà.
Zurbano estava disposat a entrar a Barcelona a sang i foc i ja havia donat ordres perquè el comandant del castell de Montjuïc Echalecu bombardegés Barcelona en sentir el primer tret des de la ciutat. Empipat per trobar resistència en el seu camí cap a Barcelona va adreçar a la seva Junta Suprema aquesta terrible amenaça:
“Al gobernador del castillo de Montjuich le he dado la orden para que bombee a Barcelona y la reduzca a ceniza si es menester en el momento que los que obedecen la Junta rompan fuego contra las tropas que yo conduzco. Lo repito a Vds. Advirtiendo que no se separará de mi propósito la sutileza de la Junta, las personas comprometidas y cuantos siguen el pronunciamiento abandonen la ciudad, pues aunque sólo queden los edificios no dejará de efectuarse el bombardeo... La suerte decidirá el resultado, pero cualquiera que sea, BARCELONA HABRÁ DEJADO DE EXISTIR .
La ciutat es va salvar pels pèls, ja que Zurbano va haver d’anar a socórrer Espartero que es trobava en situació desesperada a Castella.
I què fa la ciutat de Barcelona amb un personatge que tenia el propòsit de destruir-la i esborrar-la del mapa per sempre més? Doncs, ni més ni menys, el premia dedicant-li un carrer: el Carrer Nou de Zurbano.
Escriu Francesc Curet en el seu llibre La Jamància: “Ara direm, com a incís, que és inconcebible que Barcelona hagués posat el nom de Zurbano a un dels seus carrers i que encara continuï amb aquesta denominació en el nomenclàtor”.Aquest lament, escrit el 1961, continua essent vàlid avui, el 2011, 50 anys després, amb una democràcia que se suposa que hem recuperat.
I no contents amb això, els barcelonins també dediquen un carrer als responsables dels dos cruels bombardejos explicats més amunt: el renegat Joan Prim amb la rambla de Prim i el sàdic Espartero amb el carrer Duc de la Victòria.
Tot plegat i el vitrall que a Santa Maria del Mar on hi surt retratat un altre gran admirador de Catalunya i Barcelona, el cruel dèspota Felip V de Castella, em fan pensar que, si més no, la ciutat de Barcelona té un sentit de la memòria històrica força peculiar.
Carles Camp
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada