La resolució del TSJC sobre la immersió i les últimes mesures del Parlament atien la pressió anticatalana a Madrid
El Punt Avui recull una vintena de problemes generats no per Catalunya sinó per Espanya
Carles Ribera
“Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.La catalanofòbia no és nova, però en els últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.
Recuperant el fil de Gandhi, Espanya ja no ignora el sobiranisme perquè s'ha fet massa important. Ja no se'n riu perquè veu que Catalunya es mou seriosament per la via nacional. Toca l'agressió. Política, amb un PP i un PSOE que si en res es posen d'acord és en l'objectiu recentralitzador. Amb un poder judicial polititzat que ha trossejat l'Estatut per mitjà del Tribunal Constitucional i el Suprem vetllant perquè no quedi cap serrell despentinat. Paral·lelament, una caverna mediàtica que fa allò que ha fet sempre, amb menys inhibicions.
Problema i necessitat
Catalunya, vista des de Madrid, és un problema, però un problema imprescindible pel fet que és una font de redistribució de riquesa, punta de llança en molts aspectes i també juga una certa funció de boc expiatori quan convé. Contràriament, Espanya, vista des de Catalunya, no només és un problema sinó que, per primer cop en la història, una majoria social creixent té clar que aquest problema que es diu Espanya no forma part necessàriament de la solució. Mentre no arriba l'última etapa del full de ruta gandhià, l'atac és duríssim. En aquestes planes hi ha una vintena d'exemples, recopilats per les diverses seccions d'aquest diari, que evidencien quin és l'obstacle real.
1. Un espoli fiscal crònic del 8% del PIB anual
Catalunya suporta un dèficit fiscal crònic que no ha estat capaç de rebaixar cap dels sistemes de finançament des del 1986. Des d'aleshores i durant 24 anys, 213.963 milions d'euros han anat a Madrid i no han tornat. De mitjana, el país ha perdut cada any un 8% del seu PIB, segons l'última balança fiscal actualitzada pel govern. El 2009, cada català va perdre 2.250 euros.
2. L'Estat no paga els deutes a Catalunya
L'Estat colla els territoris perquè s'ajustin als objectius de dèficit (l'1,5% del PIB aquest any), però no paga els deutes a Catalunya. Un exemple: el govern espanyol hauria d'haver transferit l'any passat a la Generalitat els 759 milions corresponents a la liquidació de les inversions de l'Estatut del 2008. Fonts del govern espanyol, però, ja posen en dubte que arribin el 2012.3. Traspassos amb comptagotes
El govern espanyol ha estat reticent a transferir les noves competències que l'Estatut ha atorgat a la Generalitat. El govern d'Artur Mas va heretar una llarga llista del tripartit que, per ara, no s'ha buidat per les reticències estatals de dotar les transferències dels recursos necessaris. Entre els eternament pendents hi ha les beques o 150 edificis de la Seguretat Social.
4. La gran retallada de l'Estatut, al TC
La sentència del TC contra l'Estatut encara cueja i té conseqüències jurídiques. Tot i tenir l'aval de la majoria del Parlament i de la ciutadania, els jutges del TC van retallar el caràcter “preferent” del català en l'administració i els mitjans de comunicació públics, van deixar tocat part del model judicial i van eliminar competències sobre caixes.
5. No al català al Congrés i a Europa
Els partits catalans, incloent-hi el PSC, han demanat per totes les vies que el català pugui ser llengua d'ús al Congrés i al Senat, i també al Parlament Europeu. Tot i que és una llengua cooficial a l'Estat, el PP i el PSOE s'hi han negat sempre en rodó. L'única escletxa era el Senat, però el govern de Rajoy ja
es planteja tancar-la.
es planteja tancar-la.
6. Fer un referèndum: missió impossible
La Constitució diu de manera clara i precisa que la nació espanyola és una “indivisible unitat”. També fixa que l'Estat és l'única autoritat que pot convocar referèndums. Quasi tots els partits catalans admeten que la llei de consultes –ara en tràmit parlamentari– no podrà mai servir per convocar una consulta sobre la independència.
7. Guerra oberta per evitar un ‘hub' al Prat
Les institucions i la societat civil de Catalunya estan batallant des de fa anys per fer del Prat un hub, un nus de connexions internacionals, una decisió estratègica vital per a l'economia del país. Des d'Espanya, però, no es veu amb bons ulls la competència que el Prat podria fer a Barajas i s'ha frenat el seu enlairament.
8. Resistències amb el corredor mediterrani
El Congrés rebutjava ahir, en un capítol més del drama, fer de l'eix ferroviari mediterrani “la prioritat” de l'Estat. Després de vèncer les reticències del govern socialista, Europa el va prioritzar a l'octubre en la xarxa bàsica, però el nou executiu del PP ha recuperat la idea de la inviable travessia central pirinenca per l'Aragó mentre demora les inversions a Catalunya.
9. Més peatges que autovies
Fa menys d'una dècada que els únics eixos viaris eren de peatge –les autopistes estatals AP-2 i AP-7 i les autopistes catalanes del Garraf i el Maresme–. La Generalitat ha construït o construeix la majoria d'autovies –eix del Llobregat, C-17, eix diagonal i eix transversal–. L'Estat només ha fet l'A-2 de Lleida a Barcelona i un tram d'Olot a Besalú.
10. Rodalies i el dèficit d'infraestructures
Foment admet un dèficit de 5.748 milions d'inversió en infraestructures a Catalunya. La major part són els 4.000 del pla de rodalies, dels qual només se n'han invertit 352. El problema és que el reconeixement no recupera el temps perdut quan ha fet figa la capacitat d'inversió pública. Moltes obres pendents trigaran dècades a fer-se.
11. Torna l'amenaça del transvasament
El ministre d'Agricultura, Miguel Arias Cañete, va fer públic pocs dies després del seu nomenament que era necessari elaborar un nou Plan Hidrológico Nacional, basat en la solidaritat, i tot i que no es va referir directament ni a transvasaments ni a l'Ebre, va fer disparar totes les alarmes a les Terres de l'Ebre, on encara és present l'amenaça d'extreure 1.050 hectòmetres cúbics anuals.
12. Una llengua en extinció als jutjats
Només un 14,5% de les resolucions judicials dictades el 2010 es van redactar en català. L'ús de la llengua pròpia del país en sentències decreix de manera constant des del 2004, sense que s'arbitrin mesures per corregir-ho. El rebuig del català en la justícia s'ha tornat a evidenciar amb una resolució del TS que denega un recurs perquè no estava escrit en castellà.
13. Tots els cotxes amb la E d'Espanya
Quan l'executiu de José María Aznar va regular les noves plaques de matrícula dels cotxes va ignorar les peticions de diverses comunitats autònomes per introduir els identificatius corresponents i va dissenyar unes plaques en què només hi ha la E d'Espanya. Molts conductors que han optat per un adhesiu amb el CAT han estat multats, també pels Mossos.
14. Reivindicació de la gestió del 0,7%
Fa dos dies, va ser el secretari d'estat de Serveis Socials, Juan Manuel Moreno, qui ho va verbalitzar: “Les subvencions finançades amb l'IRPF es tramitaran com fins ara”. Tot i que el Tribunal Suprem ha resolt que Catalunya té la potestat de tramitar, resoldre i pagar els ajuts del 0,7%, l'Estat, com si sentís ploure.
15. El creixement de la catalanofòbia
El sentiment social, polític i, fins i tot, cultural de catalanofòbia s'ha estès per tota la península com una taca d'oli. Els tòpics anticatalans, les acusacions d'insolidaritat o, fins i tot, a vegades, els insults directes només pel fet de ser catalans. Des de Quevedo fins a Federico Jiménez Losantos, la llista seria enorme.
16. Emissions de TV3 i divisió del català
En un món en què les noves tecnologies han superat totes les fronteres, no és normal que TV3 no es pugui veure al País Valencià, que es posin entrebancs a l'acord per a la reciprocitat amb Canal 9 i que s'hagin imposat multes multimilionàries a l'entitat que fins ara ho feia possible. Un pas més per dividir i afeblir una llengua maltractada, ara també a les Illes.
17. Dèficit sobrevingut pels incompliments
Catalunya va tancar el 2011 amb un dèficit del 3,29% del PIB, però l'Estat li computa un 3,72% perquè no li reconeix els 759 milions pendents de cobrar per la disposició addicional tercera. Si bé l'administració estatal té l'oxigen de la UE per passar del 5,1% al 4,8%, el dèficit català ha de ser de l'1,5% el 2012.
18. El model educatiu, sempre als jutjats
La immersió lingüística, sempre qüestionada pels partits polítics nacionalistes espanyols i anticatalanistes, que de manera constant la duen als tribunals, s'aplica des del 1983, quan el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística segons la qual el català era la llengua vehicular en l'ensenyament. És el puntal de la cohesió social, defensada per partits i societat.
19. Obligats a penjar la ‘rojigualda'
Els ajuntaments i edificis del govern de la Generalitat estan obligats per una llei del 1981 a penjar la bandera espanyola monàrquica al costat de la catalana i la local a les façanes. Segons la llei, es pot penjar la bandera espanyola sola –sobretot es fa en edificis militars i de l'Estat–, però mai la bandera catalana i prou.
20. Esportistes sense seleccions
Després de dues dècades d'intents, les seleccions esportives catalanes s'han encallat en els partits amistosos. La tossudesa tant del govern espanyol de torn com de les federacions esportives estatals ha fet impossible tenir una selecció com la d'altres nacions sense estat. La llei de seleccions catalanes és al TC per un recurs des del 1999.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada