"El que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013"
 |
| Guerra freda |
Naturalment que la guerra ja és un fet. Naturalment que Espanya ha declarat oficialment la guerra a Catalunya i a partir d’ara els combats seran directes, ferotges i diaris. Hom dirà que ja fa anys que estem en guerra, i és cert. Però fins ara es tractava d’una guerra freda, d’una guerra de tensió somorta. Ara, en canvi, la guerra és a camp obert i Catalunya, com demanava Espartero, regent del Regne d’Espanya, el 1842, i com reblava Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució espanyola, el 2011, tornarà a ser bombardejada i el foc de l’artilleria serà indiscriminat. Que ningú no pateixi per la seva vida, però. No es tracta pas d’una guerra amb violència física. Armada sí, perquè la part espanyola té exèrcit i tancs, però no pas sagnant, perquè en el marc de la Unió Europea no podrà utilitzar-los mai contra el poble català. La guerra que ens han declarat és d’una altra mena, és una guerra més perversa encara, perquè es disfressa de pau per acabar definitivament amb la nació catalana, amb la seva cultura i amb la seva llengua.
I això és així perquè l’absolutisme ha descobert que en el segle XXI no cal embrutar-se les mans de sang per destruir un poble, n’hi ha prou de dir que l’oprimit és una catifa i posar-hi els peus a sobre per a esclafar-lo. La guerra, tanmateix, és un bon senyal, perquè vol dir que hi ha milions de catalans conscients que Catalunya és una nació, no pas una catifa, i que no s’aturaran per més cruent que sigui el bombardeig espanyol, farcit de mentides, de calúmnies, d’amenaces, d’insults, d’atacs personals, d’impagament de deutes, de mesures coercitives, d’augment de l’espoliació i de persecució d’ajuntaments insubmisos. Tot al contrari. Com més virulenta és la catalanofòbia més forta és la catalanitat.
Tampoc no cal sobredimensionar els nou escons de Ciudadanos. Els guanys d’aquesta formació són les pèrdues del PSOE de Catalunya i del Partit Popular, i, a més, en el còmput global de tots tres, han perdut un escó i s’han afeblit. Seria ingenu, per altra banda, pensar que l’espanyolisme no trauria les urpes quan Catalunya decidís canviar el seu estatus de poble sotmès pel de poble lliure. Quan el sotmès és submís, el dominador pot fer la migdiada tranquil. Fins i tot pot deixar oberta la porta del camp de presoners. Sap molt bé que la presa no volarà. Però, és clar, quan aquesta descobreix que té ales i comença a fer exercicis de vol, el dominador s’esvera perquè s’adona que no hi haurà mur ni filat prou alts que n’impedeixin la fugida. La guerra, per tant, ha començat i el que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013.
L’any 1999 vaig voler tancar el meu llibre “Jo no sóc espanyol” amb una frase de l’estimat Joan Brossa que em va semblar premonitòria: “Ara està sortint tot el que Franco va preparar, ara s’està posant en pràctica tota la línia d’actuació que ell va traçar”. I realment és així. Vist amb ulls d’avui, el franquisme disfressat de democràcia del 1999 ens pot semblar tebi, però Brossa no s’equivocava. El franquisme –Franco va morir, però el franquisme no–, tenia i té com a principi màxim la “indissoluble unitat d’Espanya”, i abans s’autodestruirà que no pas hi renunciarà. I d’aquest franquisme contemporani, n’estan amarats fins i tot molts d’aquells que en vida del dictador es deien antifranquistes. Eren antifranquistes per principis socials. El franquisme era de dretes i dictatorial i ells eren d’esquerres i progres, però allò que per a ambdós bàndols resultava inqüestionable era “la lengua común” i “la unidad de España”.
Per això aquests dos principis doctrinals continuen essent sagrats, tant si mana el PP com si mana el PSOE; per això Franco va morir al llit de mort natural; per això no hi va haver “ruptura” i tot va quedar en “reforma”; per això no hi va haver cap procés judicial contra un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; per això els assassins van continuar fent vida normal i molts dels seus dirigents van romandre a la política activa o van ocupar càrrecs rellevants, homenatjats fins i tot el 2010 per l’esquerra catalana; per això, trenta-vuit anys després de la mort de Franco, hi ha un tripartit espanyolista al Parlament català; per això, sortosament, han aconseguit el contrari del que pretenien i han despertat la consciència nacional del poble de Catalunya; per això nosaltres som majoria i ells són minoria. Per això, en definitiva, la seva guerra contra la nostra llibertat és una guerra perduda.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada