A Espanya se li tanquen els camins | Vicent Partal

Font: A Espanya se li tanquen els camins | VilaWeb

Avui el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, rep Albert Rivera, de Ciutadans, i Pablo Iglesias, de Podem, per parlar de Catalunya. Després de rebre el líder de l’oposició, Pedro Sánchez. Sembla, doncs, que finalment han entès la gravetat del moment. Això és una cimera asimètrica, però una cimera al cap i a la fi. I cal entendre i suposar que el senyor Rajoy pretén trobar un acord dels quatre partits espanyols per a decidir com assumeixen la declaració d’independència de Catalunya.

Però els espanyols són mals negociadors. Ho han estat sempre i no ens pot sorprendre que ho continuen essent. Això que fan ara ho haurien d’haver fet fa almenys dos anys o tres i, sobretot, ho haurien d’haver fet d’una altra manera. Ara fan tard, perquè els ciutadans de Catalunya ja hem votat i ja hem generat un mandat democràtic que vincula els representants de Junts pel Sí i les CUP. Els nostres diputats, suposant que algú els faça cap oferta, ara ja no poden acceptar-la, perquè, siga quina siga, seria contradictòria amb el resultat de les eleccions.

I no és tan solament que hagen fet tard. És que demostren que no han entès res. Seriosament: quants diputats té Podem més que Esquerra Unida? Quants diputats té més Ciutadans que el PNB? I per quin motiu, doncs, el govern espanyol dissenya aquesta cimera deixant fora tots els partits que no són estrictament nacionalistes espanyols? Ni ara, enmig de la solemnitat del moment, no són capaços d’adonar-se com és d’insultant per a molts valencians, gallecs, navarresos o bascs que els aparten d’un debat central a l’estat? Amb el format triat per a aquesta ronda de converses confirmen de fet la persistència d’allò que crea el problema que diuen voler resoldre: que el supremacisme nacionalista espanyol els encega completament. Que menystenen els altres i els drets dels altres. Que no saben llegir la realitat que els envolta.

El disseny d’aquesta peculiar cimera apunta quina via triaran. Podem discreparà a partir d’un punt, però els altres tres partits faran pinya al voltant de les seues lleis i contra la democràcia. M’estranyaria molt equivocar-me en això. És veritat que han fet tard i que el marge de maniobra s’ha reduït pràcticament a res després del 27 de setembre. Però així i tot sorprèn tan poca capacitat d’obrir el focus i encarar el problema de veres.

Espanya, fins un mes enrere, tenia tres opcions per a resoldre el conflicte català. Podia optar per la repressió, podia pensar en alguna mena de diàleg que implicàs canvis reals i de fons o podia acceptar la derrota. La diferència entre haver pres qualsevol decisió aleshores i prendre-la ara és que ara ha perdut la iniciativa i que l’adopció de qualsevol d’aquestes opcions ja no li assegura res de res.

–La via de la repressió ja no és creïble. El 9-N milions de catalans vam inaugurar una legitimitat diferent contra la qual ells no han pogut fer res. La normalitat amb què el país va tornar a la feina el 10-N fou la pitjor notícia per a ells; i ara tots, ells i nosaltres, ja sabem què passarà si tiren per aquest camí. Passarà que no poden fer res més tret d’enviar-nos un tribunal que nosaltres desarticularem el primer dia perquè el considerarem il·legítim, des de la legalitat catalana. Partida guanyada. Partida guanyada perquè Espanya ja no té un exèrcit capaç d’imposar res a Catalunya per la força de les armes i, per tant, no pot fer front a aquest desafiament en condicions de superioritat.

–La via de la negociació ja no té sentit. Tenia sentit abans de votar el 27-S, però després ja no. Què volen que negociem? Ens presenten què ens presenten la proposta serà per força inferior a tot allò que nosaltres ja hem aconseguit. Per quin motiu, doncs, hem de molestar-nos ni tan sols a parlar-hi? Una derivació possible és que la mediació de la Unió Europea obligue a fer un referèndum vinculant i acordat sobre la independència en algun moment. Però si passàs això no seria una victòria d’Espanya, sinó una claudicació per a ells. Per mi, en qualsevol cas i perquè quede clar, cap inconvenient a fer-lo…

–I finalment no estan preparats per a assumir la via de la derrota. Una derrota sempre és una oportunitat, per més dolorosa i complicada d’assumir que siga. De la independència de Catalunya, podria eixir-ne una Espanya diferent, practicable i possible i això a nosaltres no ens hauria de resultar indiferent, especialment perquè una part molt substancial de la nostra nació continuarà dins Espanya en el moment de la independència del Principat. Però no hi confie gens ni mica. Ells no seran capaços de fer, per exemple, el sorprenent exercici que ha fet en vint anys el Canadà. Així que en tot cas ja ens encarregarem nosaltres de continuar la batalla a Vinaròs i a Fraga, a Ciutadella…

El resum és que a la taula de la Moncloa no hi ha cap carta guanyadora. L’enhorabona. I preparem-nos per a fer-ho anar tot ràpid i tot bé. Que com que no tenen cap carta guanyadora triaran aquella en què se senten més còmodes, que és la repressió. I aleshores, amb tan poc de gruix de gel per trencar com ens queda, ja es tractarà només d’aguantar el torcebraç unes quantes setmanes, potser uns quants dies. I demostrar-los allò que ja els vam fer tastar el 9-N, és a dir, que no hi tenen res a fer.

A Espanya se li tanquen els camins | Vicent Partal

CAL ESPERAR | JOAN FUSTER

Joan Fuster. Publicat dins el recull Ara o Mai. Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980.

De cap a cap, la present divagació a què m’he atrevit, té molts buits a cobrir. Ja ho sé, i tampoc no em proposava dir l’última paraula del credo. Però si hi ha una esperança de salvació per al «català» ha de ser assumida enèrgicament pels catalanoparlants i pels castellanoparlants que se’ns unesquen en una mateixa concepció nacional. Sobretot, la decisió dels catalanoparlants. Que no és sempre efectiva... La campanya del «català al carrer», pose per cas, ¿quina repercussió ha tingut? I no és d’ara. Conten que, en una visita a Barcelona d’Alfons XIII, don Toni Maura, mallorquí castellanitzat, hi feia una observació oportuna: «Majestad, hay muchas banderas catalanas pero pocos letreros en catalán...» Això s’ha repetit, i es repeteix cada dia. Jo m’estimaria més una disminució de quadribarrades a canvi de més «lletreros» en català: en les botigues, en els senyals de trànsit, en la toponímia, en els menús dels restaurants. La banderola té la seua importància, però més en té la llengua. I no cal dir que, al País Valencià —no parle de les Illes—, com més banderes necessàriament quadribarrades aguantem amb una franja blava, més castellà es parla.

Això és un indici. Per «salvar» el català, d’un cap a l’altre de l’àrea lingüística, no hi ha més remei que reclamar dels catalanoparlants una fidelitat plena a la llengua, i en tots els aspectes: a l’hora d’escriure llibres i a l’hora de fer publicitat per als productes industrials. La desgràcia és que això falla. Hi ha el «mercat nacional», que funciona en castellà, tant per a les edicions dels historiadors esquerranots com per als capitalistes locals: tots coincideixen en el castellà, perquè és més lucratiu. No és una qüestió de «classes»: ho és de negoci. Totes les dretes i totes les esquerres «catalanes» odien ser precisament «catalanes», i amb el català. Si als Països Catalans, l’idioma fos fàcilment extirpable —com un queixal deteriorat—, la «classe política» hauria optat per extirpar-lo. La llengua és incòmoda, per als uns i per als altres. Des de Madrid, sobretot. Jo no estic massa segur que a Madrid els importe més una ikastola que un comando d’ETA. Més la ikastola. Quan els bascos recuperen l’èuscar, i com Déu mana, l’ETA serà supèrflua.

Als Països Catalans l’idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. 1 de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma «normal» ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s’hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant el castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d’afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta «catalana», o «catalàunica», ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid i amb la seua Constitució que ens han de salvar la llengua.

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrats que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrats, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició «gramsciana» de les «classes populars», el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els mass-media o alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’«àrea lingüística»... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en «espanyols», perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?

Si el present paper fos indefinit, les meues reflexions es multiplicarien. He de frenar-me. Jo voldria, tanmateix, que aquestes notes, escrites a corre-cuita, poguessen servir d’estímul a meditar sobre la «llengua», la «cultura» i la «literatura», pròpies dels Països Catalans, i que no ho són. O no ho són del tot. Com que jo puc permetre’m el luxe —per ser valencià!— de dir alguna impertinència lateral, n’he dita alguna, però no tantes com em deixe en el pap. Una altra volta serà. Per ser valencià, i acceptant la superstició que els valencians, els mallorquins, som «diferents», reclame Ausiàs March, el Tirant, Core11a, Roig, sor Villena, i Bernat i Baldoví. Els mallorquins reclamarien Llull, Turmeda, i la resta, tots els Aguilons xuetes, i mil capellans, i Llorenç Villalonga, i tothom que ha vingut després. ¿Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa?

És un punt de partida.

CAL ESPERAR | JOAN FUSTER

LA HISTÒRIA I EL DEMÀ

El text és la ponència que Fèlix Cucurull i Tey va presentar a les Terceres Jornades del CIEMEN, celebrades del 16 al 23 d’agost de 1978 a l’Abadia de Cuixà. Va ser publicat al volum IV de “Nationalia” (1979) i en el recull de texts aplegat en El fet nacional català a través de la història (1980).

Ja fa més de cent anys que Joan Cortada va escriure que, de la història, només n’havíem pogut aprendre la dificultat de saber-la. Es tracta, en principi, d’una dificultat inherent a tota mena d’activitat humana, a tota feina de recerca, a tot afany de coneixement. D’una manera genèrica, afecta totes les ciències i totes les arts i no en queda exclosa cap persona ni cap col·lectivitat. Però si ens centrem duna manera especial en el poble català i en el coneixement de la seva història, que és, en concret, allò a què es referia Joan Cortada, la dificultat adquireix unes proporcions i un significat realment angoixants. Ens hauria de preocupar, sobretot, que no sempre hàgim assolit de valorar degudament els enormes perjudicis que ens ha ocasionat el fet que una part de la nostra història ens fos desconeguda i que l’altra ens fos presentada, ben sovint, deformada.

Oblidem amb massa freqüència que passat, i futur formen un encadenament dinàmic que no podem ni aturar ni mutilar. Ara, el moment present, no és res més que el punt de transició entre l’esdevenidor i l’esdevingut; ara, el moment que vivim, pel sol fet de ser viscut es transforma en passat d’una manera automàtica, al mateix temps que, en resposta a les nostres accions i a les nostres actituds, condiciona, d’una manera o altra, el futur. En la dinàmica d’aquest encadenament inexorable, tot el que fem influeix d’alguna manera sobre l’esdevenidor, al qual resta lligat quan el futur més immediat es converteix en avui i en ahir, seguit sempre d’un nou futur, més o menys previsible, que continuarà formant part de la mateixa cadena. Però si la dinàmica de l’existència permet que amb l’acció de cada moment puguem influir d’una manera decisiva l’esdevenidor, aquest esdevenidor només podrà ser previst i estructurat d’acord amb la nostra voluntat quan coneguem i sapiguem valorar degudament la corrua dels esdeveniments que, tot marcant ininterrompudament el futur, ininterrompudament esdevenen història.

Nosaltres som tal com la història ens ha fet, ja que la societat present és la resultant de tot allò que ha anat esdevenint fins arribar al moment d’ara. Duem la marca del passat, de tot el que ha estat el passat, i no podem esborrar-la; i si de tot aquest, passat, de la història, no en coneixem la veritat, els seus mecanismes actuaran en nosaltres —en el nostre subconscient— amb un impuls fatalista; més si coneixem el passat, si coneixem la història i sabem afrontar-la amb esperit crític, podrem deixar de ser-ne receptacles passius i desarmats i podrem modificar-ne la influència d’acord amb els nostres projectes.

És per tot això que certs polítics, certs governants, procuren de tergiversar la història amb vista al poble; la modifiquen per tal que pugui incidir en el futur de la manera que a ells convé. És per això que els pobles dominadors falsifiquen la història dels pobles dominats, tot procurant de justificar la anormalitat del status polític que volen perpetuar els pobles oprimits, desconeixedors de la seva identitat, perdudes les autèntiques petjades que els havien fet arribar al moment actual, marxen a les palpentes sense destriar l’estimball del camí que els cal seguir si volen superar-se.

A nosaltres, els catalans; ens han amagat i deformat la història; però, si bé és innegable que el gran obstacle ha estat posat des de fora i que, per tant, és obvi que des de fora ha estat condicionat tot el que fèiem els dedins, no podem ignorar que les conveniències i les incapacitats d’una part dels de dins, alguns cops d’una manera inconscient, de vegades d’una manera volguda, han marcat formes de complicitat amb els qui, des de fora, ens han volgut mantenir, col·lectivament, sota el seu jou.

I en l’entrelligat de passat-present-futur, que, vulguem o no vulguem, ens toca de viure, com a poble difícilment som capaços de valorar amb prou esperit crític cada una de les actituds que ens disposem a prendre.

Cal que vencem la dificultat d’aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls.

LA HISTÒRIA I EL DEMÀ

PROCÉS CONSTITUENT I CONGRÉS NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

Dades

Territoris històrics dels Països Catalans

Estats: Espanya, França, Itàlia i Andorra

Gentilici: català, catalana

Superfície: 70.520 km²

Altitud: n/d (màx.:pic d'Aneto; 3.403,5 m mín.:0 m)

Població: (2009): 14,435,023 hab. Densitat: 204,69 hab/km²

Coordenades: 40° 34′ N, 0° 39′ E
.

 Mapa de les regions catalanes, segons es publica a VilaWeb.

Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català, o bé els territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Són també els territoris on han viscut o viuen els catalanoparlants.

En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la península Ibèrica, entre els Pirineus, fins a l'estany de Salses i la serra de les Corberes, al nord, i el riu Segura al sud, més l'arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses) i illes adjacents (com els Columbrets i l'illa de Tabarca), la Franja de Ponent (a l'est de l'Aragó), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia) i la ciutat de l'Alguer (illa de Sardenya), on un 30% de la població parla català.

Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.

Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països Catalans estan formats pel domini lingüístic català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el català. En aquest sentit, la dita popular defineix els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:

• La ciutat de l'Alguer a Sardenya, on s'ha preservat una varietat del català, l'alguerès, d'ençà de la conquesta catalana de 1354.
• El Carxe, on s'ha parlat català des d'una gran emigració de llauradors de les valls del Vinalopó entre els segles XVIII i XIX.

D'altra banda, el criteri històric estableix els límits dels Països Catalans a partir dels territoris administratius històrics majoritàriament catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països Catalans comprenen els següents territoris:

• Catalunya, anomenat habitualment el Principat. Està dividida per una frontera interestatal, establerta pel Tractat dels Pirineus, que separa la Catalunya del Nord (actualment forma el departament dels Pirineus Orientals excepte la part del Fenollèdes) de la Comunitat autònoma de Catalunya.
• El País Valencià, que es correspon aproximadament amb l'antic Regne de València.
• Les Illes Balears i les Pitiüses.
• El Principat d'Andorra.
• La Franja de Ponent.

Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes.

Marc històric

Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van representar pels Països Catalans:

• L'entronització de la dinastia Trastàmara en detriment de la casa d’Urgell, el 1412, forçada en unes corts manipulades per un sector de nobles aragonesos i sense esperar que arribessin els representants del Regne de Mallorques. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla, Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per primera vegada als Països Catalans.
  La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui representava els interessos del bloc feudal hispànic o espanyol, i va esquarterar l’antiga confederació catalano-aragonesa, creant les figures polítiques dels virreis, un per territori.
• La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i contribuí a la castellanització de la societat.
• 
  El feudalisme hispànic derrotà les Germanies de Mallorca i València ja que en el cas de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També l'expulsió dels moriscos fou feta en base orientada a no perjudicar el poder feudal però perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana, sobretot al Regne de València.
• 
  El bandolerisme, al Principat i al Regne de València, es pot interpretar com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es presenta d'una banda, un bandolerisme popular camperol i de l'altra un bandolersime nobiliari. El bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Segadors, al País Valencià durarà encara més.
• 
  El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís XIV de França va obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb l'arribada del segle XVII el rei francès va deixar clar que literalment, "li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.
• 
  La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una guerra de secessió de Catalunya pel descontentament de com era tractada per Castella.
• 
  Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó defensaven un model polític diferent del borbònic centralista, volien un model federal i respectuós amb els territoris històrics.
• 
  La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707 el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de 1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil. El procés de conquesta culmina el 1715 amb la caiguda de Mallorca. Des d’aleshores, els territoris ocupats per Castella, dividits per la figura dels virreis i arranats pels decrets de Nova Planta, van entrar en una deriva lenta de separació propiciada per la nova administració castellana i per la creació fictícia d’una “nación española” des de meitat del Segle XIX

Algunes dades aïllades

• En l’actualitat, no obstant, en tots els territoris però en proporcions desiguals, es manté la llengua comuna, les especificitats culturals i uns vincles comercials que no s’han acabat de perdre mai del tot. Pot ser que els dèficits fiscals siguin el factor que, en l’actualitat, evidenciï més clarament fins a quin punt la unió es manté i ens hauria de servir per defensar plegats els interessos compartits. Al 8% del dèficit fiscal generalment acceptat del Principat, cal sumar-hi el del País Valencià (aprox. un 6,3%) i el de les Illes (aproximadament d’un 14,2%). Un total que gira al voltant dels 31.000.000 € (trenta-un-mil milions) que van a l’estat i no tornen. Aproximadament un 30,6% del PIB de l’estat espanyol.
• Uns 60.000 valencians estan establerts al Principat, la majoria dels quals van i venen sovint del País Valencià.
• Curiosament el Principat és el principal proveïdor així com principal client del País Valencià. Pel que fa al turisme de cadascun dels tres territoris, 2 de cada tres turistes que van a l'actual estat espanyol, tria com objectiu un dels altres dos territoris.
• El shares de les ràdios a les Illes Balears són, en primer lloc Catalunya Ràdio (37%), RNE (28%), Ràdio de les Illes Balears/IB3 (17%) (dades anteriors a les darreres autonòmiques).
• Prop del 80% del tràfic de mercaderies del Port de Palma és amb el port de Barcelona, mentre que quasi la totalitat del 20% restant es dóna amb el port de València.
• En l’aspecte administratiu també es demostra que compartim un criteri d’administració més eficient que la fa més lleugera; mentre que el percentatge de funcionaris sobre el conjunt de població assalariada s’enfila fins el 17,3 % a l’estat, arribant al 28,68 a Extremadura, al conjunt dels Països Catalans no supera l’11,52 %, resultant els tres territoris d’índex més baix de l’estat. A remarcar que a la “mal gestionada autonomia catalana” es dóna l’índex més baix: el 9,8 %.
• Curiosament la inversió de l’estat per habitant també és la més baixa de l’estat en cadascun dels territoris. 145 €/hab. al Principat, 156 €/hab. al País Valencià i 124 €/hab. a les Balears i Pitiüses, quan la mitjana de l’estat espanyol és de 242 €/hab. (xifres del 2014). Val a dir que compartim honor amb el Euskadi (168 €/hab.) i Andalusia (233 €/hab.). Madrid també el té baix (154 €/hab.), però cal dir que gaudeix del privilegi de capitalitat, és a dir que aproximadament uns 218 €/hab. es van invertir com a infraestructures d’estat (autopistes, aeroport, estacions de ferrocarril, el museu del Prado, etc.)
• Salta a la llum freda de les dades estadístiques, doncs, que, malgrat les aparences, els Països Catalans, conserven els caràcters comercial, administratiu i cultural propis, vius i que es relacionen amb naturalitat,  tot i els impediments que l’estat espanyol imposa. Quins són aquests impediments? La manca d’infraestructures del Corredor Mediterrani, per exemple, o que enviar un container des de Barcelona a Hong-Kong sigui set vegades més barat que portar-lo a Palma, les traves a un espai radioelèctric propi (ràdios i televisions) que faciliti la comunicació en la llengua pròpia i comuna, el català, tal i com obliga la Carta Europea de les Llengües minoritàries i minoritzades, per citar-ne unes poques.

Perquè ara pot ser l’hora

Entenc bona part de les raons anteriors com algunes de les causes que han provocat que el Principat, part només del territori que ocupa la nació catalana, avanci decidit cap a la independència. Atesa la interrelació entre els territoris, i el moment d'emancipació que s'hi viu més enllà del Principat, hauríem de tenir la capacitat de capgirar la realitat social i cultural per transformar-la en una realitat política construïda entre tothom, i fent un pas endavant sense complexos.

Ara pot ser l’hora, per exemple, de plantejar la relació que el nou Estat Català, ha de mantenir amb el Principat d’Andorra, la Catalunya Nord, la Franja d’Aragó, l’Alguer, el País Valencià, Menorca, Mallorca, les Pitiüses i el Carxe. Ara caldria que organitzacions i associacions que treballen en l’àmbit de la nació complerta com són, Col·lectiu Mata de Jonc/Compromís pels Països Catalans, Enllaçats per la Llengua, Som Països Catalans, Ràdio Terra, Plataforma per la Llengua, Cor i Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, Universitat Catalana d’Estiu, Federació Llull, Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans, Institut Ramón Llull, Col·lectiu Randa, entre altres, ampliïn l’espai comú on desenvolupar i ampliar la seva tasca.

Ara pot ser l’hora de partits que, amb més o menys convicció, contemplen la realitat dels Països Catalans. Esquerra Republicana, la CUP, el Bloc/Compromís, MES per Mallorca i Menorca, haurien de fer un pas endavant i en parlar de nació referir-se  als 13 milions que, pel cap baix, conviuen als Països Catalans.

El mateix es pot demanar a organitzacions com Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià o l’Òmnium, que tanta i tant bona feina han fet als respectius territoris precisament en favor dels Països Catalans. En l’aspecte sindical, l’acció de Sindicats com la COS, CSC, SEPC, STEI-i, STPV, USTEC, ja fa temps que experimenten en aquesta direcció. Només creant un front capdavanter podrem avançar cap a una confluència cultural, empresarial, econòmica i industrial, per teixir de nou la plenitud política i social que els nostres conqueridors s’han ocupat d’esfilagarsar durant 500 anys.

Finalment, seria bo que entitats com l’Assemblea Nacional Catalana, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, l’Assemblea Alternativa d’Eivissa/Sa Bassetja o a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, perfectament capacitades per liderar les aspiracions d’una bona part de llur ciutadania, fessin visibles una aproximació i vinculació entre associacions sobiranistes. Pel que representen, estan capacitades per obrir el discurs vers la ciutadania en tot tipus d’accions tendents a restablir els ponts i reforçar els lligams que 300 anys d’ocupació, fragmentació i persecució no han pogut acabar de destruir.

Cal doncs posar fil a l’agulla i, com més aviat millor, iniciar la tasca d'establir un marc jurídic i democràtic que faciliti i esperoni els esforços associatius, culturals, polítics, econòmics i comercials que, més tard o d'hora, han de servir per avançar cap a la plena independència com a nació que som, respectuosa amb totes les seves sobiranies. Per aconseguir reflectir aquest nou marc en la nova constitució de la República Catalana de manera consensuada i en base a acords previs, caldrà una mobilització ingent d'entitats institucions i personalitats de tots els territoris, la qual cosa no és gens fàcil. No sé exactament quina forma haurà de prendre, però gosaria suggerir  que ens convé un Congrés Nacional dels i pels Països Catalans.


Ara potser ha arribat l’hora d'accelerar aquest temps que s’allargassa en assolir la independència, i sincronitzar-nos amb el que s'escapa a velocitat de vertigen per retrobar-nos en aquest poble, tant alegre i combatiu, que totes i tots ens hi reconeixem.

Quico Romeu

(Font estadístiques: Wikipèdia)

PROCÉS CONSTITUENT I CONGRÉS NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

Si el Principat no defensa les seues fronteres està perdut

font: Josep Guia, dirigent del PSAN | Ràdio Terra

Entrevista a Josep Guia, dirigent del PSAN

L'entrevista sencera:

Sorpresa aquesta setmana amb el comunicat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), que anuncia la suspensió de les seves activitats públiques. El que passa a casa nostra no es podria entendre sense el PSAN quan als seixanta, des de la clandestinitat i les dificultats de la dictadura, els joves escindits de l’FNC van abraçar els referents revolucionaris i del socialisme d’alliberament nacional. Va resistir a l’operació reforma política del franquisme que va néixer al 1979. Des de llavors, el naixement de l’MDT, de Catalunya Lliure, de Maulets… La del PSAN és una història que ara deixa de mostrar-se als altres amb activitats.

Entrevistem l’històric dirigent del partit, Josep Guia, el qual deixa clar que “el PSAN no plega perquè tot va bé” sinó que recalca que el procés independentista “té mancances”, com ara el marc nacional. Segons diu, “l’independentisme català sempre ha estat de Països Catalans i ara no ho és”. “Després de la independència del Principat i a partir de la independència del Principat, aquesta ha de ser una eina per continuar lluitant per la reunificació política de la nació catalana completa”, sosté, i remarca que “sembla que no ho tinguen clar”. “Això és una mancança que mai no ens cansarem de denunciar”, rebla, i afegeix que “si el Principat no defensa les seues fronteres està perdut”, en referència a la Catalunya Nord, la Franja, el País Valencià i les Illes Balears.

Una altra de les crítiques de Guia va dirigida a l’esquerra. “Les esquerres no han assumit la lluita conseqüent per la independència”, sentencia, ja que a parer seu “han deixat la direcció de l’independentisme a opcions decantades cap a la dreta”. A parer del militant independentista, “haurien de ser les opcions d’esquerres les que abandaressin l’independentisme”, i ara no és així. El dirigent independentista també parla de la situació de les Illes Balears i del País Valencià, i diagnostica: “Estem en situació de pre-procés”. Segons assenyala, la “frustració” pel maltractament de l’estat espanyol en aquests territoris provocarà el creixement de les opcions independentistes.

Si el Principat no defensa les seues fronteres està perdut

HAURÍEM D'ANAR PENSANT EN EL 20-D ... | VilaWeb

Font: Hauríem d’anar pensant en el 20-D… | VilaWeb

Per: Vicent Partal

 Dilluns  19.10.2015

Alerta amb el 20 de desembre. La situació espanyola és explosiva i aquestes eleccions, que seran de demà en dos mesos, poden portar a una situació que ens hauria de fer pensar a tots. En el cas del Principat perquè, encara que el full de ruta anirà endavant independentment de què passe a Madrid, és evident que la relació amb l’estat espanyol serà una o una altra depenent del resultat dels comicis. I en el cas del País Valencià i les Illes encara més, perquè les majories de progrés acabades d’estrenar podrien ressentir-se’n i fins i tot perillar segons com acabe l’aritmètica parlamentària.

El PP havia dissenyat una operació basada a vendre la idea que la crisi s’acabava i que havia estat gràcies a ells. No comptaven amb el fracàs estrepitós a Catalunya, no comptaven que els nervis explotarien dins el partit i provocarien el xou que hem vist aquesta setmana, però sobretot no comptaven que Brussel·les els esguerraria la festa obligant-los a repetir el pressupost i posant en evidència que el seu missatge central era fals. Fins i tot sembla que el monstre Ciutadans, el ‘Podem de la dreta’, se’ls ha escapat dels dits i ara més que una crossa els comença a semblar una amenaça.

La feblesa del partit de Rajoy és ben visible, doncs, i això ha activat els seus possibles rivals i alhora els ha posats nerviosos. El PSOE també té els seus embolics. N’és un de gros el fitxatge desconcertant, també aquesta setmana, d’una dirigent d’UPyD particularment polèmica. Respecte del PP, els socialistes tenen ara l’avantatge que Podem ja no és cap amenaça seriosa des de l’esquerra per a desplaçar-los del govern. Ahir feia un any del famós míting de Vistalegre i Pablo Iglesias ha passat de ser un polític creïble amb possibilitats reals d’esdevenir president a ser un personatge amb necessitat de salvar els mobles, com siga. Dissabte van partir peres amb Més per Mallorca, divendres Colau va anunciar una candidatura que disloca els seus plans a Catalunya i aquesta setmana probablement Compromís els dirà que no aniran junts al País Valencià. A Galícia també se’ls ha complicat tot plegat. De fet, ja es mouen amb tan poca seguretat que Errejón fins i tot insinua un acostament a Ciutadans, que no faria sinó acabar de desconcertar els votants que encara no han desconcertat.

I Ciutadans? Mentrestant, Ciutadans somnia. No solament veu que obtindrà un bon resultat sinó que creu, diuen ells, que podria guanyar i tot. Imagineu-vos Albert Rivera president del govern espanyol… Tanmateix, no és fàcil de liquidar el bipartidisme així com així. Ho expliquem en un article que publiquem avui sobre la llei electoral espanyola. Però si el PP perd els estreps i no sap controlar la situació qui sap com pot acabar la nit electoral i quines sorpreses salvatges ens hi podríem trobar. Avui ningú no és capaç de dir quin govern tindrà Espanya d’ací a dos mesos i, de sobte, les coalicions més impensables s’han fet possibles.

I tot això amb l’envit català creixent més i més i amb la temptació, especialment per part del govern espanyol, de fer-lo servir per a un colp d’efecte electoral a la desesperada. No perdem de vista aquesta possibilitat: Rajoy creu que la mà dura funciona i, si tot li va malament, crec que podria cometre l’error més monumental de la seua vida.

Atenció, doncs, als dos mesos de campanya espanyola. Perquè això serà molt mogut i tindrem ocasions de sobres de discutir i analitzar sobre què fem. Si Compromís va amb Podem o no. Si Colau és capaç de crear una cosa diferent a Catalunya Sí que es Pot i si podria funcionar o no. Què fa Junts pel Sí? O què fan CDC, ERC i la CUP, que em fa l’efecte que estan tan ocupats en les negociacions per a formar la majoria independentista que no veuen com pot ser d’important i transcendental el 20-D. I no cal ni parlar de Duran. S’ho juga tot.

Tinc la sensació que a Espanya hi ha nervis a flor de pell perquè saben que el decorat de cartó pedra ja no aguanta i perquè en realitat ningú no té cap jugada seriosa entre les mans. I això, en un moment tan particular com el que vivim, crec que hauria de ser motiu d’una atenció extrema per part nostra. Perquè, encara que, sentimentalment, aquestes eleccions molts ja les vegem molt lluny i tinguem ganes de no anar ni a votar, a la pràctica política seran determinants per a encarar bé o millor el tram final del camí a la independència.

HAURÍEM D'ANAR PENSANT EN EL 20-D ... | VilaWeb

FOC GRANEJAT EN TERRITORI COMANXE | Quico Romeu

La Guàrdia Civil, avui a la seu de CDC

Foc granejat, tant es pot referir a l'acte de disparar al mateix temps i de forma constant tots els soldats d'un exèrcit o d'un grup armat, com l'atac sobre un punt concret amb l'artilleria, l'aviació o el foc de granades.

El principal objectiu d'aquests tipus d'atacs, més que causar una gran mortaldat o destrucció, sol ser sovint un moviment destinat a la desorientació de l'enemic, o també una maniobra de distracció per encobrir un altre moviment tàctic o estratègic que demani poca atenció.

En ambdós casos, la població indefensa, què pot fer? El primer de tot protegir-se naturalment. Però no sempre es pot. Hom es pot trobar caminant per un descampat lluny de cases o boscos... Potser en una carretera enmig del param... Què cal fer? Córrer cap al punt de contacte, potser? O esperar un eventual impacte restant quiet? Com que no hi ha manera de saber-ho, el millor sembla  refugiar-te, i, si es pot, seguir amb el que s'estigui fent. La cosa quan te l'expliquen en teoria, costa d'entendre. Al primer bombardeig que assisteixes et tornes un expert. Hem d'acostumar-nos, doncs, a viure un temps en la incertesa. Fa dies que ha començat la "guerra".

Per experiència en territori "comanxe"  (Bòsnia, Eslovènia, Croàcia), actuaré de la mateixa manera que vaig haver d'aprendre: creuré només el que vegi i pugui constatar immediatament; atendré només les immediateses; és a dir, allò que m'afecti directament o que afecti indirectament a qui considero "els meus".... De la mateixa manera que vaig aprendre a deixar què em rellisquessin rumors sobre llunyanes emboscades amb no sé quantes baixes dels "nostres" o a relativitzar aquell discurs d'un polític que faria avançar les negociacions de pau fins a tal o qual data; ara no m'he de deixar impressionar pel conjunt d'interessos que , fonamentats o no, fan coincidir actuacions judicials, amb actuacions polítiques, o volen forçar a prendre partir en unes negociacions que es mantenen prou discretes. De la mateixa manera que ràpidament em vaig adaptar a viure preocupant-me tan sols de sobreviure, és a dir, de si hi havia pa a les botigues o havia arribat algun recanvi per a un motor esgavellat a un preu raonable... Ara he de recuperar la capacitat d'abstreure'm de l'entorn que va més enllà del que em sembli estrictament imprescindible per assolir els objectius que comparteixo com a part d'aquest poble.

Per això no especulo sobre les negociacions per formar govern, i em miro de lluny les novetats mediàtiques, preparades en obscurs laboratoris enterrats a cinc pisos sota terra, en el búnquer de la Moncloa. Els moviments de l'enemic són els seus moviments, i cal que valorem els moviments dels nostres per fets contrastats i no pas per miratges induïts, rumors interessats, sensacions propagades, o bé opinions o especulacions ben pagades, tant en un sentit com en  l'altre.

Cal que ens posem l'impermeable que venen borrasques... L'important és no perdre els nervis, que és com es solen donar gran part de les víctimes; accidents, imprudències, confusions, errors...

Ara toca cara de pòquer, lligar de prop els matxos, creure només en el que es veu, i sobretot ajuntar índexs i polzes tot deixant anar un fil del nostre alè: Ommmmmmmmmm

Quico Romeu

FOC GRANEJAT EN TERRITORI COMANXE | Quico Romeu

Que es vagin preparant

Font: Que es vagin preparant - El Món

 

per Lluís Bou

14 d' Octubre 2015

La principal conseqüència de dur el president Artur Mas davant els tribunals per haver posat les urnes en la consulta del 9-N és que per primer cop es legitima la via unilateral cap a la independència. Fins ara el 'mainstream' independentista situava en primer terme l'intent de pactar la independència, però l'error que ha comès el govern espanyol amb la querella ha canviat l'escenari i ara la via unilateral comença a fer camí. I per què pot començar a arrelar? Doncs perquè a l'imputar Mas per una consulta democràtica es comença a donar legitimitat a una ruptura en tota regla.

El govern espanyol s'està carregant la divisió de poders a Espanya i està deixant buida la Constitució pactada l'any 1978. El que ha succeït aquests dies al passeig Lluís Companys dibuixa el nou terreny de joc. Els recomano llegir la crònica de Sandrine Morel a Le Monde (mode zen) per copsar com fins i tot la gran premsa europea intueix el canvi de paradigma.

El que va succeir dijous en la declaració de Mas davant el jutjat ja va tenir una escenografia de ruptura. Que 400 alcaldes alcessin la vara en contra de la querella impulsada pel govern espanyol, davant 6.000 persones concentrades, i amb alguns funcionaris judicials aplaudint a Mas des de la finestra, ja no és cap mena de pressió al tribunal com podria semblar, sinó la primera passa d'una ruptura institucional en majúscules. A la premsa de Madrid i a part de la de Barcelona li va tan i tan gran el que va succeir dijous, que encara no són conscients del que significa. No s'han adonat d'on porta la decisió de l'executiu espanyol de derivar cap a la justícia l'intent d'extingir el procés català. Aviat ho veuran.

Si el TSJC arxiva la querella en les pròximes setmanes, el govern espanyol haurà fet el ridícul davant l'independentisme i la Generalitat tindrà un gran marge de maniobra, d'interpretació legal, per tirar endavant el procés. I si es manté l'ofensiva judicial contra Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, la via unilateral aconseguirà la plena legitimitat amb cada passa del procediment. Al final en qualsevol conflicte, per més que algú no vulgui, hi apareix sempre la política. I és que no es pot processar un president per una consulta des del moment que en aquesta hi van participar 2,3 milions de persones. 2,3 milions! És fer entrar un clau per la cabota. Aquest és l'element polític central i obviar-lo tindrà un efecte bumerang. Un error polític majúscul d'aquesta magnitud ja no té marxa enrere. Que es vagin preparant.

Que es vagin preparant

13TV: ELS GROTESCS, COM MÉS "PIENSAN" MÉS CREUEN.

Recull de l'escombraria i deliris acomplexats que surt de la boca de gent (i alguna persona, potser) que creu que pensa.

El problema és que no pensa, creu.

13TV: ELS GROTESCS, COM MÉS "PIENSAN" MÉS CREUEN.

PETICIÓ D'INVESTIGACIÓ DEL SINDICAT "MANOS LIMPIAS" A LA FISCALIA

CARTA que serà lliurada amb les firmes Aconseguides A:

Fiscalía de la Comunidad Autónoma de Cataluña Pau Claris, 160 - 2ª planta Barcelona 08009 Telèfon:

si vols signar pots fer-ho aquí

PETICIÓ D'INVESTIGACIÓ SOBRE LES FONTS DE FINANÇAMENT DEL SINDICAT "MANOS LIMPIAS", LA SEVA ESTRUCTURA JURÍDICA/LEGAL I LA SEVA CONDICIÓ D'AFANY O NO DE LUCRE.

Les persones que signem, ens adrecem a aquesta fiscalia perquè investigui les fonts de les finances del sindicat Manos Limpias, amb seu a Calle Ferraz 13, 1ºB, Madrid - 28008, telèfon +34915478404 i adreça de correu-e secretaria@manoslimpias.es.

D'acord amb la "Ley Orgánica 11/1985, de 2 de agosto, de Libertad Sindical", aquest presumpte sindicat hauria de publicar les seves estructures de gestió exposant els càrrecs i tasques de cada departament.

També hauria de fer públiques les fonts de finançament i, almenys als seus afiliats, l'estat de comptes del deure i l'haver econòmic en cada moment.

Com que ens ha resultat impossible de fer aquestes simples comprovacions i ens estranya el potencial econòmic que permet a Manos Limpias de dedicar-se quasi exclusivament a posar centenars de querelles, demandes, denúncies i plets diversos, voldríem que aquesta fiscalia posés els procediments als seu abast per tal d'obligar a exercir la transpewrència i fer així complir la llei a la dita organització i sobretot al seu secretari general, Sr. D. Miguel Bernad.

I més quan en alguns mitjans de comunicació se'ls ha relacionat amb organitzacions i entitats com a mínim obscures i igualment opaques:

Manos Limpias, un sindicato creado como tapadera del franquismo(Público, 05.02.2015 22:18)

Manos Limpias, un 'sindicato' para ajustar cuentas (El País, 31 de mayo de 2009)

Manos limpias: luces y sombras (El Mundo, 12/01/2014 08:51)

El brazo de Manos Limpias (El Diario, EFE - Madrid, 03/06/2013)

Resta a la disposició de vostès per a qualsevol aclariment

Quico Romeu, i la resta de persones que signen

PETICIÓ D'INVESTIGACIÓ DEL SINDICAT "MANOS LIMPIAS" A LA FISCALIA

PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS (Vídeo)

PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS, 1ª PART
PATRIMONI IMMATERIAL I ORAL





PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS, 2ª PART

PATRIMONI DE LA HUMANITAT ALS PAÏSOS CATALANS (Vídeo)

Ovidi per Ovidi (documental impressionant i emotiu)

Et recorde, Ovidi, i t'enyore perquè et vas dignar a compartir amb mi quatre coses sense importància i un secret. També perquè has estat, probablement, la persona més tendra que he conegut. Gràcies, t'estime, també.

Documental sobre el cantant i actor d'Alcoi Ovidi Montllor amb motiu del vintè aniversari de la seva mort.Font: Ovidi per Ovidi (Documental, TV3 2015) - YouTube

«Avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu"»

Jordi Bianciotto

El 2015 és any Ovidi, Ovidi Montllor, i mai com ara no havíem vist un ambient tan favorable al seu record i a la seva reivindicació; tants nous cantautors i, també, tanta opinió pública activista realçant la seva figura. Els temps són favorables, esclar. Fins i tot al seu Alcoi natal, on fa una dècada l’ajuntament es va negar a fer-ne cap commemoració perquè deien que deu anys no era prou temps, li han posat el seu nom a un carrer i preparen alguns festejos. Que el govern municipal passés, el 2011, del PP a una coalició de PSPV, Bloc-Compromís (aquests, darrerament desmarcats) i EU hi deu tenir alguna cosa a veure

Bé, el 10 de març farà vint anys que l’Ovidi ens va deixar, i demà dissabte el festival de cançó Barnasants posa el pòrtic dels homenatges amb l’espectacle de Toti Soler, Gemma Humet i Joan Massotkleiner a l’Auditori Municipal de Terrassa. Bona aposta: ningú com Soler, el guitarrista que el va acompanyar durant dues dècades, per fer de testimoni del que un dia va significar el cantautor, i per explicar alhora, amb seva simple figura, i l’exquisida guitarra, com un artista fonamental, ell mateix, por arribar a ser una figura minoritària en el nostre país. No som perfectes.

Aquest podria ser un aniversari ple de retrets, perquè sabem que el darrer tram de vida de l’Ovidi no va ser falaguer, que la indústria se’n va desentendre, que les administracions se’n van oblidar, que el gran públic va començar a mirar cap a una altra banda i que aquella incipient TV3, molt preocupada (i amb motius) per semblar cosmopolita, va estar poc atenta als cantautors que, precisament, tant havien treballat, feia quatre dies, per construir un país on TV3 pogués existir. I pot ser, també, una efemèride en què se li reti honors des d’un enquadrament una mica parcial. Perquè de vegades, sembla que l’Ovidi hagués estat un líder veïnal o un polític clandestí quan era, en primer terme, un creador amb un gran talent per fer cançons i per interpretar-les.

Per això és on és i per això l’evoquem. Si les seves cançons haguessin estat vulgars no el recordaríem, per molt que hagués estat la veu dels desfavorits, la memòria de la consciència de classe o el defensor de la nació catalana de Salses a Guardamar. Naturalment, no és possible destriar les seves cançons d’aquesta actitud compromesa amb uns ideals tant socials com nacionals. L’Ovidi era el resum de tot plegat. Però si va fer un servei a unes sensibilitats ideològiques és precisament perquè va fer consistents vehicles portadors d’aquestes idees, és a dir, cançons emocionants. És difícil seduir ningú, ningú intel·ligent si més no, al voltant de cap causa a través d’una cançó mediocre o simplement pamfletària. El talent sempre marca la diferència.

Tot això pot semblar obvi, però ara hi ha el perill que Ovidi Montllor esdevingui aquell personatge de culte del qual tothom parla però que pocs han escoltat. Un agitador o un mite més que un músic. Si d’alguna cosa pot servir aquest aniversari, i els homenatges que se’n derivin, és per redescobrir, o descobrir, la seva obra. Ara no hi ha excusa: la seva música és a les plataformes de la xarxa que tots coneixem. Escampem per tot arreu aquells discos delicats i valents: els sarcasmes d’Un entre tants… (1972), l’emotivitat arrelada d’A Alcoi (1974), el vigor declamatori d’Ovidi Montllor diu Coral romput (1979), la maduresa de 4.02.42 (1980)…

Ovidi activista, home compromès, icona de la lluita popular, lluitador en defensa dels Països Catalans… I tant que sí. Però avui no en parlaríem si no hagués fet cançons tan exquisides com "M’aclame a tu". Que el lector, si vol, pot escoltar d’aquí cinc segons a YouTube.

FONT: http://www.naciodigital.cat/opinio/9991/ovidi/montllor/cinc/segons/distancia

Ovidi per Ovidi (documental impressionant i emotiu)