 |
| Dos països, dues realitats / MARTA PÉREZ / EFE |
Cal que passi temps perquè una comunitat, a través de les institucions que tingui, pugui anar reconstruint una realitat. Mai serà la mateixa, sempre hi haurà alguna cosa canviada, un estrip aquí, una peça fora de lloc allà, però aquesta reconstrucció global permetrà que cada membre d’aquesta comunitat pugui reconstruir també el seu sentit de la realitat.
Els atemptats a Catalunya cal emmarcar-los en la geoestratègia, la utilització que fa l’Aràbia Saudita principalment del wahabisme com un instrument de poder al món. És monstruós, però hem d’acceptar que els amos dels terroristes són els aliats dels nostres amos. No és una paradoxa, és una perversió política.
Tot i que la connexió de la cèl·lula organitzada a Catalunya amb els centres de decisió terrorista sigui laxa, l’atemptat que preparaven tenia un context polític local, segurament pretenia incidir en una ferida: en el conflicte entre l’Estat i Catalunya, que afronta setmanes decisives. Pretenia estripar la carn on hi ha rascada i ferida, sense poder predeterminar si mouria la societat en una direcció o la contrària, però sí que pretenia aprofitar el conflicte polític, parasitar, apropiar-se de la jornada. Han assassinat i mutilat, han fet mal a molta gent però una oportuna explosió els va posar en evidència i els va obligar a precipitar-se i matar fora del context previst.
No podem saber si els atemptats mouran l’ànim i l’opinió de les persones que celebraran la seva diada nacional i que votaran l’1 d’octubre en un sentit o en un altre, però sí que han tingut un efecte inesperat per tothom: han aflorat les estructures d’un estat. Han catalitzat les partícules de l’ambient en el qual ja estava vivint la ciutadania catalana, el que era gasós o líquid s’ha fet sòlid.
La població catalana acaba de comprovar que ja viu dins d’un país propi, perfectament delimitat: durant una jornada tràgica en què sentien que perillava cada persona i el mateix país, Catalunya ha estat sola, comptant únicament amb les seves pròpies forces. I sola s’ha enfrontat als seus enemics, els ha combatut i els ha vençut amb eficàcia. La ciutadania catalana ha viscut en aquesta jornada històrica l’experiència de la solitud, de la independència, del valor cívic i, sobretot, ha conegut l’evidència que a la pràctica ja té un estat. Els catalans reconstrueixen els seus dies, la seva realitat des de si mateixos, no necessiten virreis colonials.
Això ho ha viscut la societat catalana i ho hem vist, des de fora, qualsevol ciutadà espanyol que no estigui completament intoxicat pels seus mitjans de comunicació. Catalunya és un altre país, amb les seves estructures i els seus governants; un país que, a més, funciona exemplarment amb professionalitat, serietat i eficàcia. Un país envejable. Fa anys desitjava que Catalunya fos la mestra d’Espanya, evidentment ja és impossible i només queda l’enveja per a uns i per a d’altres l’admiració. Però s’imposa l’evidència de la serietat de la nació catalana, que ha estat retratada amb burla, menyspreu i mentides pels polítics espanyols i els mitjans de comunicació al servei de l’Íbex. Aquesta evidència entre l’opinió va contra la política centralista de Rajoy, el de les 500.000 signatures, i Soraya, la del 10 a 0, una política seguida per la resta dels partits estatals que li qüestionen a aquesta societat el dret a votar i decidir.
Els servidors d’aquest imperi de fantasia que somien a la cort madrilenya van creure que Catalunya era una autonomia seva, un país petit, però acaba de mostrar-se a si mateixa i als altres nua com el que és, una nació adulta i capaç que per ara no té pròpiament un estat.
És cert que una violència tan brutal fa que aflori el pitjor i el millor de la societat. El millor s’ha imposat al pitjor. El pitjor ja era conegut: que una cosa tan terrible hagi anat acompanyada d’un nou aflorament d’odi al català era previsible. Per molt que es vulgui ignorar, aquesta xenofòbia al català està molt estesa en la població espanyola, l’estenen els partits i els mitjans. Uns mitjans madrilenys que, com sempre en els últims temps, han actuat de manera gairebé unànime al servei del PP i l’Estat, ja confosos tots dos en una única cosa. Mentre que repeteixen com lloros “ Yes, we can ” o “ Imagine”, són incapaços de repetir “No tinc por” i necessiten traduir-ho. I oculten sistemàticament l’actuació de la policia catalana, els Mossos, parlant de “ la policía ”, quan cada dia es delecten anomenant la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Aquesta perversitat, aquesta manipulació constant del llenguatge és indicativa del que ha regit fins avui: l’ocultació, la negació i l’exclusió de la realitat nacional catalana. Els espanyols ignoren, perquè els seus mitjans els ho oculten, que aquest govern central ha exclòs els Mossos de la informació estratègica sobre terrorisme que rebien d’altres governs, quan Catalunya era un objectiu principal del terrorisme. Aquesta mostra d’autoritarisme antidemocràtic, de colonialisme i d’irresponsabilitat criminal és una cosa inaudita. Els espanyols no seran informats d’això, però com que els lectors d’aquest diari sí que ho saben, no insisteixo en el que ja és sabut.
Mariano Rajoy i la política espanyola s’estan empassant en aquests moments un gripau molt gros, i els espanyols estan assimilant una nova realitat: sota aquest estat hi ha més d’un país, i la foto amb el monarca no és més que un imperdible obligat per la circumstància extrema. En aquesta nova realitat, els que armats amb la justícia de l’Estat com a arma particular pretenen l’empresonament i l’embargament de polítics catalans ¿encara somien a empresonar Puigdemont quan la ciutadania sigui convocada a votar? ¿Amb quina autoritat ho farien? Quina autoritat tenen davant la ciutadania catalana aquests polítics que van deixar les seves vacances per aparèixer en una terra i en un país que els és més estrany que mai? Enfront de l’autoritat colonial només hi ha lloc per a l’autoritat de la ciutadania, la que vota lliurement.
Dos països, dues realitats (Suso de Toro)
