Quico Romeu. Vilanova i la Geltrú
A hores d'ara tothom sap, i quan dic tothom em refereixo a nosaltres, els independentistes, però també a qui combat l'independentisme des de les idees ( per citar-los, doncs no tinc el gust de conèixer-ne cap), qui el combat amb cinisme i/o demagògia, casos d'Iceta i el PSOE, o la Colau amb el món de Podemos; els que el combaten des de la premsa doncs s'han venut per un plat de llenties, casos d'Enric Hernández o el meu amic Màrius Carol; els que el combaten des del fanatisme violent, casos de Marhuenda, Inda, El Mundo, El País o l'ABC; l'estat, que el combat des de les clavegueres, i qui s'hi apunta per semblar-li que s'ha obert la veda; els que el combaten, si no per terra mar i aire que és el que realment els mullaria la roba interior, sí que ho fan a través del conjunt dels elements anteriors: desplegant la judicatura, les clavegueres d'interior, la premsa comprada o assimilada; també a través del quintacolumnisme de dins i fora de les xarxes socials, ja ho faci cobrant els 80.000 € anuals que ningú no ha desmentit, o de manera gratuïta perquè les conviccions, si és que les tenen, no els permeten veure massa més enllà de les pròpies lleganyes.
CONVÈNCER INDECISOS I REFORÇAR LA MORAL
Sembla que abans de la Diada d'enguany, el Govern o els grups parlamentaris de Junts pel Sí i de les CUP-CC hauran aprovat el text de la llei de referèndum.Aquesta llei és realment transcendent perquè s'empara directament en la declaració dels Drets Humans de l'ONU que l'estat va signar via un ambaixador plenipotenciari per Espanya, el 28 de setembre de 1976 i ratificat pel rei Joan Carles i i les corts espanyoles. Es va publicar al B.O.E. nº 103, de 30 d'abril de 1977, pàgines 9343-9347 (5 pàgs). En aquesta publicació s'estableix com a vigent a Espanya el dret d'autodeterminació dels pobles. Després la constitució de 1978 ho va integrar en el dret constitucional mitjançant l'art 96 que el considera legislació interna. (Més informació)
En el seu articulat, a l'article 1, punts 1 i 3 hi diu el següent:
1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen, asimismo, a su desarrollo económico, social y cultural.
3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetarán este derecho, de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.
Aquesta acceptació vigent de l'estat espanyol, permet que el Parlament exigeixi a l'estat l'aplicació de l'article 1, ja que, just fa un any, el Parlament va aprovar per majoria absoluta la polèmica moció que declarava el Principat de Catalunya com a subjecte polític i sobirà. Per tant, d'acord amb l'article tercer, si l'estat espanyol no "promou l'exercici del dret de lliure determinació" dels catalans i no "respecta aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides", serà l'estat espanyol qui es situï fora de la llei i perdi tota legitimitat en saltar-se la seva pròpia legislació, ja que, recordem-ho, està inclosa a l'article 96 de la Constitución Española.
L'aprovació d'aquesta llei hauria de ser suficient per a convèncer una gran part de persones indecises; però sobretot hauria de mobilitzar una gran part de l'independentisme que s'ha sentit relativament confús de fa temps, víctima de desinformacions de l'enemic, errors en les pròpies files per part dels partits o del govern de la Generalitat; potser a causa de la fatiga o de la saturació; una altra part pel temor comprensible quan s'apropen les hores decisives, potser algunes persones que voldrien haver rebut més informació, o més transparent... La coincidència de l'aprovació de la Llei del Referèndum i la convocatòria de la manifestació de la "Diada del Sí" hauria de significar un estímul per a desbordar les previsions i prendre els carrers, talment com si fós el poble qui declarem la independència, a l'espera del formulisme de l'1 d'octubre. Aquesta, des del meu punt de vista, hauria de ser la moral per assistir a un 11 de setembre, que algú ha anomenat definitiu, per ser el preludi del referèndum.
DESBARATAR L'ÚNICA ESPERANÇA DE L'ENEMIC
Evidentment que una assistència massiva, històrica -aquesta vegada sí- descomunal, desbarataria les esperances, cada vegada més minses, de l'unionisme. Abandonats el "por tierra, mar y aire" i l'aplicació de l'article 155, a l'estat només li queda la rebequeria del sabotatge. D'acord que poden fer molt mal; molt! sobretot perquè veuen que se'ls escapa la possibilitat de fer-nos-en més. Poden militaritzar l'aeroport, provocar problemes en infraestructures, convertir la renovació del DNI o l'examen del carnet de conduir en una quimera impossible. Poden fer tot això i molt més, i ben segur que ho faran. Però quan vegin que no és Puigdemont qui està sol, sinó que s'hi quedaran ells; quan comprovin que l'independentisme no tan sols no ha minvat sinó que es supera una vegada més; quan s'adonin que ja l'any 2014 el Club Súper 3 va popularitzar la cançó "Uh, oh, no tinc por!" i que l'independentisme en general, però els càrrecs polítics amenaçats, en particular, l'han fet seva; quan comprovin que no és "Catalunya la que se romperá primero", sinó que tots a la una prenem els carrers, mentre PP i PSOE s'estiren dels cabells responsabilitzant-se mútuament del seu fracàs i que fins i tot el món de Podemos, de Podem o dels Comuns s'esberla i té fugues pertot arreu; quan la força d'un poble alegre i combatiu cridant "llibertat" amb milions de veus prengui els carrers aquest proper dia 11, aleshores veuran, per primera vegada en molt temps, la ganyota desagradable de la derrota que els vindrà a sobre l'1 d'octubre.
AVALAR EL REFERÈNDUM DAVANT L'OPINIÓ PÚBLICA INTERNACIONAL
Aquestes són les raons que se m'acudeixen a mi per demanar a les amistats, a les coneixences, a totes les persones que puguin llegir aquest escrit, que no ho dubtem, que omplim els carrers de Barcelona aquest 11 de setembre, perquè serà la primera porta que obrirem a la llibertat. Del que estic segur, després de set anys - 7, un nombre bíblic, cabalístic, màgic o com vulgueu dir-li de lluita compartida amb milions de persones, és que cadascuna d'aquestes persones (sense coma) té com a mínim tantes raons com jo i a ben segur que millors, per començar la festa que ens ha de conduir a la realització del somni. Nosaltres som el somni. Gràcies, Muriel, i tots els altres que no ho veureu, però que heu fet possible que ens trobem a les portes de la independència.
A hores d'ara tothom sap, i quan dic tothom em refereixo a nosaltres, els independentistes, però també a qui combat l'independentisme des de les idees ( per citar-los, doncs no tinc el gust de conèixer-ne cap), qui el combat amb cinisme i/o demagògia, casos d'Iceta i el PSOE, o la Colau amb el món de Podemos; els que el combaten des de la premsa doncs s'han venut per un plat de llenties, casos d'Enric Hernández o el meu amic Màrius Carol; els que el combaten des del fanatisme violent, casos de Marhuenda, Inda, El Mundo, El País o l'ABC; l'estat, que el combat des de les clavegueres, i qui s'hi apunta per semblar-li que s'ha obert la veda; els que el combaten, si no per terra mar i aire que és el que realment els mullaria la roba interior, sí que ho fan a través del conjunt dels elements anteriors: desplegant la judicatura, les clavegueres d'interior, la premsa comprada o assimilada; també a través del quintacolumnisme de dins i fora de les xarxes socials, ja ho faci cobrant els 80.000 € anuals que ningú no ha desmentit, o de manera gratuïta perquè les conviccions, si és que les tenen, no els permeten veure massa més enllà de les pròpies lleganyes.
A hores d'ara, tothom sap, deia, que l'independentisme és capaç de posar al carrer DOS milions de persones pel cap baix, any rere any, mentre que l'unionisme, no. Aquest, amb prou feines, és capaç d'aplegar uns quants centenars d'ex combatents, funcionaris ressentits, nostàlgics de taverna amb ulleres de sol antiquades, racistes amfetamínics o apòstols monolingües de les "banderas al viento"; és al màxim que poden aspirar per fotografiar-los sobris en la parada del "dia de la raza".
Cert que en les enquestes es detecta un gruix considerable, probablement majoritari dins el grup dels no independentistes, que per diverses raons pensen votar "no" el dia 1.O i ho pensen fer des d'una suposada bona fe. Uns potser per la por al desconegut, por tant estesa entre els "dependentistes" com entre alguns independentistes; altres perquè els sembla entendre que els vincles emocionals, familiars, de procedència, comercials, culturals, etc., poden quedar trencats o fins i tot entrar en conflicte, sense pensar que només depèn de si mateixos que això no passi, o que, perquè passi, no cal cap procés d'independència, ni del Principat de Catalunya, ni de cap altre territori. Com entre l'independentisme, els motius de l'unionisme també són múltiples, variats i transversals.
Així les coses ens presentem davant la Diada de l'Onze de Setembre de 2017 amb l'independentisme com a minoria majoritària del país, en aparença, però unit; i l'unionisme com a conjunt de minories gens compacte i menys organitzat -excepte pel que fa a la repressió de l'estat i la guerra bruta. I així portem 7 anys. Bé de fet 8, perquè em salto la Diada del 2011, ja que, tot i que plena a vessar, va fer de transició entre el 10J 2010 que convocà Òmnium cultural i la del 2012, que fou la primera que convocà l'Assemblea Nacional de Catalunya i que desencadenà el que entenem per "procés". Després en vingueren cinc més fins a completar-ne 7, un nombre bíblic, cabalístic, màgic o com vulgueu dir-li.
Així doncs ens trobem davant el setè any consecutiu en què més de 2.000.000 de persones sortirem al carrer, aquesta vegada per reclamar el SÍ a la independència, i diada clau per assolir l'èxit en el referèndum de l'1.O. I això per diverses raons des del meu punt de vista:
CONVÈNCER INDECISOS I REFORÇAR LA MORAL
Sembla que abans de la Diada d'enguany, el Govern o els grups parlamentaris de Junts pel Sí i de les CUP-CC hauran aprovat el text de la llei de referèndum.Aquesta llei és realment transcendent perquè s'empara directament en la declaració dels Drets Humans de l'ONU que l'estat va signar via un ambaixador plenipotenciari per Espanya, el 28 de setembre de 1976 i ratificat pel rei Joan Carles i i les corts espanyoles. Es va publicar al B.O.E. nº 103, de 30 d'abril de 1977, pàgines 9343-9347 (5 pàgs). En aquesta publicació s'estableix com a vigent a Espanya el dret d'autodeterminació dels pobles. Després la constitució de 1978 ho va integrar en el dret constitucional mitjançant l'art 96 que el considera legislació interna. (Més informació)
En el seu articulat, a l'article 1, punts 1 i 3 hi diu el següent:
1. Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen, asimismo, a su desarrollo económico, social y cultural.
3. Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetarán este derecho, de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.
Aquesta acceptació vigent de l'estat espanyol, permet que el Parlament exigeixi a l'estat l'aplicació de l'article 1, ja que, just fa un any, el Parlament va aprovar per majoria absoluta la polèmica moció que declarava el Principat de Catalunya com a subjecte polític i sobirà. Per tant, d'acord amb l'article tercer, si l'estat espanyol no "promou l'exercici del dret de lliure determinació" dels catalans i no "respecta aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides", serà l'estat espanyol qui es situï fora de la llei i perdi tota legitimitat en saltar-se la seva pròpia legislació, ja que, recordem-ho, està inclosa a l'article 96 de la Constitución Española.
L'aprovació d'aquesta llei hauria de ser suficient per a convèncer una gran part de persones indecises; però sobretot hauria de mobilitzar una gran part de l'independentisme que s'ha sentit relativament confús de fa temps, víctima de desinformacions de l'enemic, errors en les pròpies files per part dels partits o del govern de la Generalitat; potser a causa de la fatiga o de la saturació; una altra part pel temor comprensible quan s'apropen les hores decisives, potser algunes persones que voldrien haver rebut més informació, o més transparent... La coincidència de l'aprovació de la Llei del Referèndum i la convocatòria de la manifestació de la "Diada del Sí" hauria de significar un estímul per a desbordar les previsions i prendre els carrers, talment com si fós el poble qui declarem la independència, a l'espera del formulisme de l'1 d'octubre. Aquesta, des del meu punt de vista, hauria de ser la moral per assistir a un 11 de setembre, que algú ha anomenat definitiu, per ser el preludi del referèndum.
DESBARATAR L'ÚNICA ESPERANÇA DE L'ENEMIC
Evidentment que una assistència massiva, històrica -aquesta vegada sí- descomunal, desbarataria les esperances, cada vegada més minses, de l'unionisme. Abandonats el "por tierra, mar y aire" i l'aplicació de l'article 155, a l'estat només li queda la rebequeria del sabotatge. D'acord que poden fer molt mal; molt! sobretot perquè veuen que se'ls escapa la possibilitat de fer-nos-en més. Poden militaritzar l'aeroport, provocar problemes en infraestructures, convertir la renovació del DNI o l'examen del carnet de conduir en una quimera impossible. Poden fer tot això i molt més, i ben segur que ho faran. Però quan vegin que no és Puigdemont qui està sol, sinó que s'hi quedaran ells; quan comprovin que l'independentisme no tan sols no ha minvat sinó que es supera una vegada més; quan s'adonin que ja l'any 2014 el Club Súper 3 va popularitzar la cançó "Uh, oh, no tinc por!" i que l'independentisme en general, però els càrrecs polítics amenaçats, en particular, l'han fet seva; quan comprovin que no és "Catalunya la que se romperá primero", sinó que tots a la una prenem els carrers, mentre PP i PSOE s'estiren dels cabells responsabilitzant-se mútuament del seu fracàs i que fins i tot el món de Podemos, de Podem o dels Comuns s'esberla i té fugues pertot arreu; quan la força d'un poble alegre i combatiu cridant "llibertat" amb milions de veus prengui els carrers aquest proper dia 11, aleshores veuran, per primera vegada en molt temps, la ganyota desagradable de la derrota que els vindrà a sobre l'1 d'octubre.
AVALAR EL REFERÈNDUM DAVANT L'OPINIÓ PÚBLICA INTERNACIONAL
Però que l'assistència massiva a la convocatòria d'aquesta Diada del Sí, els faci entendre que han perdut, no voldrà dir que hàgim guanyat. Voldrà dir que podrem guanyar si som capaços de creure'ns el resultat del referèndum i sobretot de defensar-lo. I defensar un resultat, que, sigui quin sigui, no serà acceptat ni pel gobierno de España ni pels partits col·laboracionistes, no ho podrem fer sols. Necessitarem l'empara internacional que no mourà un dit fins que no constati que som capaços de defensar el resultat obtingut a les urnes. I no ho faran de cop, sinó que serà un lent degoteig d'aproximacions tímides, d'afirmacions cada cop menys ambigües, de demanda de taules de negociació, de recomanacions... Però perquè l'opinió pública mundial comprovi que els nostres dirigents, realment representen la voluntat majoritària de tot un poble, aquest poble ha d'evidenciar la seva voluntat. I ara ja només tenim una sola ocasió per preparar-los pel que vindrà, perquè les cancelleries estiguin preparades per assumir que Catalunya serà un nou estat, i que el seu poble, fart d'enganys, d'estafes, d'espolis, d'atacs i d'intents d'extermini, després de 300 anys d'intentar "encaixar" en un estat ocupant que ha aplicat des de sempre el "derecho de conquista", ha decidit ser lliure.
Aquestes són les raons que se m'acudeixen a mi per demanar a les amistats, a les coneixences, a totes les persones que puguin llegir aquest escrit, que no ho dubtem, que omplim els carrers de Barcelona aquest 11 de setembre, perquè serà la primera porta que obrirem a la llibertat. Del que estic segur, després de set anys - 7, un nombre bíblic, cabalístic, màgic o com vulgueu dir-li de lluita compartida amb milions de persones, és que cadascuna d'aquestes persones (sense coma) té com a mínim tantes raons com jo i a ben segur que millors, per començar la festa que ens ha de conduir a la realització del somni. Nosaltres som el somni. Gràcies, Muriel, i tots els altres que no ho veureu, però que heu fet possible que ens trobem a les portes de la independència.
Altres opinions:
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/-/1216015-la-diada-definitiva.html?cca=1&utm_source=botons&utm_medium=com_epanoticies&utm_campaign=googlemes
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Google+: https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada