Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«La maniobra de Soraya Sáenz aclareix el gran intent de dissimulació del govern espanyol amb la voluntat d'amagar que el colp d'estat del vint de setembre va ser un colp d'estat»
És evident que la constatació que Carles
Puigdemont seria ratificat com a president de la Generalitat pel parlament de la
tretzena legislatura ha desfermat el pànic a Madrid. Fins a tal punt que el
govern del PP ha hagut de fer un pas més en la direcció de supressió de les
llibertats, en el camí d’implantar la dictadura: ha intentat prohibir que el
president del parlament opte per presentar un candidat. La interferència
–brutalment il·legítima, segons que ha reconegut el Consell d’Estat, ni més ni
menys–, ha arribat ja a aquest extrem tan desmesurat. I tot això per què?
No és una qüestió de personalismes, com
alguns sostenen alegrement, sinó de legitimitats. Ahir em va sorprendre molt
sentir la portaveu dels comuns parlant d’aquesta decisió com si fos un joc
personal entre Puigdemont i Sáenz, aprofundint la teoria abonada per alguns dels
periodistes del règim, segons la qual el president de la Generalitat només mira
per ell i és un obstacle per a Catalunya. Ara cal traure les urpes del PP de les
institucions, deia la senyora Alamany poèticament. Com si doblegar-se a acceptar
allò que diu l’ós que té les urpes –per continuar amb la imatge que ella usava–
fos garantia de res.
I, naturalment, això no és qüestió de
personalismes. Despús-ahir ho explicava gràficament en una entrevista en aquest
diari Joan B. Culla, un home que fa setmanes hauria preferit que Puigdemont fes
un pas al costat, però que ara comprova que cada vegada que creix la pressió de
l’estat es fa més i més difícil d’acceptar que això puga passar. Ara la
investidura de Puigdemont ha deixat de ser un gest polític cap a un diputat, el
dirigent d’un partit o el cap d’un moviment, si és que mai ho havia estat. I ha
passat a ser una qüestió de principis. Fins i tot de dignitat, si volen portar
el debat a aquest terreny.
Perquè ara ja no hi ha en joc acceptar o
no que el candidat Puigdemont puga ser votat. Ara hi ha en joc acceptar o no que
el Parlament de Catalunya existeix i que els ciutadans de Catalunya poden
decidir, a partir del vot expressat en unes eleccions. És a dir, el principi
bàsic de qualsevol democràcia.
La maniobra de Soraya Sáenz, en aquest
sentit, il·lumina totes les coses que han passat aquests mesos, sobretot el gran
intent de dissimulació del govern espanyol, amb la voluntat d’amagar que el colp
d’estat del 20 de setembre va ser un colp d’estat. Per dissimular que això va
ser així i que això va passar a l’Europa del 2017, el govern espanyol va haver
d’acceptar de fer unes eleccions que volia –i esperava– tenir molt controlades,
les del 21-D. Ho va fer pensant, de primer, que els partits independentistes no
s’hi presentarien. Però es va equivocar. Va pensar, després, que els partits
independentistes no guanyarien. Però es va equivocar. I va pensar, finalment,
que els partits independentistes no serien capaços de mantenir la legitimitat
del 27-S, del primer d’octubre i de la proclamació de la República. I es va
tornar a equivocar.
Es va tornar a equivocar confiant que
Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP no es posarien d’acord,
pensant que els polítics triats per ocupar els càrrecs de responsabilitat
tindrien més por de la presó que no pas decència i esperant que el president
legítim del país es cansàs i acceptàs dòcilment la teoria que era una nosa. I
quan res d’això no ha passat i ja no queden sinó dies perquè el món veja amb els
seus ulls que Catalunya va reafirmar el 21-D allò que ells havien volgut matar
amb el colp d’estat, aleshores és quan s’han trobat forçats a apujar l’aposta i
violar de manera més escandalosa i tot les pròpies lleis, les seues, per impedir
el funcionament normal d’una democràcia homologable. I això ja els ha petat a la
cara.
Ací és on som. El govern espanyol ha
declarat que acudirà al Constitucional malgrat la bufetada del Consell d’Estat.
Així que ara el parlament ha de decidir què fa i estic segur que sabrà trobar la
manera de convertir la ratificació del president Puigdemont en un gran pas
endavant. Perquè no s’explicaria de cap manera una altra cosa, només possible si
un dels tres partits es despenja del projecte republicà o fa figa. I perquè, en
definitiva, el pànic del govern espanyol acaba de posar-nos a tots en una nova
situació de l’estil del primer d’octubre, però a una setmana vista, només.
Despullant completament la intenció real i no confessable del PP i dels seus
aliats, el PSC i Ciutadans. Que és posar fi a l’autonomia política de Catalunya,
però d’una manera que siga presentable i acceptable davant la resta dels socis
europeus –és a dir ‘que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’.
L’alternativa, per tant, és ben clara. I
el seu pànic, creixent després del dictamen del Consell d’Estat, és el símptoma
–difícil de discutir– que, malgrat tots els errors i tots els problemes, ho anem
fent bé. Tan bé que abans de la investidura i tot els hem obligat a arribar fins
allà on no volien arribar i els hem tornat a deixar en fals. Amb les vergonyes
ben visibles.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada