El cap de Sant Jordi - Quim Torra

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Quim Torra • 17 de desembre de 2023

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2364714-el-cap-de-sant-jordi.html

Els nostres reis el tingueren com a sant protector de la casa del comtat de Barcelona. A ell s’encomanaren en les batalles i guerres que menaren –i el sant acudí sempre en el seu ajut–. En el moment que tot Europa rivalitzava per aconseguir el màxim nombre de relíquies, els comtes reis catalans tindran sempre una obsessió: aconseguir totes les relíquies possibles de sant Jordi.

Ja consta a la Capella Reial, el 1356, un os del braç del sant. Vint anys després, Pere III dona a la ciutat de València un os de la mà. Encavalcant-se en el temps, el 1377, la reina Elionor de Xipre, cosina del rei, també va donar un altre tros de braç del sant a València. Anys després, Guillem de Sant Climent, ambaixador reial a Alemanya, transmet als diputats una costella del sant.

El 1609, el duc de Montelón fa ofrena a Barcelona d’una ampolleta amb sang de sant Jordi.

Relíquies que no han tingut, precisament, una vida plàcida. Dos ossos que estaven guardats a la sagristia de la capella del Palau de la Generalitat foren robats en la postguerra i, sota secret de confessió, retornats el 2013.

Tampoc no ens enganyéssim. Hi ha ossos de sant Jordi a París, a Colònia, a Roma, a Llemotges, a Le Mans, Amiens, Ferrara, Gènova, etcètera. De fet, es podrien reconstruir mitja dotzena de sant Jordis.

Però la peça més cobejada era la testa del cavaller.

Pere III, que havia fundat la Confraria dels Cavallers de l’Orde de Sant Jordi, demanà, el 1354, el cap del sant a la ciutat de Livàdia, mitjançant el cavaller Roger de Llúria. Hi insistirà el 1381 a l’ambaixador vescomte de Rocabertí, que anava a prendre possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria.

A la seva mort, el seu germà Joan tornarà a reclamar el cap i també ho farà el seu successor, el rei Martí I, l’Humà, el darrer rei de la dinastia comtal de Barcelona. Amb la nova dinastia castellana, inicialment va semblar oblidar-se’n, però Alfons el Magnànim va tornar a intentar-ho, enviant-hi el corsari Bernat de Vilamarí, que la va robar. Però de tornada a Barcelona, una tempesta va fer-los adonar –si és que volien sobreviure a la ira de Déu– que calia que la retornessin al mateix lloc d’on l’havien sostreta.

No van aconseguir-ho, com sí ho feren Venècia, Amiens, Roma i Livàdia, quatre ciutats que reclamen per a elles ser posseïdors del cap autèntic del màrtir.

La relíquia del cap de sant Jordi va ser estudiada per l’historiador i catalanòfil Kennet M. Setton, autor de l’assaig Recerca i troballa del cap de sant Jordi, descrivint amb una ironia impagable el seu treball, que el va portar a concloure que, efectivament, de tots els llocs possibles on es guardava la testa del sant, era a Venècia, a la basílica de San Giorgio Maggiore. I tot això perquè el darrer domini català a Grècia, l’illa d’Egina, sota possessió de la família Caupena, va acabar-se el 1451 amb Antoni de Caupena, mort sense fills, passant aleshores la possessió de l’illa a Venècia i, amb ella, el cap de sant Jordi, venerat a l’església d’Hagios Georgios Katholicos.

Menys conegut és el fet que un industrial gironí jubilat, Ramon Franquesa Lloveras, va sol·licitar, els anys vuitanta del segle passat, a la basílica de San Giorgio Maggiore, que regalés a Catalunya un petit fragment de la relíquia de sant Jordi. La petició fou subscrita també per l’abat de Montserrat i per l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll Alentorn. Una delegació encapçalada pel prior de la capella del Palau de la Generalitat va recollir el tan anhelat fragment, que avui reposa també al reliquiari de la sagristia de la capella de la Generalitat. La memòria d’un instant anhelat durant segles.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

El cap de Sant Jordi - Quim Torra

Serrant la branca on seuen - Salvador Cot

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Salvador Cot • 16 de desembre de 2023

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2366302-serrant-la-branca-on-seuen.html

A poc a poc, els nervis estan aflorant en el vèrtex de la judicatura espanyola i el seu entorn polític i mediàtic. Personatges que s’havien cregut totpoderosos, una mica herois del Marvel espanyol actuant contra el mal català, ara exigeixen protecció contra els que els acusen de lawfare. Aquestes elits judicials són les que van donar cobertura legal als excessos de la Guàrdia Civil i el CNP, que han acusat centenars de persones de delictes inversemblants i que han espiat tants independentistes com els ha donat la gana. Ara, a mesura que es concreta la fractura interna de la política i la societat espanyola, els jutges estan passant a ser un tentacle més de la dreta i l’extrema dreta, abandonats i deixats en evidència per una esquerra que és capaç d’assenyalar-los amb el dit –i d’escriure el terme lawfare en un pacte– només per mantenir-se en el poder. Personatges fins ara totpoderosos, com Marchena o Llarena, abandonen altar i encens patriòtic i passen a lluitar des de la trinxera nacional contra l’aliança, malèfica i maçònica, de rojos i separatistes. La fúria visigòtica del bàndol insurrecte és de tal magnitud que, al final, al PSOE ni tan sols li suposa un cost afegit facilitar l’alcaldia de Pamplona a Bildu. Un escenari impensable des dels temps fundacionals de la segona restauració borbònica. Però l’espanyolisme més extrem haurà de començar a anar amb peus de plom en algun moment, i no gaire llunyà. Estan expulsant el PSOE del sistema quan és precisament el socialisme espanyol la força estratègica que el sosté. Sense el suport del PSOE, la monarquia no té prou base social per perpetuar-se i l’anomenat deep state deixaria de tenir la impunitat garantida que necessita per destruir dissidències importants com la que va donar forma i força al 15-M i Podem o, encara més, a l’independentisme català. No poden, alhora, destruir el PSOE i preservar el règim. Una estratègia suïcida que és, aparentment, la que s’estan autoaplicant.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Serrant la branca on seuen - Salvador Cot

Míriam i els intocables - Joan Vall Clara

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2366189-miriam-i-els-intocables.html

Joan Vall Clara / joanvallclara@elpunt.info • 16 de desembre de 2023

I tant que podem assenyalar els jutges que creiem que han practicat ‘lawfare’!

Ni soc diputat, ni ho he estat, ni ho seré. Tampoc tinc cap càrrec institucional, ni l’he tingut, ni el tindré. En argot Guardiola, soc el que se’n diria “el puto ciutadà”. I des de tan baixa, volguda i estimada instància penso, com la diputada Nogueras, que s’ha de poder citar en veu alta els jutges que pensem que són el que són i que fan el que fan, per molt senyors jutges que siguin. Perquè ens ho permeten la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament. Així de senzill. Per molta toga, molt de birret i moltes punyetes que es calcin els que s’autoproclamen intocables. He de poder dir i dic que jo també trobo que entre els que han practicat lawfare hi posaria Concepción Espejel, Carlos Lesmes, Pablo Llarena i Carmen Lamela. Aquests i un desplegable que hi afegiria encapçalat per Manuel García Castellón. Que s’hi posin fulles ells i tot l’estol de corporativistes que s’han indignat pels assenyalaments i pel fet que es puguin constituir comissions d’investigació parlamentàries que poguessin qüestionar la feina del poder judicial. No són intocables, són jutges. No són intocables encara que alguns s’hi hagin comportat quaranta anys. No són intocables, encara que alguns s’hi senten tant que es permeten dir que a ells, ni mentarlos. I tant, i tant, diputada Nogueras, que hem de poder dir noms de jutges del lawfare. Ja voldrien que això fos “Míriam i els intocables”, però en aquesta batalla no estàs sola, diputada.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Míriam i els intocables - Joan Vall Clara

Carles Puigdemont: "Ja se sap que a Europa hi ha moltes maneres de convèncer els països reticents"

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carles Puigdemont: EFE

FONT: https://x.com/KRLS/status/1734508174256865355

Durant la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea no s’aprovarà l’oficialitat de la llengua catalana. És un fet incontrovertible. I sí, és un incompliment del que se’ns havia dit que seria possible; fins fa pocs dies, els únics dubtes que hi havia eren de tipus polític i sobretot vinculats a l’ofensiva del Partit Popular, però tot i que eren més resistents del que inicialment es previa, ja se sap que a Europa hi ha moltes maneres de convèncer els països reticents. Pregunteu-li a García Margallo què li va costar a Espanya refredar l’empatia de certes repúbliques bàltiques amb el moviment independentista català.

Fins aquí la descripció dels fets. Per extreure’n conclusions més enllà de les interpretacions previsibles, aquí us exposo alguns elements més que espero que siguin útils per saber on som i cap a on anem. Si només us interessa l’ús polític d’aquest fet d’ara mateix, i la lluita per aconseguir l’oficialitat és un factor secundari, podeu prescindir del que us explico tot seguit; si, en canvi, sou dels qui no defalliu i manteniu la posició a les verdes i a les madures, hi trobareu arguments per analitzar millor la situació i saber quin és el camí a recórrer a partir d’ara. Perquè l’oficialitat del català continua a l’agenda i és una exigència que té recorregut al qual no pensem renunciar.

El camí per a l’oficialitat ha topat fins ara amb dos principals obstacles. El primer, que l’Estat espanyol ha hagut de desfer en molt poc temps una estratègia de bloqueig que venia de molt lluny i de molts governs, tant del PP com del PSOE. No ho han fet per convicció —com tampoc no ho fan amb la llei d’amnistia— i no sembla que l’estructura política i tècnica de la Representació Permanent davant la UE hagi desbordat entusiasme per promoure una iniciativa que formalment era de l’Estat espanyol però que tots sabien que formava part d’una concessió a Junts per Catalunya. Vull dir que la feina de lobiatge no ha estat la mateixa com quan havien de convèncer els països europeus de totes les maldats que se’ns han atribuït (i que ells han ajudat a construir, tot sigui dit) per tal de desacreditar el moviment cap a la independència. Tot i això, he valorat positivament que, en aquest context, el ministre d’Afers Exteriors espanyol hagi explicat les raons per les quals la nostra llengua havia d’esdevenir oficial a la UE d’una forma coherent amb els nostres arguments. Un fet inèdit i positiu, però insuficient.

El segon obstacle es diu sobretot Partit Popular. Des del primer dia ha tingut interès a fer descarrilar una proposta que formava part dels acords polítics que podien facilitar un govern del PSOE i Sumar a l’Estat espanyol. Han espanyolitzat la política europea més enllà del que es podien permetre, i han acabat provocant situacions delirants com la del ministre italià d’Afers Exteriors, Antonio Tajani: un guardonat amb el Premi Princesa d’Astúries (se suposa que pels seus serveis a Espanya) liderant l’oposició a la proposta de l’Estat espanyol perquè una llengua que també és parlada a Itàlia no pugui ser oficial a la UE. Una manera ben curiosa d’acreditar els mèrits que el van fer mereixedor d’una de les més altes distincions que donen els espanyols (és clar que tots sabem les raons per les quals li van donar). Les reticències inicials d’alguns països amb governs populars s’expliquen, en gran mesura, per la pressió política i no tant per les raons adduïdes, les quals han estat degudament rebatudes.

Que la idea inicial que s’arribés al final de la presidència espanyola del Consell de la UE amb l’aprovació de l’oficialitat del català no hagi estat possible no significa, però, que les opcions d’assolir-ho hagin desaparegut per aquest fet. El camí iniciat és irreversible, encara que demani més temps. I cal utilitzar més eines i recursos per defensar la posició i vèncer la principal reticència que semblen trobar-hi els serveis jurídics del Consell, si cal fins a les últimes conseqüències. Si cal, litigant al Tribunal de Justícia de la Unió Europea on l’Estat espanyol ha de defensar sense complexos que no és necessari reformar els tractats de la Unió perquè una llengua sigui oficial. Hi ha informes jurídics independents i d’una gran solvència que desmenteixen rotundament la posició dels serveis jurídics del Consell, i això ho cal lluitar de manera més desacomplexada i proactiva.

Els mesos a venir han de servir perquè l’Estat espanyol faci la feina pendent i planti cara als qui el desafien, si vol ser creïble en la seva reclamació perquè el català sigui llengua oficial de la UE. Des del punt de vista de la construcció europea, no té cap justificació que una llengua autòctona parlada per milions de ciutadans europeus no sigui oficial. Cap ni una. I això, malgrat la demora, ja ho saben la majoria dels països de la Unió. Per no dir tots.

Naturalment, tot això ho dic des del respecte institucional al ministre d’Afers Exteriors d’Itàlia, malgrat la discrepància política. I per si algú en té algun dubte encara: seria molt positiu de poder confrontar amb ell de manera directa una discussió a l’entorn de l’oficialitat de la nostra llengua. Sempre que he anat a l’Alguer l’he pogut fer servir… fins i tot quan em van detenir a l’aeroport l’any 2021 i em vaig poder adreçar a agents policials en el deliciós català de la ciutat sarda.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Carles Puigdemont: "Ja se sap que a Europa hi ha moltes maneres de convèncer els països reticents"

M. ANTÒNIA FONT: RESPOSTA AL REGIDOR DE VOX A L'AJUNTAMENT D'EIVISSA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Maria Antònia Font
Professora i activista per la llengua catalana, l’ha defensada a l’STEI Intersindical, la FOLC i Enllaçats per la Llengua, entre més entitats

Totes les llengües del món mereixen ser parlades, respectades i ensenyades. Es veu que el regidor de VOX a l’Ajuntament d’Eivissa, com tants d’altres companys del mateix partit, no ho tenen en compte. Repeteixen el mantra de l’adoctrinament a les escoles i mostren així el desconeixement que tenen del funcionament del sistema educatiu i del que es viu dins les aules: acolliment, aprenentatges acadèmics i de valors que els infants i joves necessiten per transitar per la vida i construir un món més just per a tothom.

Per altra banda hem de dir que és inadmissible que una persona que representa una part de la ciutadania, falti a la veritat i insulti des d’una tribuna institucional tot un col·lectiu de docents dels centres públics i privats concertats de totes les illes. També tracta d’ignorants els pares i mares, quan suposa que els progenitors ignoren que a l’escola, s’hi “adoctrinen els seus fills”. Però no senyor regidor, els pares i mares saben que deixen els seus fills en bones mans,  que hi aprendran continguts, ciències, humanitats, es socialitzaran, aprendran a compartir i a ser solidaris, a mirar el món i tenir un sentit crític, aprendran a respectar els Drets Humans i sortiran de l’escola -si la normativa no canvia i a l’entorn de l’escola es treballa per la normalització lingüística i l’acolliment dels nouvinguts- sabent les dues llengües oficials i amb coneixements d’una llengua estrangera.

Sigui conscient que nosaltres, els que volem un ensenyament en català, la llengua pròpia i oficial d’aquestes illes el que volem és poder viure plenament en català, com ho fa vostè vivint a Eivissa plenament en castellà o com ho fan totes les persones que viuen a Madrid, on el castellà és la llengua pròpia i oficial d’aquella comunitat. Nosaltres treballam per la recuperació de drets i pel restabliment de tota una cultura que passa perquè aquesta tengui el paper i el lloc que li correspon a l’escola, a l’Administració pública, als mitjans de comunicació, al comerç, a l’esport, als jutjats, a les noves tecnologies, etc. En canvi vostès treballen per la repressió de la cultura catalana, no fan res de res per a la supervivència de l’eivissenc, el formenterer, el menorquí o el mallorquí. No fan res per salvar la llengua d’aquestes illes, una llengua romànica igual que la castellana o la francesa, portuguesa o italiana. Vostès només treballen per escampar rumors, discursos falsos -com aquest de l’adoctrinament a les escoles- el que pretenen és crear confusió -l’eivissenc no és català, mentida!- els és igual si de passada difamen els docents, prenen els pares per ignorants o qualifiquen la ciutadania de beneita.

Afortunadament a Eivissa existeix una consciència ben arrelada de la pròpia identitat, ancestral, valorada per propis des de dins i per externs des de fora. Eivissa i Formentera gaudeixen d’un Patrimoni cultural i lingüístic propi, reconegut internacionalment, una cultura oberta al món i a les altres llengües i persones vingudes de fora, que es respecten mútuament i  que, afortunadament, ni vostè amb els seus discursos falsos, malintencionats i insultants, ni cap dels seus companys no faran trontollar. La veritat sempre surt a la superfície per molt que els repressors la vulguin enterrar al fons de la mar.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

M. ANTÒNIA FONT: RESPOSTA AL REGIDOR DE VOX A L'AJUNTAMENT D'EIVISSA

Catalunya i el País Valencià acapararien la meitat de la condonació del deute

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram Arxiu PPCC: :https://t.me/arxiu_PPCC

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero JUAN CARLOS HIDALGO / EFE.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/economia/article/18-economia/2358285-catalunya-i-la-comunitat-valenciana-acapararien-la-meitat-de-la-condonacio-del-deute.html

J. Guillamon • 22 de novembre de 2023

Gestha precisa en un comunicat publicat aquest dimecres que les autonomies que es veurien més beneficiades serien Catalunya, que podria cancel·lar 14.647 milions d’euros, la Comunitat Valenciana (14.093 milions), Andalusia (5.696 milions) i la Comunitat de Madrid (3.473 milions).

A aquestes comunitats les seguirien Castella i Lleó (2.612 milions), Castella-la Manxa (2.404), Canàries (2.633), País Basc (2.332), Balears (2.110), Múrcia (1.749), Galícia (1.721), Aragó (1.417), Navarra (819), Astúries (652), Extremadura (545), Cantàbria (507) i La Rioja (358).

Segons precisen els tècnics, han realitzat els seus càlculs tenint en compte tant a les comunitats adherides al Fons de Liquiditat Autonòmics (FLA) com les que no (Madrid), i també les autonomies que no són de règim comú (Navarra i País Basc).

Així mateix, afegeixen que la possible condonació del deute és un “simple ajust intern” que no tindria efectes cap a l’exterior d’Espanya, per la qual cosa el seu nivell d’endeutament públic seria el mateix i els compromisos amb la Unió Europea no es veurien afectats.

“Les comunitats autònomes reduirien una part del cost d’interessos i aconseguirien millor l’objectiu de dèficit i l’Estat podria veure’s afectat menys si necessita endeutar-se per fer les transferències a determinades comunitats perquè cancel·lin una part dels deutes amb tercers, bé a les comunitats no acollides al FLA o perquè l’import de la cancel·lació assignada a algunes comunitats excedeix del deute amb el FLA”, recull el comunicat.

A més, Gestha advoca per un gran pacte amb les comunitats per a accelerar la reforma del sistema de finançament autonòmic i recorden que l’actual model “ha caducat” i que està provocant importants dèficits de finançament, per la qual cosa insten a totes les formacions parlamentàries que s’esforcin perquè no es bloquegi aquesta reforma “prioritària.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram Arxiu PPCC: :https://t.me/arxiu_PPCC

Catalunya i el País Valencià acapararien la meitat de la condonació del deute

ASSEMBLEA SOBIRANISTA DE MALLORCA - COMUNICAT DE PREMSA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

L’ASM adverteix que evitar la segregació no basta per remuntar l’aprenentatge del català

L’Assemblea Sobiranista de Mallorca adverteix que evitar la segregació per llengua a l’escola no revertirà les xifres baixíssimes de l’aprenentatge del català, si al mateix temps continua incomplint-se el Decret de mínims i no s’impulsa la immersió.

Cal recordar que segons les darreres dades d’Inspecció educativa sobre l’aprenentatge del català, el curs 2017-2018 només l’assolia de forma acceptable o satisfactòria el 54,7% dels alumnes, el percentatge més baix d’ençà que tenim competències educatives. És evident que amb l’incompliment del Decret de mínims, consentit tant pel PP com pel PSOE, la nul·la promoció de l’escola en català i l’allau de nouvinguts, la xifra actual deu ser encara pitjor, probable motiu pel qual la Conselleria no la publica des de fa quatre anys.

L’ASM recorda que segons l’article 20 de la Llei de Normalització Lingüística, el Govern està obligat a «adoptar les disposicions necessàries encaminades a garantir que els escolars de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, puguin utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final del període d'escolaritat obligatòria». La segregació és una disposició que va en la direcció contrària, si no va acompanyada d'un suport potent a l'escola en català, però encara és més letal continuar sense complir el Decret de mínims, ni recuperar el Servei d’Ensenyament del Català, ni encoratjar els centres a fer projectes lingüístics amb el català com a llengua vehicular.

Per tot plegat, la nostra entitat reclama als partits polítics de país que no es limitin a oposar-se a la segregació, que exigeixin el compliment immediat de la Llei de Normalització Lingüística i el Decret de mínims, i que impulsin la reforma d'aquests dos preceptes legals per fer front a les necessitats que es deriven de l'arribada massiva de nouvinguts. Instam també la Universitat de les Illes Balears a implicar-se en la defensa del català, i a redactar un pla d'estudis que prepari els futurs mestres per tal d'enfortir l’escola en la nostra llengua.

Palma, 16 de novembre de 2023

Secretariat de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Pots seguir el Canal de Telegram ARXIU PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

ASSEMBLEA SOBIRANISTA DE MALLORCA - COMUNICAT DE PREMSA

TOT, MENYS LA INDEPENDÈNCIA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2351598-tot-menys-la-independencia.html

Salvador Cot • 4 de novembre de 2023

L’amnistia és una bona notícia, sobre això no hi pot haver dubte sense mala fe. Repara injustícies, estalvia patiments i, sobretot, reconeix el caràcter polític del conflicte entre Catalunya i Espanya. Ara bé, dit això, el més important és que l’amnistia és una eina que el govern espanyol considera útil per al que ells anomenen “reencuentro total”, que en català vol dir que esperen aconseguir una desmobilització completa de les bases socials de l’independentisme i una fixació, clara i indefinida, de les elits polítiques catalanes dins dels límits de l’autonomisme. És amb aquesta intenció que els negociadors del PSOE han estat d’acord a posar un límit temporal a la repressió. El reconeixement del dret a l’autodeterminació, per contra, continua igual de lluny perquè aniria en sentit contrari.

Sabut això, és l’independentisme en el seu conjunt que ha de reflexionar sobre el futur polític de Catalunya. Com és notori, hi ha qui considera que l’objectiu de la independència ha d’ocupar el mateix espai simbòlic que, posem per cas, el socialisme per al PSC. És a dir, un emblema electoral que defineix l’origen del partit, no pas els seus objectius futurs. A l’altra banda, hi haurà sectors que insistiran en la lluita per una República Catalana, aprofitant els resultats d’una negociació que està generant una profunda divisió fins i tot a nivell dels engranatges de l’Estat profund.

Són els partits i les entitats independentistes, per tant, els que hauran de demostrar, d’ara endavant, que l’amnistia no afebleix –encara més– el moviment polític. O, si decideixen el contrari, els que hauran d’aconseguir el retorn dels seus electors a un catalanisme autonomista i inofensiu.

I una cosa important. Els lideratges del procés haurien d’acabar aquí el seu recorregut, un cop han tancat el cicle que ells mateixos van obrir. Ho han fet tot, menys la independència. Ara els toca a uns altres.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

TOT, MENYS LA INDEPENDÈNCIA

OCASIONS HISTÒRIQUES

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2351610-ocasions-historiques.html

Anna Puig • 5 de novembre de 2023

Més enllà de les negociacions per a la investidura, aquestes setmanes s’ha tornat a fer evident la desunió de l’independentisme. Ja es va malbaratar una ocasió única quan es va obtenir el 52% dels vots en les darreres eleccions al Parlament i, ara, quan es presentava també una nova oportunitat per demostrar múscul i cohesió, tampoc s’ha estat a l’altura. Sense entrar a valorar el resultat de les negociacions, que ERC i Junts hagin portat línies i estratègies aïllades torna a ser una mala notícia. A ningú se li escapa que l’autodeterminació no serà si no hi ha una unitat d’acció. Política i social –per això en el paquet també hi hauríem d’incloure entitats com ara l’ANC i Òmnium. Un horitzó ara mateix molt llunyà i que no s’assolirà d’avui per demà. Però requereix passos i gestos que, ara mateix, són inexistents. En aquest capítol de les negociacions, cap pas ni cap gest per part de ningú. La reconciliació exprés no és ni realista ni aconsellable. Tot requereix els seus tempos. Però ens van passant pel davant conjuntures favorables i s’acaba amb la sensació que no se li acaba de treure prou suc ni s’aprofita per llimar asprors.

Si es materialitza l’amnistia i si aquesta permet la tornada de Carles Puigdemont, Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira, quin paper jugaran aquestes figures polítiques? I si s’aixeca la inhabilitació a Oriol Junqueras, Jordi Turull i la resta d’encausats en el judici del procés? Seran caps de cartell electoral? Hi tindrien tot el dret, sense cap dubte. Però si en un supòsit ho acaben sent, com es recupera la confiança del ciutadà decebut per sis anys de discrepàncies i distanciament? Tot plegat és molt suposar, quan encara la llei d’amnistia no està ni registrada al Congrés i té encara al davant un procés llarg i costerut fins a la seva aprovació i materialització. Però és evident que, si acaba sent una realitat, s’albira una nova oportunitat única per a l’independentisme. Se sabrà aprofitar? Perquè les ocasions històriques no són infinites.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

OCASIONS HISTÒRIQUES

ALLÒ QUE PASSA

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Allò que passa R. BUCH.

FONT: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2351360-allo-que-passa.html

Jaume Nolla • 5 de novembre de 2023

Es pot ensarronar durant molt de temps tot un poble? El fet que, malgrat enganys i manipulacions diverses, hi hagi una bona part de gent que continuï votant l’ensarronador demostra que la resposta a la pregunta suara dita és que, efectivament, es pot i es continua fent.

Hi ha tot de grans veritats en política que sovint se solen oblidar. Per exemple: quan ens trobem amb un candidat a la trona que es manté ferm en la paraula donada, se’l rifaran, tant els del propi partit com els votants.

Quan un governant és massa sincer, aviat serà una molèstia, perquè una gran part del poble vol viure en una aixecada de camisa constant, encara que diguin el contrari. Són molts que no volen pas perdre la cerveseta, les vacances, les pantalletes i la il·lusió de viure en un món ple de falses fantasies.

Al capdavall, no oblidem l’afirmació de Maquiavel (sempre Maquiavel, tan citat i tan poc llegit) al capítol XVII d’“El príncep”: “Dels homes, en general, es pot dir que són: ingrats, volubles, fingidors i encobridors, covards davant dels perills i àvids de profits.” Tant els qui volen manar com els qui es queixen dels qui manen.

Si un idealista que persegueix ser home d’estat (parlem d’un estat català, lògicament) es refia d’un tercer i li revela els seus pensaments més profunds tot explicant-li com els vol dur a terme, aviat tindrà l’esquena farcida de punyals i serà envoltat de mentides, doble joc i redoblades traïcions de presumptes fidels a la seva causa.

D’aquesta manera es va responent la pregunta inicial. A casa nostra, ara mateix, només funcionen les paraules del protagonista d’El comediant, de Thomas Bernhard, quan diu: “Al veritable artista se’l llança a la cuneta, però al farsant, a l’inútil, tots li van al darrere; s’inclinen amb reverència davant el xarlatà.” I podem substituir artista per qualsevol altre individu amb notorietat que us plagui.

El 1922, ara ja fa més de cent anys, el jovent nacionalista català tenia les coses més clares que no pas ara. Manuel Carrasco i Formiguera deia aleshores: “Pensem bé el que cal fer i fem-ho. No n’hi ha prou de bescantar els altres; Catalunya ha de poder i voler demostrar que és un poble digne d’aconseguir la seva independència.” Potser mai com fins ara hem estat tan allunyats d’aquestes paraules.

Aquests darrers dies s’ha parlat d’Irlanda i de la seva independència. Una ànima il·luminada ha arribat a escriure que “Catalunya i Irlanda són dos països amb molts lligams, semblances i paral·lelismes”. En realitat, res de tot plegat és com s’ha dit.

Quantes notícies sentim cada dia sobre Irlanda als mitjans públics de comunicació? En canvi, no parem de rebre informació d’arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica Llatina. On són els lligams aquí?

Nosaltres Sols no va aconseguir prendre peu. El separatisme només va començar a créixer un cop Franco va arribar al poder. És així de trist. Els catalans vam fer una Renaixença patriòtica cultural i lingüística exemplar, però ens vam oblidar la política. Els irlandesos van fer el mateix, però es van oblidar la llengua.

Nosaltres Sols va publicar l’any 1932 un opuscle titulat Per la pàtria i per la llibertat. Allà, s’hi deixen anar dues preguntes encara vigents als nostres dies: “Regna a Catalunya un alt pensament col·lectiu de consciència de la pròpia dignitat nacional? I segona: “Existeix a la nostra terra un estat psíquic sentimental de desig abassegador de redimir-se de la situació denigrant de poble dominat i esclau, i fer entrar Catalunya en el concert de nacions lliures del món?”

Mentre mirem de respondre aquestes preguntes, continuem amb la distracció de l’amnistia, el traspàs de Rodalies, el relator i una futura consulta que probablement es farà la setmana dels tres dijous.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ALLÒ QUE PASSA

La catalanitat, ¿una identitat administrativa? - Pere Antoni Pons

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

FONT: https://mailchi.mp/octuvre/pere_antoni_pons

La cosa va anar així. Fa uns dies, durant una tertúlia per a Vilaweb, el periodista i director del mitjà digital, el valencià Vicent Partal, va deixar anar que “no tots els habitants de la comunitat autònoma de Catalunya són catalans”. I, de cop, es va armar un escàndol de campionat perquè tant des de l’òrbita del mal anomenat catalanisme federalista (el PSC i els Comuns) com des de l’òrbita del sobiranisme d’esquerres (ERC i mitjans afins) es va voler llegir la frase de Partal com si fos una declaració racista, una mostra de catalanitat excloent.

Aclarim-nos: la frase sí que hauria hagut de ser polèmica, sí que hauria pogut ser titllada de racista, perillosa, excloent i repugnant si Partal hagués dit que no tots els habitants de la comunitat autònoma de Catalunya poden ser catalans, o que no tenen dret a ser catalans. No va dir això, però. En realitat, Partal va dir una obvietat, va apuntar a un fet objectiu i comprovable, que és que hi ha ciutadans de Catalunya que no se senten catalans, que no es consideren catalans i que no volen ser percebuts ni considerats catalans. En totes les enquestes sobre identitat i adscripció nacional que s’han publicat al llarg de les últimes dècades, en absolutament totes, hi ha sempre un percentatge de catalans que es declaren “només espanyols”. Això és així, i és absurd negar-ho. (I ara ni tan sols entro en la qüestió de tots els nouvinguts arribats d’arreu del planeta, marroquins i xinesos, hindis i europeus de tota espècie i pelatge, que, de grat o per força, tenen una relació estrictament funcional i escenogràfica amb el lloc on viuen.)

Com és obvi, la polèmica és important perquè, més enllà de la frase de Partal, aquí el que s’està discutint és què significa ser català, què defineix la catalanitat. Per les reaccions de certs representants d’ERC com Ruben Wagensberg, i de certs periodistes afins a ERC -ara deixo de banda les reaccions de PSC i Comuns perquè només els mou l’espanyolisme cínic i no poden aportar res positiu al debat-, sembla que una part del sobiranisme vulgui reduir la catalanitat a una qüestió purament administrativa. Tot plegat vindria a ser una versió 2.0 de la famosa frase de Jordi Pujol segons la qual “és català qui viu i treballa a Catalunya”.

Abans de prosseguir, un aclariment: naturalment que tothom qui resideix a Catalunya ha de tenir garantits tots els drets polítics i socials -i ha de complir uns deures-, però ara no estem parlant d’això. Estem parlant d’una qüestió més profunda, alhora més decisivament íntima i col·lectiva: la identitat nacional, el sentit de pertinença a una comunitat que ens defineix per dins i ens projecta cap enfora, que ens proporciona un eix estable i orientador per participar del gran món i per relacionar-nos de tu a tu amb els altres, siguin o no de la nostra mateixa comunitat.

Què vol dir que ens defineix i ens dona un eix? De què parlem quan parlem d’identitats des del punt de vista nacional? Doncs molt senzill. Estem parlant de llengua, de cultura, d’imaginari, de memòria, de projecte de futur coherent amb el passat d’on surt. Si això serveix per a França i la francesitat, per a Espanya i l’espanyolitat, per a Alemanya i la germanitat, i per a tants altres països i identitats nacionals, ¿per què no pot servir també per a Catalunya i la catalanitat?

En aquest sentit, és evident que la frase de Jordi Pujol naixia d’un wishful thinking covard i impotent -farem veure que tothom qui resideix a Catalunya és català per així no haver d’afrontar la crua realitat que, a la pràctica, molts no se’n senten ni volen ser-ho- i, alhora, naixia també d’un plantejament estratègic de llarg abast. Pujol pensava que, si incloïa incondicionalment i ja d’entrada dins la catalanitat aquests residents a Catalunya que no se senten ni volen ser catalans, ells hi correspondrien fent-se del tot seva la catalanitat. Tot plegat va tenir uns efectes limitadíssims, tal com s’ha pogut comprovar aquest inici de segle XXI amb el retrocés gravíssim en l’ús i la presència de la llengua catalana, amb la dissolució progressiva d’un imaginari i d’una memòria pròpies, i amb la creació de Ciudadanos i de l’invent paròdico-destructiu de Tabarnia. (Tabarnia, per cert, representa justament la culminació desacomplexada de la no-catalanitat a Catalunya. Vull dir que la invenció de Tabarnia significa una renúncia militant i explícita de la catalanitat des del precís moment que els seus inventors, residents a Catalunya que se senten i es consideren espanyols, rebategen un tros del país i atorguen als seus habitants un gentilici de nova planta, un gentilici -el de tabernesos- que té com a única raó de ser i com a màxima virtut suplir el gentilici de catalans, és a dir, esborrar o negar o suplantar la identitat catalana.)

Només administratiu, és a dir, no-res

Reduir la catalanitat a una qüestió purament administrativa té un perill, que és el de reduir la catalanitat a no-res. Perquè, a la pràctica, reduir la catalanitat a un tema residencial, a una qüestió burocràtica, vol dir que el reaccionari castellanista, monolingüe militant, que presideix Societat Civil Catalana, o que l’expat ric i cregut que detesta tractar els oriünds i que menysprea la cultura autòctona, són tan catalans com el català arrelat o el nouvingut que ha après el català i ha incorporat la catalanitat a la seva identitat primigènia. I la cosa, en realitat, encara és més fonda, més estructural: que el castellanista militant i l’expat ple d’arrogància siguin tan catalans com els altres, que els primers defineixin la catalanitat tant com els segons, també vol dir, a la pràctica, que el projecte per a Catalunya de SCC, o que el projecte per a Catalunya de l’expat superb, és tan nacionalment legítim com el dels altres. ¿És això el que està dient una part del sobiranisme? Demencial. I suïcida.

No falla mai: sempre que dius que la catalanitat no pot ser una qüestió purament de papers o residencial, et surt algú dient que això és el mateix que diuen els de VOX, o l’extrema dreta de tots els països europeus. Hi ha una diferència substancial, però, entre l’afirmació de VOX i la meva, que és la històrica del catalanisme. Mentre que per als de VOX no pots pertànyer a la nació espanyola si no professes una determinada religió, si no tens un determinat color de la pell i no abraces uns determinats valors i una ideologia específica, per a mi i per al catalanisme històric i troncal n’hi ha prou per pertànyer a la nació catalana o a la catalanitat amb fer-te teva la llengua i amb voler participar d’una cultura i d’un imaginari propis i sedimentats, amb independència de qui siguis, d’on vinguis, què votis, en quin déu creguis.

En definitiva: ser català comporta unes determinades assumpcions i unes determinades tries -lingüístiques, culturals, de memòria, d’imaginari-, i negar-ho és simplement fer el joc a aquells que voldrien una catalanitat diluïda, subalterna, cada cop més insignificant, marginal i minoritària.

Trampes del nacionalisme banal  

Tota la polèmica en relació a la frase de Vicent Partal ha fet circular de nou el concepte “identitari”, que sempre s’aplica als nacionalismes minoritzats i sense estat, quan en realitat els nacionalismes més identitaris són sempre els dels estats, el nacionalisme banal, el que no es nota però és pertot arreu. En relació a això, val la pena recordar el que deia Joan F. Mira sobre el terme identitat, que, etimològicament, simplement vol dir “ser en aquella cosa”. És a dir, que tan identitari és ser comunista o socialdemòcrata o liberal com nacionalista català, tan identitari és ser catòlic o del Barça com ser nacionalista català. I no, no és cert que el que s’ha convingut a anomenar nacionalisme identitari sigui pitjor, intrínsecament més destructiu o mortífer o més criminal que altres identitarismes: ¿o és que hem oblidat totes les atrocitats comeses pel comunisme i el feixisme -i també en nom de la democràcia-?, ¿o és que les religions no han causat i continuen causant autèntiques mortaldats i perversitats?

Cada cop que un independentista diu que ell és sobiranista però no nacionalista, i que la catalanitat és una qüestió purament administrativa i no de llengües i de cultures, i que el nacionalisme és perillós i que cal apel·lar als valors republicans -cosa que no se sap ben bé què és, aplicat a la comunitat autònoma catalana integrada dins el Reino de España-, el que està fent és cedir davant els trucs retòrics, les trampes conceptuals, els xantatges emocionals i les coaccions ideològiques de l’espanyolisme, i del nacionalisme d’estat en general, els quals tenen com a únic objectiu preservar l’ordre de les coses del món, les dinàmiques de poder que el regeixen, les hegemonies que hi prevalen. No siguem ingenus ni ximples, per tant: no comprem la criminalització a l’engròs del nacionalisme, quan és evident i sabut que hi ha nacionalismes d’autodefensa i nacionalismes expansionistes i depredadors.

Abans d’acabar, una última cosa sobre la qüestió de la identitat. El que defineix la identitat d’una persona no és només la qüestió nacional, la tria de la llengua, l’assumpció d’una cultura i d’un imaginari. La identitat d’un individu està feta de múltiples identitats: de la nacional, de la ideològica, de la identitat establerta per un seguit de preferències... Ara bé, hi ha formalitzacions de la identitat que poden conviure i es poden solapar i n’hi ha que no: no es pot ser comunista i feixista a la vegada, no es pot ser del Barça i del Madrid, no es pot ser catòlic i musulmà... En aquest sentit, tampoc no es pot ser plenament espanyol i plenament català. O sí que es pot ser-ho, però amb desequilibri: vull dir que si dues identitats nacionals conviuen -en una persona, en una comunitat, en un país-, sempre n’hi ha una que preval i una que és subalterna, mai no estan del tot en pla d’igualtat. En un context com el de l’estat espanyol centralista i antipluralista, de la Catalunya autonòmica deprimida i desorientada del post-procés, no cal dir que, en la diguem-ne convivència entre la catalanitat i la castellanoespanyolitat, la identitat que sempre serà subalterna, i que corre el risc de desaparèixer, és la catalana.

Coda

Ja per acabar, un apunt final: res no demostra millor que la identitat no és mai una qüestió purament administrativa, res no demostra més diàfanament que la llengua és un marcador d’identitat determinant, que el fet que per a la immensa majoria de castellanoespanyols sigui més propera, més vivament interessant i més íntimament pròpia la realitat hispana de l’altre costat de l’oceà que la realitat catalana o basca de la Península.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La catalanitat, ¿una identitat administrativa? - Pere Antoni Pons

COM MENTEIX EL REI

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Joan Vall Clara / joanvallclara@elpunt.info • 22 d’octubre del 2023

Font: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2346784-com-menteix-el-rei.html

I com li aplaudeixen i toleren els diaris el falsejament de la història

Els agrada provar de fer entrar el clau per la cabota, i malgrat que ho proven i ho proven, no aconsegueixen tenir-hi la traça que voldrien. La portada dels diaris monàrquics d’ahir de Madrid suava Varon Dandy a raig. Estaven emocionats pel discurs del rei espanyol als premis Princesa d’Astúries, els seus. “Las soluciones vendrán de la unidad, nunca de la división” (El País). “Las soluciones llegarán de la unidad, nunca de la división” (El Mundo). “Las soluciones a los problemas de España llegarán de la unidad, nunca de la división” (ABC). “Las soluciones llegarán de la unidad, nunca de la división” (La Razón). La frase exacta que havia pronunciat era un xic més llarga i tots van coincidir a treure el que era una mentida podrida. Deia: “Son muchos nuestros problemas, y las soluciones llegarán –como siempre ha sucedido y demuestra la historia de España– de la unidad, nunca de la división.” L’ auditori va esclatar en aplaudiments bo i que tothom sap que en la història d’Espanya tots els problemes plantejats d’independència han acabat amb divisió. Cap amb unitat. En els que de moment s’imposa la unitat, el problema continua. El rei dels espanyols no sap història, no sap què diu o ho falseja. Des del 1597 (Països Baixos), fins al 1975 (Sàhara) han arreglat els problemes per la via de la divisió, no de la unitat. Així ha arreglat Espanya més de trenta problemes en quatre continents: Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

COM MENTEIX EL REI

EL COST DE L'AMNISTIA - Hèctor López Bofill

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Hèctor López Bofill • 22 d’octubre del 2023

Font: https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2345724-el-cost-de-l-amnistia.html

Si els exiliats són amnistiats, per exemple, tornaran o no a Catalunya i encapçalaran una opció unilateral que concorri a les urnes? Si no ho fessin seria del tot paradoxal que un cicle electoral en el qual per primera vegada els partits independentistes havien obtingut més del cinquanta per cent en vot popular amb el programa de “culminar” el procés acabés sense cap formació política amb representació parlamentària efectivament compromesa amb l’autodeterminació.

És possible tornar a la casella de sortida després d’una dècada de mobilitzacions i de grans majories, d’un referèndum celebrat i guanyat i d’una declaració d’independència? La meva idea és que ni tan sols un control amb mà de ferro dels mitjans de comunicació podrà mai esborrar l’anhel de ruptura que es va manifestar ara fa sis anys i que, aquells que ho han intentat, com els dirigents d’Esquerra Republicana que han practicat un viratge ideològic complet sense deixar-ne constància en l’ideari del partit i comptant amb tots els ressorts del poder, han perdut centenars de milers de vots.

Malgrat que la majoria de quadres no ho vulguin, la classe política catalana es troba, més aviat o més tard, abocada a una nova confrontació. Encara que es concreti un acord que, a banda de l’amnistia, plantegi una reforma estructural de les relacions entre Catalunya i l’Estat, un “acord històric”, no hi ha cap garantia que ni el govern central compleixi amb la paraula donada ni, encara menys, que l’aparell de l’Estat integrat pel poder judicial i les elits del funcionariat acatin amb la fi de la persecució i el respecte pels canvis de fons del sistema polític. Com que l’única manera de consolidar aquesta transformació passa per una reforma de la Constitució Espanyola de 1978 per a la qual cal almenys el concurs del Partit Popular, tot pot ser reversible amb una nova majoria i, encara de forma més expeditiva, amb una intervenció de la jurisdicció constitucional que, com ja va passar amb la reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006, enviï la nova comprensió de l’encaix català dins l’Estat a la paperera de la història.

En aquesta tessitura el més prudent, almenys per a les forces catalanes, seria no pactar. Pacte segellat equival a la pèrdua de molts llençols electorals. Si Junts ha mantingut la posició i ERC està en caiguda lliure és perquè els primers s’han mantingut fidels a l’ideal de llibertat nacional que va marcar l’octubre del 2017 mentre que els segons han claudicat en acceptar no sortir del marc de la Constitució Espanyola i, en conseqüència, a no oferir cap projecte col·lectiu de futur per a un poble que ha patit repressió, asfíxia econòmica i aplanament cultural i lingüístic.

Quina és, doncs, l’alternativa al pacte amb el PSOE? La resistència. Persistir a afeblir i blocar la governabilitat d’Espanya i reprendre la tasca de reforçament nacional i de construcció d’estructures d’estat que proporcionin una nova oportunitat de consumar la secessió. Un retorn a la cohesió interna independentista que no passa per gestionar les institucions d’una comunitat autònoma espanyola de règim comú, ni per col·locar quadres que bescanviïn compromisos amb el moviment d’emancipació nacional per una nòmina i una seguretat.

El temps de la seguretat ja fa molts anys que es va evaporar de Catalunya i no tornarà. El sistema de dominació serà implacable i continuarà amb la seva vigilància i el seu càstig. Els conflictes nacionals són el que són (i ja ho hem vist aquests darrers mesos a Ucraïna, a l’Artsakh o a Israel) i encara que els lideratges aspirin a esmorteir el xoc, el xoc acabarà per precipitar-se i per anul·lar tota fantasia d’una revolució política sense sacrificis.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

EL COST DE L'AMNISTIA - Hèctor López Bofill

Qui té por d’El Born?

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jaume Ciurana i Llevadot • 18 d’octubre del 2023

FONT: https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2345138-qui-te-por-d-el-born.html

Ara fa una colla d’anys, en un dinar en què vaig compartir taula, entre d’altres, amb l’escriptor Baltasar Porcel, el tema de la conversa girà una bona estona sobre què calia fer amb el recinte d’El Born i les restes arqueològiques vinculades a la destrucció borbònica de Barcelona el 1714. Eren, recordem-ho, els anys en què es debatia si calia salvaguardar la ciutat renascuda sota les llambordes o, del contrari, calia arrasar les restes i construir-hi la Biblioteca Central Urbana. Porcel, brillant i sorneguer, dirigint-se a un regidor socialista li digué, més o menys amb aquestes paraules: “No sé per què us oposeu a la conservació de les restes, si els vostres líders estarien contents de preservar-les i, a l’entrada, posar-hi una placa que digués: «Aquí se fundó España.»”

Aquesta anècdota em serveix per recordar, ara que es torna a parlar d’aquest espai a propòsit de la decisió del govern municipal del PSC d’eliminar-ne la direcció i d’integrar-lo al Museu d’Història de Barcelona (Muhba), que el desmantellament premeditat, volgut i mil·limètricament executat d’El Born va començar de facto ara fa més de vuit anys, a finals del 2015, però ha estat latent des del mateix moment en què es va decidir preservar-ne el subsol.

El magnífic impuls que el després MHP Quim Torra va donar a El Born quan n’era el director va situar l’equipament com el que hauria de ser: un jaciment arqueològic extraordinari, un espai patrimonial únic i un equipament cultural urbà amb vocació de capitalitat. Però tot això s’acabà amb l’arribada dels comuns al govern de l’Ajuntament de Barcelona. Des d’aquell moment, l’Ajuntament de la ciutat ha tingut només una obsessió: disminuir, primer, i eliminar, després, l’ànima del recinte.

És difícil imaginar-se una incompetència més gran que la que ha portat El Born de ser el centre patrimonial més visitat de la ciutat a la posició absolutament marginal, perifèrica, que ocupa ara. Només s’entén si es parteix de la base que aquesta és una decisió política que els governs municipals del 2015 ençà s’han obstinat a executar.

Cops de timó en les polítiques, comissionats i directors amics que semblaven escollits expressament per fer invisible allò que les pedres ens diuen. Allò que Albert Garcia Espuche –a qui la ciutat deu, en bona part, la preservació dels 8.000 m² del jaciment urbà més imponent d’Europa– i altres historiadors han documentat de manera excel·lent, exhaustiva i, probablement, com en cap altra ciutat del nostre entorn geogràfic: com era la vida dels barcelonins al segle XVIII i l’impacte que la guerra de Successió va tenir en les seves vides.

Es deixa esllanguir el centre sense oferir activitats potents, la mediocritat i la boutade s’apoderen dels discursos expositius –recordem l’estàtua del general Franco a la porta– i, és clar, les visites disminueixen. Tanca la llibreria i no es busca cap alternativa. Tanca el servei de restauració i com si se sentís ploure. Nous canvis en la direcció i nous fracassos. S’evita qualsevol activitat que tingui la més mínima relació amb els fets de 1714, es deixa de considerar El Born com un equipament de capitalitat: es deixa de col·laborar amb els municipis del país. La tempesta perfecta. I, ara, nou cop de timó.

Sempre dèiem que El Born havia de ser interessant pel que va passar-hi ara fa 300 anys –el jaciment–, pel que hi va passar ara fa 150 anys –el mercat i la magnífica coberta de ferro de l’edifici projectat per Josep Fontserè– i, sobretot, pel que hi passés ara. En la contemporaneïtat. El Born com a centre cultural actiu, obert, dinàmic, amb una programació atractiva i potent, capaç d’atraure les expressions més dinàmiques de la cultura, el pensament i també –per què no?, com era al segle XVIII el barri de la Ribera i com va ser després el mercat– capaç de generar activitat econòmica al seu entorn diversificant el monocultiu d’apartaments turístics en què s’ha convertit el barri en els darrers anys.

Res, però, no sembla indicar que aquells que amb els seus cops de timó han portat l’equipament contra les roques siguin, ara, capaços de redreçar el rumb.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Pots seguir el Canal de Telegram Arxu PPCC: https://t.me/arxiu_PPCC

Qui té por d’El Born?

L'ús de programari espia espanyol a Alemanya és il·legal, segons l'informe del Bundestag

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

ATENCIÓ! Traduït de l'alemany automàticament amb Google Translator.

El servei secret espanyol probablement també està espiant a l'estranger amb "Pegasus". És possible que s'hagin produït atacs a Alemanya contra l'expresident regional de Catalunya i el seu advocat xilè-alemany.

El 25 de març de 2018, l'expresident regional de Catalunya Carles Puigdemont va ser detingut per la policia de carreteres a l'estat alemany de Schleswig-Holstein i detingut temporalment. A causa de la persecució de l'estat espanyol, Puigdemont viu a l'exili a Bèlgica. Amb quatre companys, el polític ha volgut, doncs, continuar el seu viatge des de Finlàndia passant per Alemanya fins a Brussel·les.

Pel que sembla, els serveis secrets també van participar en la detenció. Deu agents del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) d'Espanya havien informat l'Oficina Alemanya de Protecció de la Constitució (el servei secret intern) sobre l'imminent pas de la frontera de Puigdemont, van informar aleshores mitjans espanyols . El CNI espanyol havia tocat els seus telèfons i utilitzava un dispositiu de seguiment per determinar la posició del vehicle.

Aquesta vigilància digital seria il·legal a Alemanya. Aquesta és la conclusió d'un estudi dels Serveis Científics del Bundestag , encarregat per Andrej Hunko, membre del Partit d'Esquerra. "Les activitats d'intel·ligència dels serveis d'intel·ligència estrangers a Alemanya són fonamentalment inadmissibles com a exercici del poder estatal estranger, tret que la República Federal ho permeti", escriuen els experts. No obstant això, no hi ha cap base legal per a aquest permís. Això també s'aplica a la vigilància de les telecomunicacions.

Aquesta és també l'opinió de l'expert en serveis d'intel·ligència Thorsten Wetzling, que dirigeix ​​el departament de "Vigilància, drets fonamentals i democràcia" de la Stiftung Neue Verantwortung, amb seu a Berlín. A més, es refereix a la jurisprudencia del Tribunal Constitucional Federal sobre vigilància de les telecomunicacions estrangeres per part del Servei Federal d'Intel·ligència (BND), segons la qual les mesures de vigilància independents dels serveis estrangers a Alemanya no haurien de dependre de la simple tolerància per part del govern federal a Alemanya. Berlín.

Difícilment es pot demostrar si el servei secret espanyol va tocar els telèfons de Puigdemont en territori alemany. La coalició de govern de cristians i socialdemòcrates, que estava en el càrrec en aquell moment, afirma no tenir-ne coneixement, va dir en resposta a les preguntes del Bundestag .

Aquesta mesura també requeriria l'assistència d'una autoritat alemanya que tingui accés a les interfícies d'escoltes telefòniques dels proveïdors de telefonia que operen aquí. L'Oficina Federal de Protecció de la Constitució podria, per exemple, haver traslladat el contingut de les converses i les dades de connexió al CNI.

Tanmateix, segons l'opinió experta, es tractaria d'un "intercanvi d'anells", al qual el Tribunal Constitucional també va establir límits estrets en la seva sentència del BND. En conseqüència, la protecció contra la vigilància domèstica no es pot privar del seu efecte mitjançant un "intercanvi lliure" amb serveis estrangers.

Un servei d'aquest tipus en nom d'una unitat d'intel·ligència espanyola requeriria una base legal. Tanmateix, ni la Llei Federal de Protecció de la Constitució ni la Llei G 10 d'intrusió en el secret de les telecomunicacions contenen normes per a una activitat del servei secret nacional en nom d'estats estrangers, explica l'advocat David Werdermann de la Societat per a les Llibertats Civils. (GFF). "Només per aquest motiu, la implicació dels serveis secrets alemanys en la vigilància de Carles Puigdemont hauria de ser inadmissible", va dir Werdermann a "nd". Segons la jurisprudencia del Tribunal Constitucional Federal alemany, no es poden transmetre dades sobre dissidents.

No obstant això, a més de les escoltes directes de telèfons a Alemanya, hi ha altres maneres d'utilitzar els dispositius per a escoltes telefòniques des de l'estranger. Aquests inclouen l'ús de programari espia, amb el qual el servei secret espanyol pot convertir els telèfons de les persones apuntades en escoltar i localitzar errors.

Espanya és un dels països la policia i els serveis secrets dels quals utilitzen el programari espia "Pegasus". S'hi han infiltrat els telèfons d'almenys 63 polítics, advocats i activistes. Així ho va revelar el laboratori canadenc de l'organització de drets civils Citizen Lab fa un any com a „CatalanGate“ . Segons l'informe, Carles Puigdemont també és una de les víctimes de "Pegàs", encara que indirectament a través de cònjuges i confidents propers. L'informe del Citizen Lab l'anomena "orientació relacional".

En canvi, l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, va ser atacat directament. En una decisió del 28 de juny a disposició de "nd", el Tribunal Suprem espanyol revela la "intercepció de comunicacions" de Boye. "Pegasus" es va utilitzar en el procés, també va confirmar l'excap del CNI en una reunió secreta el maig passat.

Els investigadors del Citizen Lab van poder reconstruir que el telèfon de Boye va rebre almenys 18 missatges amb enllaços a llocs web infectats amb "Pegasus" entre gener i maig de 2020. Al voltant del 30 d'octubre de 2020, l'atac finalment va tenir èxit, informa Citizen Lab.

L'advocat creu que en posar el troià al seu telèfon, el servei d'intel·ligència espanyol va incomplir la prohibició d'escoltar els serveis estrangers a Alemanya. "Alguns períodes de temps durant els quals Citizen Lab va documentar la meva vigilància coincideixen amb els meus viatges a l'estranger a Bèlgica i Alemanya", confirma Boye a "nd".

Segons la investigació de la periodista Adrienne Fichter , hi ha proves que el CNI també utilitza el programari espia als telèfons dels seus objectius a l'estranger, per exemple a Suïssa. Segons això, l'empresari blockchain Jordi Baylina, que ve de Catalunya, va ser espiat amb "Pegasus" al seu lloc de residència a Zug.

Boye va néixer a Xile i té la nacionalitat xilena i alemanya. Això fa que els seus drets fonamentals a Alemanya siguin especialment dignes de protecció. En última instància, però, la nacionalitat no és el problema, segons l'opinió d'experts dels Serveis Científics del Bundestag. L'estat alemany està obligat a protegir les dades personals de totes les persones que resideixen al seu territori.

Ara es qüestiona com l'expresident Puigedemont i el seu advocat Boye poden fer llum sobre la seva possible persecució per part del CNI a Alemanya. "Seria possible que Boye sol·liciti informació sobre les seves dades emmagatzemades al Servei Federal d'Intel·ligència i a l'Oficina per a la Protecció de la Constitució", explica Wetzling. A més, Boye i Puigedemont podrien recórrer al Comissari Federal de Protecció de Dades. No obstant això, si les escoltes es van fer amb "Pegasus" d'Espanya i, per tant, els serveis alemanys no hi van estar implicats, les sol·licituds queden en res.

"La jurisprudencia del Tribunal Constitucional Federal obliga l'estat a protegir les persones que viuen aquí dels atacs als seus sistemes de tecnologia de la informació. Això també inclou el seguiment de les indicis d'activitats d'espionatge per part dels serveis d'intel·ligència estrangers i, si cal, iniciar un procediment penal", diu l'advocat David Werdermann, que també presenta casos contra els serveis d'intel·ligència al GFF.

L'Oficina Federal de Protecció de la Constitució "bàsicament fa un seguiment de tots els indicis d'activitats il·legítimes d'estats estrangers", diu a petició. Tanmateix, no comenta els fets operatius del possible espionatge espanyol a Alemanya. El Servei Federal d'Intel·ligència i l'Oficina Federal de Policia Criminal tampoc no responen preguntes sobre el contingut. Per tant, és difícil determinar fins a quin punt el govern alemany protegeix els drets fonamentals a Alemanya contra l'espionatge per part d'altres estats de la UE, com cal.

Publicat en alemany a „nd“ .

Image: Carles Puigdemont with his lawyer Gonzalo Boye in Sardinia in September 2021 (Medol, Carles Puigdemont i Gonzalo Boye en un pla general durant una roda de premsa a l’Alguer, CC BY-SA 4.0).

L'ús de programari espia espanyol a Alemanya és il·legal, segons l'informe del Bundestag