L’avinguda ample i llarga separava
l’immens solar on restava la Ford Trànsit blanca de la fila d’edificis
portuaris de formigó, amb portes i finestres tan mal encaixades que donaven aparença d’abandó. Els vidres
entelats del vehicle immòbil delataven la presència de dues persones assegudes
als seients del davant, fumant una cigarreta amb aire absent. Érem en Rodrigo i
jo.
Tot just començava el dia i ja
estàvem cruixits de tot arreu per les males postures. S’hi sumava
la humitat del mar i d’un xim-xim que feia 10 o 12 hores que es
mantenia. No hi havia senyals de vida i la idea d’un cafè calent era pura
il·lusió. Ens anàrem despertant amb el fum de les cigarretes, en silenci,
mirant al buit. Era la tercera vegada des de l’estiu que havíem d’entrar a
Bòsnia i, malgrat l’inestable alto el foc, quan em trobava davant el fet, no
podia evitar una foscor ombrívola instal·lada a la boca de l’estómac. L’aspecte
positiu era la molta feina que ens esperava abans d’aconseguir creuar la frontera
- en principi havíem de fer-ho per Metković - però encara faltaven moltes hores
i no es podia assegurar com, qui o què podria torçar qualsevol planificació.
Ploće, a la costa croata i a uns
80 Km al SE d’Split, és un port de mercaderies estratègic. El govern bosnià hi
tenia llogat un hangar dins la duana, on sovint trasbalsaven carregaments
d’ajut humanitari entre camions procedents de molts països europeus. Els dos tràilers d’Europa x Bòsnia,
procedents del comboi de cinc que venien de Barcelona, ens hi esperaven; els
altres tres, dels quals ens havíem separat tot just travessada la frontera
entre Eslovènia i Croàcia, es dirigien a Bihać per la ruta de Karlovac. Durant
el matí havien d’arribar 12 camions bosnians que venien a recollir la càrrega
de material escolar que havien enviat les nenes i nens catalans a través del
Club Super3, per descarregar-la a Sarajevo.
Vaig posar el motor en marxa, el
ventilador i la calefacció al nivell més alt, i un aire gèlid, es va apoderar
de l’interior del vehicle. Això ens espavilà una mica. Un cop comprovat que no hi
havia cap simbologia de BiH a la vista ens dirigirem cap a l’entrada de
vehicles de la duana del port. En Rodrigo va preparar les autoritzacions, les
identificacions personals que ens havien proporcionat els cascos blaus la nit
anterior, i el passaport de la càrrega de tot el comboi.
Aquesta era la complexitat més
gran a què ens havíem d’enfrontar, donat que el comboi s’havia separat i
entraria a Bòsnia per dues fronteres diferents. Els tràmits de sortida de
l’Espai Schoëngen, d’entrada i sortida d’Eslovènia, i entrada a Croàcia – amb
els successius controls duaners – ja els havíem enllestit on the road. Però entrar a Bòsnia era una altra cosa. La qüestió es
complicava.
Els passaports de cada camió
havien de ser previament autoritzats per entrar a Bòsnia com a ajut humanitari
en una oficina de Nacions Unides de Zagreb. La còpia d’aquest permís havia
d’arribar a cadascuna de les fronteres per on creueria la càrrega, segellada
per una oficina de l’administració croata bosniana de la zona d’Hercegovina,
autoproclamada República Croata de Bòsnia o Herceg-Bosna. Aquesta oficina,
però, es trobava en un emplaçament militar a Serokje Brieg, prop de Mostar, a
l’interior de Bòsnia. Forces Militars de l’exèrcit croata, l’HVO, ocupaven
encara tot el territori de l’Hercegovina, territori que havia lluitat amb
l’Armija bosniana, no feia ni un any. Això vol dir que podíem esperar de tot
menys facilitats cap a qualsevol càrrega que creués el “seu” territori en
direcció a la zona bosniana. Intentaven treure’n bé diners, bé part de la
càrrega, per sistema. Qualsevol petit error estava perfectament valorat en kuna, la moneda croata, i sobretot en deuch mark, moneda preferida per
excel·lència.
El pla era senzill en aparença.
Tenint els papers en regla, només calia sumar-hi les matrícules dels vehicles
bosnians. Mentre a l’hangar es procediria a transvasar la càrrega dels tràilers
catalans als camions bosnians, nosaltres, des de l’oficina que ens cedia una
naviliera valenciana, enviaríem tota la documentació per fax als militars
croates de Serokje Brieg. Probablement en un parell d’hores ens retornarien,
via fax també, els fulls amb la corresponent autorització. Aleshores només ens
caldria enviar-la a Zagreb, que directament avisarien del nostre pas a la
frontera i la duana corresponent.
Sabent el que havíem de fer
travessarem les portes d’aquell tuguri ple de fum i olors de salsitxes de vaca.
A mi m’agradava particularment. M’hi sentia còmode. Era un barracó fet de retalls
de plaques d’alumini, uralites, llates de fusta i plàstics protectors de
càrrega, encara amb les tires transparents de la UNPROFOR, els cascos blaus de
Nacions Unides. Tot i l’estat lamentable, al seu interior, l’activitat era
frenètica. Homes encorbatats i encabits en vestits cars comprats probablement
amb diners robats o aconseguits amb comissions que no constaven en cap
document; descarregadors de moll que recordaven per la seva envergadura els
autobusos de dos pisos que havia conegut a la Barcelona de la meva infància.
Fins i tot el vermell i groc de les galtes i els ulls brillants de ràkia em
recordaven el 16 o el 17, que paraven davant de casa. En un racó dues belleses
croates, pintades, maquillades i presumides fins al capdamunt, semblaven dues
artistes del Hollywood dels anys 50, tot i que només eren unes secretàries,
segurament, prenent el cafè turc amb una calma que destacava en la cridòria general.
També hi havia un individu que no tenia res a veure amb el port. Ja es veia pel
seu aspecte escanyolit, de gana de dies, les botes estripades i la roba
espellifada. Quan entràrem al local, s’aixecà com mogut per un ressort
automàtic de la cadira que ocupava davant una taula buida. Potser per la
convicció que no li pertocava aquell lloc o potser per tal que l’excavadora que
feia de cambrer no el fes fora, es quedà dret al costat de la paret, la gorra
entre les mans i procurant ocupar el mínim espai possible.
En Rodrigo li féu un gest i ens
asseguérem els tres a la taula. L’home ens mirà amb estranyesa, la qual
augmentà quan s’adonà que demanàvem tres ćevapići – panets de pita amb
salsitxes de vaca i ceba a dins -, tres kefir
com a beguda i tres kava o cafès turcs. Els ulls se li
il·luminaren quan comprengué que aquell dia menjaria, i calent! Mentre en
Rodrigo i jo ens organitzàvem les coses a fer mentre esperéssim les respostes
via fax, l’home, malgrat algunes mirades que li dedicàrem, no obrí boca.
En Rodrigo es dirigí al munt de
palets que feia de barra per pagar i jo vaig anar a la toilet, tal i com es deia per aquells barris. En tornar a la taula
a recollir les motxilles i acomiadar-nos de l’home, aquest furgà en una de les
seves butxaques i ens oferí alguna cosa minúscula embolicada en un mocador de
paper. Jo instintivament vaig deixar-li a la mà el meu paquet quasi ple de
tabac.
-
Zbogom – diguérem en croata en Rodrigo i jo
-
Doviđenija i sretno – respongué ell.
Tot i que croates, serbis i
bosnians parlen el mateix serbocroata, sota la influència del feixista Franjo
Tuđman dictador de Croàcia per aquells dies, els ultra nacionalistes croates
per diferenciar la seva llengua de la dels altres pobles intentant oferir
arguments per a un idioma només croata, separat del serbi, s’esforçaven en
cercar diferències com ara a l’hora d’acomiadar-se. Zbogom era la forma
pretesament croata mentre que Doviđenija corresponia a la comú. Sretan o
sretno, simplement era un bona sort. Així doncs, per aquest detall, poguérem
suposar que l’home era bosnià. Ho vam saber del cert quan, un cop al carrer,
vaig desembolicar el paper que ens havia donat. Entre el paper arrugat sorgí
una minúscula insígnia en forma de Llegien o flor de llis de coure, símbol
nacional de Bòsnia.
Plens d’energia pel bon esmorzar,
ens dirigirem a les oficines de la naviliera. Al lluny veiérem els tràilers i
els camions bosnians, envoltats d’homes amb carrets que transportaven la
càrrega.
Tot semblava anar bé, però quan
entràrem a l’oficina, l’Ana, la secretària i única treballadora de l’espaiosa
oficina ens donà la mala noticia. En un anglès perfecte ens informà:
-
Hi ha hagut inundacions a la presa de Jablanića
i afecta la zona de Mostar. No funcionen els telèfons i no podem comunicar-nos
amb Serokje Brieg. Avui no podrem tenir els permisos de pas per la Herzeg –
Bosna...
-
Hercegovina – va puntualitzar en Rodrigo, ja que
la Herceg- Bosna no era reconeguda pels estaments internacionals.
-
Bé, Hercegovina... – acceptà Anja - ... el cas
és que o porteu els documents en ma, abans de les tres del migdia, i torneu
aquí per reenviar-los a Zagreb, o els camions no podran passar.
La cosa es complicava i molt.
Eren les 8:45 del matí i jo havia d’anar fins a Makarska, a uns 50 Kilòmetres
seguint la costa croata, a recollir uns documents d’una ONG bosniana que havien
d’arribar a Sarajevo. La documentació no la rebríem de Zagreb fins ben bé tres
hores més tard, és a dir prop del migdia. Si aconseguíem sortir a les 12:00 en
punt, disposaríem dels temps just per arribar a Serokje Brieg, si no teníem cap
problema al creua la frontera, naturalment.
A la butxaca, la mà topà amb la insígnia
que m’avia donat l’home del bar. La vaig prémer fort entre els meus dits i vaig
desitjar amb totes les meves forces que ens aportés la sort que necessitàvem.
Potser la insígnia ens indicaria
el camí de la sort. O potser no. El que sí fou cert, és que els errors els
cometérem nosaltres.
Continuarà...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada