traducció - translate - traducción

5.7.10

JORNADA COMPLERTA - (part I)

Un primerenc resplendor gris s’obria pas sota el cel amenaçador. S’entreveien les formes arrodonides i encastellades de núvols portadors d’aigua, sota els quals, només el pampallugueig d’alguns fanals aïllats semblava indicar algun tipus d’activitat humana en aquell dia fred de febrer. El paisatge desert i humit del port de Ploće a la costa croata, fet de porxos industrials i rafals enmig de descampats amb restes de males herbes aquí i allà, deixava prou clar que ens trobàvem al darrere del que, fins feia poc, s’anomenava encara el “Teló d’acer”.
L’avinguda ample i llarga separava l’immens solar on restava la Ford Trànsit blanca de la fila d’edificis portuaris de formigó, amb portes i finestres tan mal encaixades que  donaven aparença d’abandó. Els vidres entelats del vehicle immòbil delataven la presència de dues persones assegudes als seients del davant, fumant una cigarreta amb aire absent. Érem en Rodrigo i jo.
Tot just començava el dia i ja estàvem cruixits de tot arreu per les males postures. S’hi sumava la humitat del mar i d’un xim-xim que feia 10 o 12 hores que es mantenia. No hi havia senyals de vida i la idea d’un cafè calent era pura il·lusió. Ens anàrem despertant amb el fum de les cigarretes, en silenci, mirant al buit. Era la tercera vegada des de l’estiu que havíem d’entrar a Bòsnia i, malgrat l’inestable alto el foc, quan em trobava davant el fet, no podia evitar una foscor ombrívola instal·lada a la boca de l’estómac. L’aspecte positiu era la molta feina que ens esperava abans d’aconseguir creuar la frontera - en principi havíem de fer-ho per Metković - però encara faltaven moltes hores i no es podia assegurar com, qui o què podria torçar qualsevol planificació.
Ploće, a la costa croata i a uns 80 Km al SE d’Split, és un port de mercaderies estratègic. El govern bosnià hi tenia llogat un hangar dins la duana, on sovint trasbalsaven carregaments d’ajut humanitari entre camions procedents de molts països europeus.  Els dos tràilers d’Europa x Bòsnia, procedents del comboi de cinc que venien de Barcelona, ens hi esperaven; els altres tres, dels quals ens havíem separat tot just travessada la frontera entre Eslovènia i Croàcia, es dirigien a Bihać per la ruta de Karlovac. Durant el matí havien d’arribar 12 camions bosnians que venien a recollir la càrrega de material escolar que havien enviat les nenes i nens catalans a través del Club Super3, per descarregar-la a Sarajevo.
Vaig posar el motor en marxa, el ventilador i la calefacció al nivell més alt, i un aire gèlid, es va apoderar de l’interior del vehicle. Això ens espavilà una mica. Un cop comprovat que no hi havia cap simbologia de BiH a la vista ens dirigirem cap a l’entrada de vehicles de la duana del port. En Rodrigo va preparar les autoritzacions, les identificacions personals que ens havien proporcionat els cascos blaus la nit anterior, i el passaport de la càrrega de tot el comboi.
Aquesta era la complexitat més gran a què ens havíem d’enfrontar, donat que el comboi s’havia separat i entraria a Bòsnia per dues fronteres diferents. Els tràmits de sortida de l’Espai Schoëngen, d’entrada i sortida d’Eslovènia, i entrada a Croàcia – amb els successius controls duaners – ja els havíem enllestit on the road. Però entrar a Bòsnia era una altra cosa. La qüestió es complicava.
Els passaports de cada camió havien de ser previament autoritzats per entrar a Bòsnia com a ajut humanitari en una oficina de Nacions Unides de Zagreb. La còpia d’aquest permís havia d’arribar a cadascuna de les fronteres per on creueria la càrrega, segellada per una oficina de l’administració croata bosniana de la zona d’Hercegovina, autoproclamada República Croata de Bòsnia o Herceg-Bosna. Aquesta oficina, però, es trobava en un emplaçament militar a Serokje Brieg, prop de Mostar, a l’interior de Bòsnia. Forces Militars de l’exèrcit croata, l’HVO, ocupaven encara tot el territori de l’Hercegovina, territori que havia lluitat amb l’Armija bosniana, no feia ni un any. Això vol dir que podíem esperar de tot menys facilitats cap a qualsevol càrrega que creués el “seu” territori en direcció a la zona bosniana. Intentaven treure’n bé diners, bé part de la càrrega, per sistema. Qualsevol petit error estava perfectament valorat en kuna, la moneda croata, i sobretot en deuch mark, moneda preferida per excel·lència.
El pla era senzill en aparença. Tenint els papers en regla, només calia sumar-hi les matrícules dels vehicles bosnians. Mentre a l’hangar es procediria a transvasar la càrrega dels tràilers catalans als camions bosnians, nosaltres, des de l’oficina que ens cedia una naviliera valenciana, enviaríem tota la documentació per fax als militars croates de Serokje Brieg. Probablement en un parell d’hores ens retornarien, via fax també, els fulls amb la corresponent autorització. Aleshores només ens caldria enviar-la a Zagreb, que directament avisarien del nostre pas a la frontera i la duana corresponent.
Sabent el que havíem de fer travessarem les portes d’aquell tuguri ple de fum i olors de salsitxes de vaca. A mi m’agradava particularment. M’hi sentia còmode. Era un barracó fet de retalls de plaques d’alumini, uralites, llates de fusta i plàstics protectors de càrrega, encara amb les tires transparents de la UNPROFOR, els cascos blaus de Nacions Unides. Tot i l’estat lamentable, al seu interior, l’activitat era frenètica. Homes encorbatats i encabits en vestits cars comprats probablement amb diners robats o aconseguits amb comissions que no constaven en cap document; descarregadors de moll que recordaven per la seva envergadura els autobusos de dos pisos que havia conegut a la Barcelona de la meva infància. Fins i tot el vermell i groc de les galtes i els ulls brillants de ràkia em recordaven el 16 o el 17, que paraven davant de casa. En un racó dues belleses croates, pintades, maquillades i presumides fins al capdamunt, semblaven dues artistes del Hollywood dels anys 50, tot i que només eren unes secretàries, segurament, prenent el cafè turc amb una calma que destacava en la cridòria general. També hi havia un individu que no tenia res a veure amb el port. Ja es veia pel seu aspecte escanyolit, de gana de dies, les botes estripades i la roba espellifada. Quan entràrem al local, s’aixecà com mogut per un ressort automàtic de la cadira que ocupava davant una taula buida. Potser per la convicció que no li pertocava aquell lloc o potser per tal que l’excavadora que feia de cambrer no el fes fora, es quedà dret al costat de la paret, la gorra entre les mans i procurant ocupar el mínim espai possible.
En Rodrigo li féu un gest i ens asseguérem els tres a la taula. L’home ens mirà amb estranyesa, la qual augmentà quan s’adonà que demanàvem tres ćevapići – panets de pita amb salsitxes de vaca i ceba a dins -, tres kefir com a beguda i tres  kava o cafès turcs. Els ulls se li il·luminaren quan comprengué que aquell dia menjaria, i calent! Mentre en Rodrigo i jo ens organitzàvem les coses a fer mentre esperéssim les respostes via fax, l’home, malgrat algunes mirades que li dedicàrem, no obrí boca.
En Rodrigo es dirigí al munt de palets que feia de barra per pagar i jo vaig anar a la toilet, tal i com es deia per aquells barris. En tornar a la taula a recollir les motxilles i acomiadar-nos de l’home, aquest furgà en una de les seves butxaques i ens oferí alguna cosa minúscula embolicada en un mocador de paper. Jo instintivament vaig deixar-li a la mà el meu paquet quasi ple de tabac.
-          Zbogom – diguérem en croata en Rodrigo i jo
-          Doviđenija i sretno – respongué ell.
Tot i que croates, serbis i bosnians parlen el mateix serbocroata, sota la influència del feixista Franjo Tuđman dictador de Croàcia per aquells dies, els ultra nacionalistes croates per diferenciar la seva llengua de la dels altres pobles intentant oferir arguments per a un idioma només croata, separat del serbi, s’esforçaven en cercar diferències com ara a l’hora d’acomiadar-se. Zbogom era la forma pretesament croata mentre que Doviđenija corresponia a la comú. Sretan o sretno, simplement era un bona sort. Així doncs, per aquest detall, poguérem suposar que l’home era bosnià. Ho vam saber del cert quan, un cop al carrer, vaig desembolicar el paper que ens havia donat. Entre el paper arrugat sorgí una minúscula insígnia en forma de Llegien o flor de llis de coure, símbol nacional de Bòsnia.
Plens d’energia pel bon esmorzar, ens dirigirem a les oficines de la naviliera. Al lluny veiérem els tràilers i els camions bosnians, envoltats d’homes amb carrets que transportaven la càrrega.
Tot semblava anar bé, però quan entràrem a l’oficina, l’Ana, la secretària i única treballadora de l’espaiosa oficina ens donà la mala noticia. En un anglès perfecte ens informà:
-          Hi ha hagut inundacions a la presa de Jablanića i afecta la zona de Mostar. No funcionen els telèfons i no podem comunicar-nos amb Serokje Brieg. Avui no podrem tenir els permisos de pas per la Herzeg – Bosna...
-          Hercegovina – va puntualitzar en Rodrigo, ja que la Herceg- Bosna no era reconeguda pels estaments internacionals.
-          Bé, Hercegovina... – acceptà Anja - ... el cas és que o porteu els documents en ma, abans de les tres del migdia, i torneu aquí per reenviar-los a Zagreb, o els camions no podran passar.
La cosa es complicava i molt. Eren les 8:45 del matí i jo havia d’anar fins a Makarska, a uns 50 Kilòmetres seguint la costa croata, a recollir uns documents d’una ONG bosniana que havien d’arribar a Sarajevo. La documentació no la rebríem de Zagreb fins ben bé tres hores més tard, és a dir prop del migdia. Si aconseguíem sortir a les 12:00 en punt, disposaríem dels temps just per arribar a Serokje Brieg, si no teníem cap problema al creua la frontera, naturalment.
A la butxaca, la mà topà amb la insígnia que m’avia donat l’home del bar. La vaig prémer fort entre els meus dits i vaig desitjar amb totes les meves forces que ens aportés la sort que necessitàvem.
Potser la insígnia ens indicaria el camí de la sort. O potser no. El que sí fou cert, és que els errors els cometérem nosaltres.
Continuarà...

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.