traducció - translate - traducción

28.10.10

El català, llengua pròpia única - Article de Víctor Alexandre


El català, llengua pròpia única

Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya -votada pel Partit Socialista-, l'entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure a Catalunya d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans. N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot sermolt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.

Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions... Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n diu un catalanet.

És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua.

Víctor Alexandre

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.