traducció - translate - traducción

9.1.11

L'ARREL DE L'ALZINA


A la Shaudin, pel seu conte "El secret de l'Oreneta" – Vilanova i la Geltrú, gener 2011

La Clara baixà de l’autobús amb un cert capteniment. No estava gens segura del que esperava trobar, tot i que en els darrers dies havia donat voltes i més voltes als vells records de la infància llunyana passada a Castellpins.
El reconeixement que l’actual consistori del poble li dedicava com a filla il·lustre l’omplia de satisfacció, però al mateix temps d’un temor imprecís, com una premonició. Feia anys, molts anys, que no havia vist, no ja el seu poble de vacances enyorat, si no el seu país; la vida, la feina i un esperit que no s’espantava davant el desconegut l’havien dut a viure a l’estranger per raons de feina. Ella, però, encara es sentia una mica com aquella nena intrèpida, curiosa, que palesava una ingenuïtat tant sovint confosa amb un esperit rebel, el qual, també s’ha de dir, havia desenvolupat anys més tard.
Un cop a la vorera pogué comprovar que amb prou feines reconeixia aquell carrer. Abans era la carretera, aquella part del poble permanentment prohibida a la canalla, i menys encara per anar-hi en bicicleta ja que qualsevol dels cotxes o camions que de tard en tard passaven podien sorprendre i causar un accident. Ara s’havia transformat en un carrer ple de vehicles aparcats, persones caminant davant algunes botigues il·luminades excessivament tot i no ser encara fosc del tot, semàfors, senyals de trànsit, i una remor de ciutat que impedia recrear-se en el record que la Clara guardava d’un poble fet dels silencis trencats només pels parrups que venien dels colomers, el cloquejar mandrós de les gallines a l’hora de la migdiada o el repic pausat de les persianes de fusta en besar els balcons metàl·lics quan arribava la marinada.
Caminà com una forastera entre un munt de gent que no coneixia i es dirigí a la fonda del poble, on havia telefonat per reservar una habitació per a aquella nit. Havia declinat el cotxe previst  pel consistori precisament per arribar la nit abans de l’esdeveniment i deixar-se portar pels records fets de  sons, llums i olors de la seva infància a Castellpins. Una de les olors que havien persistit era la d’aquells canelons menjats amb la família al complert, el dia que el seu pare havia tornat de Barcelona i ella es trobava en aquell gegantí, li semblava aleshores, embolic amb l’Alfonso, el Paco i la noia desapareguda.
Quan es trobà davant la fonda dubtà. Allò era un bar! L’ànima li caigué als peus. No és que esperés trobar encara aquella porta vella que s’encallava en obrir-la i en el pany de la qual s’hi enredaven les cortines de “gafets”, clar que no. Però tampoc esperava un bar anodí, exactament igual als altres bars de ciutat fets de mobiliari de plàstic vermell i lluminària desproporcionada. En fi, deixaria la petita maleta a l’habitació i faria un recorregut pel poble per comprovar la magnitud del que se li començava a presentar com una tragèdia.
Quan s’hagué rentat la cara i les mans, sortí de nou al carrer amb el cor compungit i amb la por de perdre’s per aquells carrers dels quals en coneixia cada pedra, cada clot, cada irregularitat i que, anys enrere, havien escoltat els crits de la quitxalla i les frenades de la seva bicicleta. Ara els carrers estaven perfectament asfaltats, amb voreres regulars en les quals els arbres havien estat substituïts per fanals que proporcionaven una lluminària impròpia d’un poble tant petit. Un temor començà a créixer dins el seu cap mentre les cames la menaven cap a la plaça de l’Alzina. Una cantonada més enllà de la farmàcia - la qual per sort encara conservava la porta vidriada de tres fulles, ara restaurada i pintada – apareixeria a la seva dreta el petit espai acollidor de la petita plaça, oberta al sud i sota l'ombra de l’enorme alzina que li donava nom.
Doncs no. L’arbre encara hi era. Però podat i retallat fins a semblar un arbust gran, mentre que al seu voltant s’hi havien empescat una jardinera amb una tanca; molt bonica, això sí,  però que devia impedir a les nenes i nens actuals deixar-hi passar la vida entre jocs i secrets durant els allargassats capvespres d’estiu. De fet - se n'adonà de cop i volta - no havia vist cap bicicleta. Només ciclomotors sorollosos. Potser aquesta era la causa que l’alzina ja no semblés necessària i la guardessin enmig de la plaça com un monument, la utilitat del qual ja només és ser mirat com un objecte més.
Pensà en la seva infància i en com estimava aquella escorça. No s’ho pensà dues vegades: emocionada passà les cames per damunt la tanca i s’acostà a l’alzina amb decisió. Es sentí com quan de petita havia entrat d’amagat al jardí de l’Alfonso o al jardí decadent de la casa de l’Oreneta. Un corrent nou d’emoció li recorregué el cos i s’encarà a l’arbre amb tendresa, mentre el cor li bategava a un ritme accelerat.
El reconegué per les irregularitats del tronc. Allí aquell bony amb què l’Antoni s‘havia colpejat, allà aquell sortint que tant bé anava per gronxar-se tot deixant caure el cos. S’hi acostà i s’adonà de la importància d’aquell ésser viu. No només vivia, si no que tenia memòria. I parlava. Li parlava a ella. S’hi abraçà ulls clucs, feliç i emocionada. La seva alzina, la seva infància, els records, les amigues i els amics amb els seus riures i xiscles... tot va brollar de cop. Allí abraçada a la seva infància, als olors quasi oblidats d’arpilleres i a les tardes amarades de llum, en comprengué la importància. Tot hi era enregistrat! Els xiuxiueigs de generacions d’amants, els contes de por de la canalla explicats a l’hora de prendre la fresca, els amors secrets, i fins i tot milers de xafarderies, substituïdes avui per avorrits programes de televisió. Es sentí enamorada del fet d’haver-hi conviscut aquells dies llunyans d’infància, la memòria dels quals qui sap on parava. Només la compartien ella i l’alzina.
Li costà separar el seu cos del de l’arbre, al qual s’havia arrapat com qui abraça per darrera vegada la persona estimada. Tornà a saltar la tanca que rodejava l’arbre i s’assegué en una de les cadires de la terrassa d’un bar petit i modest que li havia passat desapercebut. Des de la seva cadira no podia treure els ulls de l’alzina, com si n’estigués hipnotitzada.
Una idea va anar creixent al seu cap. Tot al seu redós havia anat canviat fins al punt de no reconèixer-ho ni ella mateixa que tantes hores havia viscut en aquell poble. Tot era nou, impersonal, fet de materials que, si bé, deien, eren de més qualitat i “energèticament sostenibles”, havien perdut la facultat de ser peculiars i entranyables. De tenir personalitat com aquella alzina, per exemple, que tot i podada, escapçada i apartada del quefer diari, conservava gravat al seu tronc la vida que havia transcorregut al seu voltant; les vides! I entre aquestes la seva pròpia.
Mentre prenia un cafè boníssim – això sí que havia canviat per millorar – una idea arrelà en els seus pensaments emocionats. Ella era aquella alzina amb els records gravats a la seva escorça; i era també la seva veu, puix l’arbre restaria mut per sempre. Era ella qui podia deixar constància de la vida passada al seu redós. Només ella.
I aquella nit ho feu. En la foscor de l’habitació de la fonda, tragué la seva llibreta i la ploma d’escriure contes  - tenia classificats els materials d’escriptura per matèries - i es disposà a explicar un dels records que l’alzina, ella mateixa, aquell vespre havia reviscut. El titulà El secret de l'oreneta i com feia amb els escrits de ficció el signà amb el pseudònim Shaudin.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.