traducció - translate - traducción

25.3.11

27 DE MARÇ DIA MUNDIAL DEL TEATRE


No li calgué aclucar els ulls doncs tot havia quedat a les fosques. S’havia assegut en una de les butaques, al bell mig de la platea, com solia fer quan li calia reflexionar. A l’aire encara flotava un lleu regust del perfum, a vegades excessiu, que la Julia feia servir. A l’oïda ressonaven encara els darrers compassos del tema musical que hauria d’acompanyar a Lear en el seu darrer refugi i que l’Enric li havia fet escoltar.
Les restes de perfum en l’ambient li feren comprendre que no volia cap música que acompanyés aquella follia sorgida de l’extrema lucidesa. Senti com el cor se li eixamplava quan, sense saber com, murmurà un xiuxiueig: “no hi pot haver solitud més terrible que la certesa del silenci”. Aquest seria l’argument per prescindir de la proposta de l’Enric, un músic de prestigi amb qui no acabava de sintonitzar. Trobava que no era prou generós amb el text de l’obra. Cony, que no fem un telefilm! - cridà enmig de la sala. La foscor esmorteí el crit.
Un llum de guàrdia es va encendre a l’escenari, sumint la sala, les llotges i l’amfiteatre en aquella penombra que estimava perquè l’estimulava a submergir-se en la seva relació més íntima amb el miracle que cada dia presenciava. Unes passes provinents del passadís exterior li indicaren que en Jordi, l’elèctric, i la Rosa, la regidora es dirigien a la sortida del teatre. Somrigué per si mateix imaginant les manyagueries furtives que devien tenir lloc, protegides per la foscor.
-          Fins demà, deies alguna cosa? – la veu li arribà des del darrera de la cortina del fons de la sala.
-          No res, no res. Fins demà...
Tot seguit sobrevingué el silenci cobejat, el qual li permetria concentrar-se en els petits detalls d’aquella tarda per tal de copsar en quin punt de la creació es trobava la companyia.
Què era el que fallava? El dia anterior havia sortit del teatre molt animat després que el senyor Manel l’hagués delectat amb la seva versió del monòleg del bufó. Per descomptat que havia entès perfectament la condició del bufó, un boig protegit i a la vegada respectat, no obstant objecte de les burles de la cort. En la seva actuació havia mostrat perfectament la seva ascendència sobre la resta de mortals no parant de tocar el rei, fet excepcional i prohibit. Aquí en Cèsar, que feia el paper de Lear, l’havia ajudat rient desproporcionadament com una criatura, a cada frec. D’altra banda el baveig desencaixat i la mirada perduda del bufó, el reduïen a un pobre il·luminat que, en els seus deliris, es creia en contacte amb els secrets del mateix Déu. Era això exactament el que li havia demanat per al personatge. Ho havia clavat a la primera i ara només era qüestió de recuperar la inspiració del primer dia. Aquesta era la feina primordial de l’assaig.
Per què doncs avui es sentia decebut com si la funció s'esvaís? com si, tossuda, s'apartés de la idea imaginada?
Intentà frenar les imatges que s’amuntegaven desordenades davant els ulls clucs. La petita discussió amb aquell actor del qual mai recordava el nom i que havia fet perdre mitja hora d’assaig discutint la manera d’entrar a escena, quan la realitat era simplement que no es sabia el paper. El demés era ficció, maniobra.
Poc a poc es tranquil·litzà mentre la calma confortable que li oferia la sala buida i fosca facilitava una respiració més assossegada i regular. Va ser en aquest estat quan succeí.
A l’escenari una mena de fosforescència nebulosa i incipient semblava vagar com si es tractés d’una boirina. S’incorporà per comprovar-ne l’existència i, sobretot, que no fos fum. El núvol lluminós anà prenent diverses formes que semblaven moure’s al ritme d’una música que no podia escoltar, naturalment, però que semblava existir en algun lloc del seu cervell.
Era evident que “allò” seguia un ritme que semblava predeterminat, quan s’adonà, com en una revelació, que prenia les formes vagues i mutants d’una ballarina. Fascinat, seguí les evolucions estètiques i plenes de delicadesa d’aquella claror. Ara semblava donar voltes sobre sí mateixa per, tot seguit, omplir l’escenari amb les formes d’uns braços de moviments orientals que s’entrelligaven i es deslligaven amb una sensibilitat que l’emocionava.
No se n’adonà i un d’aquells braços boirosos l’havia envoltat per complert. Una profunda pau l’immobilitzà i pogué percebre clarament com l’envaïa el tacte d’aquell fenomen al llarg del seu cos, sensibilitzant la pell, sota la roba, com un pessigolleig sensual i estimulant.
Obrí els ulls de cop, seguit d’una espècie de sanglot. Era evident que s’havia adormit. Però també notà que els seus temors s’havien esvaït i es sentí, com si d’un miracle es tractes, animat i amb forces. Com si hagués recuperat una clarividència indefinida sobre el que volia i com ho volia aconseguir amb aquell “Lear”. Animat i amb ganes que fos l’endemà per tornar a gaudir d’un assaig que, ara n’estava absolutament segur, aniria de meravella, enfilà el passadís central en direcció als cortinatges que amagaven la sortida de la sala.
-          Passi-ho bé senyor Sendra –
-          Ah! Adéu senyor Amadeu... no l’havia vist... fins demà.
-          Jo sí que l’he vist, també.
Un cop abocat al soroll del carrer reflexionà sobre el comentari del senyor Amadeu. Què era el que havia vist “també”? si ell no havia copsat l’Amadeu, aquell “també” hi sobrava. S’adonà que aquell mot, en ser pronunciat, havia deixat un tel de sobreentès, de referència còmplice a alguna cosa que havien vist els dos. Però no. No podia ser! Havia estat un somni i només el podia haver vist ell!
Enmig del carrer de l’Hospital, just a tocar amb les Rambles un vertigen similar al que provoca una muntanya russa en el moment d’iniciar la baixada el deixà clavat. Una frase li aparegué davant els ulls com escrita amb llum. Allí estava, en l’aparador de fusta d’una diminuta botiga de llibres de vell. En l’aparador hi havia penjat un pòster en blanc i negre. Algú mirant amb una bona dosi de sornegueria a càmera, com si li obrís la porta a un món nou, que d'aquesta manera l'acceptava.
Sota el seu somriure juganer hi havia escrita una frase:
“Un somni somniat sol, només és somni. Un somni somniat plegats és realitat.”
D'algun dels balcons de la veïna plaça de Sant Agustí, s'escapava la música d'una ràdio.
Vilanova, 27 de març del 2011

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.