traducció - translate - traducción

15.11.12

Resposta al ministre Wert, però verd guàrdia civil

Senyor ministre,
wert1 Vaig tenir la immensa fortuna de ser educat en una escola catalana durant els anys seixanta, és a dir durant el mal anomena't “tardo franquisme” ja que de franquisme només n’hi va haver un, el qual va començar i va acabar matant.
Va ser una escola privada, és cert, la Costa i Llobera. Però una escola privada on s’hi barrejaven noms que al llarg de la vida he anat reconeixent com de la burgesia catalana, i a la vegada fills de famílies humils i treballadores – filles no, doncs l’educació ens separava a nois i noies – . Vaig fer amistat amb companys de classe que vivien al Passeig de Gràcia, a dreta i esquera de l’Eixample, a Sarrià i Pedralbes i també a les barriades més abandonades pel franquisme com ho eren aleshores la Verneda, Verdú, el Guinardó, Sants o la Barceloneta. També la procedència era diferent, ho he sabut amb els anys, alguns venien d’antigues estirps autòctones, alguns de famílies menestrals o treballadores i altres eren fills d’una immigració més o menys recent. Mai vàrem notar cap diferència. Mai no ens deixaren portar diners a les excursions, per exemple, i més endavant vaig saber que hi havia famílies que pagaven una mica més per tal que algunes famílies poguessin pagar una mica menys o bé només una part simbòlica per l’educació dels seus fills.
He compartit aula amb companys que després han estat consellers de la Generalitat, com l’Antoni Castells, o també amb revolucionaris com l’Oriol Soler-Sugranyes, pres polític a qui els seus li varen parar una trampa mortal, assassinat-lo anys després, prop de la frontera amb França quan es va escapar del Penal de Segòvia. Miri si era plural i si n’hi havia de varietat i de cohesió social.
En aquesta escola, a la vegada que m’ensenyaven i feien aprendre els rius d’Espanya per l’ordre que imposaven els llibres obligats pel règim, o la llista dels reis Gots, ens passaven també documentals sobre la geografia i la història “espanyoles”, o de tant en tant anàvem a la conferència o xerrada de persones expertes en diferents matèries que ens apropaven els llibres que estudiàvem, a la realitat.
També, en aquesta escola catalana, vaig tenir la immensa fortuna de tenir unes professores i professors que estimaven el país i així gràcies a Pilar Benejam, de Ciutadella i professora de geografia i història, per exemple, vaig conèixer Menorca cap a l’any 1967 en un campament de final de curs, la qual cosa i sense que ningú m’ho expliqués, em va fer entendre de manera natural i gens forçada que parlàvem la mateixa llengua i formàvem part d'una mateixa diversitat cultural.
Encara més interessant va ser el “programa” d’excursions que ara no recordo bé si va durar dos o tres anys. La cosa anava més o menys així: durant l’any, a raó d’un parell d’excursions per trimestre, anàvem recorrent el territori, i així se’ns explicava sobre el terreny l’economia, la geografia, la història, els cultius, les riqueses; A final de curs un campament en un indret relacionat amb el tema que havíem desenvolupat durant el curs, servia de resum i a la vegada de repàs.
Un any, segur, el vàrem dedicar a la costa mediterrània amb excursions a Tarragona, on ens trepitjàrem la seva llarga història, al Garraf on caminàrem tot el dia estudiant la flora, al Maresme, on des del Castell de Burriac ens explicaren les incursions dels Pirates i el sistema de torres de defensa fins i també la primera línia del ferrocarril… Aquell any el campament de final de curs ens va fer recórrer des de Sant Pere de Roda fins l’Estartit i Empúries. Història pura.
Un altre any l’emprenguérem amb el riu i l’aprofitament de les aigües. Començant pel delta del Llobregat i les pinedes de Castelldefels, passant per Martorell, el pont del Diable, les empreses tèxtils amb les grans colònies, Montserrat, i culminant el campament a Castellar de N’Hug, a les fonts del Llobregat. Així aprenguérem també la relació entre geografia, història i economia.
Amb aquest programa també vam aprendre a estimar el país, sense ni una paraula que fes referència a la  política del moment tot i que hi havia famílies compromeses amb la lluita antifranquista, doncs vostès haguessin tancat l’escola i detingut responsables a qui haurien caigut tortures i penes de presó segures. D’aquella escola i en aquell moment, en vàrem sortir persones que havíem tingut la fortuna, repeteixo, d’estudiar i compartir amb la nostra llengua el que els llibres ens ensenyaven en una altra i de comparar el coneixement sobre el terreny, sobre el territori, que és com queden les coses.
Aquesta gran sort que vàrem tenir els nois de Costa i Llobera, la tingueren també les noies de Talitha, o de l’escola Tau i altres que no en recordo els noms, conegudes sota el nom ”d’escoles actives”.
I no es pensi que fou un fet aïllat. El meu país, el Principat de Catalunya el qual forma part dels Països Catalans, té una llarga tradició d’interès per la pedagogia. Des de l’Escola Moderna, admirada a tot el món, fruit de la tossuderia de Ferrer i Guàrdia al qual també vostès van assassinar; l' Institut de la Dona Treballadora, o l'Escola del Bosc, exemple d’integració social en el període entre les dues dictadures que vostès ens van portar; fins a la família de pedagogs Galí, o Marta Mata i la seva escola de professors Rosa Sensat, hi ha una llarga història d’interès per la cultura i per educar homes i dones de profit, amb coneixements i lliures. I curiosament totes aquestes aquestes persones i institucions han sofert algun tipus de persecució per part de vostès.
Ve a tomb tot això que li explico, ja que més que espanyolitzar Catalunya - i quan diu Catalunya tots sabem que es refereix als territoris de domini de l'idioma català en les seves diverses variants, és a dir els Països Catalans que tant s’esforcen en negar –; doncs potser més li valdria catalanitzar Espanya. I no em refereixo a l' idioma ni a cap aspiració territorial. Em refereixo a aquesta voluntat de fer ciutadans i no súbdits. I em dirigeixo a la oligarquia que domina i roba al seu poble des de temps immemorials, no pas a aquest poble espanyol, tant víctima com la resta de pobles que han caigut sota el jou de vostès: aquesta minoria poderosa i rapaç, ignorant i cruel que no dubta en exterminar l’adversari ja sigui amb santes inquisicions, amb dictadures sanguinàries o amb ministres com vostè, Sr. Wert, que es vanaglorien de la seva ignorància i desprecian cuánto ignoran, com deia el poeta.
Passi-ho bé, Sr. ministre, però deixi’ns en pau.
Quico Romeu

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.