traducció - translate - traducción

7.5.13

Països Catalans: un pas enrere, dos endavant


La voluntat política de construir aquest país ens ha de fer superar autolimitacions
La notícia sobre la relació de l'ANC amb Mallorca ha afegit nous elements al debat de Països Catalans. En aquest cas, ha estat una constatació sobre la manca de consciència nacional unitària i clara (un pas enrere). Tanmateix, la situació política que vivim el conjunt de les terres de parla catalana presenta molts elements comuns, i el reviscolament de les mobilitzacions nacionals a Mallorca i al País Valencià és, com més va, més intensa (dos passos endavant).
Malgrat tot, cal fer un esforç per a constatar aquestes realitats i perspectives comunes. Pesen 300 anys de foment de la separació per part del poder espanyol, dins els quals les darreres dècades d'autonomia no han fet sinó aprofundir la distància. Ens caldria una molt més gran integració en àmbits com el comunicatiu, per exemple, per tal de copsar els elements polítics que compartim a banda i banda de la Sènia, per exemple. Lluny quedarien imatges esbiaixades com la d'un País Valencià monocolor, quan el cert és que el PP mai ha aconseguit més del 33% dels vots en les diverses eleccions.
Els Països Catalans són i seran, com totes les nacions, una construcció política. Quan després de la mort de Franco es van impulsar estructures que pensaven la nació en el seu conjunt, com el Congrés de Cultura Catalana, es feia amb la intenció, ben clara, d'anar construint políticament un subjecte col·lectiu. Fins que els pactes de la Transició van obligar a mirar cap a una altra banda i “ofrenar noves glòries a Espanya”.
La voluntat política de construir aquest país ens ha de fer superar autolimitacions com el mite de la no ingerència. Com comentava Carles Castellanos en un article recent (“ANC, ja saps on vas?”): “Podrem comprovar que realitats ideològiques i polítiques que eren vàlides per a la lluita nacional de fa vint anys (com el famós mite de la necessària no ingerència del Principat en els altres Països Catalans) poden esdevenir ben aviat obsoletes en el temps present i immediat.”
Cal coordinar i confluir en les lluites que es mantenen arreu dels territoris històrics, perquè el que hi ha de fons és el mateix. Això és, la crisi d'un sistema econòmic i polític: el capitalisme espanyol i la seva articulació en l'Estat de les Autonomies. I d'aquesta recomposició només en sortirem amb una estratègia basada en la sobirania nacional i popular (dret a decidir) o amb una recentralització autoritària. En aquesta cruïlla hem de fer valer una proposta engrescadora per al poble del conjunt de terres de parla catalana. I d'aquesta manera els Països Catalans s'aniran construint a mesura que avancin les iniciatives polítiques que se'n reclamin.
Precisament, si una virtut es pot reconèixer a l'independentisme català en els darrers mesos ha estat la seva capacitat per incidir fortament en la conjuntura política, desbordant els plans del tardoautonomisme (recordeu allò del pacte fiscal?). Així doncs, no hem de renunciar al fet que l'independentisme, arrelant en les particularitats territorials i assumint els diferents ritmes, també incideixi en les realitats polítiques més enllà de la Catalunya estricta.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.