traducció - translate - traducción

23.4.13

BONA DIADA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS!


Share/Bookmark

22.4.13

L'ASSASSINAT D'UNA LLENGUA. ASSASSINS!


ublicat en VilaWeb dimarts 9 d'abril del 2013

Bauzá anuncia que els llibres de text estaran en 'balear' el proper curs

El Círculo Balear es mostra satisfet perquè "s'acabarà amb la pancatalanització" a l'escola
Al govern Balear del PP, ja no els cal armes de foc per assassinar una cultura
El president del Govern, José Ramón Bauzá, ha anunciat que els llibres de text estaran disponibles en 'balear', amb les seves variants en mallorquí, menorquí i eivissenc, per al curs 2013-2014, segons ha explicat la Fundación Círculo Balear (FNCB), després la reunió amb el cap de l'Executiu autonòmic.
El president de FNCB, Jorge Campos, ha informat en un comunicat que així s'acabarà amb la 'pancatalanizació en els llibres de text' i s'ha mostrat 'relativament satisfet' ja que les 'solucions plantejades' per l'entitat han estat acollides, en part, pel Govern en comptar amb 'el compromís personal' de Bauzá.
Sobre les garanties de la lliure elecció de llengua, tant Bauzá com el conseller d'Educació, Rafel Bosch, han explicat que el nou decret de matèria lingüística 'elimina la possibilitat que els consells escolars dels centres educatius triïn el repartiment d'assignatures a impartir en cada llengua oficial, de manera que es recollirien part de les al·legacions de la Fundación, segons han explicat en un comunicat.
Des de FNCB han detallat que matèries amb més càrrega lectiva com el coneixement del medi o matemàtiques s'impartiran en la llengua d'elecció dels pares de la mateixa manera que la resta de matèries, de manera que les dues llengües oficials siguin vehiculars a més d'introduir l'anglès a les àrees no lingüístiques.
A més, també s'ha tractat del suposat 'adoctrinament pancatalanista' i segons han explicat, Bauzá ha explicat que amb la nova llei de símbols, que està a punt d'aprovar-se, es regularan aquestes situacions sancionant els infractors.
Campos ha declarat que 'la reunió ha anat millor del que esperava' ja que 'si el que ens han traslladat és veritat i es complirà durant l'actual procés d'escolarització perquè s'apliqui en el pròxim curs, és un pas molt important per acabar amb l'actual immersió lingüística i amb l'adoctrinament pancatalanista en l'educació'.
Per a Campos, 'és un èxit sense precedents que s'hagi de complir amb una històrica reivindicació' de la seva entitat, com és que els alumnes puguin estudiar en 'balear', ja que 'l'actual situació surrealista i antipedagògica' perquè els ciutadans 'no poden escolaritzar als seus fills en cap de les dues llengües maternes, ni en espanyol ni en balear'.
El president de Círculo Balear ha avançat que es mantindran vigilants 'per comprovar que les mesures anunciades per Bauzá es porten a la pràctica en els pròxims mesos, perquè, 'desgraciadament', el seu Govern els 'té acostumats a tot el contrari' .
'Bauzá sap que nosaltres no exigim res que no sol·liciti la majoria dels ciutadans que han votat el PP, i que, si segueix com fins ara, la propera legislatura seran a l'oposició', ha afegit.

Share/Bookmark

19.4.13

Insultant la memòria del FNC

Publicació original: Bloc Sense fruir de l'estipendi
Mig inquiet, mig perplex, però indignat al cap i a la fi, observo que reneix l'històric Front Nacional de Catalunya (FNC). Òbviament, no és el ressorgir d'aquestes sigles el que molesta (més enllà de la discutible utilitat que podria tenir l'enèsima plataforma-unitària(-transversal)-independentista en un moment com l'actual), sinó el projecte que sembla amagar-s'hi al darrere.

El nou logo del FNC
Si el seumanifest/crida/estirabot fundacional ja fa feredat, veient d'on provenen lescrides a confluir-hi és fàcil certificar l'angúnia i el rebuig inicial. En efecte, el tèrbol populisme xenòfob filofeixista nostrat d'Identitat Catalana (IdCat),versió barretinaire de la PxC d'Anglada, n'és un dels promotors.
Per sort, el tinglado ha estat clissat a la primera (no hauria de costar gaire, francament) i els propis exmilitants de l'organització originària han desautoritzat la utilització de les sigles a través d'un comunicat on es remarca que sempre s'ha respectat l'autodissolució de 1990 i l'acord de que cap dels exmilitants utilitzaria les sigles en el futur, afegint, a més, que el més preocupant és que el discurs amb què es vol vertebrar el nou FNC està a hores llum de la ideologia progressista que sempre havia mantingut aquesta organització.

El logo del FNC històric. Foto: Viquipèdia
En efecte, el FNC nasqué a París el 1940 per combatre el franquisme, superar la "vella política" liquidada amb la guerra civil (les institucions autonòmiques, l'Estatut de 1932 i els partits republicans) i arribar a assolir la independència de Catalunya.
La nova organització s'implicà immediatament en la Segona Guerra Mundial, desenvolupant tasques de suport als aliats en matèria d'informació i d'evacuació de persones perseguides pels feixistes. A l'interior es desplegava una intensa tasca propagandística, desenvolupada sobretot per la Secció Militar de l'organització. Inicialment, la seva voluntat d'aplegar en un frontel catalanisme antifeixista dugué a militants d'ERC, Estat Català, ACR i, fins i tot, CNT, a aixoplugar-se en aquest espai de lluita.
En el seu primer renaixement dels anys 50, el FNC s'esmerçà de la mà del seu líder, Joan Cornudella, en bastir des de les pàgines del Per Catalunya (el butlletí de l'organització) un corpus teòric propi que el situaven en l'òrbita de l'esquerra no marxista. En aquestn sentit, el FNC, que fou pioner en moltes coses, també destacà per abordar abans que ningú en el nacionalisme català la qüestió de la immigració espanyola a Catalunya; i ho va fer des d'una òptica integradora, tenint en compte les necessitats econòmiques i socials dels nouvinguts. Una concepció que topa frontalment amb els plantejaments excloents i racistes d'IdCat o aquest nou FNC.
Per acabar-ho d'adobar, el FNC té una connexió prou important amb l'independentisme revolucionari actual, ja que fou una escissió seva (la dels joves de l'ala esquerra) la que donà lloc al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) el 1968. I d'aquí podríem estirar un fil ben visible que ens mena a dia d'avui.

Matussera, interessada i fora de lloc. Només així es pot qualificar la utilització d'aquestes sigles històriques. Un autèntic insult a la memòria del FNC; però un autèntic insult, també, a la memòria col·lectiva de l'antifranquisme i el catalanisme.


Share/Bookmark

17.4.13

NOSALTRES ELS CATALANS

per Víctor Alexandre   dijous, 27 març 2008
Font: http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=538
Nosaltres, els catalans
Víctor Alexandre conversa amb vint catalans dels cinc continents: Patrícia Gabancho, Najat El Hachmi, Sam Abrams, Matthew Tree, Asha Miró i Txiki Begiristain, entre d'altres.

Procedents dels cinc continents, els vint personatges d'aquest llibre ens demostren que no cal néixer en un país per estimar-lo. Cap d'ells no ha nascut als Països Catalans i, això no obstant, sense renunciar als seus orígens, tots vint hi han fet arrels, ja sigui al Principat, a la Catalunya del Nord, al País Valencià o a les Illes. El cas del senegalès Mbaye Gaye, per exemple, agredit per la policia per mantenir-se ferm parlant català, és corprenedor. A través de l'amor amb què parlen de la seva terra materna i del coneixement que tenen de la nostra, tots ells ens fan comprendre que la limitació no és mai geogràfica, sinó mental. Les pàgines d'aquest llibre parlen del dret a viure a qualsevol lloc del planeta i del deure de respectar la llengua i la cultura de la societat d'acollida.

Editorial Pòrtic, col·lecció Visions, núm. 25 · 495 pàgs. · ISBN: 978-84-9809-042-0Comprar

Personatges
Patrícia Gabancho (Argentina), Najat El Hachmi (Marroc), Sam Abrams (Estats Units), Matthew Tree (Anglaterra), Asha Miró (Índia), Txiki Begiristain (Euskal Herria), Mbaye Gaye (Senegal), Sachimi Sasaki (Japó), Cathy Sweeney (Irlanda), Pius Alibek (Iraq), Klaus-Jürgen Nagel (Alemanya), Adriana Gil (Mèxic), Mia Ramondt (Holanda), Salah Jamal (Palestina), Gabrielle Deakin (Austràlia), Lluís Cabrera (Espanya), Cillie Motzfeldt (Noruega), Raimundo Viejo (Galícia), Saoka Kingolo (Congo) i Michael Greenacre (Sud-àfrica). 

Vídeos:
Entrevista arran de la presentació a Perpinyà (NetTVCat, 20/6/08)

Entrevistes a la ràdio:
Al programa "Icult.com" de COM Ràdio (7/4/08)
Al programa "Com t'ho diria" de COM Ràdio (2/4/08)

Ressenyes:

Notícies:

El parer del lector:

Acabo de llegir Nosaltres, els catalans i vull felicitar-te. He llegit els teusllibres anteriors i sabia, d'entrada, que un llibre teu que parlés dels nous catalans seria com una alenada d'aire fresc en un món, el de la immigració, que des de fora sempre està carregat de tòpics i de prejudicis. Espero que siguin moltes les persones que el llegeixin, ja que estic segur que els permetrà adoptar una visió nova envers els nouvinguts i, sobretot, els farà prendre consciència de la importància d'usar el català com a instrument d'acollida. La llengua, sense cap mena de dubte, és el millor regal de benvinguda que els podem oferir.
David Vila, secretari de Tallers per la Llengua · 1/6/2008

La lectura de Nosaltres, els catalans ha estat no sols un plaer, sinó també tremendament enriquidora. Això sí, em portarà una feinada de llibres per llegir, restaurants per visitar i pel·lícules per veure. De moment, ja he vistBloody Sunday. Gràcies per donar-nos moral, anècdotes i arguments per millorar la nostra condició de soldats cívics de Catalunya i demostrar fefaentment que ser independentista no té res a veure amb ser xenòfob. Jo recomano el llibre a tothom, l'he regalat i l'he recomanat a un taxista independentista (existeixen!!!) a qui vaig fer riure amb la anècdota impagable de Pius Alibek. En resum, gràcies Víctor perquè cada cop ens fas un xic menys ignorants i una mica més lliures.
David · 13/5/2008


Share/Bookmark

15.4.13

300 anys de la Pau d'Utrecht


Joaquim Albareda
 
La signatura de la Pau d'Utrecht (1713), de la qual avui fa 300 anys i que posava fi al llarg conflicte internacional iniciat el 1702 -la Guerra de Successió d'Espanya-, mereix ser considerada des de dos punts de vista.
En primer lloc, restablia una pau anhelada per tothom, ja que aquella guerra mundial havia costat 1.251.000 vides i havia empobrit els principals països implicats. D'altra banda, va comportar una novetat important en l'ordre internacional: per damunt dels interessos de les cases dinàstiques s'establia un dret racional. Així, per exemple, s'imposà la renúncia dels Borbons a governar alhora a França i Espanya. També establia un nou equilibri europeu, amb una certa igualtat entre els països poderosos, per bé que els britànics -guanyadors de la guerra- esdevenien una potència indiscutible. Pel que fa a la monarquia hispànica, la gran paradoxa és que si el 1700 un partit nacionalcastellà es va mobilitzar a favor d'un Borbó per ocupar el tron pensant que seria la millor garantia per mantenir la integritat territorial del regne, el resultat d'Utrecht fou totalment contrari a aquestes expectatives: la pèrdua de Gibraltar, Menorca, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda de les importants concessions comercials als britànics (asiento de negros navío de permiso a les Índies), confirmen el declivi d'Espanya en l'escena internacional. Això sí: els Borbons van aconseguir entronitzar-n'hi un de la seva dinastia.
En relació amb el cas dels catalans , Utrecht va significar la renúncia dels britànics a garantir les Constitucions, en contra del que el plenipotenciari de la reina Anna, Mitford Crow, s'havia compromès a fer en el moment de la signatura del Pacte de Gènova, el juny de 1705. En aquell pacte els catalans s'havien compromès a donar suport a les tropes angleses per posar en el tron Carles III l'Arxiduc. No és que els britànics hi renunciessin d'entrada. De fet, els intents del seu ambaixador a Madrid, Lexington, van ser reiterats. Però a l'últim moment, el ministre britànic Bolingbroke, després d'haver insistit que es respectessin "els antics drets dels catalans" i davant la negativa absoluta de Felip V a negociar aquest punt, claudicà i acceptà la fórmula cínica que li proposà el duc de Monteleón, plenipotenciari de Felip V. Segons aquesta fórmula, el rei garantia als catalans "tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles". Significava, ras i curt, la seva liquidació. De poc va servir que l'ambaixador català Pau Ignasi de Dalmases fos rebut per la reina Anna, a qui va demanar el seu suport recordant-li en un sentit discurs que els catalans s'havien implicat en la guerra per incitació dels anglesos i que, en definitiva, lluitaven per unes lleis i unes llibertats semblants a les que ells gaudien. O que un grup de 24 whigs (partit aleshores a l'oposició) de la Cambra dels Lords presentés una súplica a la reina perquè els catalans poguessin conservar les seves "llibertats, tan valuoses per a ells i, així, seguir gaudint de llurs justos i antics privilegis".
Resolt aquest obstacle -innegociable, segons les instruccions que va donar als plenipotenciaris-, Felip V tenia les mans lliures, bo i apel·lant al "justo derecho de conquista ", per liquidar l'estat català i posar fi a la monarquia composta dels Àustries. Aleshores instaurà la Nova Planta, absolutista, uniformitzadora, jeràrquica i militaritzada. Fou un retrocés indiscutible en termes de modernitat política, ja que el sistema abolit, basat en una concepció política que podríem qualificar de republicanisme monàrquic en el qual el poder del rei estava limitat per les Constitucions, s'orientava cap al camí del parlamentarisme. Es tractava d'un sistema que feia possible una remarcable participació política de l'home comú en les institucions.
Així doncs, si Utrecht va significar l'establiment d'un nou equilibri de forces europeu i el declivi de l'Espanya imperial, també suposà el triomf del model absolutista i unitarista representat per Felip V enfront del model polític i territorial pel qual lluità la Corona d'Aragó, fonamentat en el pactisme i en una concepció federalitzant d'Espanya. La Nova Planta borbònica comportà un retrocés evident per a Catalunya, ja que va liquidar el seu sistema basat en els contractes polítics i en la representació, semblant al dels països amb règims parlamentaris. Les Constitucions, posades al dia en les Corts de 1701 i de 1705, havien demostrat que eren un instrument eficaç per governar la societat catalana i per proveir-la de mecanismes que limitessin el poder arbitrari del rei i dels seus ministres, que defensessin les garanties de la llibertat civil i que afavorissin l'economia del país. Si, fins aleshores, com afirmava el jurista Francesc Solanes, les lleis estaven per sobre del rei, ara, por justo derecho de conquista , quedava clar que no hay otra ley que la voluntad del rey . Per això, la solemne invocació a lluitar per la pàtria i les seves llibertats de part dels resistents de Barcelona no era, de cap manera, un exercici retòric d'evocació d'una antiga Constitució sinó una crida desesperada per defensar unes lleis i un sistema útil que regien la pròpia res publica . La defensa d'aquestes llibertats amenaçades és, justament, una de les claus per entendre la resistència dels catalans durant tretze mesos, un cop abandonats pels aliats, fins a l'entrada a Barcelona de les tropes borbòniques, l'11 de setembre de 1714. La imatge de la resistència final, del contraatac contra els borbònics, és colpidora i reflecteix perfectament l'adhesió interclassista de la defensa de les llibertats catalanes: al costat de Rafael Casanova i Antonio Villarroel, acompanyat del tinent coronel Martí Zuviria -immortalitzat per Albert Sánchez Piñol-, hi trobem nobles com el comte de Plasència, el marquès de Vilana i Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí; el cavaller Francesc de Castellví; el comerciant Sebastià Dalmau; el vigatà Jaume Puig de Perafita (que hi va morir), juntament amb les companyies de la coronela dels mercers i botiguers de teles, dels escudellers, dels revenedors, dels sastres, dels taverners, dels blanquers, dels gerrers; l'advocat Manuel Flix, exconseller en cap que s'havia mostrat contrari a la resistència; alguns soldats com el general Basset, molts valencians i aragonesos, a més de voluntaris i miquelets.

Share/Bookmark

9.4.13

LEGALITAT DE LA DECLARACIÓ UNILATERAL D'INDEPENDÈNCIA


Comunicat en referència al debat sobre el procés sobiranista
La Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona considera un dret inalienable que Catalunya pugui decidir el seu futur

Al llarg dels quasi quaranta de la seva existència, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona ha volgut estar present en tots els debats de transcendència social i jurídica que s’han produït en el nostre país, en tant que podien afectar drets fonamentals de la persona, tan individuals com col•lectius. En el moment actual, en el que el poble català es veu abocat a prendre decisions que poden determinar el seu futur com a nació, la Comissió de Defensa no pot estar absent del debat, apassionant i apassionat, que s’ha encetat al voltant del dret d’autodeterminació, i és per això que vol expressar el seu posicionament al respecte, dintre com és obvi del marc jurídic que li és propi.
En primer lloc, hem de manifestar que el dret d’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides (arts. 1 i 55), del 1945, i expressament proclamat en l’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents des del 1976. En la pràctica internacional, però, el dret d’autodeterminació havia estat ja reconegut des de molt abans. Pensem en la Declaració d’Independència dels Estats Units o en la creació de nous estats a partir de la dissolució dels imperis austrohongarès, otomà i rus a la fi de la I Guerra Mundial. L’exercici del dret d’autodeterminació ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans en el món s’ha quadruplicat des del 1900 fins ara, i vint d’aquests nous estats són resultat de la secessió d’una part del territori d’un estat per constituir-ne un de nou. Concretament, a Europa són 14 els casos de secessió des del 1900: Noruega de Suècia (1905); Finlàndia de Rússia (1917); Irlanda del Regne Unit (1922); Islàndia de Dinamarca (1944); Lituània, Estònia i Letònia de la URSS (1990-1991); Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia (1991) ; Eslovàquia de Txecoslovàquia (1992); Montenegro de la Unió de Sèrbia i Montenegro (2006), i Kósovo de Sèrbia (2008). El procés d’autodeterminació i la creació d’un nou Estat sobirà ha estat en cada cas diferent – previsió constitucional, separació pactada, o, en la majoria dels casos, declaració unilateral d’independència -, però en tots ells la legitimació última del procés ha vingut donada per la decisió majoritària d’un poble, expressada lliurement i democràticament per via de referèndum.
Una determinada tendència doctrinal en dret internacional ha vingut defensant una interpretació restrictiva del dret d’autodeterminació, que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Certament, existeix un marc jurídic internacional clar, consistent en nombroses resolucions de les Nacions Unides, que estableix les condicions i el procediment per acollir-se a l’exercici de d’aquest dret per part dels pobles en situació colonial. Aquest marc jurídic, en canvi, no està suficientment desenvolupat en relació als processos de secessió en una situació no colonial. Tanmateix, l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció, com és el cas del dret d’autodeterminació. D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, en un dictamen del 2004 sobre el Mur en els territoris palestins ocupats, es va pronunciar a favor de l’autodeterminació com un dret universal, erga omnes, que ha de ser respectat per tots els Estats. El mateix Tribunal Internacional de Justícia, en la seva importantíssima Resolució del 22-7-2010 , en resposta al requeriment de l’Assemblea General de les Nacions Unides sobre si la declaració unilateral d’independència del territori de Kósovo, proclamada el 17-2-2008 , era o no conforme al dret internacional, ha declarat que no existeix en dret internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència, per la qual cosa aquestes han de ser considerades conformes a l’ordre jurídic internacional.
En el cas concret de Catalunya, la possibilitat d’exercir el dret d’autodeterminació està essent negada per part del Govern i de la majoria d’institucions de l’Estat espanyol, que s’oposa fins i tot a que es sotmeti la qüestió a consulta popular. Els arguments d’aquesta rotunda oposició es poden reduir bàsicament a dos. En primer lloc s’afirma que la sobirania popular resideix en la totalitat de ciutadans de l’Estat espanyol. El dret de decidir sobre la separació de Catalunya de la resta de l’Estat no correspon, doncs, al poble català per separat, ja que aquest no és un subjecte polític sobirà. El segon argument consisteix en dir que, àdhuc si s’atribuís al poble català la condició de subjecte polític amb dret a decidir, la secessió de Catalunya de l’Estat espanyol seria, en qualsevol cas, il•legal, ja que entraria en col•lisió amb la legalitat vigent, i, en concret, amb la Constitució espanyola, que no reconeix el dret d’autodeterminació de cap territori de l’Estat, i que proclama en el seu article 2 “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.
Pel que fa al primer argument, hem de dir que es tracta del que en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent. La qüestió a resoldre és si el poble català reuneix les condicions requerides per a que se li reconegui el dret d’autodeterminació, és a dir, la condició de poble amb la capacitat de decidir per ell mateix constituir-se en Estat sobirà. En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals abans esmentats atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats. En aquest sentit, no és pot discutir a la comunitat catalana la condició de subjecte polític del dret de decidir: una història mil•lenària, una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya, reconeguda d'altra banda en el preàmbul de l'Estatut d'Autonomia, fins i tot en la versió escapçada per la Sentència del Tribunal Constitucional.
Certament, l'actual marc constitucional espanyol no permet l'autodeterminació de Catalunya. Ens trobem, doncs, davant d'una possible contradicció entre dues legitimitats: la de la legalitat constitucional vigent i la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional. No oblidem, però, que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular, a través dels seus representants polítics constituïts en poder legislatiu. Aquesta concepció, radicalment democràtica, no pot acceptar el segrest de la voluntat popular –en aquest cas representada pel Parlament de Catalunya– en nom d'una legalitat imposada coactivament. En una societat democràtica –a diferència d'una dictadura– no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica la legalitat. És per això que considerem que el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat –en sentit afirmatiu o negatiu– en relació a la creació d'un Estat català sobirà. En el cas d'una resposta afirmativa a aquesta qüestió, el Govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió i resoldre de comú acord les complexes conseqüències derivades de la mateixa; i hauria d'implementar les modificacions constitucionals i legals necessàries per tal que tot el procés es desenvolupés de forma ordenada i equitativa. Aquest és el criteri establert pel Tribunal Suprem del Canadà sobre la validesa del referèndum secessionista de la província del Quebec de 1995. En el seu dictamen del 1998 el Tribunal reconeix que una majoria clara, expressada a partir d'una pregunta clara, atorgaria legitimació democràtica a una iniciativa secessionista, i obligaria el Govern del Canadà a negociar les condicions de la separació.
La declaració unilateral d’independència, proclamada pel Parlament de Catalunya, estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa. En aquest cas, la declaració d’independència per part del Parlament tindria efectes immediats per dotar d’existència política al nou Estat. En efecte, aquest reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinat i autoritat política pròpia, que defineixen un Estat, tal com van ser formulats per primera vegada per la Convenció de Montevideo, sobre Drets i Deures dels Estats, aprovada el 26-12-1933. La mateixa Convenció estableix que l’existència política d’un Estat és independent del seu reconeixement pels demés Estats. Aquest principi, conegut com teoria constitutiva de l’Estat, va ser ratificada pel dictamen del Comité Badinter, comitè d’arbitratge creat per la llavors Comunitat Econòmica Europea el 27-9-1991, per donar respostes jurídiques a les qüestions legals suscitades per la fractura de la República Federal Socialista de Iugoslàvia. En el seu dictamen , el Comitè Badinter afirma que l’existència del Estats és una qüestió de fet, sense que el reconeixement per part de la comunitat internacional sigui una condició determinant de l’estatalitat.
La qüestió crucial de la legitimitat jurídica d’una declaració unilateral d’independència en contradicció amb la legalitat vigent ha quedat resolta per la ja esmentada Resolució del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia sobre el cas de Kósovo. La Resolució estableix que en l’acte de proclamació de Kósovo com Estat independent i sobirà l’Assemblea kosovar no operava com institució d’autogovern de l’administració preexistent i dintre del límits d’aquella legalitat, ans al contrari es situava al marge i fora de l’abast de la mateixa, i exclusivament en virtut de les facultats que li conferia la representació democràtica de la voluntat popular. La declaració d’independència no pretenia, doncs, produir els seus efectes dintre de l’ordre legal existent, sinó que creava una nova legalitat. En conclusió, el Tribunal estima que no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’assemblea de Kosovo, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional.
Sobre la base del arguments jurídics que hem assenyalat, la Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona considera que és un dret inalienable de Catalunya, com comunitat nacional, el poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, del seus ciutadans.
Comissió de Defensa del Drets de la Persona de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona
Barcelona, gener de 2013

Share/Bookmark

8.4.13

La guerra d'Espanya contra Catalunya


"El que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013"
Guerra freda
Naturalment que la guerra ja és un fet. Naturalment que Espanya ha declarat oficialment la guerra a Catalunya i a partir d’ara els combats seran directes, ferotges i diaris. Hom dirà que ja fa anys que estem en guerra, i és cert. Però fins ara es tractava d’una guerra freda, d’una guerra de tensió somorta. Ara, en canvi, la guerra és a camp obert i Catalunya, com demanava Espartero, regent del Regne d’Espanya, el 1842, i com reblava Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució espanyola, el 2011, tornarà a ser bombardejada i el foc de l’artilleria serà indiscriminat. Que ningú no pateixi per la seva vida, però. No es tracta pas d’una guerra amb violència física. Armada sí, perquè la part espanyola té exèrcit i tancs, però no pas sagnant, perquè en el marc de la Unió Europea no podrà utilitzar-los mai contra el poble català. La guerra que ens han declarat és d’una altra mena, és una guerra més perversa encara, perquè es disfressa de pau per acabar definitivament amb la nació catalana, amb la seva cultura i amb la seva llengua.

I això és així perquè l’absolutisme ha descobert que en el segle XXI no cal embrutar-se les mans de sang per destruir un poble, n’hi ha prou de dir que l’oprimit és una catifa i posar-hi els peus a sobre per a esclafar-lo. La guerra, tanmateix, és un bon senyal, perquè vol dir que hi ha milions de catalans conscients que Catalunya és una nació, no pas una catifa, i que no s’aturaran per més cruent que sigui el bombardeig espanyol, farcit de mentides, de calúmnies, d’amenaces, d’insults, d’atacs personals, d’impagament de deutes, de mesures coercitives, d’augment de l’espoliació i de persecució d’ajuntaments insubmisos. Tot al contrari. Com més virulenta és la catalanofòbia més forta és la catalanitat.

Tampoc no cal sobredimensionar els nou escons de Ciudadanos. Els guanys d’aquesta formació són les pèrdues del PSOE de Catalunya i del Partit Popular, i, a més, en el còmput global de tots tres, han perdut un escó i s’han afeblit. Seria ingenu, per altra banda, pensar que l’espanyolisme no trauria les urpes quan Catalunya decidís canviar el seu estatus de poble sotmès pel de poble lliure. Quan el sotmès és submís, el dominador pot fer la migdiada tranquil. Fins i tot pot deixar oberta la porta del camp de presoners. Sap molt bé que la presa no volarà. Però, és clar, quan aquesta descobreix que té ales i comença a fer exercicis de vol, el dominador s’esvera perquè s’adona que no hi haurà mur ni filat prou alts que n’impedeixin la fugida. La guerra, per tant, ha començat i el que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013.

L’any 1999 vaig voler tancar el meu llibre “Jo no sóc espanyol” amb una frase de l’estimat Joan Brossa que em va semblar premonitòria: “Ara està sortint tot el que Franco va preparar, ara s’està posant en pràctica tota la línia d’actuació que ell va traçar”. I realment és així. Vist amb ulls d’avui, el franquisme disfressat de democràcia del 1999 ens pot semblar tebi, però Brossa no s’equivocava. El franquisme –Franco va morir, però el franquisme no–, tenia i té com a principi màxim la “indissoluble unitat d’Espanya”, i abans s’autodestruirà que no pas hi renunciarà. I d’aquest franquisme contemporani, n’estan amarats fins i tot molts d’aquells que en vida del dictador es deien antifranquistes. Eren antifranquistes per principis socials. El franquisme era de dretes i dictatorial i ells eren d’esquerres i progres, però allò que per a ambdós bàndols resultava inqüestionable era “la lengua común” i “la unidad de España”.

Per això aquests dos principis doctrinals continuen essent sagrats, tant si mana el PP com si mana el PSOE; per això Franco va morir al llit de mort natural; per això no hi va haver “ruptura” i tot va quedar en “reforma”; per això no hi va haver cap procés judicial contra un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; per això els assassins van continuar fent vida normal i molts dels seus dirigents van romandre a la política activa o van ocupar càrrecs rellevants, homenatjats fins i tot el 2010 per l’esquerra catalana; per això, trenta-vuit anys després de la mort de Franco, hi ha un tripartit espanyolista al Parlament català; per això, sortosament, han aconseguit el contrari del que pretenien i han despertat la consciència nacional del poble de Catalunya; per això nosaltres som majoria i ells són minoria. Per això, en definitiva, la seva guerra contra la nostra llibertat és una guerra perduda.

Share/Bookmark

7.4.13

El CNI i la guerra bruta contra Catalunya


"Les compareixences a l’Estat espanyol, a més de ser un exercici de fatuïtat i de jactància testosterònica, no serveixen absolutament per a res"
El pas de Félix Sanz Roldán, director del Centre Nacional [espanyol] d’Intel•ligència (CNI), per la Comissió de Fons Reservats del Congrés d’Espanya ha estat una exhibició de cinisme. De cinisme en la negació de la veritat, de cinisme en l’argumentació aportada i de cinisme en l’actitud de la compareixença. La part bona d’això és que avui ja són molt pocs els catalans que creuen que l’Estat espanyol és un Estat democràtic. Cal ser molt ingenu o molt espanyolista per creure una cosa així. Sobretot quan les evidències no sols són quotidianes, sinó que surten a raig fet. I la premsa de Madrid, en clara connivència amb el tarannà absolutista d’aquell país, ens en dóna proves dia rere dia amb les “filtracions” que li arriben per art d’encanteri del poder judicial. Això fa que l’anomenat “secret de sumari” espanyol sigui la riota de la Unió Europea i explica la raó per la qual l’essència de la compareixença del director del CNI en una comissió de secrets oficials, feta a porta tancada, va aparèixer reproduïda hores després en diversos mitjans de comunicació.

Aquestes coses, tanmateix, són només la part epidèrmica de tot plegat. Les veritables misèries del nacionalisme espanyol –un nacionalisme fonamentat en la baixesa moral i en la manca d’escrúpols– les trobem en el comportament fatxenda del senyor Sanz Roldán i en l’enfilall d’atzagaiades que va exhibir. Unes atzagaiades que, si no fos per la gravetat del tema en qüestió, resultarien d’allò més divertides. Sanz Roldán va negar que hi hagi guerra bruta contra Catalunya; va negar que hi hagi desembarcament d’agents del seu organisme al nostre país per infiltrar-se i desmanegar el procés independentista; va negar que aquests agents, un dos-cents pel cap baix, estiguin allotjats a la residència militar per a oficials situada al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat; i va negar que el CNI tingui relació amb l’agència de detectius Método 3, malgrat que el seu director, Francisco Marco, va informar que havia estat precisament el CNI qui li havia encarregat que “salvés” Alícia Sánchez-Camacho.

Arribats aquí, i deixant de banda que les compareixences a l’Estat espanyol, a més de ser un exercici de fatuïtat i de jactància testosterònica, no serveixen absolutament per a res, sembla absurd que l’aparició de Sanz Roldán despertés la més mínima expectativa en alguns polítics catalans. Què esperaven, que el director del CNI confessés públicament que sí, que hi ha guerra bruta contra Catalunya, que utilitzen detectius privats que els fan de testaferro, que estan intentant captar Mossos d’Esquadra que els transmetin informació i que el pressupost de 203 milions d’euros del seu organisme s’ha vist incrementat en 167 milions més per cobrir la missió “Espanya Una”, desplegar efectius a casa nostra, infiltrar-se en l’independentisme i dinamitar la transició nacional? Home, si us plau!

El director del CNI no va negar només tot això, sinó que, mancat d’arguments per desmuntar les evidències, va fer ús del truc del cínic, que és aquell que diu que la millor defensa és un bon atac. Va ser així com va recórrer a la bravata dient que és Catalunya qui espia el CNI i no pas el CNI qui espia Catalunya. Fins i tot, amb la mateixa faroneria que gasten ministres com Montoro, Wert o Fernández Díaz, va gosar afirmar que ell no en sap res, dels informes policials sobre Catalunya publicats a la premsa, i que simplement se n’ha assabentat llegint els diaris. Increïble. Només per això ja hauria de ser cessat de manera immediata, atès que és esperpèntic que el cap de la “intel•ligència” d’un Estat s’assabenti del que hi passa llegint els diaris. Gran deu ser la mentida quan qui la diu s’estima més fer el ridícul que dir la veritat.

Share/Bookmark

6.4.13

EXPEDIENT "ñ". 20 problemes generats per Espanya


La resolució del TSJC sobre la immersió i les últimes mesures del Parlament atien la pressió anticatalana a Madrid

El Punt Avui recull una vintena de problemes generats no per Catalunya sinó per Espanya

  
Carles Ribera


Carles Ribera. Expedient “Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment guanyes.” Donant per bo aquest històric full de ruta d'alliberament nacional marcat el segle passat per Mahatma Gandhi, la reacció d'Espanya contra el sobiranisme català ja està entrant de ple en el penúltim tram, el de l'atac frontal i indiscriminat. L'últim capítol el capitanejava ahir el diari ABC, amb una reactivació de l'orteguià “problema catalán” a portada i una crida editorial a frenar el “separatisme”.
L'ofensiva, que no és exclusiva d'aquest rotatiu, ja que El Mundo i La Gaceta, i les tertúlies de referència a la capital, no queden enrere en els seus atacs, en una espiral que es va enverinant a mesura que el sobiranisme pren una força creixent en l'agenda política catalana. Els últims detonants de l'anticatalanisme han estat la resolució del TSJC sobre la immersió lingüística, la polèmica de les banderes i el projecte de llei de consultes.
La catalanofòbia no és nova, però en els últims temps està especialment activada, i des de molts fronts. El mediàtic, el polític, el judicial. Fins fa uns anys era una obsessió de caire ciclotímic, depenent de la conjuntura més o menys favorable a un nacionalisme espanyol històricament incapaç d'admetre un estat plurinacional. En els darrers temps, aquest concepte d'Espanya ha trobat l'objectiu perfecte en la reacció catalana a cops letals com ara la sentència del TC i les successives agressions a la llengua, que han fet passar molts ciutadans del romanticisme idealista a la concreció política.
Recuperant el fil de Gandhi, Espanya ja no ignora el sobiranisme perquè s'ha fet massa important. Ja no se'n riu perquè veu que Catalunya es mou seriosament per la via nacional. Toca l'agressió. Política, amb un PP i un PSOE que si en res es posen d'acord és en l'objectiu recentralitzador. Amb un poder judicial polititzat que ha trossejat l'Estatut per mitjà del Tribunal Constitucional i el Suprem vetllant perquè no quedi cap serrell despentinat. Paral·lelament, una caverna mediàtica que fa allò que ha fet sempre, amb menys inhibicions.


Problema i necessitat
Catalunya, vista des de Madrid, és un problema, però un problema imprescindible pel fet que és una font de redistribució de riquesa, punta de llança en molts aspectes i també juga una certa funció de boc expiatori quan convé. Contràriament, Espanya, vista des de Catalunya, no només és un problema sinó que, per primer cop en la història, una majoria social creixent té clar que aquest problema que es diu Espanya no forma part necessàriament de la solució. Mentre no arriba l'última etapa del full de ruta gandhià, l'atac és duríssim. En aquestes planes hi ha una vintena d'exemples, recopilats per les diverses seccions d'aquest diari, que evidencien quin és l'obstacle real.


1. Un espoli fiscal crònic del 8% del PIB anual

Catalunya suporta un dèficit fiscal crònic que no ha estat capaç de rebaixar cap dels sistemes de finançament des del 1986. Des d'aleshores i durant 24 anys, 213.963 milions d'euros han anat a Madrid i no han tornat. De mitjana, el país ha perdut cada any un 8% del seu PIB, segons l'última balança fiscal actualitzada pel govern. El 2009, cada català va perdre 2.250 euros. 

2. L'Estat no paga els deutes a Catalunya

L'Estat colla els territoris perquè s'ajustin als objectius de dèficit (l'1,5% del PIB aquest any), però no paga els deutes a Catalunya. Un exemple: el govern espanyol hauria d'haver transferit l'any passat a la Generalitat els 759 milions corresponents a la liquidació de les inversions de l'Estatut del 2008. Fonts del govern espanyol, però, ja posen en dubte que arribin el 2012.

3. Traspassos amb comptagotes

El govern espanyol ha estat reticent a transferir les noves competències que l'Estatut ha atorgat a la Generalitat. El govern d'Artur Mas va heretar una llarga llista del tripartit que, per ara, no s'ha buidat per les reticències estatals de dotar les transferències dels recursos necessaris. Entre els eternament pendents hi ha les beques o 150 edificis de la Seguretat Social.

4. La gran retallada de l'Estatut, al TC

La sentència del TC contra l'Estatut encara cueja i té conseqüències jurídiques. Tot i tenir l'aval de la majoria del Parlament i de la ciutadania, els jutges del TC van retallar el caràcter “preferent” del català en l'administració i els mitjans de comunicació públics, van deixar tocat part del model judicial i van eliminar competències sobre caixes.

5. No al català al Congrés i a Europa

Els partits catalans, incloent-hi el PSC, han demanat per totes les vies que el català pugui ser llengua d'ús al Congrés i al Senat, i també al Parlament Europeu. Tot i que és una llengua cooficial a l'Estat, el PP i el PSOE s'hi han negat sempre en rodó. L'única escletxa era el Senat, però el govern de Rajoy ja
es planteja tancar-la.

6. Fer un referèndum: missió impossible

La Constitució diu de manera clara i precisa que la nació espanyola és una “indivisible unitat”. També fixa que l'Estat és l'única autoritat que pot convocar referèndums. Quasi tots els partits catalans admeten que la llei de consultes –ara en tràmit parlamentari– no podrà mai servir per convocar una consulta sobre la independència.

7. Guerra oberta per evitar un ‘hub' al Prat

Les institucions i la societat civil de Catalunya estan batallant des de fa anys per fer del Prat un hub, un nus de connexions internacionals, una decisió estratègica vital per a l'economia del país. Des d'Espanya, però, no es veu amb bons ulls la competència que el Prat podria fer a Barajas i s'ha frenat el seu enlairament.

8. Resistències amb el corredor mediterrani

El Congrés rebutjava ahir, en un capítol més del drama, fer de l'eix ferroviari mediterrani “la prioritat” de l'Estat. Després de vèncer les reticències del govern socialista, Europa el va prioritzar a l'octubre en la xarxa bàsica, però el nou executiu del PP ha recuperat la idea de la inviable travessia central pirinenca per l'Aragó mentre demora les inversions a Catalunya.

9. Més peatges que autovies

Fa menys d'una dècada que els únics eixos viaris eren de peatge –les autopistes estatals AP-2 i AP-7 i les autopistes catalanes del Garraf i el Maresme–. La Generalitat ha construït o construeix la majoria d'autovies –eix del Llobregat, C-17, eix diagonal i eix transversal–. L'Estat només ha fet l'A-2 de Lleida a Barcelona i un tram d'Olot a Besalú.

10. Rodalies i el dèficit d'infraestructures

Foment admet un dèficit de 5.748 milions d'inversió en infraestructures a Catalunya. La major part són els 4.000 del pla de rodalies, dels qual només se n'han invertit 352. El problema és que el reconeixement no recupera el temps perdut quan ha fet figa la capacitat d'inversió pública. Moltes obres pendents trigaran dècades a fer-se.

11. Torna l'amenaça del transvasament

El ministre d'Agricultura, Miguel Arias Cañete, va fer públic pocs dies després del seu nomenament que era necessari elaborar un nou Plan Hidrológico Nacional, basat en la solidaritat, i tot i que no es va referir directament ni a transvasaments ni a l'Ebre, va fer disparar totes les alarmes a les Terres de l'Ebre, on encara és present l'amenaça d'extreure 1.050 hectòmetres cúbics anuals.

12. Una llengua en extinció als jutjats

Només un 14,5% de les resolucions judicials dictades el 2010 es van redactar en català. L'ús de la llengua pròpia del país en sentències decreix de manera constant des del 2004, sense que s'arbitrin mesures per corregir-ho. El rebuig del català en la justícia s'ha tornat a evidenciar amb una resolució del TS que denega un recurs perquè no estava escrit en castellà.

13. Tots els cotxes amb la E d'Espanya

Quan l'executiu de José María Aznar va regular les noves plaques de matrícula dels cotxes va ignorar les peticions de diverses comunitats autònomes per introduir els identificatius corresponents i va dissenyar unes plaques en què només hi ha la E d'Espanya. Molts conductors que han optat per un adhesiu amb el CAT han estat multats, també pels Mossos.

14. Reivindicació de la gestió del 0,7%

Fa dos dies, va ser el secretari d'estat de Serveis Socials, Juan Manuel Moreno, qui ho va verbalitzar: “Les subvencions finançades amb l'IRPF es tramitaran com fins ara”. Tot i que el Tribunal Suprem ha resolt que Catalunya té la potestat de tramitar, resoldre i pagar els ajuts del 0,7%, l'Estat, com si sentís ploure.

15. El creixement de la catalanofòbia

El sentiment social, polític i, fins i tot, cultural de catalanofòbia s'ha estès per tota la península com una taca d'oli. Els tòpics anticatalans, les acusacions d'insolidaritat o, fins i tot, a vegades, els insults directes només pel fet de ser catalans. Des de Quevedo fins a Federico Jiménez Losantos, la llista seria enorme.

16. Emissions de TV3 i divisió del català

En un món en què les noves tecnologies han superat totes les fronteres, no és normal que TV3 no es pugui veure al País Valencià, que es posin entrebancs a l'acord per a la reciprocitat amb Canal 9 i que s'hagin imposat multes multimilionàries a l'entitat que fins ara ho feia possible. Un pas més per dividir i afeblir una llengua maltractada, ara també a les Illes. 

17. Dèficit sobrevingut pels incompliments

Catalunya va tancar el 2011 amb un dèficit del 3,29% del PIB, però l'Estat li computa un 3,72% perquè no li reconeix els 759 milions pendents de cobrar per la disposició addicional tercera. Si bé l'administració estatal té l'oxigen de la UE per passar del 5,1% al 4,8%, el dèficit català ha de ser de l'1,5% el 2012. 

18. El model educatiu, sempre als jutjats

La immersió lingüística, sempre qüestionada pels partits polítics nacionalistes espanyols i anticatalanistes, que de manera constant la duen als tribunals, s'aplica des del 1983, quan el Parlament va aprovar la llei de normalització lingüística segons la qual el català era la llengua vehicular en l'ensenyament. És el puntal de la cohesió social, defensada per partits i societat. 

19. Obligats a penjar la ‘rojigualda'

Els ajuntaments i edificis del govern de la Generalitat estan obligats per una llei del 1981 a penjar la bandera espanyola monàrquica al costat de la catalana i la local a les façanes. Segons la llei, es pot penjar la bandera espanyola sola –sobretot es fa en edificis militars i de l'Estat–, però mai la bandera catalana i prou. 

20. Esportistes sense seleccions

Després de dues dècades d'intents, les seleccions esportives catalanes s'han encallat en els partits amistosos. La tossudesa tant del govern espanyol de torn com de les federacions esportives estatals ha fet impossible tenir una selecció com la d'altres nacions sense estat. La llei de seleccions catalanes és al TC per un recurs des del 1999.

Share/Bookmark

5.4.13

Carles Camp. Paral·lelismes entre els processos independentistes dels Estats Units i català


La suposada il·legalitat de la independència de Catalunya, la gran majoria necessària, el problema de la unitat i els seus suports internacionals: el precedent dels Estats Units 

Font: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02252
Cap al 1760, els habitants de les colònies americanes britàniques constituïen la cinquena part del total dels súbdits de Sa Majestat Britànica Jordi III i representaven la tercera part de l’economia de tots els territoris britànics. Anglaterra, que volia arrabassar a França el lideratge com a potència mundial, li havia guanyat, després d’una llarga i costosa guerra, tot el territori que ara coneixem com a Canadà. Aquest triomf, però, havia deixades buides les arques reials. Per rescabalar-se de les despeses que la guerra havia provocat, el parlament anglès va començar el 1763 a carregar als súbdits de les colònies amb impostos abusius. Els americans van intentar dialogar i negociar, però va ser endebades. El 1773 a Boston, es va produir el famós episodi del llançament de quaranta-cinc tones de te al mar (provocat pel fet que només es permetia el consum de te importat)  i es va començar a manifestar el descontentament de la població. Gran Bretanya només va respondre amb repressió. A la vista dels fets, el 1774, va començar el procés d’independència de la nació.
El paral·lelisme amb Catalunya és evident, sembla un guió calcat. Cap a l’any 2000, Catalunya té un important dèficit fiscal amb Espanya, equivalent a prop del 10 % del seu PIB, que li ofega l’economia. El 43 % dels impostos pagats pels catalans no tornen a Catalunya i serveixen només per finançar ínfules de grandesa de l’oligarquia castellana. Els catalans no accepten aquesta situació i el parlament de Catalunya, el 2006, redacta un nou estatut que pretén acabar amb aquests abusos i alhora blindar el seu idioma davant les imposicions del castellà. El parlament de Madrid, primerament, deixa aquest estatut en quasi no-res i després, el juny de 2010, el Tribunal Constitucional anul·la un estatut ja molt rebaixat a Madrid que el poble català havia aprovat en referèndum. El 10 de juliol de 2010, una gran manifestació mostra el rebuig de Catalunya a aquesta humiliació. La resposta de Madrid: sentències contra la llengua catalana i decrets llei que van retallant, de forma il·legal, les competències pròpies atribuïdes a la Generalitat. L’11 de setembre del 2012, té lloc a Barcelona una gran manifestació d’un milió i mig de persones clama per la independència de Catalunya com a única via possible per posar fi a l’espoli i les humiliacions. Les eleccions del 25 de novembre següent ratifiquen la voluntat expressada als carrers i comença el procés d’independència de la nació catalana.

Il·legalitat
Un dels arguments que les forces vives de l’estat Espanyol i els col·laboracionistes al·leguen per negar als catalans el dret a la independència és el de la il·legalitat del procés. Segons la seva versió, la llei prohibeix qualsevol procés independentista de cap part del territori espanyol.
Aquí trobem un primer paral·lelisme amb el procés d’independència dels EUA. El juny de 1776, es va reunir a Filadèlfia un congrés de representants de les 13 colònies nord-americanes. El 4 de juliol, es va acabar de redactar i signar la Declaració d’Independència (Independence Act), que va significar el començament formal de l’existència dels independents Estats Units d’Amèrica.
Aquest acte era totalment il·legal. Declarar-se independents i deixar unilateralment de ser súbdits de Sa Majestat Britànica Jordi III, era llavors absolutament contrari a la llei vigent. Era un delicte, i no un de qualsevol: era un delicte d’alta traïció, castigat amb la pena de mort a la forca.
Un cop signada la declaració, Benjamin Franklin va dir: “Bé senyors, ara hem de penjar-nos junts, o ben segur que ens penjaran per separat“. És a dir, o triomfaven tirant tots endavant fins assolir l’objectiu de treure’s de sobre el domini britànic o acabarien tots, l’un rere l’altre, penjats a la forca per alta traïció.
Les coses els van sortir bé i, ara, els signants d’aquest document, Washington, Franklin, Jefferson, Adams, etc. són els pares fundadors, els pares de la pàtria, i han passat a la història com a model per a tothom que aspira a la igualtat i la llibertat i a ser símbol i mirall de qui lluita contra la tirania i els abusos del Poder.
Si els hagués sortit malament haurien passat a la història com un grapat de bandolers i traïdors, poc més que uns facinerosos i haurien acabat torturats i executats de forma pública i vergonyant com uns Serrallonga qualssevol.
La qual cosa demostra que si un país es vol independitzar les lleis del país opressor i colonitzador deixen de tenir validesa gràcies a la determinació i a la voluntat del poble que vol ser lliure.
Un exemple més proper el trobem en la ratificació del procés d’independència de Kosovo feta pel Tribunal de La Haia, procés iniciat per la majoria dels parlamentaris del parlament kosovès i fet contra les lleis de Sèrbia, el país del qual es van independitzar. Per cert, Espanya és dels pocs països del món que no ha reconegut Kosovo ja que això equivaldria a reconèixer de facto la possibilitat d’una escissió unilateral d’alguna regióde l’estat Espanyol.

Gran majoria
Un altre argument dels contraris a la independència de Catalunya és el que pretén que, perquè aquesta fos acceptable, necessitaria ‘una àmplia majoria’, ‘un ampli consens’, etc.
Malgrat el que ara ens pugui semblar, el poble de les colònies nord-americanes no era independentista de forma unànime. De fet, no hi ha cap historiador que ho afirmi. Si bé és cert que l’independentisme era un sentiment majoritari entre la població, no tothom pensava el mateix. Fins i tot, hi havia colònies on l’independentisme no hi era majoritari.
Així veiem que quan, el 1763, es va reunir el Primer Congrés Continental que va iniciar les accions coordinades de desobediència i insubmissió contra la Gran Bretanya, Geòrgia no hi va enviar cap representant.
El 1776 es va convocar el nou Congrés, amb la missió de declarar la independència. Les assemblees de les colònies de Nova York, Nova Jersey i Pennsilvània hi van votar en contra. A la resta, l’independentisme hi era majoritari, més en les colònies del nord que en les del sud, però en poques o gairebé cap hi havia una majoria tan aclaparadora a favor de la independència com pugui semblar i se’ns vol exigir ara als catalans.
Pot fer creure que hi va haver un ampli consens el fet que el Congrés que va proclamar la independència, el 4 de juliol de 1776 a Filadèlfia, i que va redactar, votar i signar laIndependence Act ho va fer per unanimitat. Però és que aquests congressistes havien estat escollits entre els independentistes de les 13 colònies, no hi havia cap representant dels contraris a la independència

Unitat
El catalanisme en general i ara l’independentisme més concretament té un evident grau de manca d’unitat. Això es motiu de burla i escarni per part dels contraris a la independència i un motiu de seriosa preocupació per als que en són partidaris.
El que passa, però, és que es dóna massa transcendència a aquest fenomen. D’entrada, cal destacar que la desunió i el desacord són fets habituals en les societats democràtiques. Què no hi ha divisió actualment a països tan cohesionats con Gran Bretanya, França o Itàlia? La diferència és que en aquests països gaudeixen dels beneficis d’un estat propi, que tot ho tapa i tot ho arregla. Els catalans, de moment, no tenim aquest instrument.
En el precedent americà que aquí estem repassant, la desunió va ser una de les característiques de tot el procés. A part d’una part de la població que volia seguir essent britànica a la qual ja hem fet referència, en contra del que pugui semblar, les divisions entre els independentistes van existir des del primer moment. L’aparença és que tothom va acceptar el lideratge de George Washington des del principi sense dubtes ni fissures. Res més lluny de la realitat! Dubtes, dissensions i divisions internes van ser el pa de cada dia del moviment secessionista. Només cal llegir amb atenció els llibres que parlen d’aquest procés històric.
Per tant, no cal dramatitzar el fet de les divisions internes. Si el procés segueix el model americà i avança amb determinació i coratge cap a l’objectiu desitjat, la tan comentada i magnificada manca d’unitat només serà un tema merament acadèmic d’interès per als historiadors.

Suport internacional
En el moment d’escriure aquestes línies (març 2013) el govern espanyol, sabedor de la importància de la internacionalització del procés d’independència, fa temps (des de l’11 de setembre de 2012) que està executant una intensa campanya diplomàtica a nivell mundial per tal d’evitar que l’independentisme català rebi cap mena de suport internacional. Les ambaixades espanyoles, especialment les ubicades a les capitals de les gran potències mundials i sobretot de les europees, no paren de pressionar els governs d’aquests països perquè no es posicionin sobre el procés independentista, al·legant que és un afer intern, donant informació falsa o tergiversada dels fets i de la situació de Catalunya dins d’Espanya (i, en això, hi tenen molta pràctica) o comprant directament voluntats o fent politiqueries (quasi) mafioses pels passadissos i despatxos de Brussel·les i altres àmbits diplomàtics d’Europa i del món.
Quan la revolta nord-americana va començar, el 1763, les potències del moment, és a dir, Espanya que encara, gràcies als metalls preciosos d’Amèrica, era un país potent i, sobretot, França, la gran potència del moment, a qui Gran Bretanya acabaria arrabassant l’hegemonia, es miraven el procés amb recel i seguien de reüll els esdeveniments.
D’entrada, no donaven cap possibilitat als rebels independentistes enfront de l’exèrcit britànic. Ho veien com una lluita desigual entre un exercit format per homes valents, voluntariosos i decidits però en la majoria de casos sense cap mena de coneixements ni experiència militar per una banda i, per l’altra, l’exèrcit més potent del món. Recelaven de posar-se en aquell vesper on semblava clara la victòria britànica i tot donava a entendre que només hi podrien sortir-ne perdent. Prou que els revoltats demanaven ajuda a Espanya i, sobretot, a França, però ambdós regnes miraven cap a un altre cantó sempre, això sí, atents als esdeveniments (una situació que ens és molt familiar).
En el moment en què, el 1777, els fets militars van començar a anar a favor dels rebels, Espanya i França van veure que era possible que Gran Bretanya en sortís escaldada. Per diverses causes (ganes de venjança, desig de debilitar al seu gran comú enemic Gran Bretanya, intent de recuperar territoris que ambdues potències havien perdut a mans britàniques), França i Espanya van començar a intervenir en el conflicte a favor dels revoltats independentistes.
Espanya va començar maniobres de distracció des de la Florida i Louisiana, fet que va obligar els britànics a desviar recursos militars que d’altra manera s’haurien d’haver esmerçat contra els revoltats. Tant o més important va ser l’entrega d’armes, ajuda econòmica i tota mena de subministraments a l’exèrcit americà a través de la vall del Mississipí. També es va enviar un ambaixador oficiós permanent als revoltats, l’alacantí Joan Miralles[1]. França va enviar diners, subministraments, un exèrcit que es va posar al costat de les forces de Washington i, més important encara, la seva potent flota, que es va posar al costat de la flota rebel, va atacar la flota britànica, va col·laborar a bloquejar els ports que dominaven els britànics i va impedir, o almenys va dificultar molt, l’arribada de reforços i subministraments a l’exèrcit colonitzador.
Finalment el 1783, es va signar la pau i Gran Bretanya va renunciar al domini sobre les 13 colònies, ara esdevingudes estats, els Estats Units d’Amèrica.
Si, com van fer els patriotes americans, el procés independentista català continua endavant amb coratge i determinació, davant la tossuderia antidemocràtica de l’estat Espanyol, tard o d’hora les potències europees i mundials hauran d’intervenir per no posar en perill l’estabilitat política i econòmica d’Europa i, de retruc, sortir-ne elles mateixes perjudicades

Conclusió
Els impediments de tota mena esgrimits pels contraris al procés independentista català queden totalment desmuntades pels precedents històrics com l’americà, en què tretze colònies van decidir per majoria, amb la força jurídica de les decisions del seu Congrés, i prescindint de la legalitat del país colonitzador, tirar endavant amb coratge i determinació el seu procés d’independència.
El procés independentista català ha de seguir-ne l’exemple. Ha d'obviar una legislació pensada precisament per impedir la possibilitat que una part del territori espanyol pugui optar per marxar d’una forma democràtica i civilitzada. I, sense pors a guerres brutes, ofecs econòmics i ofensives diplomàtiques (en definitiva, l’equivalent actual a l’enfrontament bèl·lic entre americans i britànics), ha de tirar endavant amb determinació i coratge com ho van fer els patriotes americans ara fa 250 anys.

Carles Camp
25 de març de 2013

Per a saber-ne més
Revista Sàpiens, Grup Cultura 03, núm 127, Barcelona, març 2013, p. 48-53
Isaac Asimov. El nacimiento de los Estados Unidos 1763-1816. Alianza Editorial, Madrid, 1983
Gore Vidal. La invención de una naciónWashington, Adams y Jefferson, Editorial Anagrama, Barcelona, 2004

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.