traducció - translate - traducción

28.6.14

L’assimilació lingüística programada

Previniendo, se procure mañosamente ir introduciendo la lengua castellana en aquellos pueblos.

FELIP V

Un moment de la "Conferència il·lustrada: Qüestió Catalana?", amb Xavier 'doctor' Soler a l'esquerra i
Joan Cabo, a la dreta
El Consejo de Castilla es dedicà a la tercera de les seves preocupacions: l’assimilació lingüística. El Consejo de Castilla és la primera institució, d’acord amb el que se’n sap, que estableix oficialment el genocidi de Catalunya. El programa que proposaven els diferents membres no va ser dut a terme per Felip V de Castella i IV d’Aragó, però es va portar a la pràctica fil per randa a través dels anys. La ideologia lingüística dels castellans era molt concreta i el consens entre ells, molt notori, ja que pel que s’ha verificat tenien assimilats gairebé unànimement els objectius que havia fixat Nebrija.

L’intendent Patiño, que afirma que els catalans «solamente ablan en su Lengua materna y ningún Comun (ajuntament) asta ahora escribía sino es en Cathalán, sin practicarse el uso de la lengua Española» i que en els procediments judicials «antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana», practicarà una política prou castellanitzant i impositiva; així, sol·licita que el rei mani que «se escriba en adelante en Idioma Castellano o Latín, como así la Real Junta lo practica, pues se logrará la inteligencia de qualesquiera Jueces Españoles, sin haver de estudiar en lo inusitado de la Lengua de este País».[206] Sembla que el Consejo de Castilla, després de les deliberacions, va fer cas de Patiño, ja que acorda que no es modifiqui el «rito judiciario» i, en canvi, pel que fa a la llengua que calia utilitzar-hi, establí que «como se escrivia en la lengua Cathalana, se haga en Latín o Castellana, como ya lo practica la Junta de govierno actual». Aquesta política, de fet, és la que establí més tard el Decret de Nova Planta, que obligava el castellà en la substanciació de les causes judicials. Cal fixar-se bé, però, que la prohibició de la llengua catalana, malgrat reconèixer que els catalans no en feien servir cap altra, simplement és perquè els jutges no l’haguessin d’aprendre. El poble no tenia cap importància. Els funcionaris espanyols que des d’aquell moment vindrien a treballar eren la justificació de la prohibició. ¿D’això se’n pot dir modernitzar un estat? ¿O aquesta política més aviat era una clara subjugació del poble i un enaltiment dels funcionaris espanyols que acompanyaven les forces d’ocupació? ¿Qui ha enredat els historiadors que han escrit que els borbons van modernitzar políticament Catalunya?

Tanmateix, fins aquell moment la política lingüística programada pel Consejo de Castilla afectava les funcions de l’organització burocràtica. L’autèntic pogrom sistematitzat i planificat és el que exposaven els consellers encapçalats pel president Villacampa en expressar el vot particular, en el qual demanaven que l’Audiència i els Corregidors ho fessin tot en castellà i que als tribunals inferiors es pogués fer provisionalment en català però «asta que los escribanos se vayan instruyendo en la lengua Castellana». Van dissenyar i planificar la introducció del castellà així: «Mandando al mismo tiempo V.M. que en todas las Escuelas de primera letras, y de Gramática, no se permitan libros impresos en lengua catalana: escribir ni hablar en ella dentro de las Escuelas; y excepcionalmente aprendan la Doctrina Christiana en nuestra lengua; que por estos y otros medios suaves se irá haciendo común en el Principado.»[207] Aquest objectiu dels castellans no es va fer realitat en l’àmbit jurídic de forma immediata, però, com s’anirà veient, en el decurs dels anys hi hauria propostes amb estatus legal, jurídic i d’obligatorietat per a tots els catalans, fins i tot en la constitució de 1978, que algú ha considerat com la més democràtica d’Europa.

El Decret de Nova Planta es limitava a obligar el castellà en l’administració de justícia, però quatre dies després de promulgar-lo, el fiscal general del Consejo de Castilla va rebre l’encàrrec d’elaborar un document sobre les recomanacions que calia donar secretament als corregidors destinats a col·laborar amb els ocupants militars de Catalunya. En aquestes instruccions secretes ideades pel fiscal general José Rodrigo Villalpando es feien explícits la política lingüística i els seus objectius.

La primera constatació és la voluntat d’introduir la llengua castellana a Catalunya. Rodrigo Villalpando afirma que imposar la llengua és «un señal de la Dominación o superioridad de los Príncipes o naciones, ya sea porque la dependencia o adulazion, quieren complacer o lisongear afectando otra naturaleça con la semblança del ydioma, o ya sea porque la sugeción obliga con la fuerza». El seu pensament no s’aparta pas gaire de la doctrina de Nebrijana. Tanmateix, reconeix que és difícil imposar el castellà, perquè com que «a cada Nación parece señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vençer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto pareçe conveniente dar sobre esto instrucciones y provindencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado».[208] El fiscal general recorda que a Navarra, a Flandes i a Nàpols hi han imposat el castellà. De totes maneres a Catalunya no es pot fer igual, i la política lingüística ha de ser diferent «porque los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase o violentase en esto, y el cuerpo de aquel Principado está mui llagado, y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad». Rodrigo Villalpando ja proposa un camí per introduir la llengua castellana, el qual serà molt important temps a venir i del qual, no cal dir-ho, els catalans hem de tenir consciència. Proposa que es faci «por el concurso de los Militares, desto también podrán adelantar mucho los Prelados, y prevenírsele que los soliçiten». El castellà serà introduït pels militars i amb l’ajut de l’Església, en aquells moments dos estaments fonamentals de la praxi del poder polític. L’exèrcit ben segur que va introduir el castellà, però precisament l’Església catalana, tot i ser constituïda majoritàriament per bisbes castellans, va ser més prudent. Quan el 1727 se celebrà un Concili de la Tarraconense, es va tornar a insistir que la predicació calia fer-se en llengua catalana; concretament, en la Constitució II s’obligava els bisbes «que no consentin que l’Evangeli sigui explicat en cap altra llengua que la materna». Es van editar sense l’autorització governativa totes les constitucions aprovades a l’esmentat concili. El fiscal de l’Audiència va denunciar-ho a l’Audiència, que ho va traslladar al capità general. L’Audiència argumentava que l’acord del concili constituïa una novetat perquè, «aunque es muy justo que los predicadores se acomoden al idioma que entienden los oyentes», segons el seu criteri molt pocs catalans no entenien el castellà, i s’estranyava que no haguessin disposat aquesta ordre de predicar en català abans de 1714. Ara bé, la política del tribunal va ser molt cauta i esporuguida, ja que va recomanar de no segrestar els exemplars impresos de les constitucions del concili sense permís governatiu «porque en el estado en que se halla la materia podrían originarse en esta resolución y de su observancia grandes inconvenientes y tal vez escándolos».[209] Els procediments per introduir el castellà encara eren temperats i dissimulats, tal com havia recomanat Rodrigo Villalpando.

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[206] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 110.
[207] Archivo Històrico Nacional, ibídem, p. 205.
[208] Archivo Històrico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall 17986.
[209] A.C.A. Acordadas. reg. núm. 5. Citat per Jaume Carrera. Historia política de Cataluña en el siglo xix, tom VII, Bosch, p. 23.




Share/Bookmark

23.6.14

MISSATGE DE SANT JOAN 2014. FESTA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS


Aquesta nit de sant Joan, nit de festa, pau i alegria, encendrem de nou els focs amb la Flama regenerada al Canigó. Ens pertoca, enguany més que mai, escampar-ne el sentit profund, arrelat en la Catalunya del Nord.
La Flama és tot primer l’esperit de resistència als intents seculars francoespanyols de dominació dels Països Catalans.
El 1964, fa exactament 50 anys, va ser encesa al Castellet, a Perpinyà, en memòria dels herois, els Angelets de la Terra, que hi foren empresonats i torturats. Van revoltar-se contra la primera etapa de la conquesta de Catalunya: l’annexió a França el 1659 de les terres del nord pel Borbó Lluís XIV, avi de Felip V de Castella, botxí –enguany fa 300 anys– de la resta de la nostra Pàtria.
La resistència armada, primer al Vallespir i després al Conflent va ser, segons la historiadora Alícia Marcet, «excepcional per la seva durada, més de deu anys, i pel recolzament de la població»; els Angelets volien reintegrar-se al Principat de Catalunya: van despertar la gran esperança de l’alliberament nacional i social. Fem ressonar per sempre més llur crit: «Visca la Terra!»
La repressió, el 1674, fou feroç: tortures, esquarteraments, degollaments, caps exposats dins gàbies de ferro. La de Vilafranca de Conflent penjava encara, tres segles després, damunt la porta de la vila.
Amb la Flama honorem la memòria de tots els qui, del 1659 al 1714, i tot al llarg de la nostra història, van morir per Catalunya.
El poble va ser vençut, la llengua prohibida, el país explotat; tanmateix no ens anima ara cap esperit de venjança. La Flama arrela, també des del 1964, en l’ideari assembleari de Pau i Treva de l’abat Oliba fa mil anys a Toluges, en contra de les guerres i en defensa dels febles; arrela en el respecte del constitucionalisme català.
Amb la Flama, símbol d’unió dels Països Catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, d’Andorra a l’Alguer, volem reconquerir democràticament, pacíficament, les llibertats nacionals i compartir-les solidàriament.
Amb la Flama tenim una esperança i una voluntat: «el 2014, Catalunya nou estat europeu»

Visca la Flama del Canigó!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!
Visca Catalunya lliure!

Daniela Grau (Portadors de la Flama de la Catalunya del Nord)





Share/Bookmark

22.6.14

JOAN FUSTER, 22 ANYS






Ahir va fer 22 anys del traspàs de Joan Fuster. El recordem amb aquest aforisme conegut. Nosaltres el tenim ben present en el camí que volem fer a l'hora de promoure la nostra llengua, cultura… i el dret dels Països Catalans a ser uns països normals. Ni més ni menys. Normals.

Gràcies a El Tempir per recordar-nos-ho.


Share/Bookmark

L’enganyifa de l’anglés

Eugeni S. Reig

 A tots ens han venut la moto de l’anglés. Ens han fet creure que, hui en dia, saber anglés és imprescindible; que cal saber anglés per a triomfar en qualsevol professió, en qualsevol activitat. Hui, si no saps anglés, ets un terròs que no aprofites per a res. Això és el que, molt hàbilment, ens han ficat dins del cap. I som tan ingenus i tan pobres d’esperit que ens ho hem cregut.
El motiu d’afirmar que l’anglés és tan important rau en el fet que tothom considera que eixa llengua és, actualment, la lingua franca mundial, el sabir del segle xxi. Al llarg de la història de la humanitat els habitants de pobles amb llengües completament diferents han tingut la necessitat imperiosa d’entendre’s per motius comercials, polítics, militars, religiosos, etc. Sempre s’han creat llengües artificials barrejant paraules i construccions de diversos idiomes. La més famosa és la lingua franca o sabir, creada a darreries de l’edat mitjana pels pobles de la Mediterrània –especialment del nord d’Àfrica i de les penínsules Ibèrica i Italiana– agafant lèxic de l’àrab, el català, el castellà i diversos parlars de la península italiana (genovés, napolità, sicilià, venecià). Era una llengua bàsica, amb el lèxic imprescindible per a entendre’s els habitants dels pobles situats en les costes del Mediterrani occidental. Actualment, en record d’aquella barreja medieval de diversos idiomes, els lingüistes donen el nom de sabir o lingua franca a qualsevol idioma que s’use per a fer que puguen entendre’s i comunicar-se poblacions de llengües diverses. Però ¿quines característiques ha de tindre una llengua per a poder-la considerar un sabir o lingua franca? Les següents:
1) No ha de ser la llengua pròpia de cap poble.
2) Ha de ser una llengua pactada, no una llengua imposada.
3) Ha de ser una llengua senzilla, amb el lèxic imprescindible, sense lèxic superflu.
4) Ha de ser una llengua precisa, que no origine confusions o malentesos.
L’anglés no reunix cap d’aquestes característiques. L’anglés és la llengua pròpia d’Anglaterra que, amb l’expansió de l’Imperi Britànic, es va imposar en una part molt important del món. Actualment, els Estats Units d’Amèrica del Nord, antiga colònia britànica, és la major potència mundial des del punt de vista econòmic, militar, científic, tecnològic, informàtic, periodístic, etc. I, com a conseqüència d’això, també lingüístic. Els nord-americans imposen, de facto, la seua llengua, l’anglés. La immensa majoria de les pàgines web estan en anglés, les millors publicacions científiques, mèdiques, tecnològiques, etc., estan en anglés, quasi tots els llibres de món estan traduïts en anglés. Si tenim en compte que, a més dels Estats Units, l’anglés és la llengua del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, de la República d’Irlanda, del Canadà, d’Austràlia, de Nova Zelanda, de la Unió Sudafricana, de les Filipines i d’un bon grapat més d’estats d’Àfrica i de la resta del món, des de molt grans i poblats com l’Índia –a on és llengua cooficial junt amb l’hindi i 22 llengües més– fins a molt petits com Malta –a on també és llengua cooficial junt amb el maltés–, la cosa es complica encara més.
Considerar l’anglés com a lingua franca amb la qual puguem intercomunicar-nos totes les persones del món és una injustícia tremenda. Per molt bé que parlen l’anglés un coreà, un hongarés, un italià, un àrab o un xinés, mai de la vida el parlaran amb la seguretat, la desimboltura i la naturalitat que el parla un angloparlant nadiu com, per exemple, un novaiorqués i un londinenc. Voler que la llengua d’intercomunicació mundial siga una llengua viva pròpia d’una part del planeta –per gran i poderosa que siga eixa part del planeta– implica discriminar les persones que no la tenen com a llengua pròpia, relegant-les a una categoria inferior. Adoptar l’anglés com a lingua franca implica convertir els anglòfons en éssers humans de primera categoria i enquadrar la resta de la humanitat en una segona categoria.
L’anglés és una llengua imposada per la força dels diners del món anglòfon, sobretot dels Estats Units. Ells dominen la ciència i la tecnologia, ells dominen les finances, ells dominen el món dels negocis, ells dominen internet. Ells parlen i escriuen en la seua llengua, la llengua que coneixen a la perfecció. I qui vulga entendre’ls, que aprenga a parlar i a escriure com ells. És una imposició de facto.
L’anglés és una llengua germànica que presenta una quantitat considerable de dificultats fonètiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques per als parlants d’altres llengües. L’esforç que ha de fer qualsevol persona no angòfona per a apendre l’anglés és ímprobe. Ha de dedicar una quantitat considerable de temps, energia intel·lectual i recursos econòmics per a aconseguir uns resultats lingüístics generalment mediocres. Temps, energia i recursos que podria dedicar a altres coses més profitoses.
L’anglés, com totes les llengües naturals, l’han formada els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-la. És una llengua complexa i molt rica, amb un lèxic i una fraseologia lèxica abundants.
La lingua franca del segle xxi hauria de ser una llengua artificial creada ad hoc. Actualment hi han diverses llengües artificials creades per lingüistes amb la intenció de facilitar la comunicació entre tots els habitants del món. Les més conegudes són l’esperanto, l’ido i la interlingua, però n’hi han moltes més. Qualsevol d’eixes llengües aprofitaria com a sabir del segle xxi. Són llengües molt senzilles i molt precises. Tenen poques regles, totes sense cap excepció. Hi ha una correspondència biunívoca entre les paraules i els conceptes, de manera que a cada paraula correspon un únic concepte i a cada concepte una única paraula. No hi ha possibilitat de confusió.
Ens omplim la boca parlant de solidaritat, llibertat, cooperació, ajuda, tolerància, germanor, responsabilitat, col·laboració, participació, respecte, igualtat, democràcia. ¿Ens hem plantejat si aquests valors s’adiuen amb la imposició d’una llengua parlada per una part minoritària del món a la resta de la població mundial? ¿No considereu que s’adirien millor els oposats? En canvi, amb una llengua artificial –una llengua de ningú per a tothom–, pactada –no imposada–, senzilla i pràctica, les coses serien radicalment diferents. ¿Ens hem plantejat la quantitat immensa de diners, de temps i d’esforços que ens estalviaríem els no anglòfons si en lloc d’haver d’aprendre anglés haguérem d’aprendre una llengua artificial com l’esperanto o la interlingua?
El fet que l’anglés siga la llengua d’intercomunicació mundial perjudica molt seriosament la resta de llengües i, de manera molt especial, les més dèbils. En el nostre cas, que el valencià ha de competir amb el castellà per raons òbvies, si damunt ha de competir també amb l’anglés, el resultat és que l’ensenyament del valencià i en valencià queda seriosament perjudicat. Les hores que es dediquen a ensenyar anglés no es dediquen a ensenyar valencià. Les asignatures que s’impartixen en anglés, no s’impartixen en valencià. L’esforç immens que l’alumne ha de dedicar a aprendre una llengua francament difícil com l’anglés, li lleva temps i dedicació per a conéixer millor la llengua pròpia de la seua terra, la llengua del poble al qual pertany, que és la verdaderament important i útil per a ell. Ens han ficat en el cap que parlar anglés és molt útil. Això és totalment fals per a la immensa majoria de la població. L’anglés és útil per a qui ha de ser directiu d’una multinacional o se n’ha d’anar a treballar a Nova York però, a la major part dels valencians, l’anglés no els fa falta per a res. El valencià, en canvi, sí que és una llengua útil per als valencians –independentment que la seua llengua materna siga el valencià o el castellà– perquè els permet relacionar-se amb les persones del seu entorn. I fer l’esforç ciclopi d’estudiar anglés, no únicament li lleva temps a l’alumne per a conéixer millor el valencià, també li’n lleva per a aprendre moltes altres coses. Si en lloc d’anglés s’estudiara una llengua artificial no caldria eixe esforç titànic. Ni caldria impartir assignatures en eixa llengua. Una llengua artificial auxiliar és molt fàcil d’aprendre i l’alumne se l’ensenya amb molt poc d’esforç, per tant, deixa molt de temps lliure per a aprendre moltes altres coses.
La imposició de l’anglés com a llengua universal és una tirania lingüística que hem de patir els que no pertanyem als països anglosaxons. Hui en dia, qui vulga ser algú en el món científic i universitari ha de tindre un domini total de l’anglés. Els treballs d’investigació s’han de publicar en anglés si es vol que es tinguen en compte. Això fa que els investigadors que no són nadius de països anglosaxons estiguen en un desavantatge absurd i totalment injust. Es veuen obligats a passar per les forques caudines. És una autèntica vergonya.
Açò de la universalitat de l’anglés s’ha convertit per als països angloparlants en una mina d’urani. És un autèntic negoci que els proporciona ingressos substanciosos. I bé que fan de traure-li tot el suc possible. L’enganyifa de l’anglés és com totes les enganyifes del món: mentres hi hagen badocs que estiguen disposats a deixar-se enganyar i a pagar, bé que fa els enganyadors en traure-los tants diners com poden i en fer-se el renyó d’or a la salut dels beneits.
Ens han ficat en el cap que això de saber anglés és tan important que qui no en sap té mala consciència. Tothom que no sap anglés té com a assignatura pendent aprendre la llengua de Shakespeare. Tinc uns quants amics que, quan es varen jubilar, la primera cosa que varen fer va ser anar a una acadèmia d’idiomes a aprendre anglés. Ho trobe patètic, francament. L’edat d’un jubilat no és precisament la més adequada per aprendre cap llengua. I si, damunt, saber eixa llengua no li fa falta per a res en absolut... Els pobres es trenquen el cap durant mesos o, fins i tot, durant anys, i no aconseguixen mai parlar bé l’anglés. Ni tan sols aconseguixen entendre’l. Escolten una pel·lícula en versió original no subtitulada, una cançó o un programa de ràdio i no entenen absolutament res. I si aconseguixen entendre alguna paraula solta, es posen contentíssims, sense adonar-se que entendre només això després de temps i temps d’esforçar-se i gastar-se diners és un balafiament estúpid d’energies i de recursos que podrien haver sigut emprats per a altres qüestions de més trellat i més profit.
És lamentable que juguen amb les persones com si fórem ninots. Però així són les coses. ¿Què voleu que li fem?
En el parlament de Patricia Ryan, anglesa i professora d’anglés, trobareu unes reflexions molt interessants sobre la qüestió que ens ocupa. Pot trobar-se en l’enllaç <http://youtu.be/10VqPn9FB4c>
Tot seguit, a tall d’exemple, transcric el text del Pare Nostre en interlingua i en anglés. Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.

Pare Nostre en interlingua

Nostre Patre, qui es in le celos,
que tu nomine sia sanctificate;
que tu regno veni;
que tu voluntate sia facite
super le terra como etiam in le celo.
Da nos hodie nostre pan quotidian,
e pardona a nos nostre debitas
como nos pardona a nostre debitores,
e non duce nos in tentation,
sed libera nos del mal.

Pare Nostre en anglés

Our Father who art in heaven,
hallowed be thy name.
Thy kingdom come.
Thy will be done
on earth as it is in heaven.
Give us this day our daily bread,
and forgive us our trespasses,
as we forgive those who trespass against us,
and lead us not into temptation,
    but deliver us from evil.
Share/Bookmark

21.6.14

4 DE JUNY DE 2014. PARLAMENT DE HOLYROOD. CAS DELS CATALANS








Comunicat de l'Acte al Parlament de Holyrood (Escòcia) del 4 de juny de 2014

Tan sols quatre ratlles per a comunicar-vos l'èxit assolit en l'acte celebrat al Parlament d'Edimburg el passat dimecres dia 4 de juny.
Amb la presència de set diputats del Parlament escocès, amb la diputada Sara White (promotora de la moció) al capdavant, una representació d'una seixantena de catalans van fer lliurament del manifest signat per milers dels nostres ciutadans en senyal d'agraïment a la moció “Visca Catalunya” presentada el 28 de novembre del 2012 per 23 diputats del Parlament escocès de Holyrood en favor del dret de Catalunya a la seva plena llibertat.
En aquest acte vam comptar amb la presència de l'alcalde de Ripoll, Jordi Munell, i de l'alcalde de Sarrià de Ter i diputat al Parlament de Catalunya, Roger Torrent, que en representació de l'Associació de Municipis per la Independència expressaren el seu suport en nom dels més de set-cents municipis catalans que ja s'han sumat al procés per la independència de Catalunya.
Voldríem, una vegada més, agrair-vos el vostre suport i col·laboració la qual cosa fa possible, una i altra vegada, que puguem continuar endavant amb més força i il·lusió que mai amb la campanya iniciada fa tres anys per tal de posar un gra de sorra més en la imprescindible internacionalització de la causa dels catalans.
Ben cordialment.
Pere Vinyeta      Agustí Soler
El cas dels catalans



Share/Bookmark

19.6.14

Entre la corona i l’estat subterrani


La crisi de l’estat a Espanya no es resol amb un simple relleu dinàstic. La monarquia no tindrà més legitimitat demà només perquè avui hagi rejovenit el protagonista de la campechanía règia. No som davant d’una simple crisi institucional o d’una acumulació de males decisions o d’un grapat d’incompetències adjudicables a un nombre limitat de persones. Es tracta d’una crisi de sistema econòmic, de sistema social i de sistema polític. És una crisi de projecte, de discurs, de confiança, de credibilitat, de transparència. Sembla que l’Estat s’ha especialitzat a negar la realitat; a ignorar totes les adversitats, a recitar una vegada i una altra el mateix conte de fades que ja ningú no vol tornar a escoltar.Joan M. TresserrasJa no és gaire habitual. Programes com el Photoshop l’han convertit en un exercici folklòric. Qui li pot demanar a algú altre, encara, que posi la cara al forat del plafó on ell es va fer la fotografia fa molts anys, sota la mateixa corona, i li faci el relleu? Somrigui, Majestat...

Quines són les transformacions estructurals que emprendran el PP i el PSOE -que acaben de decidir pel seu compte la continuïtat de la monarquia, per blindar la seva- per fer sortir l’economia espanyola de la crisi, reduir l’atur, generar llocs de treball estables i ben remunerats i incrementar els ingressos de l’Estat per poder garantir unes polítiques socials dignes? ¿Els han sentit explicar per què s’incrementen dramàticament els nivells de desigualtat i com pensen revertir el procés? Tampoc no arriben notícies de com esperen acabar definitivament amb la corrupció política, o com eixamplaran i qualificaran els canals de participació democràtica.
En el procés d’acomodació de l’economia espanyola al capitalisme global, l’Estat ha volgut ser tan devot de les oligarquies que ell mateix ha afavorit durant l’etapa de desregulació selectiva i privatitzacions, que ha desatès la principal missió que el sistema li atorgava: l’organització i la tutela del procés de reproducció. El capital privat remunera la mà d’obra, la feina; però confia a l’estat aquelles tasques que el sistema necessita i que no considera directament productives, gaire oneroses o poc susceptibles de generar beneficis: seguretat social, salut, educació... L’Estat espanyol ha assignat malament els recursos, ha basat les polítiques en les seves cròniques obsessions, ha desatès els seus compromisos socials, ha bloquejat el procés democràtic. S’ha fossilitzat en la lògica de la Transició donant per assolits uns objectius de modernització que ha resultat que és maquillatge barat (“Tenim el millor sistema financer del món”, “Som la vuitena potència industrial del món”, “Si no és a la Constitució, no existeix”, etc.).
La irrupció del procés sobiranista català va sorprendre inicialment l’Estat, que el va analitzar malament i el va menystenir (teoria del soufflé ). Però d’ençà del 2012 s’han aguditzat les polítiques de recentralització, d’ofec financer de la Generalitat, de contramesures legislatives en matèria fiscal, d’incompliment de compromisos d’inversió, d’ofensiva contra el model educatiu... I, sobretot, s’han fixat dues prioritats: desestabilitzar la cohesió social del país (“ Antes se romperá Cataluña que España ”) i desacreditar, a l’interior i a l’exterior (instruccions de Margallo a les ambaixades), el caràcter pacífic, transversal, propositiu, progressista i democràtic del moviment emancipador català.
A pocs mesos de la gran mobilització de l’Onze de Setembre i de la jornada de dignitat democràtica del 9 de novembre, l’increment d’efectius dels serveis d’intel·ligència i de cossos policials espanyols a Catalunya ens hauria d’alertar. L’activitat d’impuls i d’extensió social del suport al dret a decidir no pot ignorar que el risc més important pel procés, en aquesta etapa culminant, és l’hipotètic intent dels seus adversaris de capgirar-li la reputació d’exemplaritat cívica que té ben guanyada. El perill és que, considerant perduda la batalla política davant del sobiranisme democràtic, i considerant ineficaces les fórmules d’intoxicació i d’atemoriment de la població assajades fins ara, les clavegueres de l’Estat optin per posar en marxa alguna mena d’acció violenta i procurin adjudicar-la als sectors sobiranistes. Justament per això, ara, la vigilància i l’escrúpol en les formes i procediments democràtics són els millors avals de legitimitat i radicalitat. I el gest violent, imprudent o groller, en canvi, pot esdevenir excusa i aliat de la reacció i de les clavegueres de l’Estat. Les clavegueres actuen, mentre la corona distreu. No ens despistem.

Share/Bookmark

18.6.14

EN RECORD DE XÀTIVA. FORA EL BORBÓ !!!

L'extermini de Xàtiva és l'intent per part del rei borbó Felip V d'esborrar físicament, històricament i jurídica, la ciutat de Xàtiva.


El dia 19 de juny de 2014, farà 307 anys que Felip V de Castella i IV d'Aragó va assetjar i incendiar la ciutat de Xàtiva, segona del Regne de València. Va ser com a conseqüència de la invasió, ocupació i conquesta dels territoris de la Corona Catalano-aragonesa, iniciada en la batalla d'Almansa, en el marc de la guerra europea de successió a la corona castellana. El pla d'anorreament de les institucions  i de l'intent d'extermini del sistema polític i fiscal existent als estats de la Corona d'Aragó, està recollit en El Gran Memorial del Compte Duc d'Olivares des del 1624.

Aquesta expressió, "extermini", va ser utilitzada pels valencians per a Xàtiva abans que s'aplicara a l'intent d'eliminació per part dels nazis de diferents grups humans com els jueus, els eslaus, els dissidents polítics, etc. Així ho prova, per exemple, el títol del llibre publicat per Ventura Pascual i Beltran el 1925Datos para la historia del Exterminio de Játiva en la guerra de Sucesión on s'apleguen els testimonis escrits en castellà i català sobre el tema.
L'extermini de Xàtiva tingué com a funció donar un càstig exemplar que atemorira a la resta de valencians i propiciara la seua submissió davant les forces borbòniques durant la Guerra de Successió. Tot i que és cert que hi hagué altres incendis, com Quart de PobletVila-real, el que resulta innovador no sols en la Guerra de Successió, sinó en la història d'Europa, és l'intent d'esborrament no sols físic, sinó històric, jurídic i, fins i tot metafòric d'una població. El motiu pel qual es trià Xàtiva és doble:
  • per un costat per la seua forta resistència davant les tropes borbòniques de D'Asfeld i
  • per un altre per tractar-se de la segona ciutat del Regne de València i per tindre llavors un valor simbòlic afegit pel que representava per a tots els valencians: Castigant a Xàtiva, es castigava a tots els valencians.
Les paraules del mateix Felip V són il·lustratives:
"L'obstinada rebel·lia amb què fins als termes de la desesperació varen resistir l'entrada de les meues armes els veïns de la ciutat de Xàtiva, per a fer irremissible el crim de la seua perjura infidelitat desatenent la benignitat amb què repetides vegades els vaig flanquejar el perdó, vaig emprar la meua justícia a manar-la arruïnar per a extingir la seua memòria, com es va executar per a càstig de la seua obstinació, i escarment dels que intentessin seguir el seu mateix error."[1]
Així, després del setge de Xàtiva i durant i després l'assalt i el saqueig, no sols s'agredí a la milícia, als maulets i als miquelets que la defensaven (cosa normal en una confrontació bèl·lica), sinó també a població civil indefensa. Arran dels informes que els seus generals Berwick i D'Asfeld li havien elevat, Felip V signa l'ordre d'incendiar Xàtiva, que fou executada el 19 de juny de 1707. Uns dies abans, els supervivents capturats havien estat trets de la ciutat per la força i deportats a Castella, i es valorà, fins i tot, la possibilitat de deportar-los a les Índies. Molts d'ells moriren durant la deportació.
Durant l'incendi, les tropes castellanes que l'executaren, comandades pel brigadier Chaves, van posar especial cura en la destrucció d'edificis oficials de la ciutat. Així, l'edifici gòtic del consistori xativí quedà completament en ruïnes, i amb ell es cremaren tots els arxius municipals, els quals no sols ho eren de la ciutat sinó de la Governació de Xàtiva ("Governació dellà lo Xúquer"), amb la qual cosa es perdé gran part del bagatge documental del Regne de València.
Una vegada acabat l'incendi i despoblada la ciutat, Felip V dóna l'ordre de crear-ne una nova i "fidelísima" (sic) que es diguera Colonia Nueva de San Felipe. Aquesta població nova duria el nom del rei que la creava i no havia de tindre cap tipus de vinculació amb l'anterior. Així es pensava omplir-la amb població nova o amb els (ex-)xativins pro-borbònics que pogueren demostrar la seua fidelitat. Per a aquesta ciutat es crearen unes noves ordenances i Macanaz encomana un disseny arquitectònic i urbanístic de nova planta. El qual, una vegada enllestit, requeria enderrocar tot el quedava de la ciutat (llevat dels edificis religiosos) per tal de poder edificar la nova. Al respecte es crearen les companyies de cavar a partir dels habitants dels pobles veïns que tenien com a funció enderrocar les cases de Xàtiva, però a les quals s'animà a emportar-se tot el que trobaren.
Així les coses, la ciutat fou cremada, enderrocada i sotmesa a la rapinya, i la seua població assassinada o deportada.
La cosa no acabà aquí, però, ja que el nom de Xàtiva fou substituït a tots els mapes i documents oficials pel de San Felipe. Fins i tot, fou eliminat dels mapes la denominació Illa de Xàtiva que, fins aleshores s'havia aplicat a l'illa gran de Terra del Foc. Passant així, no sols d'una eliminació física i jurídica, sinó també a una eliminació metafòrica, lingüística.
Val a dir que la mancança de pressupostos i la caiguda en desgràcia de Macanaz impediren l'enderrocament total i la realització de la nova planta urbanística de San Felipe. A més, tot i que Xàtiva estigué despoblada durant gran part del segle XVIII, una part de l'antiga població anà retornant amb el temps i, finalment, gràcies sobretot a Joaquim Llorenç Villanueva, la ciutat recuperà el seu nom amb les Corts de Cadis.
El 2007, es van realitzar diferents actes commemoratius del 300 aniversari de l'incendi i extermini de Xàtiva. Entre d'altres un gran nombre de xativins vinculats al món de la cultura va signar el Manifest de Xàtiva 1707-2007.

Llista de poblacions dels Països Catalans incendiades per les tropes borbòniques

RELACIONAT:

Share/Bookmark

17.6.14

A DESOBEIR SENSE COMPLEXOS

Publicat en EL PUNT AVUI divendres 6 de juny del 2014

Entrevista a Carles Riera, president de CIEMEN

“Si l'Estat insisteix en la Lomqe haurem de desobeir”

“Seria la fi del model lingüístic i sociolingüístic del nostre ensenyament públic”

“El PP vol usar l'educació per a la nacionalització espanyola de tot l'Estat”

Què significaria per a Catalunya la imposició de la Lomqe?
Significaria la fi del nostre model educatiu, la fi del model lingüístic i sociolingüístic del nostre ensenyament públic. Seria un atac a un dels pilars, potser el més important, de la nostra construcció nacional i social. Seria certament dramàtic, per això no l'hem d'aplicar de cap de les maneres.

Atacar l'escola pública catalana és la intenció del PP?
Efectivament, la tendència de l'Estat, en general, i d'aquest govern, en particular, és la nacionalització espanyola de tot l'Estat. Saben que l'escola i l'ensenyament són un pilar d'un model de societat i ells volen fer-lo servir d'instrument per imposar el seu sistema nacionalitzador espanyol.

Es podrà imposar l'aplicació d'aquesta llei, de la llei Wert?
Estic convençut que l'hem de poder aturar i que l'aturarem. La societat i les institucions hem d'anar a l'una en defensa de la nostra identitat. Per això és important que la voluntat vagi acompanyada d'inversions en el nostre model. No podem defensar el nostre model sense invertir-hi per garantir la qualitat i eficàcia. Per tant, han d'acabar les retallades i s'ha d'invertir en l'escola pública.

I si l'Estat no recula?
Si l'Estat insisteix farem desobediència civil i institucional. No serà en l'única cosa que haurem de desobeir.

El govern català...?
No ha de cedir. Si cedeix, encara que sigui un mil·límetre, serà molt negatiu i la societat civil haurà de lluitar amb més força. No podem fer ni un pas enrere.

Share/Bookmark

15.6.14

CATALANOFÒBIA 9. EL PERQUÈ DE L'ATAC ALS PAÏSOS CATALANS I DE LA CATALANOFÒBIA


Són els números oficials del govern del càlcul de les balances fiscals de l'any 2008.
La dita popular assegura que "qui paga, mana".
Aquí es pot comprovar perfectament qui està en números vermells i quina n'és una de les causes principals. No només aquests, doncs les polítiques erràtiques dels diversos governs autonòmics, també les hi hem de comptar.
És natural doncs, que els governs castellans creguin en l'existència dels Països Catalans ja que el mapa evidencia que en viuen. També té sentit que intentin confondre'ns a catalanes i catalans, valencianes i valencians o illenques i illencs, per fer-nos pensar que no tenim res veure més enllà d'una llengua que es deixa trepitjar i dividir, que som diferents i no tenim res a veure, o que no ens aguantem.
Té sentit perquè així impedeixen que ens defensem junts de l'espoli que intenten amagar sota les agressions a la llengua comuna, la manca de recursos de tot tipus, el dèficit en inversions en infraestructures, etc.

El que no és tant natural és que hi hagi catalans i catalanes del Principat, de les Illes o del País Valencià que els facin el joc.

No és natural, però té sentit.
Evidentment els seus comptes corrents, les seves feines o altres dependències de qualsevol tipus els fan sostenir la mentida castellana de manera conscient uns, i potser de manera inconscient altres, per molt "independentistes" que es diguin.

En definitiva que queda clar qui paga i qui mana.
I a sobre mama.

(Agraeixo el mapa a Jacme Delmas: https://plus.google.com/u/0/103294146043358528760)


Share/Bookmark

14.6.14

TRES PAÏSOS CATALANS RECLAMEN JUNTS, ESCOLA EN CATALÀ

Al centre: Vicent Moreno d'Escola Valenciana i d'Enllaçats per la Llengua, Muriel Casals d'Òmnium, i M. Antònia Font del Moviment Educatiu de les Illes Balears i també d'Enllaçats per la Llengua, aquesta tarda poc abans d'encapçalar la manifestació 'per una Escola en Català'

Tres accents, tres samarretes, una nació, un sol crit: L'Escola en Català

Share/Bookmark

10.6.14

LA GESTACIÓ D'UNA CONTRACONSULTA

"Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l’ús del cervell"
En el supòsit que hi hagi catalans prou càndids per empassar-se la cantarella del nacionalisme espanyol, que diu que els països petits no compten, ara ja deuen haver vist que es tracta d'una camàndula. Per ser un país "petit", com diuen que som, Déu n'hi do el trasbals que ha causat a Espanya el nostre anunci de celebrar una consulta sobre la independència. Encara no hem trencat amb la legalitat espanyola que Espanya ja s'ha vist sacsejada de dalt a baix i fins i tot hem fet caure un rei. I això no és res, comparat amb el que ha de venir. Queda clar, doncs, que, de petits, no en tenim res. Com pot ser petit un país sense el qual no pot viure el país que es vanta de ser un gegant?


Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l’ús del cervell. Empesa per la supèrbia que li és inherent, Espanya pot tirar per terra el tauler d'escacs i fer-se el milhomes, però no seria això una constatació encara més diàfana de la seva galdosa derrota? A hores d'ara, ja sap que no pot impedir la consulta amb arguments democràtics. No en té ni un, perquè no hi ha cap Constitució d’un Estat de dret que pugui anar contra la voluntat pacíficament i democràticament expressada d'un poble. Espanya pot bravatejar, pot amenaçar-nos i fer-nos mals averanys tot desitjant que piquem l'ham i que ens tremolin les cames, però no pot impedir la consulta sense desacreditar-se -encara més-internacionalment.

Al procés català, tanmateix, s'hi ha afegit un altre element amb què els poders fàctics espanyols no hi comptaven, i és la patacada que han rebut PP i PSOE -braços polítics de l’absolutisme espanyol- a les eleccions europees, cosa que podria fer trontollar les estructures dels "principios atados y bien atados" establerts a partir de la mort de Franco. Seria aquest horitzó inquietant, doncs, el que hauria precipitat l'abdicació del rei espanyol. I dic "precipitat", perquè l'abdicació ja estava prevista des que el president Mas va anunciar la data de la consulta. Recordem, per exemple, les declaracions de Pere Navarro, noi dels encàrrecs dels poders fàctics espanyols, demanant ara fa quatre mesos, com si fos idea seva, l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip. També és força significatiu que Alfredo Pérez Rubalcaba dimitís dies abans de fer-se públic el comiat del monarca i que al darrere de tot plegat hi apareguin els noms de Felipe González i José Bono així com el de Josep Antoni Duran i Lleida, fidel servidor dels interessos d'Espanya a Catalunya.

Fixem-nos, per altra banda, que immediatament després de proclamar-se republicans de tota la vida, Navarro, Rubalcaba i Duran han passat a cantar les excel·lències de la monarquia espanyola i la necessitat de mantenir-la mitjançant petites operacions dermoestètiques. "Tinc conviccions republicanes", deia Navarro; "tinc profundes arrels republicanes", deia Rubalcaba; "sóc dirigent d’un partit que va néixer republicà", deia Duran. I tot seguit Navarro diu que "necessitem un nou rei", Rubalcaba hi afegeix que "no trencarem el consens" que consagra els borbons i Duran lloa el "nou rei", perquè "ens visita sovint". L'operació es diu "monarquia federal". És a dir, fer veure que tot canvia per tal que tot continuï igual. L’artefacte que es treuen del barret, per tant, no té cap més objectiu que perpetuar la unitat d'Espanya com a principi misticoreligiós i garantir el manteniment en el poder dels seus ufanosos guardians.

Cal remarcar també que, més enllà de l'analfabetisme democràtic d'un Estat que en ple segle XXI necessita una monarquia reinstaurada a les darreries del segle XX per mantenir la seva estabilitat, és obvi que tant l'abdicació de Joan Carles com les llaminadures per engalipar catalans que portarà Felip VI sota el braç formen part de l'operació orquestrada per neutralitzar la consulta. Atès que no la poden evitar, estarien gestant una contraconsulta. És a dir, la possibilitat de convocar la gent a les urnes amb romanços que parlarien de regeneració democràtica, de model d'Estat, de Tercera Via, de canvi territorial, de reforma constitucional, d'estructura federal, d'encaix de Catalunya a Espanya, de millora de l’autogovern català o de revisió del sistema de finançament amb la intenció de manipular el resultat de la consulta per la independència del 9 de novembre. En definitiva, estaríem parlant d'una contra programació molt semblant a la que fan les cadenes televisives per "robar-se" espectadors: "si tu programes "Els deu manaments", jo programo "Ben Hur"; i si tu programes "Ben Hur", jo programo "Rei de reis". L'única diferència és que no hauria de coincidir necessàriament el mateix dia. N'hi hauria prou que la contraconsulta estigués a l'horitzó, a fi de condicionar psicològicament Catalunya. Si Espanya va delinquir impunement per manipular les eleccions catalanes del 2012, per quina raó s'hauria d'inhibir davant la convocatòria infinitament més transcendent del 9 de novembre?

Caldrà, doncs, la fermesa impertèrrita de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural, de CiU, d'ERC, d'IVC i de la CUP. Una fermesa que no es va veure gens el 2012, en què alguns partits van aprofitar les mentides provinents de Madrid per ferir-se vergonyosament entre si. S'acosta l'hora de la veritat, i tot retorn a les polítiques possibilistes de Jordi Pujol, que ell mateix ja ha donat per mortes i enterrades -i que ara propugna el Partit Socialista-, suposaria una profunda i irreparable decepció en milers i milers de catalans. Consegüentment, si les formacions sobiranistes tenen un mínim de dignitat i no volen cavar la seva fosa malmetent el nostre futur nacional, cal suposar que romandran unides davant la mascarada espanyola que s'atansa i que defensaran els interessos de Catalunya. Uns interessos que -això també ho hauran de dir ben alt i ben clar- només poden ser defensats des de la plena llibertat i amb els atributs propis d'un Estat independent.


Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.