traducció - translate - traducción

12.5.16

Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons

PRIMER CANVI DINÀSTIC: LA FI DEL CASAL DE BARCELONA
MARTÍ L'HUMÀ

MARTÍ L’HUMÀ

Quan el darrer rei del Casal de Barcelona, el cagadubtes Martí l’Humà –sembla que una mena d’antecessor de la nostra parsimoniosa cultureta de mandarins-, morí sense descendència directa, podria haver legitimat un net bord, però no ho féu pas.
Fernando d’Antequera, el primer Trastàmara, era descendent per part de mare del Casal de Barcelona (si bé comprà la Corona catalanoaragonesa el 1412 al Compromís de Casp, amb tripijocs amb el Papa Luna i Vicent Ferrer i amb una forta pressió militar). Per acords previs, un descendent del Casal de Barcelona emparentat amb la Casa reial castellana no tenia dret legal a heretar la nostra Corona, però el poder es passa aquestes coses per sota cama.
“…som forçat meravellar-me d’on pogués ressortir tanta malícia: ésser dins lo si de la pàtria home de la nostra pròpia nació, natural català, de prosàpia e sang real, davallant per recta e legítima línia masculina, de nostra llengua e ab nostres costums, tot lo temps de la sua vida en lo mig de les entràmenes de Catalunya nodrit e criat, besnét del rei e havent per muller la germana del rei Martí, darrerament mort” “…e contra la premencionada santa e testamentària llei per aquell sant rei feta e ordenada, anomenar, eligir e introduir en rei un home estrany d’estranya nació, dispar a la llengua nostra, e a nostres costumes, no tan solament dessemblant, mas del tot contrari, e qui naturalment havia en odi los catalans, e qui havia en avorrició tot lo poble ric e franc e llibert, com lo nostre en aquell temps era” (“La fi dels Infants d’Aragó”, de Joan Roís de Corella, 1435-1497, religiós valencià i lletraferit renaixentista).
També val la pena de dir que Jaume d’Urgell tenia molts enemics arreu i per això no va poder ser nomenat rei (els Ferrer, per ex., temien una guerra civil a causa dels molts enemics que tenia). També cometé l’errada (com després les Corts catalanes al 1701) de jurar fidelitat a la nova Dinastia (Trastàmara i Borbona, respectivament) i després desdir-se’n. Es rebel·là sense tenir massa partidaris i fou ràpidament derrotat per Fernando d’Antequera, el qual era de les famílies més riques i poderoses de tota la Península. El tancà al castell de Xàtiva per vida, fins que, ja vell, els fills de Fernando d’Antequera entraren dins la presó i, seguint el costum Trastàmara, el mataren amb les pròpies mans, insultant-lo (“modorrico catalán”…).
Gran part de les cases reials europees havien de dur necessàriament sang del Casal de Barcelona, entre les quals els Borbons -si bé legalment la successió dels Borbons era il·legal, el 1700, per acords previs.
A LA GUERRA CIVIL CATALANA
JOAN II

JOAN II

Quan la guerra civil catalana del s. XV, la Generalitat nomenà successivament rei constitucional català: primer el rei de Castella, el qual hi renuncià per un acord amb Joan II Trastàmara (el pare del Catòlic); després el conestable de Portugal, descendent directe de Jaume d’Urgell, el qual morí; i en tercer lloc un Anjou de Provença, darrer del qual hi havia França.
SEGON CANVI DINÀSTIC: LA DINASTIA BORBÒNICA
Curiosament la mateixa jugada es repetí quan els Borbons, i també després d’una guerra de Catalunya contra Castella (la guerra dels dos Peres al s. XIV i la Guerra dels Segadors al s. XVII): Pel tractat dels Pirineus, una princesa castellana es casava amb el rei Sol, però renunciava explícitament al tron de les Espanyes. Però evidentment l’Oligarquia castellana era conscient de la pròpia decadència i del poder francès i pressionà a Carles II per a saltar-se aquests acords i nomenar un Borbó com a hereu de l’Imperi castellà. De tal manera l’Oligarquia castellana pactava en la figura dels reis Borbons un pacte directe amb el gran comerç francès per repartir-se guanys a costa de les oprimides classes populars hispàniques, mantingudes en el terror inquisitorial i en la ignorància.
EL TESTAMENT FALSIFICAT DE CARLOS II
CERLOS II

CARLOS II

Ho revela el llibre ‘Secretum’, dels autors italians Rita Monaldi i Francesco Sorti «El seu cos és tan feble com la seva ment. De tant en tant dóna senyals d’intel·ligència, de memòria i de certa vivacitat, però no ara; comunament té un aspecte lent i indiferent, maldestre i indolent, i sembla estupefacte. Hom en pot fer el que vulgui, ja que no té voluntat pròpia», amb aquestes paraules l’ambaixador del Papa a Madrid descriu Carles II «el Fetillat» als 20 anys, una mostra del fàcil que podia resultar per als seus propera manipular el Monarca. La seva mort sense deixar va marcar el final de la dinastia dels Habsburg com a Reis d’Espanya.
A ‘Secretum’ (Salamandra), Sorti i Monaldi asseguren que la signatura del testament de Carles II té un traç àgil, segur, decidit, rar per a un malalt crònic i moribund, i molt allunyat de les altres firmes del monarca de 1677, 1679 , 1687, 1689 i 1700, que són insegures, irregulars, de vegades vacil·lants ‘, anota Sorti. En els arxius vienesos, els dos autors han trobat cartes de Carles II en què, segons Sorti, hom constata que el rei espanyol ‘va demanar insistentment a l’emperador austríac Leopold d’enviar-li com a hereu a l’arxiduc Carles’.
Els autors van decidir enviar de manera independent una còpia de la signatura del testament de Carles II a dos perits judicials italians, un grafòloga de Verona i un especialista de Nàpols, que ‘van determinar que era impossible que, un mes abans de la seva mort, una persona malalta crònica pogués fer aquesta signatura’.
Per a Sorti i Monaldi no es tracta només d’un complot, sinó que ‘la falsificació d’aquesta signatura va modificar la història d’Europa, ja va canviar la línia dinàstica a Espanya i a França, ja que tots els hereus del Rei Sol van morir a excepció del seu nét de dos anys i Felip V va rebutjar les reiterades peticions del seu oncle el Rei Sol per tornar a França i evitar el llarg període de regència’.
A la llarga, assegura Sorti, ‘la falsificació de la signatura d’aquell testament va embarcar a Europa en una guerra que va arruïnar les dues grans potències del moment, Espanya i França, i va abonar el camí perquè arribàs la fractura violenta de la Revolució Francesa’.
TERCER MÚLTIPLE PER AFEGITÓ: ELS PROBABLES BORDS DELS BORBONS REBLEN EL CLAU
Els actuals “Borbons”, supodadament, tenen sang catalana via Trastàmares-Habsburgs-Borbons, i basca perquè el fundador de la Dinastia, Henri III fou un nordnavarrès huganot que es féu catòlic per esdevenir rei de França (“París ben bé val una missa”).
Però és més probable que la “sang catalana”, si de cas, els vingui d’una altra banda.

Els fills atribuïts a Carlos IV:

CARLOS IV

CARLOS IV

Els fills atribuïts a Carlos IV en realitat no ho eren, ja que la reina era promíscua i ella mateixa així ho va declarar
María Luisa había comunicado a su confesor durante el exilio en Francia, Fray Juan de Almaráz “ninguno de mis hijos lo es de Carlos IV y, por consiguiente, la dinastía Borbón se ha extinguido en España”.

ALFONSO XII:

ALFONSO XII

ALFONSO XII

Tot sembla indicar que fou fill d’un militar valencià de nom Enric Puigmoltó, favorit de la reina Isabel II.
El rei consort, Francisco de Asís de Borbón, cosí d’Isabel II, era homosexual i li deien “Paquita” en la Cort.

ALFONSO XIII:

ALFONSO XIII

ALFONSO XIII

Elena Sanz amant preferida d’Alfons XII i mare de fills declarats bastards sense dret al tron. Però hi ha qui s’atreveix a fer un pas més enllà i asegura que, en realitat, Alfons XIII no va ser fill natural de la reina Maria Cristina, sinó que aquesta va parir a una nena i en veure la Casa Reial sense hereu va intercanviar la petita amb un nadó home, fruit de la relació que va mantenir Alfons XII amb Adela Lucia Almerich, segons relata en el seu llibre ‘La última amante del rey romántico’ l’historiador Norberto Mesado.
Font: Dos Canvis Dinàstics Il·legals els Trastàmares i els Borbons | Braços Oberts
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.