traducció - translate - traducción

14.5.16

Els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però necessita agents actius.

contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Publicat per 


«Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltres, per por de tenir por
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge»
(Mireia Calafell, Poètiques del cos, I)
Deu anys i escaig després de la mort de Franco, s’aprovà la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de Normalització Lingüística a les Illes Balears. Aquest document legal posava punt i final a la desprotecció que fins aleshores havia patit el català en tots els àmbits, i estava dissenyat per a garantir el dret de les ciutadanes i ciutadans a conèixer i usar la llengua pròpia de les Illes Balears en qualsevol moment, lloc i circumstància. Enguany, demà a Plaça Major, se celebren els trenta anys d’aquesta llei.
La meva generació ja va poder gaudir d’un ensenyament en llengua catalana. Record perfectament com un professor ens contava, quan jo devia tenir devers deu anys, que l’equip docent del meu centre estava realitzant un curs de reciclatge de català. Aquest home era de Sóller, però ben poques vegades el vaig sentir xerrar en la llengua que ambdós compartíem, ocasions les quals es reduïen pràcticament a la classe de llengua catalana. Reciclatge, en deia, i no se m’ocorre una imatge millor per a descriure-ho.
A Palma, on vaig viure fins als quinze anys, era —i és!— ben poc freqüent escoltar el català pel carrer, però també es pot presenciar situacions corrents i alhora molt curioses en la intimitat. Us descriuré una situació real que he viscut no fa gaire. Sóc en una habitació d’un hospital. Un home hi està ingressat i ha rebut la visita de la seva esposa, el seu fill, una cosina d’aquest i un altre matrimoni. La mare, el pare i el fill són mallorquins catalanoparlants; la cosina, la mare de la qual és de Castella, és mallorquina i entén el català però mai l’usa. D’altra banda, l’altre matrimoni el componen una dona d’origen estranger, que porta més de trenta anys treballant en la sanitat privada a Mallorca i coneix el català però tampoc no l’usa, i un amic de tota la vida del malalt, també mallorquí catalanoparlant. Doncs bé: quina és la llengua que es fa servir? Malgrat que en aquesta reunió hi ha una majoria de catalanoparlants i que tothom entén el català, quan intervenen en la conversa la dona estrangera o la cosina tots els interlocutors xerren en castellà de forma automàtica.
Aquesta norma tàcita del canvi d’idioma de vegades no és implícita en absolut. El passat divendres, Consol Castillo, regidora de Compromís a l’Ajuntament de València, declarava per via telemàtica en qualitat de testimoni en el judici del cas ‘Nóos’ a l’Audiència Provincial de Palma. La regidora va intervenir-hi parlant en català, i aquest fet causà un conflicte sociolingüístic a la sala que no ha passat desapercebut per a ningú. No hi havia cap traductor disponible, i el jutge va gestionar la situació coaccionant la testimoni perquè canviés de llengua. Naturalment, Consol s’hi va negar perquè no hi havia cap motiu —legal ni no legal— per a renunciar al seu dret a expressar-se en català. «Declare a Palma, no a Cuenca», digué. No resulta irònic que en seu judicial una ciutadana catalanoparlant no pugui exercir lliurement el seus drets lingüístics?
Sigui com sigui, a la premsa digital hi podem llegir titulars com els següents:
La notícia ha causat un gran rebombori. Alguns mitjans, com ara el diari Levante-EMV o, especialment, l’ABC (no us perdeu el vídeo d’Ángel Expósito publicat al web d’aquest diari) criminalitzen la regidora i subratllen la intransigència que consideren intrínseca al fet de voler expressar-se en llengua catalana en un judici. D’altres, com Diario.esVilaweb dBalears, remarquen que les ciutadanes i ciutadans tenim el dret d’adreçar-nos a l’Administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Tot plegat genera la sensació que sembla més greu el fet que una testimoni exerceixi el seu dret a viure plenament en català que el procés judicial en si.
L’any 1986 és, sens dubte, una fita important en la història social de la llengua catalana. Això no obstant, cal advertir l’anomalia que suposa que trenta anys després la normalitat lingüística encara sigui tan poc normal, tant en situacions amb un alt grau de formalitat com en d’altres de caràcter més col·loquial. Al capdavall, els drets lingüístics són una conquesta insubornable, però sense uns agents actius que els posin en funcionament no són una garantia efectiva de quasi res. Aleshores, no som els parlants els qui tenim la responsabilitat última de fer servir la llengua sense complexos per tal que esdevingui una necessitat social normal? Proclamem, doncs, la «revolta del llenguatge»!
Article de Toni Barceló publicat a Acció Cultural dels Països Catalans.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.