NEVA DINS EL VIDRE: La Modernitat de les Constitucions Catalanes de 1701 i 1705

Cicle Vilana-Perles I: La Modernitat de les Constitucions Catalanes de 1701 i 1705 i el Procés Constituent

Una mica d’història.

El nomenament de Felip V com a rei dels diferents regnes de les Espanyes s’aprofità pels jurisconsults i autoritats catalanes per, a les Corts del 1701, compilar totes les nostres Constitucions, Capítols i Actes de Corts, que, previ pagament del donatiu, seguint consell de Lluis XIV de França, foren jurades per Felip V. El monarca, mentre els tres Braços debatien l’actualització i modernització de les nostres lleis, aprofità per casar-se a Figueres amb una innocent i verge infantona a qui forçà mitjançant la d’Ursins.

Oliana, Alt Urgell. El poble que veiè néixer el protagonista d’aquesta sèrie

El gran protagonista dels inicis de la Guerra de Successió fins al Tractat de Viena de 1725 fou el a voltes ciutadà honrat, notari reial, doctor en ambdós drets, el molt il·lustre Ramon Frederic de Vilana-Perles i Camarasa (Oliana 1663 – Viena 1741), amb despatx a la Plaça de Sant Jaume i residència al carrer del Regomir numero 13 –encara avui existent on una placa, amb errors, ho recorda- notari que esdevindrà el darrer Protonotari de la Corona d’Aragó, marquès de Rialp i Conte del Sacre Romà Imperi mà dreta de l’emperador Carles VI i membre del seu Consell Àulic, Secretari d’Estat i del Despatx Universal a Viena. Vilana-Perles és, per tant, el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya, oblidat injustament per la histografia oficial des de llavors fins ara. La seva biografia: JO Vilana-Perles (Pagès Editors) www.vilanaperles.cat, de la que n’és autor qui signa aquest article, el vindica. Gràcies a Vibrant, tindrem l’oportunitat de conèixer-lo millor, per honorar-lo i situar-lo on es mereix.

Vilana-Perles sortint de casa seva al carrer Regomir 13

Vilana-Perles, conscient que el Borbó no tenia cap intenció de complir amb les Constitucions catalanes que havia jurat, va intervenir en impugnar l’herència de Carles II pel que falsament se li atorgava el regnat a Felip V. El protonotari català comença a organitzar l’enderroc d’aquest absolutista monarca, creant clandestinament una xarxa de contactes internacionals aprofitant la presència a Barcelona de diferents cònsols estrangers. Midford Crowe i Shallet anglesos, Johann Kies i Jäger holandesos, també el Princep Jordi de Hessen-Darmstadt i el seu germà Enric. Molts d’ells parlaven català. Teníem bones relacions diplomàtiques i comercials amb els països d’origen d’aquests personatges, també amb la República de Gènova, amb una bona colònia de catalans favorables al “procés”. Com a ardiaca, a la Seu d’Urgell i amb un alt càrrec eclesiàstic a Osona, Llorenç Tomàs i Costa, personatge clau junt als “vigatans” amics de Jordi de Hessen des de la defensa de Barcelona al 1695. La Nissaga Vilana hi estava implicada; el també notari reial i ardiaca, Pau Vilana-Perles, germà de Ramon Frederic i darrer abat de Cardona, arquebisbe a Brindissi i després a Salern, on rau enterrat des del 1729. A Madrid, l’oncle Magí Vilana-Perles, notari reial, ambaixador de Catalunya per afers comercials i negocis de catalans amb la resta de regnes de les Espanyes que no va poder exiliar-se, per la edat, del qual no he trobat la pista encara.

Barcelona c. 1700

Ramon Vilana-Perles, al 1703 es traspassà la important notaria per dedicar-se a la política, amb un objectiu que no era altra que desposseir Felip V del regnat a la Corona d’Aragó. Qui més podia fer-ho aleshores? ¿Quin català va tenir la gosadia, generositat i patriotisme d’endegar, des de la clandestinitat, una tasca com aquella?¿On era la oligarquia de llavors i la d’ara per gestionar una empresa tant arriscada com era defensar el 1703 i 1704 els nostres drets i constitucions? La detenció d’ambaixadors catalans a Madrid per queixar-se dels abusos del virrei Velasco, contradeien les nostres constitucions. Això va fer vessar el got de la paciència jurídica del defensor de les lleis catalanes. Vilana-Perles en va assumir la responsabilitat, no es mereix per tant, l’oblit al que ha estat castigat, sinó tot el contrari, cal donar a conèixer al gran públic, la seva biografia patriòtica, diplomàtica i de gestió, aquí i a Àustria.

Seguint instruccions de Vilana-Perles, Jordi de Hessen viatjà al Imperi Austrohongarès, després a Holanda i Anglaterra i negocià un recolzament a les tesis catalanes que volien triar a altre Absbourg, l’arxiduc Carles d’Àustria. Els que llavors foren nostres aliats especularen. Els Borbons tenien França, Espanya i el monopoli del comerç amb Amèrica, massa mercat en una sola família. Calia redistribuir el poder i el mercat. Convingueren en negociar amb els catalans l’estratègia del canvi de Rei. Es declarà la guerra al Borbó. Jordi de Hessen farà d’intermediari i organitzarà una flota aliada que es presentarà davant Barcelona el 1704 plantejant tímida batalla. Quatre canonades d’avís. Velasco tremola, però copsa que els catalans o, millor dit, l’oligarquia catalana, no estava encara preparada. I ara? Efectivament no varen voler recolzar l’atac. Com a resultat Vilana-Perles, l’ historiador Feliu de la Penya i molts altres defensor catalans favorables al “procés”, foren emprestats (compareu-ho amb la nostra situació actual, polítics, regidors, alcaldes judicialitzats per defensar els Drets dels catalans). La important flota aliada, prou volia atacar a la francesa a Toló, però no va gosar. De Barcelona anaren a Toló, girant cua, passant per Mataró i Arenys de Mar, Vilanova i altres ports, on s’afegiren més vaixells i marineria, concretament, a Arenys de Mar, els patrons que s’uniren a la flota foren en Gabriel Rossell i un tal Bonamussa. Al passar per Gibraltar, Jordi de Hessen va decidir atacar aquell penyal, vist que Cadis era gairebé inatacable. Ho feren per l’encara avui coneguda com a “Catalan bay”, prenent Gibraltar en nom de l’Arxiduc Carles. El penyal a partir de llavors fou administrat per catalans fins molts anys desprès de l’ Onze de Setembre del 1714.

The Catalan Bay vista per Thomas Colman Dibdin
al segle XIX

Vilana-Perles, Feliu de la Penya i altres patriotes eren a la presó condemnats a mort pel virrei Velasco, qui no els executà – a altres sí- perquè s’ensumava que allò no s’havia acabat i que podrien fer servir els presoners de penyora si la ja iniciada Guerra de Successió s’inclinava a favor de la causa catalana, com semblava.

A la presó, Vilana-Perles, envoltat d’influents compatriotes, en va aprendre economia, estratègia, diplomàcia… tant que, “de facto”, el més d’un any de presó el convertí en un Home d’Estat, com tindrem ocasió de veure, en els següents articles on, possiblement, sigui el propi Vilana-Perles qui ens ho expliqui.

Sebastià Sardiné. Advocat. Investigador històric.