traducció - translate - traducción

6.1.17

Els Reis Catòlics i el fals mite de la 'nación' més antiga d'Europa

Ferran
Marc Pons 
Tarragona. Divendres, 6 de maig de 2016

Corria l’any 1469 i els infants Ferran i Isabel, de les cases reials de Catalunya-Aragó i de Castella-Lleó van ser casats en secret. Ni pompa ni boato. Si bé és cert que Europa encara ranquejava pels terribles efectes de la pesta negra, sorprèn el fet que els dos pretesos artífex de la unitat hispànica -tòtems de l’espanyolitat contemporània- fossin casats a corre-cuita i d’amagat. Una situació estrambòtica que posa al descobert la fabricació del fals mite de la unitat espanyola, edificada sobre la unió matrimonial de Tanto Monta i Monta Tanto. El fals mite de "la nación más antigua de Europa" sempre en boca dels mandataris espanyols actuals i passats. 

El viatge al poder

Per arribar als respectius trons Ferran i Isabel van haver d'esquivar incomptables obstacles en un camí de costes i revolts digne d’una bona història d’espies. Quan els van casar cap dels dos ostentava la condició d’hereus. Si més no, reconeguda. A Castella els partidaris d’Isabel van anar liquidant –físicament- a tots els qui la precedien. A Catalunya, en canvi, els partidaris de Ferran van teixir una xarxa d’aliances -negociades amb tots els sectors de la societat- per a imposar el seu candidat. La celebrada transversalitat catalana inspirada en la finezza italiana. La cultura del “pas al costat” que ha perdurat en el temps. Detalls que expliquen, també, l’oposada cultura política que diferenciava –i diferencia- Castella i Catalunya.
El 1474 –cinc anys després del casori exprés- Isabel ja havia enterrat a tots els seus rivals. Va ser coronada reina de Castella i de Lleó. Tot en un pack. En canvi, Ferran va haver d’esperar cinc anys més –els obligats tempus que imposen els pactes- fins que el seu pare –la darrera condició- se’n va anar per causes naturals. El 1479 –cinc anys més d’espera- Ferran era coronat rei d’Aragó, rei de València i comte de Barcelona. Significatiu, perquè explica que els estats catalano-aragonesos s’organitzaven de forma diferent. Ferran no ho va poder enllestir amb un cop. Va haver de jurar el càrrec a Barcelona, a Saragossa i a València, davant les Corts respectives.

Tu a Londres i jo a Califòrnia

A partir d’aquest fet se’ls va girar la feina i se’ls va complicar la vida. Es van convertir en una versió post-medieval del “Tu a Londres i jo a Califòrnia". La raó d’estat encara no havia estat explicada, però els reis ja exercien plenament. Isabel, a Toledo –Madrid no seria capital fins vuitanta-dos anys més tard-; i Ferran, a Barcelona. Una separació d’estat que ja era efectiva des de l’endemà de les noces i que explicaria, a més a més, l’absència de descendència de la catòlica parella durant aquells anys. Si més no, de plançons catòlicament legítims. Ferran no va ser mai rei de Castella. Ni coronat ni considerat. I quan va enviudar, el 1504, la cort castellana li va tancar la porta als nassos amb la solemne expressió “viejo catalanote, vete a tu nación”.
Divisió política d'Europa a finals de l'Edat Mitjana

Els casos de Granada i de Navarra

Abans d’enviudar, però, Ferran es va ocupar de la conquesta de Granada.  El 1492, Granada era l’últim reducte musulmà a la Península. Ocupava el territori que avui correspon a la meitat oriental d’Andalusia. Era un focus de cultura. Un oasi de producció artística. I també una societat marcada per unes diferències molt acusades. Granada va ser incorporada per la força. Res de negociacions, ni pactes, ni matrimonis. Una conquesta militar amb totes les conseqüències. Amb l’acció conjunta de les armes de Ferran i d’Isabel. No obstant això, curiosament, va ser constituïda en una mena d’entitat autònoma integrada en l’Estat castellà. Ferran tampoc va tenir mai poder sobre Granada.
El cas de Navarra no és gaire diferent. El 1512 Ferran ja era vidu i vell. Passava els dies a Barcelona. Però la nova reina de Castella –la seva filla Joana- havia estat marginada dels grans afers d’Estat. Es deia –falsament- que era boja. La noblesa castellana que vetllava armes el va cridar. Ferran era un parent llunyà dels reis navarresos i es volia que amb la seva presència quedés legitimada la conquesta de Navarra. Ferran, que tenia molt interioritzada la cultura del pacte, es va avenir a liderar l’exèrcit castellà. Navarra seria castellana -per la seva filla Joana-. I a canvi, ningú posaria inconvenients a la pretensió de convertir un dels seus fills il·legítims en l’hereu de la corona de Catalunya i Aragó. 
Ferran a les Corts catalanes


El cas dels jueus i els banquers alemanys

Òbviament els pactes no es van respectar. Navarra va ser incorporada a Castella -el 1516-, amb un estatus similar al de Granada. Però Ferran no va poder fundar una dinastia pròpia que hauria canviat el curs de la història catalana. I no tant per l’oposició de la noblesa castellana, sinó per les maniobres polítiques dels banquers alemanys que administraven la fortuna de la seva filla Joana.
El buit provocat per l’expulsió de la comunitat jueva –pocs anys abans- havia estat ocupat pels poderosos banquers alemanys. La cort financera del flamenc Felip, el marit. Llavors Castella era una font inesgotable de recursos. Aliens. L’or i la plata americana arribaven a Sevilla sense parar. I marxaven cap a Alemanya, també, sense parar. Els negocis no han estat mai amics dels projectes ambiciosos. Escenaris inestables, en diuen. I els interessos alemanys van convertir els pactes de Navarra en paper mullat.

Qui va impulsar el matrimoni dels Reis Catòlics?

Aquesta qüestió sempre ha estat coberta d’un halo de misteri. Sabem que la gran rival d’Isabel va ser la seva neboda -casada amb un rei portuguès-. A priori, tot apunta l’existència de dos focus oposats –Catalunya i Portugal- que rivalitzaven per devorar Castella. Això explica el caos i la fractura que imperava a Castella. El partit aragonès i el partit portuguès. Però els matrimonis que Ferran va concertar pels seus fills ens revelen l’existència d’un projecte que anava molt més enllà d’una pretesa unitat hispànica: el vell somni de la unificació europea. Un projecte que, amb el temps,  va acabar arruïnat als camps de batalla europeus.
Isabel
Els descendents dels Reis Catòlics mai es van titular reis d’Espanya. Hauria estat abstracte i hauria resultat pretensiós. Els estats que governaven s’organitzaven a la manera catalano-aragonesa. Gràficament es podria il·lustrar com l’existència de múltiples  corones de diverses mides i de materials diferents superposades –amb equilibris i dificultats que desafiaven la gravetat–  sobre una mateixa testa. El primer que va fondre totes les corones i es va titular rei d’Espanya va ser el Borbó de la Nova Planta, el 1715. Per aconseguir-ho va haver de conquerir militarment els estats de la corona de Catalunya i Aragó. I reduir-los a la categoria de simples províncies de Castella. 

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.