BONA SORT!

PORTADA DEL DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017 DE "THE NATIONAL"

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

BONA SORT!

La geopolítica de la secessió catalana

L’anglosfera, Rússia i la Xina miren amb atenció l’oportunitat que els oferiria una Catalunya fora de la UE

Vicent Partal

El referèndum d’autodeterminació de Catalunya que es farà diumenge és un esdeveniment polític clau no només per a l’estat espanyol sinó també per al conjunt de la Unió Europea. Això també el converteix en un esdeveniment global, i les grans potències se’l miren per això d’una manera especialment interessada, amb l’esperança que un gir inesperat de la situació els pugui afavorir.

El referèndum té un abast geopolític limitat, d’entrada. Catalunya ha reafirmat el seu caràcter europeista i només des dels sectors més esquerrans i de manera minoritària es planteja la possibilitat que la república no formi part de la Unió Europea o, en tot cas, de l’Espai Econòmic Europeu per mitjà de l’EFTA. Malgrat això, és evident que el procés d’independència tensa la UE i crea una dificultat institucional que resulta particularment interessant a dos dels blocs que tenen comptes pendents amb Brussel·les, l’anglosfera (els Estats Units i el Regne Unit, sobretot) i Rússia. De més lluny, però amb interessos ben concrets, la Xina també observa amb molta atenció què passa, per si se li presenta una oportunitat inesperada.

La Unió Europea pot quedar molt afeblida
Una peça clau per entendre això que passa són els problemes que la Unió Europea pot tenir si Catalunya s’independitza i Espanya reacciona tan malament com ho fa ara.

Per una banda, la repressió ja és intolerable. Supera de llarg el que la Unió pot acceptar sense que se li giri en contra. L’escena del portaveu de la Comissió assetjat pels periodistes de Brussel·les comparant indignats els successos de Catalunya amb els de Turquia indignats i denunciant un ‘doble estàndard’ d’Europa pel que fa a les llibertats civils és un regal per a qualsevol país que pugui ser pressionat per la UE. Quant de temps trigarà Erdogan a fer servir aquests arguments que han fet servir els periodistes anglesos, alemanys, italians…? I quin problema de credibilitat no crearà això a Brussel·les? Que Rajoy ni tan sols s’atreveixi a anar a la cimera de Tallin n’és un bon indicador.

La Unió Europea, a més, té un problema més gran i molt important: ha de solucionar de manera ràpida la nova posició de Catalunya. Després de la proclamació de la independència, la inestabilitat institucional que es crearà dins la UE i el descontrol que generarà especialment en l’economia espanyola no es podran mantenir durant molt de temps. Europa haurà de prendre una decisió ràpidament. Tal com estan les coses, a més, haurà de ser una decisió que no agradarà gens a Espanya, perquè la UE no es pot permetre que Catalunya es quedi a fora. No s’ho pot permetre perquè perdre Londres i Barcelona en dos anys seria un cop molt greu a la seva credibilitat internacional i perquè les turbulències econòmiques que generaria una crisi d’aquesta dimensió serien enormes.

Tanmateix, per a Europa la solució no és pas senzilla. Els tractats no diuen què cal fer en el cas que una part d’un estat se separi. I, per tant, no hi ha cap camí legal que ho pugui indicar. La solució, en aquest sentit, només pot ser política, però això implicaria que o bé Catalunya es quedés fora de la UE o bé es ferís l’orgull d’Espanya i aquest país fos menystingut políticament amb l’acceptació del nou estat català. La decisió és molt complicada, especialment tenint en compte les ramificacions geopolítiques: qui espera l’error de Brussel·les?

L’anglosfera a la recerca d’un aliat clau en el continent
L’anglosfera és a la primera línia d’interès. Especialment l’aliança estratègica entre el Regne Unit i els Estats Units, reforçada pel Brèxit. A Brussel·les han pres bona nota de la comprensió amb què tant els Estats Units com el Regne Unit tracten Catalunya. Rajoy ho va sofrir en primera persona a Washington. Als Estats Units el reconeixement diplomàtic no depèn dels capricis del president. La potent maquinària del Departament d’Estat i el Congrés hi tenen molt a dir i, en aquest sentit, els tres posicionaments seguits del Departament d’Estat en el sentit de reconèixer el resultat del referèndum són més que significatius.

Mentrestant, el Regne Unit és un dels països més actius en la defensa oficial del dret de decidir dels catalans, sobretot al parlament. És evident que hi ha el tema de Gibraltar de fons i la voluntat de tornar les constants humiliacions espanyoles però el context geopolític també hi pesa molt. El Regne Unit ha de trobar una nova posició en el món, fora de la Unió Europea. La posició de fer de pont entre els Estats Units i la UE tenia lògica amb el Regne Unit dins la UE. Amb el Regne Unit fora de la UE, l’anglosfera ha d’aspirar a fer-se forta per ella mateixa i a atreure països cap a un espai que haurà de competir, com a mínim comercialment, amb la UE. L’oportunitat catalana, en aquest sentit, és molt atractiva. Un eix entre Londres i Barcelona ben connectat a l’altra banda de l’Atlàntic que atragués els països de l’EFTA, especialment Suïssa, que cada cop s’allunya més de la Unió, redibuixaria l’espai continental i crearia unes dificultats molt grans a Brussel·les, que deixaria de ser l’actor únic a escala europea.

Rússia sempre amatent a qualsevol dificultat europea
La competició amb l’angloesfera comença a preocupar Brussel·les, però sempre tenint en compte que, al final, només significaria una competició interna entre aliats. En canvi la hipòtesi que Catalunya s’acostés a Rússia o sobretot a la Xina si quedava fora de la UE després de la independència és un autèntic malson per als estrategues europeus.

El fet que Catalunya hagi rebutjat de manera consistent qualsevol relació enverinada, especialment amb Rússia, malgrat l’actuació de la UE, paradoxalment, tranquilitza molt Brussel·les. Però, a la capital europea, imaginar què passaria en el supòsit que Catalunya es veiés forçada a abandonar la UE per la intransigència espanyola i Rússia o la Xina n’intentessin treure profit causa un autèntic calfred.

Rússia, especialment, ja està en el punt de mira sobretot a causa de les interpretacions maquiavèliques que alguns mitjans han fet del paper de Julian Assange. Molts observadors, sense massa arguments, el relacionen amb el Kremlin. I una explicació simplista del seu interès evident pel cas català és que Putin hi està al darrere.

Això no és així, però és ben cert que Rússia ha evitat amb molta cura de posicionar-se sobre el tema català i també ho és que li interessa tot el que impliqui afeblir la Unió Europea. Rússia, a més, en cas que la Unió Europea no aclarís la situació d’una manera fàcil, tindria una oportunitat de maniobrar per tornar dues agressions importants: el cas del reconeixement diplomàtic per part d’occident de la independència de Kossove i el no reconeixement de l’annexió de Crimea. Si el cas de Catalunya no es resolgués ràpid, això seria un regal per al Kremlin, que de ben segur que ho aprofitaria. I si, a més, la repressió és evident, encara ho farà més, com de fet ja ho ha començat a fer Veneçuela.

I la Xina, amb la nova ruta de la seda esperantUn possible interès rus en Catalunya preocupa Brussel·les, però encara ho fa més un possible interès xinès. En aquest cas, no preocupa tant el component, diguem-ne, ideològic, però l’amenaça comercial és molt més seriosa i important, tant que alguns observadors creuen que la UE mai no deixarà escapar Catalunya perquè els ports de Barcelona i Tarragona al servei de l’estratègia comercial xinesa serien el més gran problema que la UE podria trobar-se en els pròxims anys.

El govern xinès ha posat en marxa l’anomenada Nova Ruta de la Seda, un projecte extraordinàriament ambiciós que pretén fer una reconfiguració del comerç mundial al seu voltant, al voltant dels interessos de Beijing. Aquesta iniciativa està pensada per canviar l’estructura econòmica del món i ja té un enorme impacte a l’Àsia i a l’Àfrica.

De moment, l’impacte a Europa és limitat precisament pel paper de la Unió Europea. Així, la Xina només ha aconseguit fer entrar al projecte una part dels Balcans, molt especialment Sèrbia, i ha aconseguit algunes facilitats a Grècia, que estan molt allunyades d’allò que espera i necessita. Una Catalunya independent amb els ports de Barcelona i Tarragona fora de la UE seria, en aquest sentit, un caramel per a la boca dels xinesos que crearia un autèntic malson comercial a la Unió Europea.

La Mediterrània, el Marroc, Turquia…La possibilitat que algun d’aquests tres blocs tregui profit del referèndum i doni problemes a la Unió Europea dificulta molt els moviments de Brussel·les i posa problemes seriosos a Espanya per la seva intransigència. Per això tothom descarta la tesi espanyola que Catalunya quedaria fora de la UE i es comença a parlar obertament del procés d’adhesió de la república catalana, un procés que seria expeditiu i fàcil perquè ja en forma part i només caldria negociar aspectes políticament molt visibles però, a la pràctica, molt marginals. L’absència de Rajoy a la cimera que la UE fa a Tallin a partir d’avui és molt significativa en aquest sentit.

Especialment perquè la incomoditat de la Unió Europea pel que fa a la repressió és intensa. Rajoy ha posat en marxa un moviment de repressió que és inacceptable per als socis majoritaris i els dirigents de la Unió Europea. Sobretot després de l’exemple escocès. A Brussel·les, aquests dies, tothom compara la relativa facilitat amb què es va resoldre el conflicte escocès i la complicació a què la repressió espanyola arrossega la Unió Europea.Amb un element afegit. Aquesta repressió obliga la UE a actuar si no vol perdre tota la seva credibilitat com a líder dels drets humans al món, una posició en què la diplomàcia europea treballa des de fa molt temps.

Especialment a la Mediterrània. A la Unió Europea li fan molt de mal les imatges de l’estat espanyol reprimint el dret de vot dels catalans, tancant webs i amenaçant diaris, emmanillant polítics per exercir les seves responsabilitats i perseguint batlles. No hi ha cap dubte que països com Turquia ho faran servir com els convingui per atacar la hipocresia europea cada vegada que Brussel·les protesti per la detenció de batlles kurds o el tancament de diaris a Istambul.

Així mateix, encara que en un nivell molt inferior, Brussel·les també està preocupada per les repercussions de la crisi catalana a la riba sud de la Mediterrània, particularment al Marroc, que podria pensar en treure’n profit, si veu que Espanya queda molt afeblida, i recol·locar les reivindicacions territorials sobre Ceuta i Melilla en l’escenari internacional.

Totes aquestes raons de pes mouen al debat a Brussel·les on, en veu baixa, tothom reconeix que no sap què acabarà passant però que acabi passant el que acabi passant caldrà trobar una solució molt ràpida que impedeixi noves turbulències per a una Unió Europea que ja en té massa.

Font: La geopolítica de la secessió catalana | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

La geopolítica de la secessió catalana

Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns?

Vicent Partal

És normal que en un moment com aquest molta gent tinga nervis. És lògic que, veient la importància d’això que passarà diumenge, notem papallones a la panxa i sentim neguit, excitació, tensió, il·lusió… És ben palès que el primer d’octubre marcarà un abans i un després i per això crec que no cal amagar ni reprimir els sentiments que ens envaeixen a tots.

Ara, permeteu-me que avui prove d’explicar-vos què crec que pot passar diumenge i què crec que pot passar dilluns. I, abans, admeteu-me una prèvia: què passarà diumenge i dilluns, ara mateix, no ho sap ningú del cert. Ni Puigdemont, ni Rajoy tampoc. Menys encara jo.

Per tant, no us explicaré els fets que passaran, amb absoluta seguretat, sinó que miraré d’explicar aquells que en bona lògica poden esdevenir-se. La situació ara mateix ja és revolucionària i té una dinàmica pròpia que ni tan sols els màxims actors poden controlar al cent per cent. Però no us espanteu, que això és normal. Sempre que han passat coses importants al món ha estat així. Diria, fins i tot, que és un símptoma que hauríem de valorar.

Diumenge a les nou del matí
Comencem per diumenge, quan hi ha dues grans cites: a les nou del matí i a les vuit del vespre. A les nou del matí obriran els col·legis. I hi haurà centenars de milers de persones fent cua a tot el país per votar. Tinc coll avall que hi haurà urnes i butlletes de vot i cens. Per un motiu molt simple: se’m fa molt difícil d’imaginar que el govern català mantinga un torcebraç polític tan dur com aquest, en què es posa tot en joc, i no siga capaç de fer la cosa més fàcil, que és complir els tràmits logístics. I tot es pot salvar amb una mica d’imaginació. Per exemple, votar a la porta del col·legi és igual que votar a dins.

Ahir precisament vam tenir un dia ple de notícies que no pretenien res més que espantar els possibles votants. El fiscal va filtrar que demana als Mossos de precintar els col·legis i responsabilitza els directors de tot allò que passe, en qualsevol cas i condició. No us espanteu ni us en cregueu res. Fa deu dies que les policies tenen l’ordre d’evitar la campanya electoral i, tanmateix, la campanya continua. Jo mateix vaig participar ahir en un acte a favor del sí a Corbera de Llobregat. Aquestes ordres d’avui ja veurem en què es converteixen diumenge a les vuit del matí, o a les deu o a les onze. Especialment aquelles, com la del precinte, que són tècnicament absurdes. De moment avui sabem que només són propostes per a espantar. Per tant, deixem-les reposar. Que no recordeu que la majoria de mitjans van considerar que la intervenció dels Mossos era cosa feta i després va resultar que els Mossos no la van acceptar? Volen que us feu por a vosaltres mateixos. Eviteu-ho, que és ben simple.

És evident que hi ha coses que la llei del referèndum preveia i que avui ja no poden aplicar-se com haurien hagut d’aplicar-se. Especialment, l’administració electoral. I podria passar, per tant, que en l’últim minut calgués recórrer a un dels molts plans alternatius i canviar què sé jo què. El format de les urnes, per exemple. O autoritzar que la gent imprimesca les butlletes a casa. Si passa això, el govern ho explicarà clarament i s’haurà acabat el problema. Perquè en un referèndum, i en aquest més que en cap altre, l’element logístic principal són els votants. I, d’això, no n’anem precisament curts. Ben al contrari.

La perspectiva que una força armada, siga quina siga, arribe a tancar tots els col·legis, tots, em sembla absolutament irreal. Per tant, els col·legis, les ciutats i les persones que voten amb normalitat tindran la clau de volta d’allò que passe dilluns.

Hi haurà col·legis on no es podrà votar? No ho sabem, però hem de pensar que podria passar. Que alguna cosa farà la tropa desplaçada al Principat amb tanta ànsia guerrera. Em sorprendria moltíssim que els Mossos lluitassen amb totes les seues forces per impedir el referèndum en cada col·legi del país. Però és possible que els efectius que dormen en els vaixells vulguen evitar la votació en alguns col·legis seleccionats, particularment de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. No sabem quines ordres tenen, però descartar-ne rotundament el desplegament seria imprudent, de segur.

La qüestió és què aconseguiran quan hi vagen, si és que hi van. Desvirtuar les votacions en un tant per cent de col·legis electorals no representa res més que problemes per a ells mateixos. Rajoy tindrà un maldecap gros, si a les vuit del vespre el govern pot fer recompte i explicar que allà on hi ha hagut normalitat la participació ha estat multitudinària i que hi ha col·legis que no es poden comptabilitzar, però només perquè l’actuació espanyola ho ha impedit a la força. I no s’arriba a veure de quina manera i amb quins efectius podria impedir l’existència de totes les urnes. No és viable.

Rajoy tindrà un maldecap dels grossos, perquè ja trepitja un terreny molt inestable a l’estat espanyol i, sobretot, en el front internacional, on les dificultats són ben vistents. Al senat espanyol ahir el PNB va fer un pas contra ell i la perspectiva d’una moció de censura que el faça fora comença a veure’s possible. A Brussel·les, la Comissió Europea va haver d’encarar una conferència de premsa amb una indignació enorme, en què periodistes d’uns quants països van comparar Espanya amb Turquia. Recordeu que a un estat només hi ha una cosa que li faça més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia.

Què hem de fer els votants?
I, tanmateix, què hem de fer els votants? No hem de fer cap heroïcitat. Només anar als col·legis i votar. I si ens trobem policia que no ens deixa entrar i votar, aleshores cal fer cua, de manera pacífica però ferma, tantes hores com calga, ocupant l’espai públic. Per dues raons. En primer lloc i sobretot, perquè hi tenim dret. En segon lloc, per mantenir aquells policies immòbils en aquell col·legi i que no puguen anar a cap altre. Tenen pocs efectius.

Per a saber on cal votar, podeu entrar a la web oficial de la Generalitat, per mitjà de les diverses còpies que s’han activat; la més important i efectiva, la creada per WikiLeaks (podeu consultar-la ací). Podeu facilitar molt les coses a la gent, a més, si pengeu un avís a l’entrada del vostre bloc de pisos, indicant quin col·legi us correspon. Normalment, tots els veïns de la mateixa finca voten al mateix lloc. I les butlletes i les urnes seran al col·legi. No les porteu impreses de casa, llevat que el govern ho demane de manera expressa i directa. Per tant, estigueu atents als mitjans de comunicació per a saber què passa.

Hi ha gent que ja fa crides a anar als col·legis la nit abans, fins i tot a tancar-se a dins. Ara com ara, no veig cap necessitat de fer-ho, però –ho torne a dir– caldrà estar alerta a tot allò que puguen dir i reclamar el govern i les associacions sobiranistes. Ja veurem, quan arribe el moment, què cal fer.

Des d’ara, però, una recomanació especialment seriosa: eviteu les tensions innecessàries que creen la circulació de rumors i notícies falses. Calma i tranquil·litat. No feu córrer res per WhatsApp si no ha estat comprovat i no ve d’una font directa i fiable. Penseu que durant el cap de setmana l’estat espanyol activarà una gran campanya de contrainformació; passant informació que no sabeu d’on ve podríeu estar contribuint involuntàriament a aquesta campanya.

Diumenge a les vuit del vespre
Aquest és el moment més decisiu i el més difícil de preveure. Diumenge a les vuit del vespre el govern haurà de fer una conferència de premsa i donar explicacions de tot allò que ha passat. Serà un moment cabdal i caldrà escoltar amb molta atenció què s’hi diu. El govern parlarà no tan sols davant els mitjans de tot el país sinó davant els mitjans de tot el món. No hi haurà cap oportunitat com aquesta de deixar clar què passa a partir d’aquell moment. Allò que s’hi diga, per tant, marcarà la nit i l’endemà.

Evidentment, a les vuit del vespre es podran donar dades de participació, però encara no de resultats, car el recompte tot just haurà començat. A mesura que es vaja sabent el resultat del recompte, fins i tot si hi ha col·legis que no es poden comptar, el comportament de la ciutadania marcarà el to de dilluns. Si el resultat és favorable a la independència, serà molt important de celebrar-ho, perquè les imatges dels carrers plens d’alegria imprimiran un missatge de victòria impossible de contrarestar per l’estat espanyol.

I què passarà el dia 2?
Aquesta és la gran qüestió. Més important i tot que allò puga passar el dia 1. Passe què passe amb el referèndum, hi ha dues coses que hauran quedat claríssimes: la voluntat d’una part enorme de la ciutadania catalana de fer el pas definitiu cap a la independència i el caràcter repressor de l’estat espanyol.

Diumenge, aquestes dues coses hauran estat absolutament documentades davant la població del Principat i de la resta de l’estat estat espanyol i davant els altres estats i l’opinió pública internacional. I sobre aquesta base el govern haurà de prendre la decisió més important: fixar el dia de la proclamació de la independència si és que ha guanyat el sí.

La llei del referèndum d’autodeterminació és rotundament clara. Si guanya el no es convocaran unes eleccions autonòmiques i si guanya el sí es proclamarà la independència quaranta-vuit hores després de la publicació dels resultats definitius. I això, a tot estirar, ha de ser el dia 14.

És molt important, molt, entendre una cosa. El Parlament de Catalunya actual ja té una majoria que va ser escollida en unes eleccions per a proclamar la independència, sense necessitat de fer cap referèndum. Aquest referèndum s’ha convocat perquè Junts pel Sí i la CUP volen que la proclamació vaja acompanyada d’una expressió popular en vots. Però això no es pot fer servir per eludir el compromís primer, que era proclamar la independència. Encara menys si aquesta expressió és impedida per la força.

L’aclariment imprescindible és aquest: el Parlament de Catalunya pot proclamar la independència i té legitimitat per a fer-ho, passe què passe diumenge. No solament si la votació es desenvolupa amb normalitat. Compte amb les trampes en aquest sentit. La repressió no anul·la el resultat del 27-S. Si de cas, el reforça.

El govern, per tant, prendrà la decisió que considere adequada i sembla segur que aquesta decisió serà proclamar la independència. La manera de fer-ho, és clar, dependrà de què haja passat diumenge dia 1 i de com respiren les cancelleries internacionals. Si, per exemple, l’ús de la força és molt greu, podria ser una opció exigir la protecció de la Unió Europea. Es podria fer l’oferta de repetir el referèndum sota el control de la UE en un termini breu. I si no hi ha resposta ràpida passar a la política de fets consumats. Espanya haurà tornat a demostrar que no té el control del territori i la proclamació de la independència alliberaria el govern català d’algunes dificultats òbvies que té ara. Hi ha qui pensa en l’opció de convocar eleccions autonòmiques i proclamar la independència si hi ha majoria en vots a les forces independentistes, però no em sembla bona idea. Tal com estan les coses, és evident que l’estat procediria a il·legalitzar tots els partits independentistes, sense preocupar-se de les conseqüències internacionals.

La clau de volta de tot plegat, doncs, és votar amb serenor diumenge i complir la llei d’autodeterminació dilluns si guanya el sí, proclamant la independència durant la primera quinzena d’octubre. La primera cosa depèn de tots nosaltres i és feina nostra acomplir-la. Els ciutadans hem de ser al carrer diumenge i votar o fer tant com puguem per votar. La segona depèn del govern i el parlament, però cal que no perdem mai de vista que Espanya no té manera d’evitar-la, aquesta proclamació, si no és que fa un colp d’estat per al qual no té ni té prou forces ni suport internacional.

Font: Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns? | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns?

ACCIÓ: FEM FORA ELS VAIXELLS POLICIALS DELS PORTS CATALANS

Uns amics italians han redactat aquest missatge de protesta per a les institucions italianes, a causa de la presència de tres vaixells de companyies italianes destinats a allotjar policies durant els pròxims dies. El govern italià pot ordenar la retirada dels vaixells si es produeixen fets greus, ja que no pot ser còmplice d'una repressió sense precedents.

Les adreces on s'ha d'enviar són aquestes: enganxar:

Primer ministre d’Itàlia: gentiloni@governo.it

Ministeri d’Assumptes Exteriors italià: ministero.affariesteri@cert.esteri.it

Ambaixador italià a Madrid: segreamb.ambmadrid@esteri.it

Consolat italià a Barcelona: barcellona.info@esteri.it

Cambra de comerç italiana: info@camaraitaliana.com

gentiloni@governo.it, ministero.affariesteri@cert.esteri.it, segreamb.ambmadrid@esteri.it, barcellona.info@esteri.it, info@camaraitaliana.com

Només cal que retalleu i enganxeu el text de sota i el signeu amb el vostre nom i cognoms.

Compartiu-ho amb tothom. Tinc experiència pròpia de què això es pot fer viral en qüestió d'hores:

È tornato Mussolini?

Egregi Signori,

Vi scriviamo per manifestare la nostra sentita e vibrante protesta per la presenza di tre navi da crociera italiane ancorate nei porti di Barcellona e di Tarragona, nella nostra Regione.

Vi chiederete perché, dal momento che non è affatto insolito che navi passeggeri italiane stazionino nei porti catalani. Purtroppo le navi in questione, appartenenti alle Compagnie Grandi Navi Veloci e Moby, stavolta non sono qui per fini turistici. Infatti sono state “prenotate” dal Governo centrale spagnolo per ospitare migliaia di agenti della Policía Nacional, dislocati qui allo scopo d’impedire il referendum di autodeterminazione della Catalogna, fissato il prossimo 1 d’ottobre.

Vorremmo che consideraste attentamente l’impatto traumatico che su molti Catalani ha causato la scoperta della provenienza italiana di queste navi. È ancora vivo in molti di noi il doloroso ricordo di quando l’Italia mussoliniana collaborò al colpo di stato del Generalísimo Franco, che ha represso nel sangue gli ideali di libertà della nostra Repubblica. Dall’1 aprile del 1939 al 20 novembre del 1975, data della sua morte, nessuna umiliazione è stata risparmiata alla Catalogna e alla sua gente, privata persino dell’uso in pubblico della propria lingua madre, una lingua che era da secoli ufficiale e vanta grandi tradizioni letterarie.

La Repubblica italiana, nata dalla lotta antifascista e da un referendum istituzionale, è anche uno degli stati fondatori dell’Unità Europea, grazie alla lungimiranza di uomini della levatura di De Gasperi e Spinelli, e non può volgere lo sguardo da un’altra parte, rimanendo indifferente alla violazione dei diritti civili che il Governo di Spagna sta operando prepotentemente oggi in Catalogna.

 Tenendo in conto delle relazioni storiche, culturali ed economiche che l’Italia e la Catalogna hanno sempre mantenuto, chiediamo al Governo Italiano che intervenga, facendo quanto sia in suo potere per dissociarsi e sconsigliare alle Compagnie suddette l’uso delle proprie navi ai suddetti fini, affinché il nome dell’Italia non venga tristemente associato alla maggiore repressione che, in decenni, sta occorrendo in un paese dell’Europa democratica.

Cordialmente,

(Nom i cognoms)

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

ACCIÓ: FEM FORA ELS VAIXELLS POLICIALS DELS PORTS CATALANS

Juncker i el PSOE

Carles Boix 

Princeton.

Carlex Boix

Des que vaig arribar a Princeton, he tingut l’oportunitat d’entaular-me “en petit comitè” amb diversos polítics europeus de pas per la universitat. Per estricte ordre alfabètic: Almunia, Amato, Barroso, Fischer (Joschka), Prodi, Rehn (Olli), Van Rompuy, Weber (Alex; expresident del Bundesbank).

Alguns em van semblar admirables. D’altres, tirant a repugnants. Un grapadet, superbs. Tots, llevat d’un, amables. Alguns, d’esquerres. Una part, de dretes. La resta, instal·lats en el centre més gris. Tots, però, compartint la mateixa característica sense excepció: ser uns superprofessionals de la política, perfectament informats sobre la correlació de forces del moment, avesats a calcular totes les jugades (pròpies i dels competidors) del tauler institucional i mediàtic amb molta antelació i fèrriament disciplinats en l’ús de la paraula a l’arena pública (on sempre hi ha algun periodista interessat a fer servir cada mot en contra del polític per tenir més lectors). Això no pot pas sorprendre ningú. Per arribar al cim de les institucions europees, cal passar un procés de selecció darwiniana ferotge. Tanmateix, alguns opinadors ho obliden, naturalment quan els convé.

Quan Juncker va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional

Juncker, l’actual president de la Comissió Europea, pertany al mateix cercle de polítics, amb les mateixes deformacions (positives i negatives) professionals. I quan, la setmana passada, va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional. “Aquesta pregunta ja me l’esperava”, va fer de seguida. El polític luxemburguès va emfatitzar explícitament que l’havia meditat amb antelació i que no li venia de nou (a diferència de la portaveu de la Casa Blanca, la senyora Heather Nauert, que va contestar una pregunta semblant amb les frases descafeïnades que es fan servir per aparcar qualsevol conflicte en un racó del món).

La resposta de Juncker va tenir dues parts. A la primera, va utilitzar la doctrina “oficial” de la UE, que qualifica el cas català d’”afer intern” i que no qüestiona l’estructura constitucional ni el govern d’Espanya. Si la seva intervenció hagués acabat aquí, la resposta no hauria tingut gaire importància. Al cap i a la fi, això és el que un espera dels estats constituïts i així és com les grans potències van respondre sistemàticament fins a pocs dies abans de la separació de diversos països a l’Europa central després de la caiguda del mur de Berlín. Tanmateix, el president de la Comissió va decidir continuar i, després de fer un punt d’inflexió brevíssim, va afirmar que si sortia el sí al referèndum, la Unió es veuria obligada a acceptar aquell resultat.

Després d’unes hores de desconcert complet, la premsa unionista espanyola es va apressar a crear el relat segons el qual les paraules de Juncker havien d’entendre’s en el context del començament de la seva declaració de respecte a l’ordre constitucional espanyol i que, per tant, només podien referir-se a un referèndum pactat. Sentint la resposta gravada, aquesta reinterpretació no té cap sentit. Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment. I, en qualsevol moment, si hagués fet això, aquesta proposta (demanant una consulta pactada) també hauria desqualificat per si sola les Corts espanyoles i la seva negativa a reformar la sagrada Constitució del 78.

Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment

És evident que, amb les seves consideracions, el president de la Comissió no pretenia encoratjar els indis catalans a separar-se d’Espanya. A la Unió li sobren maldecaps ara mateix. I, per tant, l’única interpretació possible és que va decidir utilitzar aquell moment per avisar el govern Rajoy i l’oposició espanyola de dues coses: primera, que no tot el que vingui de l’Estat espanyol és possible o acceptable; i, segona, que han de buscar algun mecanisme per negociar una sortida raonable (i/o per atraure el centre polític de Catalunya).

Per què Juncker va decidir fer això? Per dues raons: la primera, de defensa de la reputació de la Unió Europea, com de seguida ens va recordar en un tuit el delegat de Catalunya a la UE, el senyor Amadeu Altafaj. Simplificant, hi ha dues menes d’estat al món: l’estat de dret i l’estat patrimonial. Al primer, el govern i les elits polítiques administren l’estat seguint un conjunt de regles i, sobretot, de principis generals (gairebé d’un estat d’ànim o cultura política) que els sobreviu, els disciplina i, en definitiva, en tutela les actuacions. Els polítics poden canviar les lleis, certament, però no infringint les grans idees que estructuren la vida en comú i que precedeixen les normes escrites: el respecte a la diferència, la democràcia, la legitimitat, la negociació basada en la bona fe, el consentiment dels governats. En l’estat patrimonial, en canvi, les elits polítiques s’apropien de l’estat. Es regeixen pel principi, fa poc enunciat per la senyora Saénz de Santamaría, que “la llei marca allò que està bé” –i que és equivalent al principi que “allò que jo (que faig la llei) dic, està bé”. La falta de control acaba corrompent l’estat en una espiral de favoritismes privats, d’errors de judici (normals en qui té un poder excessiu) i d’extralimitacions de tota mena. En aquesta situació, l’estat, que acaba sent propietat del govern i els seus amics i aliats, acaba ensorrant-se en el descrèdit més gros –un ensorrament que el govern de torn només pot endarrerir mitjançant la compra directa d’interessos i l’amenaça de la repressió.

Confrontat amb aquesta disjuntiva, el missatge, subtil, de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se. O, en altres paraules, la seva advertència respon directament a l’intent –constant– de la diplomàcia espanyola de manipular els comunicats i les posicions de la Comissió. I de fer-ho emprant els càrrecs i posicions de poder que ocupen els representants espanyols. O utilitzant funcionaris no espanyols vinculats, normalment per lligams familiars, a espanyols o espanyoles treballant o vivint a Brussel·les.

El missatge de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se

La segona raó de les paraules de Juncker era estratègica. Quan un decideix obrir un conflicte absolut amb la seva població, ha d’anar-hi amb la seguretat de vèncer per complet i, si això no és així, ha d’imaginar un mecanisme de sortida i reconciliació. Considerant la mobilització popular en marxa i amb les limitacions que imposa ser part d’Europa, aquesta victòria “dura” sembla difícil. I la Comissió, de nou de forma subtilíssima, avisa Rajoy que reconsideri i que entengui que una derrota pot ser fatal per a Madrid i les seves relacions amb Brussel·les.

Un avís fet a Rajoy i, sobretot, al PSOE. Com deia en privat un dels polítics europeus amb qui vaig sopar en el seu moment, els polítics “castellans” continuen pensant com els “tercios” i, per tant, poc es pot esperar de Rajoy i la dreta espanyola. Queda, doncs, l’esquerra, que, ara per ara, sembla ser l’única amb prou pes per imposar línies vermelles i trencar l’envestida irresponsable del govern espanyol.

Tanmateix, el PSOE navega entre un silenci sepulcral –exemplificat per un tuit del seu secretari general rentant-se les mans de la repressió ordenada pel govern i el braç de la fiscalia i prometent alguna mena de canvi quan ells governin– i el suport gairebé total a l’acció del PP. Potser tot això passa perquè els socialistes creuen que abandonar el discurs de la defensa de la nació espanyola podria sortir car electoralment al PSOE. Jo crec, però, que el càlcul és tot un altre. Els socialistes espanyols confien que un referèndum fracassat a Catalunya (perquè no es realitzarà o perquè la participació no serà prou alta) obligarà els partits sobiranistes a unir-se a tota l’esquerra en una moció de censura contra Rajoy el 2-0 sense demanar un referèndum pactat de cap mena. El càlcul és delicat i possiblement erroni: amb un referèndum frenat (si és que el frenen, cosa que dubto moltíssim), el primer que farà Rajoy, que sap que és mort a les Corts espanyoles passi el que passi, serà convocar eleccions per arrasar, amb un discurs ultrapatriòtic, l’esquerra espanyola.

Fila: Juncker i el PSOE

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Juncker i el PSOE

Condemna mundial a Espanya pel seu putsch a Catalunya

Redacció Unilateral

De la sorpresa i incredulitat inicial, la comunitat internacional i l’opinió pública mundial ha passat a la condemna sense pal·liatius pel putsch que l’Estat espanyol està portant a terme a Catalunya, i que ha activat una resposta popular catalana democràtica que de ben segur culminarà en la jornada referendària del proper 1 d’octubre. Una resposta popular que ha causat l’admiració mundial i que està desvetllant un tsunami de solidaritat entre molts sectors internacionals.

Les notícies internacionals cada cop van més plenes de cròniques des de Barcelona i Catalunya en general. Líders polítics com Merkel, Trudeau, Juncker, ja s’han pronunciat al respecte. Fem-ne un breu repàs.

A l’inici va ser Julian Assange

Molt abans de l’inici del putsch espanyolista, una personalitat de relleu mundial, certament envoltada de polèmica, com és Julian Assange, va ser el primer a posicionar-se contra les manipulacions del govern espanyol i la premsa acòlita. No només arran dels atemptats, sinó també quan es van produir els primers atacs contra els webs de la Generalitat per la campanya referendària. No només això, sinó que fins i tot es va oferir per ajudar a mantenir-les actives, malgrat les atzagaiades espanyoles. Segurament, aquest és un episodi, el de la guerra digital, del qual algun dia en sabrem alguna cosa.

La premsa de referència

Tota la premsa de referència a escala global segueix els darrers esdeveniments i posa molt l’èmfasi en la rigidesa del govern espanyol de no moure’s ni un centímetre de la seva defensa aferrissada de la Constitució. Alguns d’aquests mitjans, sobretot els econòmics, també es refereixen a la necessitat que el govern català renunciï al referèndum a canvi de concessions economicofinanceres que, lamenten, Rajoy no dona.

La classe política

La classe política europea i global s’adrecen directament a Rajoy i alerten que no passi cap línia vermella en la violació dels drets democràtics i civils dels catalans.

A banda de declaracions prèvies al putsch, com les del President de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i una portaveu de la Secretaria d’Estat dels Estats Units, que es van mostrar partidaris de negociar amb una Catalunya independent, si s’esqueia, un cop esdevingut el cop policial. La més contundent declaració condemnatòria ha estat la de la cancellera Merkel, encapçalant un seguit d’alts responsables polítics europeus que demanen explicacions a les autoritats espanyoles. Sembla ben clar que Espanya no ha mesurat bé l’impacte de la seva actuació i encara amenaça, en els dies que vénen, en incrementar-la.

La resposta del poble català a aquest increment repressiu pot posar en una situació molt difícil l’executiu espanyol. Ho veurem en els pròxims dies.

Font: Condemna mundial a Espanya pel seu putsch a Catalunya | l'Unilateral

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Condemna mundial a Espanya pel seu putsch a Catalunya

CATALUNYA DEMPEUS | Cotarelo

No estem assistint a la caiguda d'un govern, sinó a l'enfonsament d'un règim, el de la III Restauració borbònica. Fins aquí ha arribat la Monarquia que es va inventar Franco. Aquesta No ha sabut desmarcar-se d'aquell estigma. O els franquistes no li ho han permès. I aquí està entre les bouades agòniques d'un Estat repressiu amb una poderosa maquinària de overkilling que no li serveix per a res. Els anti avalots atracats en els seus vaixells de Looney Tunes, tot esperant que hi hagi uns disturbis que només ells poden provocar perquè el poble català està en un moviment ampli, profund, poderós, però alhora, pacífic, festiu.

Els jutges i els fiscals (aquest nou Eliot Ness reprovat pel Parlament en la seva lluita per la prohibició) despleguen una activitat intimidatòria, amenaçadora, repressiva. Multes, denúncies, querelles, amb els seus corresponents debats sobre legalitat, procediment, abús de poder, conculcació de drets plouen sobre cercles cada vegada més amplis de persones: càrrecs públics, polítics, dirigents socials, manifestants, alcaldes. Estan a punt de caure en l'aberració d'una causa general contra l'independentisme: tot aquell que porti una estelada és perseguible. Un intent tan delirant com antic d'eliminar la llibertat d'expressió i restablir els "delictes d'opinió". Ara acusen de sedició als responsables d'actes "tumultuàries" de protesta pels registres de fa dos dies. Demà poden acusar-los de rebel·lió. Per acusar i processar que no falti, a veure si els indepes deposen la seva actitud.

Els estudiants han sortit al carrer. Els focs follets el 68 s'uneixen amb les brases del 15M i conflueixen en el procés independentista, donant-li un abast i fons impossibles de preveure. S'hi han afegit els capellans. La mobilització social s'ha fet permanent. Total, queden vuit dies. I el món sencer vigilant. Està clar que l'Estat no disposa dels mitjans per fer front a la situació en els termes que va planejar en un primer moment: que els indepes muerdan el polvo. Atès que això és ja impossible, el problema és com es fa marxa enrere o es canvia el rumb sense que sembli una derrota en tota regla.

Tant si el referèndum se celebra com si l'Estat aconsegueix impedir-ho per la força bruta l'independentisme haurà guanyat. El més raonable seria pactar el referèndum i dotar-lo d'aquestes garanties que tant reclamen els que no volen donar-les. Però el govern no és raonable. Podria ajudar-lo a ser-ho l'oposició, almenys aquesta oposició admesa a La Moncloa del PSOE? Seria difícil, encara que no impossible. El problema és que el PSOE participa de la mateixa ceguesa i desraó del govern.

Que creuen els dos partits dinàstics que tindran el dos d'octubre amb o sense referèndum? Una situació ingovernable perquè l'única manera d'impedir que els indepes tornin a plantejar la seva reivindicació és mantenir a Catalunya en aquest estat ocult d'excepció, cosa escassament viable a Europa. L'aplec de forces de seguretat es complementa amb la presència de la Guàrdia Civil, aquest cos híbrid civil-militar que permet reprimir amb contundència sense donar impressió d'intervenció militar. Mai, ni en els pitjors moments del terrorisme etarra va haver-n'hi  tanta dotació al País Basc. Recordem com llavors es deia que, en absència de violència, podria parlar-se de tot. Com es pot veure avui mateix.

El nacionalisme espanyol necessita el concurs de l'estament pensant per reconstruir i enfortir una legitimitat que li permeti derrotar l'independentisme. Es crida a capítol als intel·lectuals, fins ara silents, i aquests comencen a signar manifests contra el referèndum. En el primer, els intel·lectuals unionistes demanen al poble català que no voti, que no caigui en la "trampa democràtica". Un manifest d'apostòlics, sense més abast que aquest. "Lluny de nosaltres, etc".

El segon manifest, signat per uns dos-cents trenta professors universitaris no només s'oposa taxativament a la celebració del referèndum sinó que exigeix ​​que l'Estat faci ús de la violència legítima. Té gràcia que molts dels signants fossin part del moviment estudiantil dels anys seixanta, avui es troben defensant el mateix que atacaven de joves. Llàstima de màquina del temps. Però, és cert, sent intel·lectuals, les seves raons havien de ser més complicades que la interpretació d'una llei de vida de l'avi Juanito. I ho són.

Gairebé tots ells són creadors i defensors del relat que ha imperat en l'esfera pública intel·lectual, mediàtica, acadèmica: Espanya ha deixat de ser una excepció en el concert europeu; ara és un Estat de dret, una democràcia consolidada en l'estil de la tradició liberal occidental. Ho han escrit, predicat, televisat, radiat.

Però no és veritat. I la prova és el seu manifest.

A Catalunya hi ha una revolució nacional i republicana. A Espanya no hi ha res. La dreta i l'esquerra d'ordre només ofereixen un "no" rotund al referèndum i un mandrós Dialogo per a les calendes. L'esquerra "veritable" fa més o menys el mateix. Seria desitjable el referèndum pactat i, abans d'haver de pronunciar-se sobre si donen suport al referèndum no pactat, l'únic que hi ha, s'entretenen convocant taules o assemblees pel diàleg que no són molt versemblants mentre el PSOE segueixi junyit al carro de la dreta. A Catalunya la cosa està clara: hi haurà referèndum excepte força major, però els indepes tenen una última bala a la recambra: la DUI. A Espanya no hi ha res clar. Cap dels quatre partits estatals té res en comú amb els altres com no sigui un caràcter dinàstic més o menys confés però que dibuixa l'autèntic problema de l'Estat espanyol en relació a Catalunya: la Monarquia. Cosa de cert relleu ja que al Rei correspon el comandament suprem de les Forces Armades. S'entén per què l'esquerra espanyola no ha sortit en defensa dels indepes i es nega a reconèixer la validesa dels resultats del 1/10?

Font: Palinuro: Cataluña en pie

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

CATALUNYA DEMPEUS | Cotarelo

Per què votaré que sí

«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre»

Oriol Izquierdo

Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya del sí.

Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas, doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del post-franquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no comporta deslligar ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola, extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.

Votaré que sí, en segon lloc, per raons polítiques, per dignitat democràtica. Perquè, després d’haver viscut la transició des de la dictadura i tot el que ha vingut al darrere, m’he convençut que això que en diuen Espanya simplement no té remei. Que hem heretat unes institucions obsoletes sobre les quals s’han anat fent pedaços igualment obsolets i massa sovint ineficaços. Que en prové una cultura política grollera i antidemocràtica que actua com un motlle deformador sobre nosaltres, els ciutadans, els que ja tenim una edat però també els que ja han nascut en suposada democràcia. Que, per tot això, només a través d’un procés constituent, i només si ens esforcem a fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com cal, les estructures i ens donarem l’oportunitat, finalment, de viure com a ciutadans lliures i de ple dret. Ara encara no en som.

I votaré que sí, també, per raons administratives, per sentit de responsabilitat. No tornarem a fer ara la relació de greuges que per força ens hem après de memòria –les balances fiscals, les infraestructures, el reconeixement cultural i lingüístic–, sinó que ho diré així de simple i de breu: si som majors d’edat podem governar-nos sols. Per quina rara raó hem de continuar supeditant les decisions sobre el nostre propi govern a uns governants que ens són aliens? Per quina raó hem de deixar que els recursos propis ens siguin administrats sense tenir en compte les nostres prioritats? És que es tracta d’això, ras i pla. De reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha pogut ser gaire més que una gestoria. I que ens cal governar-nos d’una vegada en comptes de continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les interdependències ho permetin. Però no menys.

Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre. I no veig cap ni una raó, ni una minsa ombra de raó, que me’n faci dubtar.

Font: Per què votaré que sí | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre

Twitter:       @Boladevidre

Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 

Per què votaré que sí

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre

«Passe què passe a partir d'ara, Rajoy, amb aquest cop d'estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d'aturar la independència»

Vicent Partal

La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per això van activar ahir el cop d’estat.

El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, com el 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat, tingueu-ho clar, que no solament vol impedir la independència, sinó destruir l’autonomia.

Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet, ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà ell, que haurà de trobar la manera d’eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè guanyar, com deia ahir que havia fet, és evident que no han guanyat: el referèndum continua convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’única cosa que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujàs uns quants punts i el votants del sí uns quants més encara.

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt, perquè ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser definitivament enderrocat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy es va posar la corda al coll enfrontant-se no tan sols als catalans sinó a la majoria del seu parlament. I ves que no acabe ell fora del govern espanyol abans no es pensa ningú. Però, per sobre de qualsevol altra consideració, sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els milions de mans que posarem els papers de vot dins milers d’urnes. Però també perquè ja no hi ha cap autonomia per a recuperar ni per a poder gestionar.

Font: El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre | VilaWeb

Pots seguir Boladevidre

Facebook   https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre