La Gran Companyia Catalana fou una companyia de mercenaris creada el 1303 per Roger de Flor i formada majoritàriament per almogàvers aragonesos i catalans veterans de la Guerra de Sicília.Viquipèdia
La mala fama dels catalans als Balcans, de Grècia a Albània, és notòriament coneguda: la crueltat dels almogàvers, mercenaris que van lluitar al servei de diversos reis catalans, entre els segles XIII i XIV, ha deixat una empremta difícil d’esborrar i d’oblidar. Hi ha un altre fet, però, que té a veure amb la presència catalana en aquella zona, a Albània,que és molt menys conegut: una expedició organitzada per Alfons IV a Albània en suport d’Skanderbeg i contra els turcs.
El regnat d’Alfons el Magnànim, que s’estén entre els anys 1416 i 1458 (va ser el segon dels Trastàmara), en una primera etapa es va centrar sobretot en afermar el seu poder a la Península Ibèrica. Un cop el seu poder es consolida, inicia la seva política italiana, que culmina amb la coronació com a rei de Nàpols (l’any 1442). Durant anys va lluitar per l’hegemonia a la Península italiana, en competència amb Venècia, i després comença a girar els ulls cap a la zona més oriental de la Meditèrrània, molt valuosa per al comerç.En aquest tomb hi jugà un paper molt important l’interès dels comerciants, sobetot catalans. Els Balcans, doncs, van ocupar un lloc important en les ànsies expanisionistes d’aquest monarca i de les classes que li donaven suport. Finalment, però, la incursió en aquest territori va ser breu, ja que l’Imperi otomà aviat se’n va ensenyorir de la major part.
De fet, l’expansió otomana era vista des de feia temps com una clara amenaça als interessos comercials catalans. Per aquest motiu, la monarquia catalana es va aliar, o com a mínim va intentar-ho, amb tots els enemics dels turcs, entre els quals hi havia cabdills albanesos i bosnians.
A principis de la dècada de 1440, es van iniciar els contactes amb el duc de Bòsnia, Stefan Vukcic, que finalment es feu vassall d’Alfons a canvi de protecció. Alfons li va assegurar que el defensaria en cas que fos víctima d’una agressió, que seria considerada com a pròpia. Evidentment, el duc de Bòsnia, en la lògica feudal, se sotmetia totalment a Alfons, segons les normes del vassallatge, cosa que volia dir que n’acatava les ordres, es comprometia a pagar un tribut cada any i que la seva persona i les seves propietats passaven a considerar-se sota jurisdicció d’Alfons.El cas de Vukcic és el més conegut i el més documenentat pels historiadors catalans, molt probablement perquè era el cabdill més poderós de la zona, però sembla bastant clar que no va ser l’únic que va ser sondejat.
De tota manera, però, la intervenció més important d’Alfons, i la que va aportar més redits, va ser en terres albaneses. En aquest cas, el seu aliat va ser Gjergj Kastriota, conegut com a Skanderbeg, considerat l’heroi nacional albanès pel nacionalisme romàntic d’aquell país, gran protagonista de la lluita contra els otomans.
Skanderbeg va començar la seva lluita contra els turcs l’any 1443, és a dir poc després que Alfons s’afermés com a rei a Nàpòls. Totes les grans potències, com Venècia, van intentar treure partit d’aquesta revolta. Venècia històricament havia estat molt present a la zona, i tenia nombroses possessions a la costa adriàtica, l’exemple més destacat de les quals era Dubrovnik (coneguda a l’època com a a Ragusa). Com que la política veneciana perjudicava molts cabdills de la zona, això va fer que busquessin com a aliat el seu gran rival, que era el regne de Nàpols. Els primers contactes amb aquests cabdills sembla que van tenir lloc l’any 1446. De fet, l’acostament de Vukcic a Alfons també tenia el mateix origen.
Les primeres trobades van tenir lloc al castell de Kruje (Croia en els documents medievals catalans), situada al centre d’Albània, l’any 1446, i es repetiren l’any següent a Nàpols mateix. A partir d’aquell moment, Skanderbeg va comptar amb el suport d’Alfons, i l’any 1451 es convertí en vassall seu, en un pacte similar al que s’havia fet amb Vukcic, després de signar un tractat on reconeixia la sobriania del monarca i cedia el castell de Kruje, totes les seves pertinences i també totes les possibles terres que pogués conquerir. Skanderbeg no va ser l’únic cabdill albanès que es va sotmetre a Alfons. N’hi hagué d’altres, com Arianitides (o Arianites, segons les fonts), sogre d’Skanderbeg.
Des de finals del segle XIV, els otmans havien ocupat ja la part meridional d’Albània. La part nord va quedar en mans de diferents senyors feudals, la majoria amb relacions de vassallatge amb els turcs. Un d’aquests senyors era Skanderbeg, que aprofitant les incursions liderades per Janos Hunyadi es va revoltar contra el soldà i va arribar a ocupar el castell de Kruja, que va esdevenir tot un símbol de la resistència albanesa, des d’on va dirigir la resistència, amb l’organització de la lliga de Lezha.
Poc després del pacte de 1451, Alfons organitzà una expedició cap a Albània formada íntegrament per catalans, cosa que demostra l’intèrès bàsicament comercial de la campanya. Al capdavant de tot hi havia Bernat Vaquer, que va ocupar el castell de Kruje. L’any 1452, el rossellonès Ramon d’Ortafà fou nomenat virrei d’Albània (i deprés virrei d’Albània, Eslavònia i Grècia), i Pere Escuder va rebre l’encàrrec de garantir la seguretat del castell de Kruje. Ortafà va actuar realment com a virrei i, entre d’altres coses, va encunyar moneda i va signar diversos decrets. Cal destacar, però, que no es va establir cap colònia de poblament i que tots els catalans establerts a la zona estaven vinculats a la monarquia, o bé tenien funcions estrictament militars.
Constantinoble va caure en poder dels turcs poc després, l’any 1453, i a partir d’aquell moment el seu avanç per tots els Balcans va ser imparable. En pocs anys, una trentena, ocuparen gairebé tota la península, tret d’alguns punts aïllats, com Montenegro. Sèrbia va caure definitivament l’any 1459, Bòsnia l’any 1463 i Hercegovina el 1483.
L’any 1457, a la batalla de Berat (al sud d’Albània) les tropes catalanes són delmades, i a partir d’aquell moment la seva influència minva de manera molt notable. Un cop mort alfons IV, l’any 1458, el seu fill, Ferran I fou nomenat rei de Nàpols, i va mantenir un temps l’ajut a Skanderbeg, però aviat se’n va desentendre, cosa que va facilitar que patís diferents ofensives. Kruje va ser l’escenari de setges importants els anys 1450, 1466 i 1467-1468 (any en què morí Skanderbeg), però no va caure definitivament fins l’any 1478, quan es considera que tot Albània queda incorporada a l’Imperi otomà.
És cert, l’independentisme va considerar que podia transgredir lleis i voluntats injustes de l’Estat per un bé superior, com és la democràcia, el dret a decidir i la independència.
Per voler representar a tothom i no incomodar a ningú, Roger Torrent hauria d’haver callat?
Carles
Puigdomènech
Advocat. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. Té un Master en Urbanisme.Ha estat professor associat de dret administratiu i urbanisme a la Facultat de Dret de la UB. Fou diputat del Parlament de Catalunya per CiU la VI i VII legislatures. Membre cofundador de l'Associació El Matí.
“La consciència passa per davant de qualsevol discurs”,deia també el mateix Ciceró. I és que va fer bé, molt bé, el MH senyor Roger Torrent, primera autoritat de les institucions catalanes en ple exercici de les seves funcions, fent referència a les injustícies que estan patint ciutadans i institucions del nostre país.
O és que seria imaginable que el president d’un Parlament que té retinguts i a la presó a càrrecs electes escollits democràticament anés al Col·legi d’Advocats, en el dia del seu patró, i no en fes cap referència? O seria normal que el president al qual s’ha impedit fer efectiu un debat amb el candidat proposat per presidir el govern de la Generalitat coincidís amb representants d’altres poders de l’Estat i no parlés dels atacs a la divisió de poders? No seria estrany que el president que representa el Parlament d’un país que té empresonats líders de mobilitzacions socials, impecablement pacífiques i respectuoses, i autoritats de reconegut, sòlid i digníssim ADN democràtic, anés a una institució de llarga trajectòria en defensa de la justícia i les llibertats i no fes referència a les ben vives, presents i cruels injustícies que s’estan produint?
No siguem hipòcrites. De què s’escandalitzen els que van marxar? Si és del què va dir el MH President, seria bo saber en què va errar. I si les seves afirmacions són certes, per què tants escarafalls?
Parlem clar. De política i de dret. És cert, l’independentisme va considerar que podia transgredir lleis i voluntats injustes de l’Estat per un bé superior, com és la democràcia, el dret a decidir i la independència. Transgredir lleis injustes, que no vol dir necessàriament delinquir, perquè la celebració d’un referèndum havia estat despenalitzat, perquè la desobediència va esdevenir un estat de necessitat derivat d’un mandat democràtic, confrontat a reformes legislatives ad hoc de l’Estat i a cops de porta a innombrables crides al diàleg sobre el referèndum. I per sobre de tot, perquè en cap cas hi va haver la violència que requereixen la rebel·lió i la sedició, com ja d’entrada va veure tot el món. S’està construint una causa general contra l’independentisme i el president d’un Parlament amb majoria independentista no en pot parlar ni denunciar-ho? Per voler representar a tothom i no incomodar a ningú, hauria d’haver callat?
El Col·legi d’Advocats no pot restar indiferent davant de la injustícia. El Col·legi d’Advocats, per tradició i per obligació, ideològicament plural pel que fa als seus col·legiats, és un espai adequat per a la trobada, el debat i el diàleg entre el legislador, que fa les lleis, l’advocat, que les aplica, i la judicatura, que les interpreta i n’examina el compliment. El respecte als tribunals no està renyit amb la sana crítica a les seves decisions ni amb l’exigència de reclamar canvis normatius que ens permetin tenir lleis millors; que serveixin a l’interès dels ciutadans. Ens podem quedar en el debat terminològic superficial i aixecar-nos de la cadira, amb tot el dret del món, quan hom parla de presos polítics. O es pot afrontar de cara i amb humilitat el desafiament també jurídic que el nostre país té plantejat. No oblidem, i és cabdal recordar-ho, que hi ha persones a la presó, sense judici, com a mesura cautelar fonamentada en raons de caràcter polític, com no s’amaga d’escriure qui les ha adoptades. Fins i tot els presents a l’acte que se’n van anar podrien compartir els motius de les querelles i confiar en un judici just i, en canvi, discrepar de tant extraordinàries mesures cautelars. El president del Parlament podia haver fet un discurs parlant del temps, de flors i violes, un discurs de vassallatge insensible a la injustícia; o denunciar com s’està retorçant el dret amb finalitats polítiques. La degana del Col·legi sembla que hauria preferit la primera opció. I no només no va callar, sinó que va recriminar al president del Parlament del seu país que optés per la segona.
Es dirà que no és políticament correcte incomodar les autoritats de l’Estat en actes institucionals. Qui ho digui, que ho faci mirant als ulls dels centenars d’imputats en causes vinculades al procés. O als dels familiars dels que estan a la presó. La desproporció sembla abismal. La llibertat d’expressió es va, subtilment, comprimint mentre la repressió s’estén, lenta i progressivament, com una taca d’oli. I alguns mitjans de comunicació catalans, sepulcres blanquejats, en comptes de denunciar-ho, resulta que s’incomoden. Fins que n’acabin sent també víctimes perquè, oberta la veda, i constatada la impunitat, aquesta taca d’oli no té aturador. Acabaran sent referència periodística per a les cròniques reials, la plana de necrològiques i poca cosa més. El dia que sigui normal el que està passant i es faci un acte institucional al Col·legi d’Advocats sense parlar-ne, qui haurà perdut no és la bona educació sinó la llibertat, la justícia i la democràcia. En definitiva, tots plegats.
Efectivament, l’independentisme va considerar que es podia saltar les lleis espanyoles que li impedien preguntar i decidir sobre el seu futur per un bé superior, la democràcia, el dret a decidir i la independència. I va cometre un error: el de creure que l’Estat, que cada dia s’omple la boca parlant del “imperio de la Ley” y el “sometimiento a la Constitución” no seria capaç de saltar-se les seves pròpies lleis. I resulta que l’Estat, com a resposta, ha transgredit les seves pròpies lleis (la Constitució, el Codi Penal, la Llei d’Enjudiciament Criminal, etc.) per un bé superior per a ell: la unitat d’Espanya (bé moral que justifica la nova inquisició).
La diferència entre uns i altres és que l’Estat té el poder i la força i l’independentisme valors tant poc efectius a la UE com són la pau i la democràcia. A l’Estat regna la impunitat d’un govern que actua en aquest tema amb una oposició política tristament domesticada, una intel·lectualitat escandalosament silenciosa, uns mitjans de comunicació econòmicament rendits, un poder judicial polititzat, un tribunal constitucional que es reuneix i decideix al dictat i tot plegat en el marc d’una UE on els drets dels ciutadans estan supeditats als interessos dels Estats. Mentrestant, a Catalunya, com si anéssim sobrats de suports, els partits independentistes s’esbatussen entre ells. Però el que va dir el MH President del Parlament al Col·legi d’Advocats no és qüestió d’educació sinó de justícia i dignitat.
Tornant a Ciceró: “Summa ius, summa iniuria” (“La justícia absoluta és una absoluta injustícia”).
Òmnium Cultural Osona, Assemblea Nacional Catalana Osona i CDR's Alt Ter, juntament amb d'altres entitats i col·lectius, promovem l'acció pacífica de tancar-nos per torns en una presó. Aquesta performance vol posar de manifest el dèficit democràtic que viu l'Estat espanyol i la privació de llibertats a la que estan sotmesos els presidents de les nostres entitats, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, així com també els membres del nostre govern legítim, Oriol Junqueras i Joaquim Forn.
El nou full de ruta de l’Assemblea Nacional (ANC) planteja fer efectiu l’estat propi i afrontar la repressió
Crida a organitzar-se per defensar pacíficament la República al carrer
XAVIER MIRÓ-BARCELONA
“Aquesta batalla es guanya al carrer”, afirma Jordi Pairó, coordinador de la comissió d’incidència política de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que ha elaborat la proposta de full de ruta per als propers dos anys que haurà d’aprovar l’assemblea general diumenge vinent. El nou camí que planteja el secretariat nacional posa en mans de la mobilització pacífica al carrer la defensa d’una República que considera proclamada el 27-O i que demana al Parlament i al proper govern català que facin efectiva amb normes, decrets i lleis.
És un plantejament clar que suposa una pressió afegida al difícil consens entre JxCat, ERC i la CUP però també entre els diversos actors civils del sobiranisme. Sense utilitzar explícitament l’expressió, l’ANC aposta clarament per continuar desobeint el marc constitucional espanyol. “No tenim cap altra alternativa. No podem estar condicionats per decisions judicials. Si optem per un altre camí ens quedarem en el marc autonòmic”, conclou Pairó.
La proposta de full de ruta ha estat aprovada per unanimitat al si del secretariat nacional i algunes esmenes presentades fins ara demanen més concreció, però en cap cas estovar l’estratègia i adaptar-la al marc estatutari per evitar conseqüències penals al nou govern, als diputats o al moviment independentista: “Només guanyarem mantenint-nos ferms. Si això suposa anar a la presó, cal assumir-ho.” El full de ruta parteix de la conclusió que només amb mobilització, acció i protesta al carrer es poden afrontar les represàlies polítiques, judicials i policials de l’Estat espanyol contra l’independentisme i es poden legitimar les iniciatives del govern i el Parlament per fer realitat la República. Es tracta de fer ara el que el govern català va renunciar a fer l’endemà de votar la declaració d’independència, el 27 d’octubre.
El que calia fer el 28-O
Enmig de la perplexitat general de l’independentisme l’endemà del 27-O i davant el degoteig d’empresonaments de líders socials i polítics, l’ANC també va actuar i respondre amb dubtes, però va llançar dues idees que ha anat repetint: restituir el president Puigdemont al capdavant del govern destituït per Rajoy i fer realitat la República proclamada. El full de ruta que es posarà a votació entre els 50.000 socis de l’entitat amb dret a vot no fa res més que confirmar l’estratègia de desobediència que ha dut l’independentisme fins al referèndum de l’1-O, la declaració del 27-O, però també fins als empresonaments i encausaments judicials. Davant les represàlies polítiques, judicials i policials, l’ANC afegeix ara a la desobediència el recurs a la resistència civil per forçar un reconeixement de la necessitat d’un diàleg polític per part d’actors internacionals i de l’Estat.
El document que es portarà a votació al pavelló barceloní de la Mar Bella el dia 25 diagnostica que la societat civil organitzada ha de ser “la punta de llança del procés” i que el seu marc d’actuació ha de ser la societat i l’opinió pública europea. La UE no pot ser l’únic marc de referència perquè, fins ara, només ha defensat els interessos dels estats, però s’ha obert la porta dels “drets humans”. L’ús de la força policial ordenat per l’Estat el dia del referèndum va suposar un trencament i les mateixes institucions europees van respondre condemnant la violència. Cal aprofitar aquesta línia vermella explicitada per la UE.
Amb les limitacions del marc autonòmic, els partits polítics i les institucions catalanes han de legislar per tirar endavant la llei de transitorietat jurídica. “L’Estat espanyol no ens deixa un altre camí que forçar l’exercici de la plena sobirania”, s’escriu en el document polític. L’ANC recorda que l’independentisme ha revalidat la majoria en escons i que les forces favorables a un referèndum vinculant han obtingut una “victòria incontestable” en el 21-D.
El paper de l’ANC
Convençuda que el govern del PP no oferirà diàleg i mantindrà la confrontació amb la complicitat del PSOE i Ciutadans, l’ANC vol promoure amb el suport d’entitats especialitzades que els ciutadans es formin en acció i protesta pacífiques, així com denunciar aquelles provocacions que intentin causar violència. També es proposa dissenyar una estratègia de resposta a la repressió per mitjà de l’apoderament de la gent. En darrer terme, el full de ruta apunta a una nova estratègia comunicativa per contrarestar el relat de fractura social i desastre econòmic que impulsa l’unionisme.
Pel que fa a l’avançament cap a la República, el document del secretariat de l’ANC insta el govern i el Parlament a construir un “marc real amb poder efectiu” en hisenda, justícia i força pública. En aquest darrer àmbit, destaca una precisió relativa implícitament als Mossos d’Esquadra: la Generalitat ha de tenir el control de la seguretat en el dia a dia ordinari però també en “les situacions de conflicte”. L’ANC demana la llei frustrada de la comunitat catalana a l’exterior, unes eleccions constituents i un procés d’elaboració d’una constitució catalana obert a la ciutadania –aquesta constitució s’hauria de ratificar posteriorment en referèndum.
L’ANC també demana el compromís amb la República “proclamada” d’ajuntaments, consells comarcals i diputacions i es compromet a treballar coordinadament amb nous actors socials sorgits de l’1-O, com ara els comitès de defensa de la República (CDR), Somescola i altres.
Denunciar als tribunals
L’estratègia que planteja el full de ruta també inclou denunciar als tribunals nacionals i internacionals els encausaments i empresonaments de líders polítics i socials, i també de particulars, “atiats pel PP”. Segons l’ANC, es tracta de defensar-se també davant de la justícia contra la falsa imatge de moviment violent que es pretén construir de l’independentisme per tal de poder-lo acusar de rebel·lió i sedició en una estratègia d’“arraconar amb tècniques de codi penal predemocràtic”.
En darrer terme, també defensa replantejar la campanya política a Europa. Sense abandonar el diàleg amb els governs estatals i les institucions comunitàries, proposa enfortir els lligams amb organitzacions polítiques i socials dels estats membres, crear una xarxa de forces polítiques favorables a “l’Europa de les nacions i pobles”, a més de continuar difonent el projecte independentista entre els mitjans de comunicació internacionals.
Unitat i més carrer
Pel que fa als objectius comuns de tot el moviment independentista, el full de ruta de l’Assemblea Nacional Catalana insisteix en la imprescindible unitat entre partits i entitats socials però també creu arribat el moment d’intensificar la mobilització al carrer per alliberar els presos, permetre el retorn dels consellers de Brussel·les i aconseguir un “reconeixement efectiu i legítim de la República”.
LES XIFRES
50.000
socis amb dret a vot
podran participar el diumenge 25 de febrer en l’assemblea general ordinària de l’ANC
882
esmenes
s’han presentat dins de termini a la proposta de full de ruta 2018-2019 de l’Assemblea
Preparats per a noves eleccions forçades pel 155
Quan insta el govern a fer passos cap a la República, l’ANC es refereix al govern sorgit del 27-S del 2015 i presidit per Carles Puigdemont. Així, el document que posarà a votació de les bases planteja la “restitució del govern legítim” i la derogació de la intervenció de l’Estat que suposa l’article 155. Conscient que aquesta estratègia de desobediència del marc constitucional espanyol pot provocar una nova destitució del futur govern català i la dissolució del Parlament, l’ANC no descarta haver d’afrontar noves eleccions catalanes convocades pel govern de Rajoy. Per això demana estar preparats per revalidar la majoria “sobiranista i republicana” que s’ha repetit el 21-D. Situada de nou en aquest escenari crític, l’entitat es proposa denunciar “amb tots els mitjans legítims a l’abast les vulneracions en els processos electorals”, així com dotar-se d’una estratègia comunicativa “més eficaç” per arribar als sectors de població no independentista. L’ANC considera que els missatges de l’independentisme no han arribat a aquests ciutadans perquè han estat “sistemàticament silenciats o manipulats per la potència mediàtica de l’unionisme”.
Rutger Bregman, l’autor d’Utopia per a realistes, els anomena socialistes-amb-la-cua-entre-les-cames. A mi m’agrada més el concepte esquerra ploramiques. Es tracta, en tot cas, de propostes polítiques instal·lades en la queixa i el testimonialisme que solen tenir dues característiques. La primera és la tendència a la inintel·ligibilitat, al llenguatge per a iniciats, a la dificultat per connectar amb les classes populars a causa de l’ús i abús d’un vocabulari, uns referents i, fins i tot, una posada en escena que només entenen i comparteixen una minoria militant vinculada, sovint, al món acadèmic. No es tracta de renunciar a fer arribar determinats lèxic i conceptes al públic general, ni de negligir la importància dels cercles més polititzats i llegits, sinó de prioritzar sempre la base social a qui es pretén representar en detriment de l’endogàmia i l’autoconsum. L’altra característica d’aquesta esquerra loser és l’actitud reactiva. Que el capitalisme és injust ho sap tothom (no cal llegir la Directa per saber-ho, ho diu el telenotícies cada dia), que les retallades en els serveis públics provoquen patiment, també, i que la corrupció política és una xacra detestable, encara més. El què ja és més difícil, sense proposar i defensar alternatives concretes, és respondre als que diuen que el capitalisme és el menys dolent dels sistemes. Tampoc és fàcil (ni tan difícil) demostrar que les retallades no són inevitables, que hi ha maneres, fins i tot dins el capitalisme, d’aconseguir més recursos públics i de gastar-los millor. Per últim, el què si que és realment complicat és fer entendre a la gent que l’esquerra és incorruptible per definició. I és impossible, bàsicament, perquè és mentida. L’esquerra ploramiques es fa forta en les crítiques i en la denúncia però fluixeja a l’hora de concretar propostes i prefereix refugiar-se en les bones intencions i els horitzons llunyans (un altre món és possible...). És una esquerra amb la qual molta gent pot sentir simpatia però que molts pocs entenen útil més enllà de canalitzar l’emprenyamenta. L’esquerra que vol guanyar, en canvi, es centra en les propostes i no regala cap bandera a l’adversari. La de la llibertat, per exemple, defensant sempre i arreu la llibertat d’expressió o la de moviment de les persones, amb totes les conseqüències. Aquesta esquerra, més que denunciar les retallades, moltes de les quals es menjarà amb patates allà on pugui governar, assenyala el camí que ha de permetre recuperar fons al sector públic que no és altre que la lluita contra el frau i els paradisos fiscals i l’harmonització, a l’alça, del sistema impositiu a nivell supranacional. L’esquerra que vol vèncer defineix propostes i les situa en un marc geogràfic concret perquè sap que és perfectament possible, des de plantejaments internacionalistes, encaixar transformació social i nacionalisme (sí, sí, nacionalisme). I ho sap perquè ho ha comprovat mil vegades, al Vietnam, a Euskal Herria, a Nicaragua, a Suècia o a la república catalana a primers d’octubre de l’any passat.
La FOLC dona ple suport al model d'immersió lingüística vigent a Catalunya des de l'any 1983. El govern espanyol pretén atacar l'eix vertebrador del sistema educatiu de Catalunya amb l’afany de recentralització, posant així en perill la llengua catalana com a llengua vehicular a les escoles. La feina que la comunitat educativa ha fet per a la integració i la convivència social és immensa i cal defensar-la. La immersió lingüística garanteix el coneixement de la llengua pròpia als infants i joves que a casa seva no la parlen. Al mateix temps que garanteix el coneixement del castellà a tot l’alumnat.
Catalunya és una societat d’acollida i una part important d'aquest mèrit social es deu a la feina de cohesió del professorat a les escoles. La immersió lingüística a tots els centres educatius de Catalunya és un sistema reconegut internacionalment per tots els països que, com el nostre, tenen dues llengües oficials. Ha estat profundament estudiat i avaluat i s'ha implantat en altres països del món per la seva demostrada validesa i pel benefici al conjunt de la població sense distinció.
La immersió lingüística és un model d'èxit que garanteix la cohesió social i treballa per evitar la segregació de la societat en funció de la seva parla, tal com preveu la llei de normalització lingüística de 1986. Un model que té el suport de la societat catalana, que és inclusiva i integradora, i que garanteix també la igualtat d'oportunitats ja que totes les persones que finalitzin els estudis obligatoris dominaran ambdues llengües, la catalana i l’espanyola, essent lliures d’utilitzar-les totes dues. I sempre podran acreditar un coneixement suficient per accedir a qualsevol feina que requereixi el coneixement del català.
Per tot això, diem ben clar que el català no es toca, defensem el nostre sistema educatiu!
Hi ha la idea que recorre els ignorants a Europa, que a Catalunya es jugaria un partit entre els defensors d'un nacionalisme exacerbat i els defensors dels Estats sòlidament ancorats en els tractats europeus. I per a aquests ignorants, els independentistes catalans haurien revisat el feixisme i els Castellans de Madrid i del PP defensarien aferrissadament la democràcia i la llei constitucional. I aquesta tesi travessa, per exemple, tota la societat francesa, des Macron fins a una part dels Insoumis, des de Valls fins a Charlie Hebdo, probablement des Wauquiez fins a Marine Le Pen. Aquesta manipulació neix de la propaganda madrilenya i de l'estupidesa d'alguns periodistes propensos a prendre per diners comptants i sonants el que només és una gran empastifada i manipulació grotesca.
La demostració la incommensurable vacuïtat d'aquest debat mentider no és gaire difícil de fer.
Fonamentalment, tots els independentistes són pro-europeus convençuts. Saben que Europa és una de les defenses més fortes contra tota forma de guerra. Europa ha pacificat el continent. Estar a favor d'Europa és un element vital per al català favorable a la independència del país. Aquesta certesa ha portat als independentistes a comunicar fora de les fronteres des del principi.
Diplocat, des del primer dia, s'ha dedicat a promoure per tots els països de la comunitat europea la seva devoció a Europa, a través de conferències, debats i escrits difosos de manera molt detallada.
El català reclama, per exemple, promoure el desenvolupament de l'aeroport de Barcelona, del port i del tren; reclama el corredor Mediterrani tant desitjat per França i Alemanya, i que Madrid no vol, massa ocupat en evitar la sana inventiva de Catalunya. Els independentistes també promouen amb totes les seves forces el predomini de la llibertat d'expressió i del dret dels ciutadans a determinar el seu futur, idees cardinals dels acords europeus. Per tant, no hi ha res més europeu que els catalans, tot i que molts polítics estan decebuts avui pel silenci públic ensordidor dels líders europeus.
La segona mentida concerneix a Espanya, que proclama al món sencer el seu amor indefectible per la democràcia i la llei. Ara bé, la democràcia, tal i com la van concebre Montesquieu, Tocqueville i els pares de la constitució americana, per exemple, es basa en primer lloc en el principi de la separació dels tres poders. Espanya és l'exemple perfecte d'un Estat en el qual el poder judicial està servilment i vergonyosament subjecte a la voluntat capritxosa i arbitrària de l'executiu. L'empresonament de Jordi Sánchez (ANC) i de Jordi Cuixart (Òmnium Cultural) és, en certa manera, el punt àlgid d'aquesta deriva clarament feixista: els actes pels que se'ls acusa són exactament el contrari dels fets reals duts a terme per aquestes dues persones (els retreuen, per exemple, d'haver incitat la multitud a danyar un automòbil policial, mentre que aquests dos homes actuaven en el sentit contrari, donant ordres per evitar tota violència i demanant a la multitud reunida que es dispersés; en resum: l'autoritat judicial, sota el control del govern espanyol, retreu als dos Jordis d'haver pintat de negre el sostre de la seva oficina, mentre que tothom els va veure, pinzell en mà, servir-se d'un pot de pintura blanca i pintar de blanc l'habitació que havien de renovar).
El repte del que passa a Catalunya és simple: es tracta de la supervivència d'Europa i la supervivència de la democràcia. No gens menys. I Suïssa, la més antiga democràcia directa Europea, pot aportar molt a favor d'aquest noble i bell combat. La nostra experiència del consens i del compromís, el nostre respecte per l'acceptació del discurs de l'altre (no sempre, però sovint), la nostra capacitat per gestionar els temps de la democràcia, el nostre sistema institucional i associatiu són moltes de les armes pacífiques de les que disposem per establir la voluntat popular. Estem fora d'Europa però podem, si, podem, salvar Europa. La nostra estratègia a Europa, no ha de ser el desinterès i deixar fer, la nostra estratègia és explicar a Europa el que pot ser una democràcia aplicada i molt serena. Suïssa pot inspirar Catalunya i Espanya, més que França, Alemanya o Itàlia. Però un sistema feixista només es pot inspirar en l'autoritarisme del seu cap o en l'arbitrari dels seus actes. I Europa sembla ser tan covarda com ho va ser amb la guerra d'Espanya (1936-1937).
Salutacions a tots els que fan el que poden per evitar el pitjor. A Catalunya i a Europa.
Quan semblava que el dia ja ens havia donat la ració quotidiana de xarop de bastó amb l’avís de la ministra de Defensa sobre la conveniència d’intervenir tv3, ahir dijous encara apareixien aquests d’Hostetur de Múrcia per dir-nos que premiaran a més de 200 policies dels que van venir a estovar-nos el 1-O amb un cap de setmana a la Manga del Mar Menor amb tota mena d’afalacs pel seu servei a favor de la unitat de la pàtria.
No els vull espatllar la festa, però Hostetur, i en general tots els nacionalistes espanyols que no paren de burxar-nos, haurien de saber que no és el mateix evitar que Espanya es trenqui que treballar per la unitat d’Espanya. Vull dir que la Policia Nacional i la Guardia Civil -amb poca fortuna, tot s’ha de dir- van ser uns mesos a Catalunya per impedir-ne l’emancipació, cert. Però el seu pas pel país i l’empremta que hi va deixar no va pas servir per reforçar la unitat amb Espanya, sinó tot el contrari: la va acabar d’esquerdar, i em temo que irremissiblement.
La manera com el govern espanyol, en connivència amb tots els aparells d’Estat –com ha reconegut explícitament Mariano Rajoy-, vol impedir la independència de Catalunya, no està al servei de la unitat, sinó de la submissió i derrota total dels catalans rebels. I si la repressió, les amenaces i els insults poden ser eficaços a l’hora de retardar-ne l’emancipació, en canvi, acceleren la ruptura emocional dels catalans amb Espanya. La ruptura emocional, i com em deia un lector, la ruptura moral, que encara és més definitiva i irreparable.
En resum: la seva repressió, la voluntat d’humiliar, a males, ens podria arribar a fer callar un temps. Però en cap cas ens farà espanyols.
Tal dia com avui de l'any 1500, fa 517 anys, l'almirall Cristòfol Colom i el seu germà Bartomeu Colom arribaven detinguts i encadenats al port de Cadis (Andalusia), a bord del vaixell La Gorda. Havien estat arrestats per ordre del jutge Francisco Fernández de Bobadilla, un polèmic i desprestigiat magistrat que havia estat enviat pels reis Ferran d'Aragó i Isabel de Castella per intervenir l'administració colombina. L'illa de la Hispaniola, l'única colònia consolidada, era governada per les oligarquies colonials que, l'any 1500, estaven dividides en dos partits clarament enfrontats: els partidaris dels Colom i els partidaris de la Corona.
Els partidaris dels Colom, majoritàriament catalans i valencians, aspiraven a crear i desenvolupar estructures de govern que conduïssin a la constitució d'una entitat política pròpia vinculada directament a la Corona, mentre que els partidaris de la Corona, majoritàriament castellans i lleonesos, pretenien revertir els pactes entre l'Almirall i els Reis Catòlics i convertir les colònies en una possessió territorial de la monarquia hispànica. El clima de guerra civil a l'illa de la Hispaniola i les falses acusacions de corrupció i malversació que els enemics dels Colom van abocar sobre la seva persona i la dels seus familiars, van pretextar el cop de mà de la monarquia.
El jutge Fernández de Bobadilla va arrestar i empresonar els Colom amb enganys i falses promeses. Poc després es va proclamar única autoritat a les colònies i va lliurar terres, esclaus i privilegis comercials als partidaris de la Corona, tant en perjudici de la mateixa Corona com dels partidaris dels Colom. Durant el seu govern, l'administració colonial va assolir fites de corrupció monstruoses, i la seva família acabaria convertida en una de les més riques de Castella. Els Colom serien lliurats a la justícia castellana com uns vulgars delinqüents. Empresonats a Castella, se'ls obligaria a renunciar a bona part dels pactes que, anys abans, havien subscrit amb els Reis Catòlics.
.jpg#/media/File:Kruje_Albania_(3939259511).jpg)
