traducció - translate - traducción

13.5.18

El pitjor encara ha d'arribar

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Mireia
Varela
Mireia Varela. Barcelona, 1984. Mare i estudiant. Amant i defensora de les lletres. Graduada en Llengua i Literatura espanyoles (UAB), Màster en Llengua espanyola, Literatura hispànica i Espanyol com a Estrangera(UAB). Actualment preparant el doctorat. Impulsora de tot tipus d’activitats culturals a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. @Mireia_VR


Persistir
I es queixen, perquè hi tenen dret. I no callen, perquè hi tenen dret. I protesten, perquè hi tenen dret. I lluiten perquè sempre pugui ser millor.
Fa mesos que la pilota pica contra la paret de maons amb un cop sec i ple de ràbia. Fa mesos que les sabates no s'omplen de pedretes. Fa mesos que les genolleres no tapen els estrips dels pantalons. Fa mesos que la cadena de la bicicleta no se surt. Fa mesos que les rodetes dels patins no s'entrebanquen amb els clots del paviment. Fa mesos que el parxís només té dos jugadors. Fa mesos que els contes nocturns esperen una altra veu. Fa mesos que les botes de muntanya no s'embruten amb el fang del riu. Fa mesos que el joc espera a sortir de dins la capsa.
Fa dies que la pilota es desinfla en un prestatge de pols i borrissol. Fa dies que les sabates han quedat estretes. Fa dies que els pantalons van quedar curts. Fa dies que la bicicleta ha quedat baixa. Fa dies que els patins han canviat d'amo. Fa dies que els solitaris són l'únic joc de taula. Fa dies que els diaris s'amunteguen a la llitera. Fa dies que les botes de muntanya van quedar petites. Fa dies que un joc a mig encetar fa nosa a terra.
Fa més de cent vuitanta dies que aquesta casa és una presó. Fa més de cent vuitanta dies que casa d'alguns és la presó.
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
I amb aquestes quatre consignes la por a la repressió s'escola entre els porus i pren les cordes vocals, tiba els llavis en ganyotes de somriures estranys, mentre grinyolen els queixals plens d'ira. Fa mesos que els passeigs per la rambla són curts i per necessitat, les passes són ràpides, forçades a caminar per no entumir-se. La gent t'atura, et pregunta, et dóna ànims i tu contestes de memòria la cançoneta, amb un ull posat sobre el patinet que llisca errant amb un manillar que s'hauria d’apujar. El xandall negre i el monyo ràpid mal lligat no ajuden gaire al color citrí que està agafant la teva cara. Tampoc ajuda el porpra que s'ha instal·lat sota els meus ulls quan la gent et deixa anar "Fas mala cara".
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Et venen al cap aquells nens, aquelles dones, aquells marits, aquelles famílies que no poden veure el seu ésser estimat. No és el mateix et repeteixes, no és el mateix. Te'n recordes de la cançó d'Alejandro Sanz. Quant fa que no renoves la llista de reproducció del telèfon? Més de cent vuitanta dies. No estem tan malament. És dur. És el que toca. Aviat passarà. No defalleixis. És el que volen. Aguanta. Aguanta. Aguanta. I poc a poc vaig normalitzant les absències, excusant les faltes. La gent entén el moment. A mi, el moment, comença a semblar-me etern. Potser és el karma que em retorna totes les meves manques de puntualitat. "No estem tan malament", et repeteixes com cridava Laporta. I a poc a poc m'enganxo a la normalitat d'una rutina que es perllonga entre la deixadesa i la desídia. Em creuo amb la mateixa gent de sempre al mercat. El parc va ple de mares amb cotxets. Tota conversa gira al voltant del tema. Et miren. Estic cansada de parlar del tema. De tant parlar-ne, acaba semblant normal el que està passant. Han tancat gent per pensar diferent. Han empresonat gent a casa seva perquè no pensi. Han instaurat la por. Una por que es desmenteix per la boca, però que es materialitza en els actes. Persistirem. Persistirem. Persistirem. Sí? Menteixo a qui em pregunta. Menteixo al meu fill. Em menteixo a mi mateixa. La determinació m'abandona. Flaquejo en les hores baixes durant la soledat davant la pantalla del televisor. "Mira't, aquí, a casa teva, veient la tele, que no, que no estàs tan malament".
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Tinc por del pitjor, cada cop "el pitjor" és més a prop. I després del pitjor? Adopto el meu posat filològic. M'entretinc recordant que no existeix un grau més gran. "El pitjor" és un superlatiu, l'escalafó més alt a la gradació. Penso a inventar un altre terme. Últimament el vocabulari a propòsit de desgràcies, injustícies i dolor em sembla prou escàs. Les paraules se’m fan buides. Les omplo amb silenci. Deuria anotar aquestes reflexions a la meva tesis doctoral. Ni tan sols Max Aub pot alleujar aquest sentiment.  Penso en Max, en els camps de concentració, en el seu exili. Pensar és dolent. Fa temps que ho sé. Max s'avergonyiria si ens veiés ara, com va passar amb el seu retorn del exili a Mèxic: "Regresé y me voy. En ningún momento tuve la sensación de formar parte de este nuevo país que ha usurpado su lugar al que estuvo aquí antes. Aquí no es que no haya libertad. Es peor: no se nota su falta". Ai, Max! Cada cop m'esquinça per dins. El llegeixo, i llegeixo el present. On és el progrés? Però…
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
I el carrer s'omple de crits, però la ment s'omple de por. El crit ferotge del tres d'octubre gairebé és inaudible. Molt de groc a la solapa i molta por al darrere. I, en canvi, les places s'omplen, pacífiques, i protesten amb silencis. A cada acte repressiu el succeeixen actes de suport. Sembla quelcom estipulat, no hi ha espontaneïtat, és un pacte. Ho hem normalitzat.
Des de fa més de cent vuitanta dies la gent ha adoptat un nou membre a les seves famílies: la por. I no només famílies independentistes, no. La por, la incertesa a aquest "el pitjor" està ja a totes les llars. A casa, hem canviat la cambra d'un membre per a aquesta nova inquilina. La por no pren cafè ni gasta la cervesa. No tarda ni un minut al bany i no discuteix amb mi sobre què veure a la televisió. La por m'ha tret la gana. La por no es queixa de la carn fada o de l'arròs passat. La por no menja, no menja aliments. A la por no se li escapen galls a la dutxa ni deixa la tapa aixecada. La por no ronca.
Però la por és freda. Per més que m'arrauleixo, no m’escalfa. La por és esquerpa. Per més que em refrego, no m'abraça. La por és silenciosa. Per més que li pregunto, mai no contesta. La por no m’eixuga les llàgrimes quan ploro. I un altre cop les consignes a la meva ment.
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
La gent surt del lloc de feina i va cap a la manifestació que toca. Crida, aplaudeix i torna a casa. Cada mes reserva part del seu sou per donar-lo a les diferents caixes de resistència. Repeteixo: cada mes. La gent surt al cinema els divendres, a sopar els dissabtes i de tapes els diumenges i el pollastre a l'ast. Fa més de cent vuitanta dies que la por els acompanya, però ja és un més. I…
No et queixis. Calla. No protestis. Sempre podria ser pitjor.
Perquè des de fa més de cent vuitanta dies dotze persones i les seves respectives famílies han estat truncades per la por i el dolor, perquè des de fa més de cent vuitanta dies no es toquen, a penes parlen, no viuen junts. Perquè des de fa més de cent vuitanta dies no hi ha música que escoltin. Perquè des de fa més de cent vuitanta dies no hi ha normalitat a casa seva. Perquè casa seva ja no és casa seva. Perquè els jocs ja no diverteixen. Perquè els passeigs ja no esbargeixen. Perquè les nits són llargues i fredes. Perquè el silenci omple les parets que els envolten. Perquè la por és ràbia i dolor. Perquè la tristesa fa mal. Perquè el coratge s'esvaeix i tot i això encara…
PERSISTEIXEN.
Cada matí es lleven i afronten aquesta nova normalitat anormal. Somriuen, abracen, aplaudeixen i canten. Combaten la por amb esperança. I enllustren la bicicleta i li apugen el seient per aquests centímetres guanyats. I surten a sopar amb amics per derrotar la soledat. I parlen de molts temes. I se’ls escapen de la gola riallades improvisades. S’enrotllen al coll bufandes grogues i la fe es penja amb força del cor.
PERSISTEIXEN.
I es queixen, perquè hi tenen dret.
I no callen, perquè hi tenen dret.
I protesten, perquè hi tenen dret.
I lluiten perquè sempre pugui ser millor.

Queixa't. Protesta. Fes que sigui millor. Hi tens tot el dret.


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada