Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Per Loquillo i altres que podem identificar amb la 'cosa', la cultura és un compromís amb els més forts, fan la gara-gara al poder i van escampant merda cap als més indefensos»
Joan Minguet Batllori
1.
Situem-nos en l’any 1984. El director de cinema José Maria Nunes
realitza el film Gritos a ritmo fuerte, un documentari sobre la
joventut catalana d’aquells temps, sobre la llosa que comportava el servei
militar per als nois i sobre la dedicació a la música de molts d’aquells i
d’aquelles joves que trobaven en el rock o en el punk, entre més maneres de fer,
una sortida a les seves inquietuds. En aquells temps, Loquillo ja té un nom en
l’escena musical i Nunes li dedica uns quants minuts del film.
Loquillo es presenta ja aleshores en to
altiu, encantat d’haver-se conegut. Hi ha dues frases que trobem en la filmació
que són tota una paradoxal declaració d’intencions: ‘Yo no creo en las masas
porque las masas acostumbran a aborregarse demasiado’; ‘yo lo que intento es
defenderme y al mismo tiempo crear un castillo a mi alrededor para que estas
cosas que pasan a mi alrededor no me amarguen la vida’. És a dir, que semblava
que deia, jo canto per a les masses adotzenades però me n’aïllo perquè jo no
sigui, també, un gamarús. No es devia mirar al mirall.
En aquells temps ja criticava la política
cultural de Barcelona; en una entrevista de la Paloma Chamorro per TVE es feia
la víctima i deia que a Catalunya no li feien cas. En realitat, es demanava –i
s’entenia perfectament el to fanfarró– com podia ser que ell, que era un rocker
tan bo, no fos aclamat per totes les institucions i no s’afartés de fer
actuacions i més actuacions al país on vivia.
2. Tornem a
l’actualitat. Loquillo no s’ha mogut del seu castell. Cal reconèixer-ho.
Continua pensant que ell és la bomba i no entra en el seu cap la possibilitat
que ningú no pensi com ell. Ha seguit optant per ell mateix i fent una música
per a les masses sempre procurant, però, que les masses no se li acostessin i
poguessin infectar-lo. Es va acostar a formacions polítiques que podien crear-li
un mercat; els socialistes, de manera preferent. És per això que Collboni va
proposar que l’Ajuntament de Barcelona li atorgués la medalla d’or de la ciutat,
se suposa que per a premiar la seva desídia cap a altres ciutadans.
Bingo! Ciutadans. Ja sabem que el partit
de l’Albert Rivera és la seva darrera aposta estratègica. Des del seu castell
olora on pot treure profit i sap que allà li fan publicitat gratuïta com a bon
catalano-espanyol. I per mantenir el connubi continua dient frases tan
malicioses com ara ‘me importa un pepino que un rapero entre en la cárcel’ i ‘me
preocupan más las amenazas a Coixet y a Serrat’. Ho veieu? Sempre al costat del
poder, defensant els qui no en necessiten cap, de defensa. Perquè suposant que
Serrat i Coixet necessitessin suport, tenen tot un estat darrere per a fer-ho.
En canvi, Valtònyc és un fruiter, com ell sempre diu, condemnat a presó i sense
cap mena d’ajuda institucional.
3. Això no és un film.
És la realitat. Loquillo representa la ‘cosa’. O una de les coses que passen en
el món de la cultura. Hi ha personatges que es vesteixen de tipus sagaços, que
són capaços de dir frases altisonants sobre el valor del rock i aquestes
mandangues que alguns farfallegen. És d’aquells que es construeix un castell
perquè té l’arrogància de pensar que els altres el necessitem i ha d’estar ben
protegit. Que sense les seves cançonetes el món seria pitjor. Ell s’aprofita de
la indústria musical, de les masses, encara que no les suporti.
Però, quan diu que es preocupa més per
Serrat o per Coixet que per gent que ha de passar anys de la seva vida a la
presó per haver fet cançons o tweets, és un obscè. Ell sempre surt a cridar que
pertany a la tribu dels qui només són aquí per a portar-se bé amb el sistema,
encara que ho faci de manera excèntrica. Més obscè encara resulta que invoqui
que ell també ha estat censurat per justificar la seva nul·la simpatia amb
cantants acusats d’incitar l’odi pel sistema espanyol. Quina impertinència! La
censura sempre és impúdica, però quan acaba a la garjola és tota una altra
cosa.
Per Loquillo i d’altres que podem
identificar amb la ‘cosa’, la cultura és un compromís amb els més forts, fan la
gara-gara al poder i van escampant merda cap als més indefensos. Loquillo pot
dir les coses amb aquest posat de suficiència, però tots sabem que a ell i a
tants d’altres subjectes de la cultura de l’aplaudiment gregari se’ls pot
aplicar aquella màxima marxista: ‘Aquests són els meus principis, però si no li
agraden, en tinc uns altres.’
Font: Loquillo, un bon exemple de la cosa | VilaWeb
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada