Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Una vegada invocada la imatge, els efectes se segueixen automàticament i la pel·lícula, per continuar amb la metàfora de Forn, es descabdella en tots els efectes psicològics»
Joan Ramon Resina
Quan el lletrat de l’acusació popular va
demanar al major Trapero per la sortida de la secretària judicial Montserrat del
Toro del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017, Trapero no va
contradir, com sí que ho havia fet el conseller Forn, la descripció d’aquella
acció com una fugida per la teulada. Simplement va descriure amb molt de detall
l’operatiu dels Mossos d’Esquadra per a facilitar-li la sortida. A la vinculació
d’aquest afer amb un suposat delicte de rebel·lió caldria objectar que la
manifestació del 20 de setembre no podia tenir res a veure amb un delicte que
encara no s’hauria produït. Mariano Rajoy encara havia de demanar al president
Puigdemont aclariment del sentit de la declaració del 10 d’octubre, que del punt
de vista de l’estat decidiria si hi havia hagut rebel·lió o no. És a dir, que la
construcció del relat de l’acusació ha partit d’un fet legalment discutible per
anar molt enrere. Amb una declaració que ni tan sols es féu efectiva, l’acusació
ha filat una xarxa metafòrica per a una pesca d’arrossegament a les institucions
catalanes. Altrament, hauria de sorprendre que algú pugui considerar important
per a la determinació penal d’aquell suposat delicte la incomoditat de la
senyora Del Toro durant la jornada del 20-S. Centrar-hi l’interrogatori és una
extensió abusiva de la causa.
Però, deixant de banda aquesta objecció de
manual, cal remarcar que l’interès del fiscal i de l’acusació popular per aquest
incident no és cap casualitat. I no perquè l’objecte del seu interès sigui la
discutible mortificació de la secretària judicial, sinó per les derivacions
metafòriques en un imaginari públic convenientment ensinistrat.
Trapero va fer molt bé de no reaccionar a
l’expressió ‘sortir per la teulada’ i escoltar-la com aquell qui sent ploure,
per centrar-se a trinxar-ne el rerefons. Amb pèls i senyals, Trapero explicà que
la seguretat fou sempre prioritària, de manera que donà una lliçó de com es
modifica el marc de significació dels fets per no deixar-se atrapar en el
llenguatge de l’adversari. Discutir amb el rival en els seus termes és un error
de primera magnitud. I ho és per la raó que va explicitar el conseller Forn, qui
sí que caigué en el parany quan acceptà l’envit i es defensà titllant la imatge
de ‘pel·liculera’. Objectivament, Forn tenia raó. Els fets la hi donaven. Però
els fets rellisquen damunt les consciències impermeabilitzades per un marc
incongruent. Tant li fa dir-ne teulada com terrat, precisar que l’obstacle a
salvar tenia poc més d’un metre d’alçada o que en tenia dos. Res d’això no
modifica la metàfora; ben al contrari, la reforça. Perquè discutint-ne el més o
el menys es dóna curs a la imatge, que aquesta setmana tornava al judici amb
tota la cruesa.
Sí, la metàfora és ‘pel·liculera’, i no
perquè sigui exagerada, sinó perquè és un parany. Es tracta d’evocar la imatge
d’una evasió arriscada que el cinema d’acció ha vulgaritzat i, emmagatzemada en
algun espai neuronal del cervell, és a punt d’activar-se amb l’estímul del
llenguatge i en virtut d’una evocació sovint inconscient. El clixé funciona, i
els mots ‘fugir per la teulada’ convoquen, sense necessitat d’articular-les,
idees de persecució, de perill, fins i tot d’angoixa, com va insinuar la senyora
Del Toro en una declaració que es podria caracteritzar d’histèrica si no hagués
estat calculada. Tot encaixa en el relat.
No és cap casualitat que aquesta
expressió, reiterada com un eslògan, la posessin en circulació els periodistes
Germán González i Manuel Marraco, del diari El Mundo, el 22 de setembre de 2017,
en un article en què acusaven els Mossos d’haver permès als manifestants
‘d’empaitar jutges i forces de seguretat de l’estat’. Una inversió dels fets,
car eren llavors i són encara ara jutges i forces de seguretat de l’estat que
empaiten la dissidència. I eren jutges i forces de seguretat de l’estat que
aquell dia havien practicat detencions injustificades al Departament d’Economia.
Encara no havien passat dues setmanes d’aquell primer article que un dispositiu
retòric i un marc interpretatiu desplegats per l’estat obrarien el miracle de
capgirar el sentit de la violència davant l’opinió pública espanyola. I aquest
marc, afinat pel jutge Pablo Llarena i curat pel president del Tribunal Suprem,
expulsa del judici els fets asimptòtics o els inhabilita quan són inconsistents
amb el relat engiponat pels mitjans i els partits del 155.
És inútil de debatre si la senyora Del
Toro sortí escalant per la teulada o accedí a un altre terrat sense superar cap
prova atlètica. Una vegada invocada la imatge, els efectes se segueixen
automàticament i la pel·lícula, per continuar amb la metàfora de Forn, es
descabdella en tots els efectes psicològics. És per això que George Lakoff, al
títol d’un best-seller sobre la moralitat en política, exhorta: ‘No
pensis en cap elefant’ i a l’interior del llibre explica que la injunció és
impossible de complir. Car una volta sentida la paraula ‘elefant’ no es pot
impedir la reacció neuronal que ens fa present la imatge mental. Lakoff
adverteix que la imatge es reforça cada vegada que s’activa, ni que sigui per
negar-la. En el cas present, discutir els termes triats per l’acusació ajuda a
consolidar la versió de l’estat i afeblir la dels presos. Cada vegada que
s’invoca la metàfora d’una funcionària fugint per les teulades de Barcelona es
referma a l’imaginari popular la maniobra acusatòria programada a les
clavegueres de la premsa.
Instal·lades dins aquest marc controlat
per l’àrbitre, les defenses no tenen cap possibilitat de substituir-lo per marcs
alternatius. Ho intentaren debades alguns dels acusats, mirant de traslladar el
judici al terreny de la política. Dic debades, perquè el marc que els
interpel·la és el d’un sistema punitiu al servei d’interessos inconfessables.
Canviar-lo no és afer d’un dia ni d’un any. No es tracta sols de proposar unes
altres metàfores; cal que els mots s’adeqüin al sistema de valors del receptor i
a la concepció del món que se’n deriva. Aconseguir-ho exigeix intel·ligència i
tenacitat, i disposar d’altaveus eficients, és a dir, d’un sistema de
comunicació capaç de competir amb el de l’estat. És difícil d’alterar la manera
de veure el món quan ha cristal·litzat en una realitat política tan pregona com
ho és l’espanyola. Un primer pas consistiria a evitar el llenguatge que abona el
seu marc de significats i substituir-lo per un altre que potenciés les
conviccions subjacents a les accions populars d’aquests darrers anys.
L’abandonament gradual del marc mental
autonòmic durant aquesta darrera dècada, aconseguit a còpia de refermar la
solidaritat entre la gent malgrat la patètica insolidaritat dels partits, féu
possible el primer d’octubre i encara el 21 de desembre. A partir d’ara la tasca
consisteix a exportar el sentit moral d’aquella acció, evitant de raonar amb
l’adversari a partir del seu sentit comú, que és inexpugnable. I estenent el
nostre sentit comú, la nostra escala de valors, a tots aquells que no estan
definitivament segrestats pels valors autoritaris i el dret de conquesta.
Acceptar el marc normatiu del franquisme fou l’error dels qui un dia es
consideraren oposició i avui formen part de la repressió. I acceptar els termes
del constitucionalisme degradat pel 155 seria una fatalitat per als
independentistes. A estones, però, una part dels qui s’hi declaren semblen
temptats de resituar-se en el conservadorisme de la divisió ideològica entre
dretes i esquerres, sempre útil a l’estat. Mentre aquella divisió triomfava, la
independència era exclosa del sentit comú. Però ara que a l’independentisme se
li ha girat feina, la nostàlgia d’aquell marc en falseja la imatge i el sistema
de valors. Els qui avantposen l’eix ideològic a la transversalitat, forçant
extraordinàriament els vells conceptes, creuen disputar l’hegemonia del moviment
abans el blat no sigui al sac de la república.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/parany-teulada-20-s-opinio-joan-ramon-resina/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada