Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions?
David Fernàndez
"Deixem el pessimisme per a temps millors"
Anònim popular
Autocrítica, autoesmena i fins tot
autodefensa: calen mistos en la foscor per revertir la resignació que ens volen
dictar i a la qual ens volen sotmetre. M’hi ha fet pensar, sobretot, el
comentari d’una lectora –la Blaia– sobre l'últim article: "Benvingut el dia que
ens facis memòria d’esdeveniments que ens facin somriure". Ho faré(m), paraula.
I m’ha acabat de convèncer un tuit del tot solvent de l’apreciat Isaac Rosa: "En
Onda Cero llevan media hora debatiendo armas sí, armas no; asunto que hoy llena
páginas de periódico y ayer radios, TVs, digitales y redes. Todo empezó con unas
palabras de Abascal en una web, y nadie más de su partido ha hablado. No son tan
listos, es que somos muy tontos..." Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui
modula les emocions? I com podem evitar caure-hi de quatre grapes? D'acord, sí,
som també tot el temps que ens fan perdre.
Perquè desmuntar agendes alienes, desfer
relats ficcionats i blocar emocions teledirigides és la tasca política i
cultural més urgent i emancipatòria. Desempallegar-nos-en. I no és fàcil, quan
el bombardeig és diari i ens el volen presentar amb l’embolcall de la infàmia de
la falsa neutralitat. Ens fan memoritzar el que diuen els de dalt per fer-nos
oblidar el que passa per baix, arran de carrer. Es tractaria aleshores de
recordar cada dia que aquest país no calla i canviar la mirada que ens imposen,
capgirant-la cap a algunes coses bones que passen cada dia. I de les quals no
se’n parla gaire. Pot ser perquè són encomanadisses i ens recorden que no ens
sabem rendir. Hipòtesi: esborren les lluites compartides d’avui perquè no en
puguem compartir de noves demà. El Poder pot ser roí però d’idiota no en té
res.
Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes
Setmana que clou. Aturat ahir el
desnonament d’una família a Terrassa. Han ocupat la Capella de la Misericòrdia
en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels
veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes en una defensa implacable,
impecable, de l’escola pública catalana, inclusiva i plural. L’estimat Francesc Mateu aconsegueix limitar els estigmes
vergonyants de la Junta Electoral Central contra les persones amb diversitat
funcional. 200 entitats s’ajunten –aquesta és la
clau, ajuntar-se, ajuntar-se sempre– per demanar la municipalització i gestió
democràtica del bé comú que és l’aigua. Sos Costa Brava protesta a Barcelona i
s’escola al ‘30 minuts’, després de la vaga del clima dels estudiants de
divendres passat. Òmnium ja som 162.000 socis i sòcies. I avui el Born s’omplirà
per reivindicar als quatre vents –Carme, Tamara, Dolors, Meritxell, Marta, Anna–
que ‘Cap dona en l’oblit’. I també demà UCFR contra Vox als carrers de la
ciutat. I diumenge, els carrers d’Altsasu quedaran desbordats per la
solidaritat. Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada
derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos.
Més. Miracle petit a la ciutat dels grans
esdeveniments, que sovint encara és la ciutat dels prodigis: ha obert una
llibreria nova al barri –l’Obaga, al carrer Girona– i entre altres presentacions
s’hi escola 'Economia mundial: desconstruint el capitalisme' (UB, 2019), d’un
grup de professors que porten resistint anys els cants de sirena fantasiosos del
neoliberalisme que tot ho ha trinxat –també a nosaltres–. Per cert, el dissabte
6 d’abril, manifestació enfront de la nova bombolla immobiliària: punxar-la
depèn, termodinàmica del canvi social i polític, de quants estiguem disposats a
sortir al carrer. Contra el trumpisme nostrat, vides quotidianes, lluites
concretes i fets reals. Gent que lluiti és el que cal –deia el poeta–. Contra
tota inquisició, Pepe Rubianes encara ens fa somriure. I tan lluny i tan a prop,
dijous era Newroz: any nou kurd, mentre dones alçades, després d'anys d’horror,
estan a punt de derrotar l’ISIS.
Resistir la frustració, desobeir el
cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir.
Res de desesperar, doncs. Tampoc res d’euforitzar-se. Constància perseverant i
neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i
la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix
necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps
vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna
d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim.
Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa
Per als moments difícils –com els que
vivim– i per quan tot s’emboira i per quan ens vulguin engabiats fins i tot fora
de la reixa, les paraules oportunes de Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el
diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en
monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap
força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d’un poble que ha
pres conscicència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el
poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i
desemparats”.
Acabo. L’altre dia Marchena, a un agent de
la Guàrdia Civil que compareixia com a testimoni fent l’orni, li va etzibar:
"Mire, señor agente, no puede ser; o es o no es". Sí, aquestes lluites –i les
que vindran– ja són. I mai no hi ha més lluita per al futur hipotètic que
l’estricte present. I més encara. Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a
Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank
–conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa–, perquè he quedat amb
la Txell Bonet i l’Amat Cuixart. Clau de volta en aquest present gris, perquè
m’adono que vida i futur continuen sent seus. Tant com dir: malgrat tot, no hi
ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.
Font: https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-Resistir-frustracio_0_2201780023.html
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada