Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Aquell dia de finals de maig, el camí de Sant Joan de Missa s'oferia particularment esplendorós amb la llum obliqua que passava entre les branques dels pins, donant al conjunt de l'ermita un aire de puresa i quietud inabastables.
Amb prou feines eren les vuit del matí, quan un grup de persones, algunes de les quals semblaven excursionistes, s'acostaren a la porta ferrada que donava entrada al jardí de l'ermita.
Es dirigiren en silenci al porxo encarat a l'oest, en un contrallum perfecte de tons negres contra la paret tan blanca que obligava a aclucar els ulls. En un dels extrems del porxo, sobre el banc de pedra pintat amb calç blanca, hi deixaren un càntir de terracota grisa omplert amb aigua fresca. El lloc esdevingué de sobte acollidor.
Es feren una mica enrere, restant una estona en silenci per copsar la màgia del moment tant sols per uns instants. Sorprengué el flash d'una càmera fotogràfica, perfectament sincronitzat amb un sanglot d'emoció que s'escapà de l'emoció continguda per algú.
No tardaren en abandonar el porxo en direcció al jardí i al banc adossat al mur que dóna al nord esdevenint una balconada natural que s'aboca sobre el prat en el qual pasturaven, rumiant les seves coses, un grapat de vaques.
Uns quants dels personatges s'assegueren al banc fitant més enllà del mur. Tot plegat prenia un aire de recolliment i d'alerta a l'hora. Com si hom esperés esdeveniments.
Sense saber ben bé com, aparegueren uns altaveus i un portàtil que algú distribuí sobre el banc. Una dona rossa de cabells rinxolats s'acostà als blocs de pedra. Amb les mans premia amb delicadesa una urna. La rossa escrutà cada detall d'aquell entorn que coneixia bé, permetent i fins i tot provocant un devessall de records quasi fotogràfics que es van instal·lar als seus ulls confonent-se amb el blau del cel, el verd del prat i el to rogenc de la terra de l'illa. La tragué de l'ensonyació el so dels altaveus on començà a sonar Like a Bird on a Wire de Leonard Cohen.
Coincidint amb les darreres notes de la cançó i com en un ritual antic que deixa el temps suspès durant el que dura un parpelleig, la dona destapà l'urna, l'abocà amb una certa solemnitat i permeté alliberar-ne el contingut per damunt la tanca que feia de respatller del banc.
Una regolfada de vent atragué les cendres i se les emportà tot seguint formes capritxoses per damunt dels caps dels i les assistents, per anar a dipositar-les com una pluja fina de primavera sobre la terra rojenca i humida que s'entreveia en les clapes que deixava l'herba tant verda.
L'ordinador i els altaveus desaparegueren tal i com havien aparegut i els silenci espès, fet de pas del temps, s'apoderà de nou de l'indret. Com una ombra, el grup es dirigí cap al pou que es refugia sota un ginebró immens on guardaren uns minuts de silenci.
Finalment desferen tot el recorregut fins arribar als cotxes. Engegaren llurs motors i es posaren en marxa tot allunyant-se del lloc fins a ser confosos amb el paisatge.
Quan ja no es distingien i ja s'havia diluït la remor ronca dels motors i el so de la carícia dels pneumàtics sobre la pell del camí, el lloc recuperà la seva solitud. Un lleuger cop de vent, o el que fos, va fer sonar una única vegada la campana. Al banc de pedra blanca el càntir començava a suar per oferir aigua fresca a qualsevol.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada