Diari d’uns anys (1975-1981)
L'obraDiari d’uns anys (1975-1981) aplega una selecció dels articles que, durant aquell període, Montserrat Roig va publicar, en català, a diaris i revistes com Mundo Diario, Guía del Ocio o l’Avui. Una crònica esplèndida de la transició i de la seva gent, “la generació dels fills forçats del franquisme”. En paraules del seu fill, Roger Sempere, al pròleg: “Com en l’espai, Montserrat Roig es mou en tres eixos: és feminista, catalanista i d’esquerres. Eixos que, en constant aprenentatge, va perfilant i contextualitzant al moment històric sense perdre’n la unitat. Hi ha una evolució estilística molt evident. Montserrat Roig considerava la seva feina un ofici. Els oficis cal practicar-los per tal d’assolir certa perfecció. Perfecció que mai és total. No són meves aquestes paraules, les recupero del record. […] Nosaltres som els néts del franquisme i als nostres pares els va tocar viure’l, malauradament, en la seva plenitud. Llegint els articles d’aquest recull, un nét atent pot resseguir la nostra història més recent . […] En moltes qüestions no hem avançat gaire, els temes són recurrents encara. Hi ha molta feina per fer i els escrits de Montserrat Roig, malgrat els anys passats, ens poden ajudar a entendre el món i guiar-nos en què cal fer i per què cal seguir lluitant.”
N'han dit:
“Segurament ella és la primera escriptora (en sentit genèric) total que ha tingut la cultura catalana.” (Marta Pessarrodona)“La maduresa del seu pensament i de la seva obra es basen en la seva preocupació sobre el manteniment de la memòria com a recuperació de la història de la humanitat i dels individus que la comprenen.” (Josep Maria Castellet)
“Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir.” (Josep Maria Benet i Jornet)
“Escriure era, per a Montserrat Roig, la seva manera de viure i de lluitar.” (Pere Meroño)
6 comentaris :
Gracies, Quico! Estic molt contenta que siguem tants els que participem en aquest homenatge a una escriptora tan nostra.
Jo també, Quico. Era tan jove i tenia tan talent! Com a mínim, hem de col·laborar tots plegats a recordar-la sempre.
Un petó ben fort, amic.
Sa tomàtiga agraeix els comentaris de Potatos.
També una abraçada a les "col·laboracionistes" en aquest homenatge. No sé de qui ha sorgit la idea, però també cal agrair-li....
Us llegeixo!
Del Víctor Pàmies, sempre amatent.
Petons, Tomàtiga.
No pas aquest cop, Anna Maria.
Jo sovint només faig d'altaveu o de cronista d'allò que s'esdevé.
Visc amatent al que ocorre al meu voltant i m'hi aboco i en frueixo. :-)
Gràcies pels comentaris aclaridors.
És fantàstic que ningú s'apropiï d'una iniciativa tant justificada.
Definitivament el nostre país i les seves gents, a vegades, té, tenen o tenim, detalls d'una grandesa emocionant (com tota la resta, suposo). Passa que, en el nostre cas, resulta entranyable.
Publica un comentari a l'entrada