El 30 de setembre de 2005 el Parlament català aprovà la proposició d'un nou Estatut d'autonomia, amb l'única oposició del Partit Popular. El 21 de gener de 2006, Zapatero i el cap de l'oposició de Catalunya, Artur Mas, van arribar a un preacord sobre la definició de Catalunya i sobre el model de finançament. El nou Estatut va ser aprovat aprovat al Congrés dels Diputats el 30 de març de 2006 i el 10 de maig al Senat. En la votació final el text va comptar amb el suport de tots els grups polítics, excepte del PP, que va votar en contra, i d'ERC, que es va abstenir. El referèndum sobre l'Estatut es va celebrar el 18 de juny de 2006. Quatre anys després, el 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional, va resoldre el recurs d'inconstitucionalitat presentat per diputats del Partit Popular per sis vots a favor i quatre en contra. Es va aprovar la constitucionalitat de la major part del text, mantenint el terme nació, si bé fent observar la seva «ineficàcia jurídica» i declarant inconstitucionals 14 articles. El 10 juliol 2010 va tenir lloc una manifestació a Barcelona, amb el lema «Som una nació, nosaltres decidim», en contra d'aquesta resolució del Tribunal Constitucional. La convocatòria va comptar amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya, menys el PPC i Ciutadans. L'assistència va ser d'un milió i mig, segons els organitzadors, i d'un milió cent mil persones segons la Guàrdia Urbana, tot i que els recomptes per fotografia de l’empresa Lynce van donar xifres molt menors.
Des que es va començar a discutir la possibilitat d'un nou Estatut, la dreta radical va iniciar una campanya d'assetjament. El novembre de 2005, va començar un boicot anònim al cava tast català que va provocar que fins i tot la Generalitat amenacés amb emprendre accions legals contra els seus promotores.
“La Generalitat estudia emprendre accions legals contra els promotors del boicot. Huguet ha insistit que el boicot només el porta a terme una "minoria fanàtica" atiada per mitjans propers a la dreta espanyola” – (20 minutos, 25 de novembre de 2005)
Les bromes sobre el boicot es succeïen a la COPE i també va ser atiat per blocs com monclovitas.com, hereu de gruporisa.com. En aquests webs es difonien materials animant al boicot als productes catalans amb raonaments com aquest:
“Se van aproximando las Fiestas Navideñas… Pero […] ¿Te has parado a pensar con qué cava? ¿Pagarías tú un cava producido en una región y en un municipio donde se niegan a cumplir la Ley y boicotean sistemáticamente el colocar la bandera Española en su Ayuntamiento? […] Ahora más que nunca: boicot a los productos catalanes”
En referència a la negativa del ple de Vilafranca del Penedès a fer onejar la bandera espanyola al seu ajuntament.
L'exageració i la hipèrbole es van convertir en el recurs retòric per excel·lència dels polítics ultres del PP: “En poco más de un año el actual Gobierno ha llevado a España al borde del abismo. España corre riesgos serios de desintegración, de balcanización y de volver históricamente a las andadas”. L’Ana Botella el comparava amb els setanta: “Nunca, desde la Transición, habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad”.
També la FAES aportava el seu granet de sorra, oscil·lant entre el rigor jurídic i l’acudit, com veurem a continuació. La FAES va ser constituïda a Madrid el 2002, a partir de la integració de cinc fundacions vinculades al Partit Popular (Fundación Cánovas del Castillo, Popular Iberoamericana, Popular Iberoamericana de Análisis y Estudios Sociales — antiga FAES —, Popular Iberoamericana de Estudios Europeos i Instituto de Formación Política). Aznar va promoure la nova Fundació, amb la idea de constituir un think tank d'alt nivell, a la manera dels centres d'estudis nord-americans (El pensamiento secuestrado, de Susan George, Icaria, 2007). Aquest tipus de fundacions reben subvencions i donacions privades per tal de “generar agenda pública” a través d'informes i articles suposadament rigorosos, de la seva participació en mitjans de comunicació (premsa, ràdio, TV), cursos de formació, beques i premis, mítings, reunions de treball i jornades on es troben personalitats de coneguda rellevància acadèmica, professional o política. Es tracta de generar, per repetició i saturació en circuits informatius i formatius, una lectura de la realitat d'acord amb els seus interessos.
Segons la seva web, la FAES desenvolupa fòrums de discussió, seminaris, conferències, cursos de formació i un “campus d'estiu”. Edita publicacions electròniques, llibres, una revista, Cuadernos de Pensamiento Político, Papeles FAES i llibres de la Fundació i de l'editorial Gota a Gota. Té un programa de visitants iberoamericans pel qual passen cada any mig centenar de joves de diferents països. I compta a més amb cinc Beques FAES.
Si bé la Fundació declara que el 40% dels seus ingressos provenen de donacions privades, el govern del PP l'ha finançat per diverses vies. Tal com va reconèixer el mateix govern després d'una pregunta socialista al Senat, després publicada al BOCG de 24 de juny de 2005, les quantitats i fons públics rebuts per la FAES procedents del govern espanyol entre juny 2001 i octubre 2003 va ascendir a 7.607.966,67 €. Durant el període socialista, les subvencions els van arribar, sobretot, del Ministeri de Cultura, d'Afers Exteriors i d’Educació en conceptes com subvencions “para «fundaciones y asociaciones dependientes de partidos políticos con representación parlamentaria de ámbito estatal” i “que se destinan a «la promoción de actividades de formación, consolidación y difusión del sistema democrático”. El 2007, les ajudes a FAES van ascendir a 2,8 milions d'euros i el 2008, a 4 milions segons 20 minutos del 10 de desembre de 2008.
El 2009 i 2010 el Ministeri de Cultura li va atorgar més de 2 milions d'euros, d’acord amb El Confidencial, 19 de febrer de 2010. La crisi no s'ha fet notar en aquestes partides, que s'han mantingut o fins i tot s'han incrementat el 2011 (Extremadura progresista, 12 d’agost de 2011). Tot i que no hem pogut accedir a memòries recents de la FAES (només apareix la de 2005-2006 al seu web), els mitjans recullen que el 2008 els seus ingressos per quotes d'afiliats i usuaris van ser de 18.960 euros, una xifra molt petita en comparació amb el que van ingressar per subvencions i donacions: 4.174.582 euros, el que apunta a la importància crucial dels fons públics en l'activitat d'aquesta Fundación (El Confidencial, 19 de febrer de 2010).
Segons els seus materials, la FAES promou la llibertat individual – en cap cas cap dret col·lectiu pot estar mai per sobre de la llibertat individual - la democràcia i l'economia de mercat. En les seves pròpies paraules, aquesta última «ha demostrat la seva superioritat com a sistema», a les que segueix: «Les economies amb pressupostos equilibrats, impostos reduïts, despesa pública racionalitzada i regides pel principi de mínima intervenció pública produeixen millors resultats socials i són més respectuoses amb les llibertats individuals ». En el seu ideari es troba també la defensa d'Espanya com a nació plural i unida, sobre tot en els «problemes de convivència i de reducció de les llibertats generats pels nacionalismes» [sic]. Defensa la idea d'Europa i el vincle atlàntic amb EUA davant les amenaces, el terrorisme i el fonamentalisme. La FAES té aliances estables amb els més coneguts think tanks nord-americans d'arrel neocon i neoliberal com el Heritage, Hudson Institute, Cato Institute, The International Republican Institute o l'American Enterprise Institute for Public Policy Research. Tal com diu la seva web: “Fruto de las relaciones establecidas con estos laboratorios de ideas, se organizan jornadas de estudio y actos conjuntos. Del mismo modo, FAES está presente en los encuentros de los institutos políticos americanos más in¬fluyentes, trabajando en sus iniciativas conjuntas y aportando sus documentos e informes estratégicos”.
Pel que fa a l'Estatut, la majoria dels informes de la FAES es van centrar en aspectes jurídics i econòmics, tot i que sempre amb certs supòsits sobre el que és un nació, la seva relació amb l'Estat i la importància de la Constitució com a marc de consens en la Transició. Per descomptat, la vis d'agitació hi tenia també cabuda. Per exemple, aquest article de Jordi Trias, advocat, va ser molt reproduït en els mitjans:
“[…] el Parlamento catalán, tendrá competencia exclusiva sobre casi todo, incluido el tiempo libre de los ciudadanos […] Ni siquiera en la época de Mao y de la Revolución Cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto. […] En materia de educación se establece el principio de intervención […] estableciendo un modelo intervencionista más propio de las dictaduras socialistas que de sociedades libres. Se comprende que Batasuna o Esquerra Republicana de Catalunya estén tan satisfechas. Pero se comprende menos […] que los católicos catalanes no hayan dado una batalla frontal contra la legalización del aborto, la eutanasia, el matrimonio homosexual y la regulación de «otras formas de convivencia» […] constituye la puerta legal para la futura ampliación del matrimonio a uniones poligámicas como las que autoriza la religión islámica.” (Cataluña, según el proyecto del Estatuto, una nación tridimensional», a Papeles FAES, núm. 22, octubre del 2005)
Es tracta d'un bon exemple del popurri conservador promogut per una fundació d'estudis «rigorosos»: l'Estatut té a veure amb les dictadures socialistes, Batasuna, l'avortament i els islamistes. HazteOír.org va demanar als diputats socialistes que votessin en contra del text, també per qüestions com l'avortament, la poligàmia, el matrimoni homosexual ... En aquesta línia tan miscel·lània, altres líders ultra conservadors del PP van promoure el rebuig a l'Estatut pel seu suposat vincle amb ETA. Així Mayor Oreja el novembre de 2005 digué: “El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña” i també “El Estatuto es fruto de la reunión de Carod con ETA en Perpiñán”. Ángel Acebes: “ETA se convierte en el tutor de la re-forma del Estatuto de Cataluña”. I Zaplana (actual president de RTVE): “Estamos en la semana del Estatuto y, en esa semana, ETA quiere estar muy presente”.
Poc després, Rajoy va iniciar una campanya de signatures per sol·licitar un referèndum a tot l’Estat (“Rajoy inicia en Cádiz la recogida de firmas para el referéndum contra el Estatut”, El País, 31 de gener de 2006. Fins i tot els empresaris catalans li van retreure la crispació que estava generant en una trobada del Cercle Eqüestre: «Encara que al seu partit li pugui reportar vots, podem viure els dos anys que queden de legislatura en aquest estat constant de crispació? (“Empresarios catalanes reprochan a Rajoy la crispación del PP por el Estatut”, 20 minutos, 15 de febrer de 2006)
Pel que fa a l'Estatut, la dreta política no es distancià pas massa de la dreta mediàtica madrilenya. Davant les revelacions de Cayetana Álvarez de Toledo, tertuliana de la COPE, i després d’haver vist a les carreteres de Catalunya, així com a la mateixa Barcelona, tanques publicitàries dels socialistes amb l'eslògan «El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya», Losantos va instar el PP a promoure la «destrucción» i la «quema» d'aquests cartells. “El PP no tiene a 30 tíos que destruyan y quemen ese…, porque cuando se da un golpe de mano, de fuerza aprovechando la fuerza del poder, tú tienes que pasar a la guerra” [sic]». En una entrevista en el seu programa «La mañana » amb el vicepresident del Parlament europeu, Alejo Vidal Quadras, del PP, tots dos van vincular l'Estatut amb la negociació amb ETA i el parlamentari va qualificar l'Estatut com «letal» per España (Elplural.com, 6 de juny de 2006). En definitiva, mentre el PP presentava un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut, “porque se trata de una constitución paralela” (El País, 31 de juliol de 2006), Losantos no estalviava adjectius i insistia en la des aparició d'Espanya: “[...] victoria del separatismo catalán, es la desaparición de España como sujeto político y como nación de españoles iguales ante la ley, esta idea queda hundida por este estatuto infecto, ilegal, ilegítimo y repugnante. (Àudio)
Darrere les paranoies i els insults, de la demagògia i les amenaces, trobem, però, dos elements que val la pena analitzar: els malestars socials que recullen i reorienten els neocon, i la qüestió de la igualtat en el liberalisme. Què és el que els neocon troben en la crítica a l'Estatut que els permet permet que aquests discursos, certament delirants, ressonin en una part de la societat? Sens dubte, múltiples qüestions que exposarem més endavant.
Font principal:
|
Autores:
|
© 2012,
de los textos, Pablo Carmona, Beatriz García y Almudena Sánchez.
© 2012, de la
edición, Traficantes de Sueños.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada