EL BLAVERISME DE LES BOMBES I LA VIOLÈNCIA, 1977-1982. NO OBLIDEM.

AVÍS PER A NAVEGANTS DEL GONELLISME O COM PODEN SER DE VIOLENTS ELS ATACS A LA UNITAT DE LA LLENGUA

Senyera dels GAV (Grupo de Acción Valencianista), possiblement
implicat en les dues morts per atemptats que es deonaren en aquests anys

El blaverisme constitueix, sense cap mena de dubte, un dels moviments polítics més singulars de l'Espanya recent. Els seus orígens immediats els podem trobar en un regionalisme valencià, el de les dècades dels cinquanta i seixanta, fortament instrumentalitzat per la dictadura franquista i capitalitzat per la burgesia. Regionalisme i burgesia que en la dècada dels seixanta van començar a donar les primeres mostres vigoroses d'anticatalanisme, sobretot arran de la publicació del Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962).

Un dels trets característics del blaverisme és la seva confusió, intencional o no, de la identitat dels valencians com a poble amb els senyals d'identitat propis de la ciutat de València. Això explica que amb prou feines hagi tingut transcendència fora de l'àrea d'influència de la capital, amb la possible excepció de les comarques del sud de la província d'Alacant. Allí va ser promogut per Vicente Ramos, personatge vinculat a la Caixa d'Estalvis d'Alacant i Múrcia (el que seria després la CAM) que promovia una artificial regió Sud-est que estaria integrada per les províncies de Múrcia, Almeria i Alacant, i que per tant aspirava a distanciar al màxim Alacant de València, tant cultural com econòmicament, afeblint les estructures globals de l'antic Regne de Valencia. Vicente Ramos va ser diputat per Unió Valenciana (integrada en Coalició Popular) el 1982 i Acadèmic de Número de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana des de 1978 fins a la seva mort en 2011.

En qualsevol cas, la consolidació i expansió del blaverisme no s'entén sense la més que evident cobertura institucional, econòmica i mediàtica que va rebre. Avui resulta difícil concebre l'absoluta impunitat amb que duien a terme les seves repetides amenaces, els seus boicots contra les autoritats democràtiques i les seves accions de violència política i, encara que em falten dades per afirmar-ho, dubto molt que hi hagi hagut en la moderna democràcia espanyola algun fenomen de aquestes característiques que no hagi derivat en contundents conseqüències judicials. Tampoc cal deixar de banda l'actitud de partits teòricament moderats com UCD, que en no poques ocasions es va mostrar reticent a condemnar aquestes accions. Arribats a aquest punt, i davant l'absoluta manca de documentació, no queda més remei que endinsar-se al camp de l'especulació per analitzar aquest fenomen.

En el següent document que us podeu descarregar o llegir directament, hi trobareu l'estudi detallat de la violència política i anti-catalana que es donà al País Valencià durant els anys de la transició.

És un avís seriós per no menystenir les velades i no tant velades amenaces que a vegades es senten per persones vinculades a grups hostils com el Círculo Balear o altres relacionats amb la Franja.

EL BLAVERISME DE LES BOMBES I LA VIOLÈNCIA, 1977-1982. NO OBLIDEM.

EL RIDÍCUL VERGONYÓS DELS REPRESENTATNTS ESPANYOLS.

EL RIDÍCUL VERGONYÓS DELS REPRESENTATNTS ESPANYOLS.

EL DRET DE PETICIÓ, PLA "B" DE L'ANC

FONT: http://www.vilaweb.cat/noticia/4117723/20130522/pla-b-lanc-sexerceix-dret-peticio.html

Què és el dret de petició?

'És un dret fonamental reconegut per la Constitució espanyola (art. 29) i l’Estatut d’autonomia de Catalunya (art. 29.5è) i  és regulat per la Llei Orgànica 4/2001. D’acord amb el Reglament del Parlament de Catalunya es pot exercir aquest dret davant el Parlament (art.60).'

Per a què serveix?

'Permet que qualsevol persona natural o jurídica, prescindint de la seva nacionalitat, individualment o col·lectivament, es pot adreçar davant qualsevol institució pública, administració o autoritat, per fer peticions sobre qualsevol assumpte o matèria que puguin afectar exclusivament el peticionari o siguin d’interès col·lectiu o general.'

'Permet, per tant, exercir el dret a la lliure determinació, que és un dret fonamental i universal que tenen tots els pobles d’acord amb la Carta de les Nacions Unides de 1945 (Arts. 1r i 55è) i els Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics, i de Drets Econòmics, Socials i Culturals (Art. 1r), aprovats per l’Assemblea de les Nacions Unides el 16-12-1966 i vigents a Espanya des de 1977.'

Com s’exerceix?

'El dret de petició s’exerceix mitjançant un escrit o qualsevol altre mitjà, fins i tot de caràcter electrònic, que permeti acreditar-ne l’autenticitat, on ha de constar la identitat del sol·licitant, la seva nacionalitat, si és estranger, allò que es demana, el destinatari de la petició i un lloc o mitjà per rebre les notificacions. La petició ha d’anar signada i els peticionaris poden exigir la confidencialitat de les seves dades. Poden signar-la els ciutadans majors de 16 anys i també els estrangers.'

Em pot perjudicar?

'L’exercici del dret de petició no pot derivar en cap perjudici per al peticionari ja que els mecanismes democràtics permetent que tot es pugui demanar, analitzar i debatre en llibertat.'

Per què exerceixo el dret de petició?

'Per demanar al Parlament de Catalunya que dugui a terme totes les iniciatives polítiques perquè es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràticament i políticament vinculant en la qual es pregunti as ciutadans de Catalunya si volen o no que Catalunya esdevingui un estat independent. En cas que això no sigui possible perquè l’Estat espanyol no permeti, impedeixi, o dilati la celebració d’una consulta vinculant o unes eleccions plebiscitàries, o no en reconegui els resultats, es demana que aquesta PETICIÓ sigui entesa com una manifestació lliure d’una voluntat favorable (“VOT”) perquè els representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014.'

No és il·legal la declaració d’independència?

'A petició de l’Assemblea General de les Nacions Unides, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia va concloure que una declaració unilateral d’independència no vulnera cap norma aplicable del dret internacional (Opinió consultiva de 26 de juliol de 2010).'

'Per tant, una de les possibilitats de l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles és mitjançant la declaració unilateral d’independència per part dels representants electes del poble que es vol autodeterminar.'

Com es tramita el dret de petició?

'Serà el Parlament de Catalunya mitjançant la Comissió de Peticions el que haurà de donar tràmit a les peticions que es presentin i de notificar la resposta en el termini de tres mesos des de la seva presentació.'

Quin és el paper de l’ANC?

'L’ANC es presenta com a dipositària de les butlletes que els ciutadans signin en exercici del seu dret de petició per tal de presentar-les conjuntament al Parlament de Catalunya i/o als organismes, institucions i/o tribunals internacionals, i/o als representants electes del poble de Catalunya.'

'La recollida es farà per tot Catalunya durant els propers mesos per tal d’aconseguir el major nombre possible de butlletes. Els responsables de l’ANC faran les comprovacions de les dades personals i s’encarregaran d’incorporar-les a un fitxer que restarà sota la protecció de la Llei orgànica 15/1999 de protecció de dades de caràcter personal, per tal de poder exercir, si fos el cas, els drets de rectificació o cancel·lació.'

'Una vegada signada la butlleta se’n lliurarà un comprovant i l’original es dipositarà en una urna a fi i efecte que quedi sotmesa a la privacitat esmentada.'

El pla B de l'ANC: Què és i com s'exerceix el 'dret de petició'?

Promou que els catalans demanin al Parlament una declaració d'independència fent ús del dret de petició

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha donat el tret de sortida a una campanya que promou que els catalans demanin al Parlament que esgoti totes les vies per celebrar la consulta i que, en cas que aquesta no s'autoritzi o que l'Estat no accepti el resultat, declari unilateralment la independència. La iniciativa es basa en el dret de petició que reconeix la legislació catalana, espanyola i internacional i que permet als ciutadans demanar a qualsevol administració que actuï en una matèria que afecta el seu interès o el del conjunt de la societat i que s'ha legislat.

Segons la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, la campanya busca que la societat civil acompanyi i comprometi el govern i el parlament en el procés del dret a decidir.

En el mateix moment en què a la cambra catalana s'iniciava el tràmit parlamentari de la llei de consultes, l'Assemblea Nacional Catalana ha presentat i donat el tret de sortida a l'eina que ha dissenyat per "ajudar" i posar el seu gra de sorra perquè es pugui portar a terme la consulta. Es tracta de la campanya 'Signa un vot per la independència', a través de la qual s'anima als catalans a exercir el seu dret de petició davant el Parlament. La petició concreta no és altra que instar la cambra catalana a esgotar totes les vies per fer possible la celebració de la consulta no més tard del 31 de maig del 2014. A més, s'insta els representants electes catalans a que, en cas que aquesta fracassi perquè el govern espanyol no l'autoritzi o no accepti els resultats, declarin unilateralment la independència de Catalunya.

Aquesta darrera petició s'adreça no només als diputats al Parlament, sinó també als diputats i senadors a les Corts espanyoles i als alcaldes i regidors dels municipis catalans. Segons Agustí Carles, membre de la sectorial de juristes de l'ANC, s'ha fet així perquè no es pot descartar, segons ell, que l'Estat suspengui l'autonomia catalana i, en aquest cas, el Parlament no tindria competències però els representants legals dels catalans continuarien sent-ho.

La recollida de signatures s'ha iniciat aquest mateix dimecres i ha estat la pròpia Forcadell qui l'ha inaugurat en el mateix acte de presentació. Podran signar -només presencialment- majors de 16 anys i tant catalans com espanyols i estrangers. El paper de l'ANC serà únicament fer de dipositària i fer arribar totes les peticions el mateix dia al Parlament. Segons els responsables de la campanya, no s'ha previst una data de presentació de les signatures perquè aquesta és només una eina que es farà servir en cas que la llei de consultes no tiri endavant o que el govern espanyol no accepti els resultats de la consulta. 

Carles ha explicat que el dret de petició està reconegut a la legislació catalana, espanyola i internacional. En el cas català, el Parlament ha de tramitar la petició a través de la comissió de peticions i donar una resposta en el termini de tres mesos a partir de la presentació. 

Forcadell ha remarcat que, amb aquesta campanya, l'ANC pretén que la societat civil participi del procés pel dret a decidir. L'objectiu últim, segons ha explicat, és que els catalans donin suport al Govern i el Parlament,"que ja estan fent la seva feina", ha declarat. A més, l'eina pot servir per comprometre al poder executiu i legislatiu amb la celebració de la consulta perquè posa una data clara. 

La campanya es finançarà amb les aportacions dels mateixos signants, que, aportaran simbòlicament un euro. Amb aquests recursos també es finançarà una altra pota de la campanya, que té un caràcter internacional. Amb el nom de 'From Catalonia to the world', la iniciativa persegueix l'elaboració d'un argumentari que es pugui fer arribar a personalitats influents a nivell internacional que ajudin en aquest procés. Els responsables de la campanya han explicat que l¡objectiu és fer extensiu al món el coneixement de Catalunya "i la seva voluntat de ser independenti", informar al voltant de la demanda de l'autodeterminació i "denunciar la situació de setge a la què l'Estat sotmet Catalunya".

EL DRET DE PETICIÓ, PLA "B" DE L'ANC

RECORD D'EIVISSA (A Josif Mustacchi / Georges Moustaki)

Tot just acabava de complir divuit anys i aquell havia estat un any extraordinari.

Aquell curs era el que havia decidit deixar enrere el cul de sac del meu batxillerat, per culpa de l'obstinació malaltissa d'un professor de Formación del Espíritu Nacional.

A principis del curs 1969/70, doncs, ja no m'havia matriculat a la Costa i Llobera, si no que ho havia fet a Estudis Nous de Teatre; l'alternativa anti-sistema franquista que aleshores es donava a Barcelona per qui volgués estudiar teatre. I no ho férem amb uns qualsevol, no. De la mà de l'Aurèlia Capmany, en Jaume Vidal-Alcover, en Montanyès, en Just Segarra, en Boadella o en Fabià Puigcerver, ens obrien doblement uns nous móns al nostra davant: el teatre i la llibertat.

Però aquell estiu, ja de l'any 70, també va ser extraordinari perquè em vaig enamorar de la Carme, companya del curs de teatre. No perquè es tractés de la Carme, doncs ja n'hi havia hagut una altra abans de Carme, i encara un parell o tres més al seu darrere. Va ser extraordinari perquè enamorar-se sempre ho resulta; però sobretot perquè amb ella compartirem les primeres experiències sexuals. I les compartirem durant el temps que passarem a la Eivissa que esdevenia cada cop més una de les capitals del hippisme.

Visquérem en coves i a la platja, tocant la guitarra al carrer i fumant els primers xiloms de haixix amb els hippys de Santa Eulària. Foren dies de llum daurada, lliures i explosius, que acceleraren la meva descoberta del món exterior i interior i que estimaré per sempre. I amb ells, aquell viatge de retorn. Aquella percepció aguda que res ja no tornaria a ser igual.

Al vaixell de la Transmediterrània que havia sortir en plena posta de sol del port de Vila d'Eivissa, els espais destinats als bitllets de "butaca", estaven farcits de joves, barbuts els nois, amb vestimentes orientalitzades i cabells llargs i les noies amb faldilles amples i transparents, fins els peus. Els envoltava el perfum del patxulí i la barreja d'olors de haixix i herba.

A mida que avançava la nit, la meva guitarra va anar essent centre d'atenció d'una multitud asseguda en baranes, esglaons, i bancs repartits per la coberta. Passava de mà en mà i les cançons passaven de l'anglès al francès, al castellà o l'italià. Fins que de cop i volta se la queda un home més gran que els altres. Portava un ponxo peruà que li cobria tot el cos fins les cames i s'estava assegut en uns sacs, o estibes de cordes, crec recordar, una mica més amunt que els altres. L'acompanyava una noia en les cançons que la seva veu deixava anar l'una rere l'altra, amb aire de metec, jueu errant, pastor grec, i els seus cabells als quatre vents; ulls descolorits, verdosos, blaus, mig enfosquits....

Em va cridar l'atenció una de les cançons la tornada de la qual, no tant sols no l'he oblidada mai, si no que s'ha convertit en una més del meu bagatge de divises manllevades: 

"no, je ne suis pas jamais seul avec ma solitude".

Va ser uns mesos més tard quan es clogué el cercle a casa d'uns amics. L'estiu feia temps que havia quedat enrere, l'escola de teatre havia hagut de tancar amb l'excusa de tràmits administratius, encara que tothom sabia que havia estat la policia; i la Carme, em sembla que ja n'era una altra.

Em trobava en alguna de les multitudinàries tertúlies que dia sí, dia també, s'organitzaven en qualsevol dels pisos francs repartits per Barcelona quan, sobtadament, sonà al toca-discs una peça molt familiar, molt íntima:

"no, je ne suis pas jamais seul avec ma solitude".

Vaig anar a comprovar la caràtula del disc per saber qui era que gosava cantar la cançó d'aquell "hippye" més gran que la resta, qui amb la meva guitarra i mirant-nos a totes i tots als ulls, havia convertir un viatge de retorn en viatge de partida.

La sorpresa va ser trobar-me a la foto de la caràtula aquell metec, jueu errant, pastor grec, i els seus cabells als quatre vents; ulls descolorits, verdosos, blaus, mig enfosquits....

Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,

Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.

Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.

Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,

Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.

Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,

Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.

Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.

Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,

Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.

Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude. 

RECORD D'EIVISSA (A Josif Mustacchi / Georges Moustaki)

INSUBMISSIÓ A LA WERTGONYA

JOSEP BARGALLÓ

Publicat el 18 maig 2013

Font: http://josepbargallo.wordpress.com/2013/05/18/insubmissio-a-la-wertgonya/

El Consell de Ministres del Govern espanyol va aprovar aquest divendres el Projecte de la “Ley Orgánica para la Mejora de la Cualidad Educativa”, la coneguda com a Llei Wert. En les compareixences posteriors l’eix argumental argüit ha estat demolidor: la LOMCE serveix perquè els professors ensenyin als alumnes l’orgull de ser espanyols i a vertebrar la nació espanyola. Pura i dura “Formació del Espíritu Nacional”.

Cert, la LOMCE és això: vertebració ideològica des de l’espanyolisme unitarista i més reaccionari. És, també, la destrucció de l’àmbit competencial autonòmic –de tot l’àmbit autonòmic: des de la completa recentralització curricular fins a processos avaluadors unitaristes. I molt més: una concepció conservadora i ultraliberal de l’educació –que deixa de ser un dret i esdevé un servei, tal com la defineix la Llei; una aposta per l’escola no comprensiva -oblidant el treball per competències i generant una cursa d’obstacles en forma d’un seguit de proves externes i unificades; una voluntat segregadora de l’alumnat –retornant a la instrumentalització de la Formació Professional com a recol·lectora dels alumnes considerats com a “menys bons” pel sistema; una destrucció de l’escola inclusiva –reinstaurant la desiquitat, la discriminació de l’alumnat, començant per la seva situació social de procedència; un retorn a l’escola selectiva –obrint processos de privatització i separació, amb la distinció entre “ensenyaments acadèmics” i “ensenyaments aplicats”; un atac frontal a la participació educativa –suprimint el caràcter decisori dels Consells Escolar… A les antípodes del que preocupa en el món occidental: reduir la taxa de fracàs escolar –millorar-ne l’èxit- i augmentar el percentatge d’alumnat que finalitza els estudis postobligatoris. D’això, ni un borrall.

I encara una tercera cirereta, que lliga amb les anteriors: l’interès polític indissimulat de destruir el sistema educatiu català, començant pel seu pal de paller, la cohesió d’un sistema que ni separa ni segrega per motius de llengua. La sortida de darrera hora que la destrucció l’ha de pagar la mateixa Generalitat i se n’ha de beneficiar econòmicament l’escola privada –que no la concertada- és ja com una mena d’acudit de mal gust: no vols caldo, doncs dues tasses. Cornuts i pagar el beure.

“Tanto monta, mota tanto”, la Llei Wert és “Formación del Espíritu Nacional” i “Santiago y cierra España”, un retorn a l’escola més reaccionària, segregadora i selectiva i, a la vegada, un atac frontal al català a l’escola. L’ordre tant fa: de tot i tot a la vegada. I la resposta –si més no a casa nostra: no pot ser altra que el rebuig frontal. La insubmissió, si cal. Començant pel que és l’autoritat educativa segons l’ordre constitucional que tant entusiasma Wert i els seus. A Catalunya, aquesta autoritat és el Govern de la Generalitat. El Departament d’Ensenyament ha de mantenir-se ferm en defensa del sistema educatiu –i no ha de traspassar aquesta responsabilitat a la comunitat educativa. I aquesta va ser la primera conclusió de la cimera que va convocar el President Mas el desembre, amb la participació del Consell Escolar de Catalunya i els partits parlamentaris que accepten la legalitat educativa aprovada majoritàriament  pel nostre Parlament. I cal complir totes les conclusions, també l’acord d’acció conjunta i consensuada per impedir la imposició de la LOMCE. Una acció consensuada que, en les actuals circumstàncies, ha de regir les decisions del Departament d’Ensenyament. Totes, també. I cadascuna.

Divendres el Consell de Ministres donava llum verda a la LOMCE. Dijous ja es preparava l’ambient del “Tanto monta, monta tanto”, l’“Espíritu Nacional”, “Santiago y…” tot això. Coneixíem que la Delegada virreinal del Gobierno de España a Barcelona s’havia dedicat a homenatjar la División Azul –combatents nazis voluntaris- i que l’alcalde del PP de Moncada –com s’escriu oficialment la Montcada de l’Horta Nord- havia expulsat del Ple un veí per haver comès el delicte de dir en veu alta “País Valencià”. No va ser l’únic Ple municipal mogut dijous: a Torredembarra, l’alcalde de CiU va cridar la Policia Municipal perquè retirés l’estelada que havia col·locat un regidor en la seva pròpia taula de la sala de Plens. A Torredembarra –oficialment Municipi per la Independència-, CiU governa amb el PP i l’alcalde va preferir seguir les indicacions dels seus socis a deixar que el regidor continués la defensa d’una moció amb l’estelada davant.

Per cert, a Torredembarra CiU ha deixat la Regidoria d’Ensenyament en mans del Partit Popular. Per on comencem la insubmissió?

NOTA: Si us interessa una anàlisi més aprofundida del contingut de la LOMCE:http://josepbargallo.wordpress.com/2012/12/10/wert-contra-lescola/

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 18/5/2013)

INSUBMISSIÓ A LA WERTGONYA

FRANCO HA WERTO

FRANCO HA WERTO

QUÈ AMAGA L'ATAC AL TERME "PAÍS VALENCIÀ" ?

OPINIÓ

Font: http://www.fundacionexe.org/web/article/334

Si TV3 diu...

6/5/2013 Per Jaume Flor

16

Fa uns quants mesos el Tribunal Suprem va anul·lar el decret de Francisco Camps que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià, ja que la Generalitat Valenciana només pot controlar i sancionar la prestació de serveis de comunicació audiovisual sobre cadenes d'un àmbit no superior al valencià i també les gestionades per la mateixa autonomia valenciana o per entitats a què la Generalitat haja conferit la gestió.

Aleshores, ¿com és que el vicepresident de la Generalitat Valenciana, el senyor José Ciscar, amenaça de tallar unes emissions de la televisió pública catalana (que encara no s'han représ) en cas que la dita televisió no empre el terme «Comunitat Valenciana» si no té competències per a fer-ho? Si és obvi que no pot fer-ho, ¿què s'amaga darrere l'anunci del vicepresident?

Tornem al títol de l'article i completem la frase: «Si TV3 diu... País Valencià (o no diu Comunitat Valenciana), el consell tallarà les emissions de TV3», i sense que el fetge se'ns altere, fem una altra pregunta elemental: ¿A quina època recent de la societat valenciana ens remet el binomi denominador País Valencià-Comunitat Valenciana? Com que la resposta també és òbvia, no ens hi entretindrem gens ni miqueta. Recomane, però, una lectura atenta del llibre del sociòleg Vicent Flor Noves glòries a Espanyaper a entendre com es va gestar un conflicte que va molt més enllà d'un parell de denominacions de l'autonomia valenciana, ja que ambdues apel·lacions, que no són neutres, representen la plasmació de dues visions enfrontades que es disputen la centralitat ideològica i, per tant, el domini social del País valencià.

Si entenem, consegüentment, on ens situen les declaracions del Consell, potser entendrem millor quines són les intencions amb què les fa i quina és l'estratègia que farà servir per a continuar tenint el domini social del nostre poble. I davant d'això, el que ens hem de preguntar els valencianistes és si tornarem a repetir els mateixos errors —ara que tenim la perspectiva de la història i uns quants estudis sobre la qüestió—, per a continuar regalant als nacionalistes espanyols de dretes el domini social sobre la societat valenciana. Domini que, a més, li resulta cabdal perquè des del control de les institucions i dels mitjans de comunicació que en depenen, no solament continua fent prevaldre la visió del nacionalisme espanyol a la societat valenciana, sinó que boicoteja la recuperació de la llengua i la cultura pròpia del poble valencià i manté un model econòmic que ens subjuga als interessos de Madrid-Espanya i que ens impedeix als valencians tindre recursos propis per a atendre serveis bàsics com ara l'educació, la sanitat i els serveis socials.

Així doncs, si des del progressisme valencianista no s'entén que les polítiques regressives del Partit Popular en els serveis bàsics i el model econòmic nefast basat en la rajola han estat possibles gràcies a haver dominat la societat valenciana mitjançant un discurs identitari que no hem sabut contrarestar, tornarem a repetir els errors del passat, ja que si tan bons resultats li ha donat en el passat, ¿per què no hauria de donar-li'n ara? ¿La prova? Les declaracions del Consell sobre TV3. Així doncs, mentre aquest flanc quede obert, cada volta que el Partit Popular o el partit espanyolista de torn que domine la Generalitat, veja amenaçats la supremacia i el control de les institucions valencianes tornarà a fer servir el recurs que tan bé li ha anat des que va començar la transició i que condemna el poble valencià a uns indicadors de qualitat de vida cada vegada més allunyats dels països avançats.

¿Quina és la millor manera de bastir un discurs alternatiu a la retòrica demagògica blavera? A parer meu, des de la contradicció flagrant que suposa que un nacionalista espanyol adopte la vestimenta de «el más valenciano», però també, i si em permeten el símil futbolístic, des de la creació d'un discurs que faça que el nacionalisme espanyol deixe per sempre més de jugar a casa i que d'ara en avant jugue sempre com a visitant, inhabilitant allò que tants rèdits els ha proporcionat. Com que no vull que la reflexió quede conceptualitzada teòricament, posaré un exemple pràctic d'actualització d'estat del Facebook:

«Mentre milers de persones es reunien a la plaça de la mare de Déu de la capital valenciana, al president de la Generalitat els 43 morts de laccident del metro li mereixen tal respecte que no reobrirà la investigació. Ara bé si els catalans diuen País Valencià, aleshores agafarà la destral i tallarà el senyal de TV3. La vida és qüestió de prioritats.»

¿Què hi ha en aquest comentari? Ací poden haver-hi diferents interpretacions, però em fa l'efecte que un petit resum de l'article: la denúncia d'un discurs anticatalanista ranci dels senyors que ens governen per a mantenir-se en el poder coste el que coste, mentre hi ha problemes greus en la societat valenciana dels quals es desentenen. I ací és on rau la nostra força, perquè nosaltres, els valencianistes, a diferència d'ells, no volem ocupar el poder per ocupar-lo, sinó per transformar la societat valenciana en una societat oberta, dinàmica, pròspera i valenciana que augmente la qualitat de vida de tots els valencians, també dels qui se senten únicament espanyols. Ara bé, si no trenquem l'hegemonia discursiva blavera del nacionalisme espanyol —cosa que, com mostra el paràgraf anterior, no és gens difícil d'aconseguir— en cas que el nacionalisme espanyol perda el poder a causa de la conjuntura econòmica actual, preparem-nos a una oposició identitària ferotge del PP valencià en els mateixos termes que durant els anys 80 amb resultats coneguts: tornar a ser «los más valencianos» i governar no sé quantes legislatures més amb el que pressuposa això d'involució lingüística, social, de drets laborals, educatius, sanitaris, etc., del poble valencià i de subjugació, marginació, etc., d'un valencianisme polític, social i cultural. I estarem d'acord que deixar que l'espanyolisme s'impose per errors propis dels mateixos valencianistes seria una cosa imperdonable. Així doncs, ha arribat l'hora de dur la veu cantant en el debat discursiu, ara que el valencianisme es prepara per a ser alternativa de govern, tal com ja fa anys van fer el nacionalisme basc i català en les societats respectives.

COMENTARIS (2)

+4

Jordi· fa 1 setmana

Si el govern de la Generalitat és tan primmirat amb els noms, ¿perquè no demanen el tancament de tots els canals d'àmbit estatal que fan servir el terme "Levante"? De fet, l'Estatut d'Autonomia actualment en vigor, el de l'any 2006, que va ser aprovat amb els vots dels diputats del PP, inclou l'expressió "País Valencià" (preàmbul), però en cap lloc del text apareix la denominació de "Levante". On és la coherència? 

Per cert, l'actual text estatutari també estableix que les lleis han de ser publicades en el "Diari Oficial de la Generalitat" (article 25.5.), però aquesta publicació oficial es diu a hores d'ara "Diari Oficial de la Comunitat Valenciana". És això legal?

0

Marc· fa 18 hores

Tota la rao Jordi, enhorabona per eixa apreciació. Jo fume en pipa cada vegada que ens mencionen amb eixe terme franquista i anacrònic.

QUÈ AMAGA L'ATAC AL TERME "PAÍS VALENCIÀ" ?

Un assessor del govern alemany defensa el dret de secessió de Catalunya

El professor Roland Vaubel diu que els beneficis de la independència superen els perjudicis · En parla en un estudi sobre processos de secessió a Europa

Josep Casulleras Nualart i Pere Cardús i Cardellach

Vilaweb 10.05.13

'El dret de secessió és necessari per a tenir les unitats polítiques que reflecteixin les preferències dels ciutadans.' Ho diu el prestigiós economista Roland Vaubel, assessor del Ministeri d'Economia del govern alemany i professor de la Universitat de Manheim, en un estudi recent. El mes passat va publicar aquest estudi, titulat 'L'economia política de la secessió a la Unió Europea', que analitza els processos d'independència a l'Europa occidental, posant atenció sobretot a Catalunya i a Escòcia. Vaubel considera que els guanys d'aquests processos seran més grans, per a totes les parts, que no els inconvenients.

El professor opina que garantir el dret de secessió és la manera de fer que les unitats polítiques (no parla de fronteres) s'adiguin més amb allò que volen els ciutadans, perquè 'allò que ha donat forma a la majoria de les fronteres actuals són els accidents de successió dinàstica i les conquestes militars brutals'.

Vaubel considera que les regles de la secessió s'han d'acordar i aplicar-se internacionalment, de tal manera que l'estat escindit tingui l'obligació de respectar les minories i de mantenir la llibertat de circulació de capital i de mercaderies. I d'una manera que faci explícites les regles sobre com s'han de dividir els actius i els passius els dos estats resultants del procés.

Però també alerta que en els casos de secessió no hi pot haver ara per ara un àrbitre imparcial, perquè troba que 'les organitzacions internacionals tenen interès en la centralització. Són esbiaixades contra la secessió.'

No hi ha base per a dir que Catalunya restaria fora de la UE

I en aquest sentit Vaubel critica els principals dirigents de la Unió Europea que han fet declaracions dient que Catalunya i Escòcia restarien fora de la UE i haurien de demanar la readmissió. Es refereix a declaracions fetes per José Manuel Durão Barroso i el seu predecessor, Romano Prodi, a més de Viviane Reding, Herman Van Rompuy i Martin Schultz. 'La seva posició no té cap fonament d'acord amb els tractats europeus. Tampoc no n'hi ha cap precedent en la legislació de la UE. Ni aquesta qüestió s'ha resolt mai en cap acord de l'ONU ni de la Convenció de Viena. Tan sols són casos pràctics, i varien entre les organitzacions internacionals.'

Vaubel és partidari de seguir la solució que ofereix la Convenció de Viena en aquests casos, és a dir, que els tractats vigents en el moment de la secessió continuïn en vigor en tots els estats que es deriven del procés. I diu: 'Si Catalunya se separa d'Espanya i Escòcia del Regne Unit, tots continuaran formant part de la Unió Europea. Tant l'estat escindit com l'altre hauran d'acordar com es reparteixen els drets i les obligacions. Si no complissin les obligacions, tant l'un com l'altre podrien ser expulsats de l'organització internacional.' I sempre podrien renegociar amb els altres estats membres de la UE les seves obligacions quan ho consideressin oportú.

Desmunta els arguments del no

En l'estudi desmunta algunes de les objeccions que es fan contra la secessió. Per exemple, la que diu que no es respectaran els drets de les minories. 'No hi ha cap raó per a suposar que la majoria de la gent en la regió secessionista sigui menys tolerant que la majoria de la gent en l'estat predecessor. Al contrari, com que l'estat escindit és més petit que no el predecessor, a les minories en aquest nou estat els serà més fàcil de sortir i és més probable que siguin tractades amb més tolerància que no les minories en l'estat predecessor.'

I fa aquesta consideració: 'No hi hauria problemes de drets humans si Escòcia, Catalunya, el País Basc, Galícia, Flandes, Còrsega, el Sud del Tirol o la Macedònia grega s'independitzessin. L'article 2 del Tribunal de la UE protegiria les minories amb més eficàcia si obligués els estats membres a garantir el dret de secessió de les seves regions, de la mateixa manera que l'article 50 assegura als estats membres el dret d'anar-se'n de la Unió.'

En aquest punt, recorda que hi ha molts estats (entre els quals no hi ha Espanya) que respecten els drets de les minories justament perquè 'són països que deuen l'existència a la secessió: Suïssa (1291), Suècia (1523), Països Baixos (1579), Grècia (1827), Bèlgica (1831), Noruega (1905), Finlàndia (1917), Irlanda (1922/1944), Islàndia (1944), els països del Bàltic (1990), Eslovènia (1991), Croàcia (1991), Bòsnia-Hercegovina (1992) i Montenegro (2006)'.

Raons econòmiques de pes

'En la majoria dels casos, els estats que s'independitzen tenen uns ingressos per cap més alts que no la resta', recorda Vaubel. 'No és pas cap coincidència. Les regions més pròsperes són contribuents nets. Subvencionen les altres regions amb el sistema d'imposts i transferències. S'hi desenvolupa, per tant, un gran interès en la secessió. Per exemple, el trencament de Iugoslàvia va començar amb la secessió d'Eslovènia i de Croàcia. A l'Europa occidental, Flandes i Catalunya en són un bon exemple.'

En aquest cas recorda que per a molts autors és condemnable la reducció de les transferències interregionals que pot implicar la secessió. 'Amb tot –diu–, el dret de secessió no atura la redistribució interregional. Tan sols la limita.' I raona aquesta afirmació: el dret de secessió s'esgrimeix quan la contribució econòmica que fa un territori a la resta de l'estat és més gran que no pas els beneficis que obté pel fet de pertànyer-hi. Segons Vaubel, el dret de secessió permet d'aturar els perjudicis de la redistribució interregional per a les regions que hi contribueixen en excés.

Recorda també que els estats tenen més interès en el lliure comerç, en els moviments de capital. 'Un país petit depèn més de les importacions i, com que no pot intervenir en els preus del mercat mundial, l'aranzel òptim és zero.'

Roland Vaubel (1948) va estudiar a la Universitat de Munic, a Oxford i a Columbia. A final dels anys setanta i començament dels vuitanta fou investigador associat a l'Institut d'Economia Mundial de Kiel. Entre el 1979 i el 1981 fou el primer professor associat i professor titular de la Universitat Erasmus de Rotterdam. Des del 1984 és professor d'economia a la Universitat de Manheim. És membre del consell assessor del Ministeri d'Economia i Tecnologia alemany i membre del consell editorial de revistes com ara European Journal of Political Economy.

Un assessor del govern alemany defensa el dret de secessió de Catalunya

ROMA NO PAGA TRAÏDORS

Sebastià Cerdà

07/05/2013
Font:
http://www.tribunamallorca.org/index.php?option=com_content&task=view&id=123505

Aquesta ja famosa frase està incrustada en el parlar de gairebé totes les llengües del món, ja que a totes les comunitats lingüístiques hi ha traïdors. Ara bé, tenim la impressió que, les comunitats tenen més traïdors en funció de si tenen poder o no en tenen. És a dir, les societats que han de conviure en contexts en el quals hi ha diferents cultures i que una d'elles és la predominant, la més feble crea tot un seguit de traïdors disposats a guanyar punts per a que, les persones que controlen la cultura dominant, els obre les portes i així passar a ser “del poder”.

A Mallorca en tenim exemples claríssims i molts. Els primers foren molts dels nostres antics nobles que, una vegada perduda la guerra el 1714 (aquí la Ciutat va capitular el 1715) tot d'una varen passar a ser els més castellans del món i els més borbons del món, no fos cosa que perdessin privilegis.

Podem seguir i en aquests tres-cents anys d'història en el que les estructures polítiques i institucionals espanyoles (fonamentades sobre el fet cultural de l'antiga Corona de Castella i Lleó), han fet i fan el possible per a fomentar la traïdoria i la desafectació cultural, n'estan plens de desertors i traïdors. N'hi ha tants que, en un article ja antic, ja vaig plantejar que s'havia de redefinir que entenem a Mallorca per mallorquí, ja que conec, per desgràcia, molta gent amb llinatges clarament catalans, de Mallorca de tota la vida, i que culturalment són clarament espanyols amb el seu tret essencial que és la parla de Castella. Per altre costat, conec, per sort, persones amb llinatges castellans (per exemple varis que acaben en -ez) i són més mallorquins que jo ja que ells han pogut triar ser mallorquins o forasters, en canvi jo ja he nascut en la parla i la cultura mallorquina i no he hagut de fer cap triadella. Per tant, propòs a tots els mallorquins que, des del moment que no podem fer un carnet d'identitat mallorquí (els espanyols si que poden fer carnets d'espanyol) no facem el que hem fet fins ara de definir com a mallorquí a aquella persona que porta llinatges catalans de Mallorca o, com s'està estenent darrerament, els que han nascut aquí. Un mallorquí és aquell que xerra i viu en català de Mallorca, és a dir, en mallorquí, independentment del seu llinatge o si ha nascut aquí o a Singapur.

Ara bé, anem a parlar del darrer traïdor, el darrer que ha venut el seu poble, la seva gent, la seva cultura per... un plat de llenties? Diem un plat de llenties ja que tenir sou de Conseller durant un any i escaig no crec que pugui ser res més que això, difícilment podem parlar de plats de delicatessen. Supòs que ja heu sabut que parl del, a hores d'ara, ex Conseller Rafel Bosch. Ex Conseller que, com a bon mallorquí venut, ha volgut demostrar, al poder, que ell no anava equivocat com d'altres tants de compatriotes seus (professors i estudiosos de la llengua, per exemple) i que ell, recollint l'encàrrec de Bauzà, faria “entrar en vereda” a aquests “nacionalistas peligrosos” i posaria ordre en el “desconcierto en que se encuentra el tema educacional en la Islas Baleares”. En poques paraules, se li encomana, i ell assumeix, crear un conflicte on no n'hi havia cap i ha sobre defensar aquesta animalada com si no fos el que realment és, el posar les bases per a que la llengua d'aquestes Illes des de fa ja més de 700 anys quedi relegada a la parla dins de casa i fora de tots els circuïts públics, és a dir, a la seva extinció i substitució per la llengua espanyola. Idò no, a sobre havia d'explicar que era pel nostre bé, que així es protegia, per exemple, les diferents varietats dialectals de les Illes Balears, però que tampoc es deia que s'estava d'acord en dir que aquí parlam una llengua diferent al català, però que ... i d'altres excuses de mal pagador semblants fent-li fer els paperots que ha acabat fent.

Ara bé, el profit que n'hem de treure els mallorquins d'aquest fet, al nostre parer, són dos consells:

• Quan hi ha col·lisió d'interessos i tu estàs al mig, en sortiràs ferit. Ara bé, si a sobre estàs en mig de dues parts que no es suporten, però a la vegada, els que tenen poder et veuen com un dels altres i els que podrien ser dels teus, quan veuen que t'has venut als altres, doncs passa el que ha passat, deixes de ser d'una part i de l'altre i passes a terra de ningú. El Circulo i companyia trobaven que el venut no era suficientment seu com per fer el que calia fer, eradicar el català de la vida pública i per a nosaltres s'ha convertit amb el que és, el darrer venut, el darrer traïdor.
• El César, Roma, Bauzá, mai paga als traïdors. Els hi pega una cossa al cul.

ROMA NO PAGA TRAÏDORS

El CNI ordena l'expulsió d'un dirigent de la comunitat musulmana a Catalunya favorable a la independència

Lluís Brunet fotògraf "traficant d'imatges i ètica"

Noureddine Ziani, vinculant a la Fundació Nous Catalans, fou detingut i acusat de 'posar en perill la seguretat de l'estat' · L'expulsió podria ser imminent El CNI ha començat els tràmits per expulsar de l'estat espanyol Noureddine Ziani, president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), una entitat que malda per la integració dels musulmans i que és la principal opositora al salafisme i al radicalisme islàmic a Catalunya. Els serveis d'intel·ligència espanyols el van detenir el 3 de maig, acusant-lo de treballar pels serveis secrets marroquins i de fomentar el radicalisme. Durant la detenció, la policia li va preguntar per la seva col·laboració amb associacions que defensen la independència de Catalunya. I el van deixar anar amb una resolució d'expulsió, sense procés judicial. Avui dissabte s'acaba el termini per a la presentació d'al·legacions, que, si són desestimades poden implicar l'expulsió immediata de Ziani i la prohibició d'entrar a l'espai Schengen en cinc anys. 'Vaig arribar a la comissaria i em van dir d'entrar a un despatx. Va venir un agent de la policia nacional i em va preguntar si era Noureddine Ziani. Vaig dir que sí. Em va mirar. M'ho va tornar a preguntar. Vaig dir que sí. Em va demanar els papers. Els hi vaig donar, els va posar damunt la taula i em va dir que hi deixés les meves coses. Vaig preguntar per què. 'No saps per què ets aquí?', em va preguntar. Li vaig dir que no. 'Estàs detingut'. Li vaig preguntar per què. 'Per haver amenaçat la seguretat nacional i fer coses contra la seguretat nacional i comprometent les relacions d'Espanya amb altres països'. Així explica Ziani a VilaWeb com va viure la detenció el divendres 3 d'abril passat a la comissaria de la policia espanyola de la Rambla Guipúscoa de Barcelona. Hi va anar perquè l'havien trucat de la comissaria uns quants dies abans, demanant-li si hi podia anar perquè havie de resoldre unes qüestions relacionades amb el permís de residència. Noureddine Ziani fa catorze anys que viu i treballa a Catalunya. A més de dirigir la UCCIC, és també director de l'Espai Catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans, vinculada a CDC. Durant tot aquest temps ha anat duent a terme diverses tasques com les de professor universitari i la de mitjancer i assessor per a la comunitat musulmana a Catalunya. Ha anat renovant el seu permís de residència a l'estat espanyol, però encara ara no ha aconseguit que li concedeixin la ciutadania. I el van cridar per parlar d'això. Ziani era divendres de la setmana passada en un despatx, parlant amb un agent uniformat i acompanyat de dos agents més vestits de paisà que seien en aquell mateix despatx i que no deien res. Li acabaven de dir que el detenien per haver posat en perill la seguretat de l'estat. 'Jo li vaig dir que feia tot el contrari del que ell deia. I em va dir que si era allà era perquè havia fet alguna cosa', continua relatant. 'Em van dir que podia cridar el meu advocat, o, si no, que me'n posarien un d'ofici. Vaig dir de trucar el meu. Ell mateix va marxar un moment per trucar-lo, i va tornar dient que no contestava. I li vaig donar el telèfon d'una altra advocada, que era a Terrassa i que venia cap allà.' Al calabós, i resolució d'expulsió Mentrestant, el van portar al calabós de la comissaria. 'Hi vaig estar fins a dos quarts de sis de la tarda. Durant aquell temps va venir l'advocada; em van preguntar si volia declarar. Vaig dir que no. Li van dir a l'advocada que ja em deixaven anar i ella va sortir. Però després em van tenir allà una bona estona. Jo esperava sortir de seguida, em van portar el dinar i els vaig dir que no tenia gana i que volia sortir. Però no vaig sortir fins a dos quarts de sis.' A Ziani li van donar una resolució d'expulsió, ordenada pel cap del CNI, Félix Sanz Roldán. Tenia quaranta-vuit hores per a presentar al·legacions, és a dir, fins diumenge. Però els seus advocats van guanyar temps fent un escrit en què es demanava l'aportació de proves de les acusacions que se li feien. Dijous la policia va respondre que no hi havia cap prova que s'hagués de presentar i que tota la informació era en la resolució que li van fer signar i que li van donar quan va sortir de la comissaria. I li van donar quaranta-vuit hores més per presentar alguna al·legació. Tot plegat sense la intervenció de cap jutge. Els advocats presentaran finalment les al·legacions, però si avui mateix l'instructor de la policia les desestima pot demanar immediatament el decret d'expulsió a la delegació del govern espanyol, i es pot fer efectiva en qualsevol moment. Amb el decret, sí que es podria demanar l'empara a un jutge, però fins i tot així la decisió del jutge podria arribar quan Ziani ja hagués estat expulsat. Amb el decret el poden expulsar en qualsevol moment. De què l'acusen? La resolució d'expulsió de la policia diu: 'És un col·laborador molt rellevant d'un servei d'intel·ligència estranger des de l'any 2000. Aquesta col·laboració ha posat i posa actualment en risc la seguretat de l'estat, compromet la política exterior espanyola i constitueix una amenaça contra l'estabilitat de les institucions.' En cap moment fa explícit que es refereix al Marroc; sempre parla d'un 'país estranger'. Diu que la tasca que suposadament feia Ziani consistia 'en l'elaboració de nombrosos informes periòdics per als successius caps del destacament del servei estranger a Barcelona des de l'any 2000' i que 'en rebia contraprestacions econòmiques.' Continua dient: 'Ha afavorit els interessos d'aquesta nació estrangera en perjudici de la seguretat nacional. (…) Ha afavorit la difusió d'ideologies extremistes religioses, ha contactat amb els principals líders salafistes mitjançant l'impuls i el finançament dels seus projectes de construcció de mesquites, activitats que en última instància afavoreixen l'expansió de les tesis radicals al nostre país.' També diu que 'és un dels coordinadors de l'estratègia de l'estat al qual serveix per pertorbar la política exterior d'Espanya' i que ha participat en manifestacions, convocant-les i fomentant-les, 'de suport al règim imperant a l'estat i contra Algèria i el Polisario.' Manca de proves I quins fets i proves aporten? Doncs una llista cronològica de l'activitat i la relació de Ziani amb comunitats islàmiques de Catalunya fins a la creacció de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya. També esmenta la seva participació en projectes com el de la construcció d'una mesquita a Lleida. I fins i tot que hi va haver un acord de la UCCIC amb la Fundació Nous Catalans per establir la seu en el local d'aquesta associació, a Santa Coloma de Gramenet. Exposa, a més, com a prova de les acusacions que se li fan que al llarg del 2012 va buscar finançament per a un projecte de construcció d'un escorxador 'halal' a les comarques de Ponent. I fa referència a les reunions amb l'imam de Salt. I diu que li va prometre diners per a la construcció d'una mesquita però 'fins a dia d'avui no es té constància que n'hagi aconseguit.' Finalment, deixa constància que Noureddine Ziani no té cap antecedent policíac.

El CNI ordena l'expulsió d'un dirigent de la comunitat musulmana a Catalunya favorable a la independència