Tot just acabava de complir divuit anys i aquell havia estat un any extraordinari.
Aquell curs era el que havia decidit deixar enrere el cul de sac del meu batxillerat, per culpa de l'obstinació malaltissa d'un professor de Formación del Espíritu Nacional.
A principis del curs 1969/70, doncs, ja no m'havia matriculat a la Costa i Llobera, si no que ho havia fet a Estudis Nous de Teatre; l'alternativa anti-sistema franquista que aleshores es donava a Barcelona per qui volgués estudiar teatre. I no ho férem amb uns qualsevol, no. De la mà de l'Aurèlia Capmany, en Jaume Vidal-Alcover, en Montanyès, en Just Segarra, en Boadella o en Fabià Puigcerver, ens obrien doblement uns nous móns al nostra davant: el teatre i la llibertat.
Però aquell estiu, ja de l'any 70, també va ser extraordinari perquè em vaig enamorar de la Carme, companya del curs de teatre. No perquè es tractés de la Carme, doncs ja n'hi havia hagut una altra abans de Carme, i encara un parell o tres més al seu darrere. Va ser extraordinari perquè enamorar-se sempre ho resulta; però sobretot perquè amb ella compartirem les primeres experiències sexuals. I les compartirem durant el temps que passarem a la Eivissa que esdevenia cada cop més una de les capitals del hippisme.
Visquérem en coves i a la platja, tocant la guitarra al carrer i fumant els primers xiloms de haixix amb els hippys de Santa Eulària. Foren dies de llum daurada, lliures i explosius, que acceleraren la meva descoberta del món exterior i interior i que estimaré per sempre. I amb ells, aquell viatge de retorn. Aquella percepció aguda que res ja no tornaria a ser igual.
Al vaixell de la Transmediterrània que havia sortir en plena posta de sol del port de Vila d'Eivissa, els espais destinats als bitllets de "butaca", estaven farcits de joves, barbuts els nois, amb vestimentes orientalitzades i cabells llargs i les noies amb faldilles amples i transparents, fins els peus. Els envoltava el perfum del patxulí i la barreja d'olors de haixix i herba.
A mida que avançava la nit, la meva guitarra va anar essent centre d'atenció d'una multitud asseguda en baranes, esglaons, i bancs repartits per la coberta. Passava de mà en mà i les cançons passaven de l'anglès al francès, al castellà o l'italià. Fins que de cop i volta se la queda un home més gran que els altres. Portava un ponxo peruà que li cobria tot el cos fins les cames i s'estava assegut en uns sacs, o estibes de cordes, crec recordar, una mica més amunt que els altres. L'acompanyava una noia en les cançons que la seva veu deixava anar l'una rere l'altra, amb aire de metec, jueu errant, pastor grec, i els seus cabells als quatre vents; ulls descolorits, verdosos, blaus, mig enfosquits....
Em va cridar l'atenció una de les cançons la tornada de la qual, no tant sols no l'he oblidada mai, si no que s'ha convertit en una més del meu bagatge de divises manllevades:
"no, je ne suis pas jamais seul avec ma solitude".
Va ser uns mesos més tard quan es clogué el cercle a casa d'uns amics. L'estiu feia temps que havia quedat enrere, l'escola de teatre havia hagut de tancar amb l'excusa de tràmits administratius, encara que tothom sabia que havia estat la policia; i la Carme, em sembla que ja n'era una altra.
Em trobava en alguna de les multitudinàries tertúlies que dia sí, dia també, s'organitzaven en qualsevol dels pisos francs repartits per Barcelona quan, sobtadament, sonà al toca-discs una peça molt familiar, molt íntima:
"no, je ne suis pas jamais seul avec ma solitude".
Vaig anar a comprovar la caràtula del disc per saber qui era que gosava cantar la cançó d'aquell "hippye" més gran que la resta, qui amb la meva guitarra i mirant-nos a totes i tots als ulls, havia convertir un viatge de retorn en viatge de partida.
La sorpresa va ser trobar-me a la foto de la caràtula aquell metec, jueu errant, pastor grec, i els seus cabells als quatre vents; ulls descolorits, verdosos, blaus, mig enfosquits....
Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada