La llibertat com a fet consubstancial de Catalunya

De tot lo dit se dedueix que són dignes d’honra i merexeidors de glòria, els Catalans que s’alcen amb valentia en defensa de les lleis i llibertats de la Pàtria fins a donar ses vides, no fent cas d’aquesta sinó d’aquelles.

 

De sempre els lligams que hi va haver entre els prínceps de Catalunya i els seus vassalls, nobles i poble menut, foren unes relacions de gran fidelitat i d’estimació mútua, la qual cosa feia que, tot i ser en període feudal, els monarques no tractessin el poble com a súbdits o vassalls, sinó com a «naturals nostres» o «companyons». Aquestes bones relacions recíproques també varen portar que Catalunya fos un país d’un règim molt ampli de llibertats en comparació dels territoris i països del seu entorn. Tenim exemples d’aquest capteniment ben primerencs, com el d’Alfons III, el Benigne (1299-1336), que s’havia casat en segones núpcies amb Elionor de Castella, germana del rei de Castella Alfons XI, el Justicier. Aquesta segona esposa feia donacions polítiques a favor dels seus fills en detriment dels primogènits. Aquest fet va portar Guillem de Vinatea i els jurats i consellers a presentar davant del rei una queixa de les dites donacions. Guillem de Vinatea va dir que abans de canviar de senyor estava disposat a morir, però «si nós morim, que no escaparà algú d’aquests qui són ací que no muiren tots a tall d’espasa, sinó vós senyor, e la reina, e l’infant don Ferrando». Després el rei Alfons va dir a la reina Elionor de Castella: «Ah, reina, açò volíets vós oir!» I la reina castellana, irada i plorant, va dir: «Señor, esto non consentiría el rei Don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que el no los degollase a todos.» Però el rei Alfons va respondre: «Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.»[84] Aquest passatge s’ha posat sempre d’exemple per expressar la diferent concepció de l’autoritat i del govern entre Castella i Aragó. Paradoxalment, aquesta reina forastera, que enyorava una repressió sagnant, va morir en una presó castellana, per ordres despòtiques d’un monarca castellà, segons Ferran Soldevila. Més endavant, el 1406, quan el rei Martí es va adreçar a les Corts convocades a Perpinyà, aquesta diferent manera de governar i el concepte de llibertat dels catalans en comparació de la subjugació castellana es tornen a palesar, perquè exactament va dir: «¿Qual poble és en lo món que sia així francs de franqueses e llibertats, ne que sia així liberal com vosaltres? Car nós trobam que tots los pobles del món o la major part són subjugats a les taxacions de llurs senyors e als donatius de llur beneplàcit, exceptats vosaltres, qui sots francs d’aquestes taxacions.»[85] És a dir, es torna a constatar que el poble de Catalunya disposava d’un sistema de llibertats molt més generós no solament en l’aspecte cívic, sinó també en les relacions fiscals entre el poble i l’Estat. Aquesta concepció de la llibertat fou teoritzada per Francesc Eiximenis: «Com la llibertat sia una de les principals excel·lències que sien en els homes francs e la servitud sia per les lleis comparada a mort.» [86] Igualment Eiximenis afirma que el príncep ha de regir els seus súbdits «com a frares i cars amics en llurs llibertats i lleis paccionades», ja que només el tirà «no serva llibertat a ningú, ans té sos súbdits com a captius i en gran subjecció».[87]Eiximenis, en el llibre dotzè de Lo crestià, és un dels primers pensadors a teoritzar sobre la tirania, que l’autor medieval contraposa a la llibertat; sosté que el príncep és aquell qui en «tostemps atén de conservar les leys i drets del regne i ses bones costums», mentre que el tirà «no té llei ni fur». Eiximenis no teoritzava d’una manera abstracta, sinó que es pot afirmar que el seu pensament polític es basava en la realitat social en què vivia, ja que per demostrar el compliment de la llei posa l’exemple següent: «Llegim que com lo Rei d’Aragó en Pere digués a un servidor seu que “lla va la llei on vol lo rei”, respòs un savi hom al rei, qui era present, e dix: “Hoc, mas no deu ésser rei qui no té la llei e no serva aquella”.»[88] Eiximenis afegeix que, efectivament, els prínceps catalans passats servaren personalment les lleis i que aquest comportament «era meravella a tothom qui ho veia». La llibertat era tan evident en el constitucionalisme català, que mai els experts en dret públic no han tingut cap inconvenient a reconèixer-ho, com diu Elías de Tejada: «La civilización universal recibió, entre otras, una aportación catalana digna del máximo relieve: la consecución de la fórmula de la libertad política más perfecta de la Edad Media. Una serie de circunstancias coincidentes en tierras catalans congregaron los ingredientes precisos para el cultivo de la rara flor de la libertad política.»[89] El 1420, quan Bernat Boades escriu una història de Catalunya titulada Libre de feyts d’armes de Catalunya, també és conscient de les llibertats de què gaudeixen els catalans. En relatar el compromís de Casp, explica que, com que els catalans estimaven el comte d’Urgell i com que es va haver de triar el rei Ferran d’Antequera, se’n seguiren grans perjudicis per a Catalunya: «Lo desús dit rey En Ferrando no sabia les lleys e privilegis de Catalunya, e ell e.ls seus castellans, qui no són enfranquits així com nós ho som, per la gran valor dels nostres e gran bonea dels comtes de Barcelona e après dels reys d’Aragó, los paria mal de la nostra gran llibertat; per lo qual, com tots los qui vui són en Catalunya ho saben molt bé, se’n han succehit molts desastres, de moltíssimes croeltats que s’han feites.»[90] Queda molt clar que els catalans eren molt conscients que un sistema de llibertats com el seu no estava pas generalitzat als països veïns. Aquesta singularitat jurídica catalana, tot i això, no va pas canviar amb la nova nissaga dels Trastàmara. Fins i tot quan es va esdevenir el matrimoni entre Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, durant els primers regnats dels descendents d’aquesta unió també seria respectada. Així Carles I, a les Corts celebrades a Barcelona el 16 de febrer de 1519, va posar èmfasi a respectar les llibertats de Catalunya: «Per quant lo nostre desig principalment és ab obra tenir i mantenir lo dit principat en pau i justícia, e egualment sens excepció de persones, mirant l’honra, utilitat i bé universal de tots los nostres regnes; guardant-los les constitucions, privilegis i llibertats a ells atorgats.»[91] Però més endavant, a la primera meitat del segle XVII, la manca de respecte per aquestes constitucions seria el motiu que els catalans volguessin la independència política, perquè altrament perdrien un estatus encara no assolit pels súbdits de la corona de Castella.JOSEPH FONT



Del concepte de llibertat i la seva vinculació amb la nació catalana, n’hi ha un exemple aclaridor. Jeroni Pujades, el 1601, amb motiu de la defunció de l’advocat fiscal de l’Audiència, el jurisconsult Antoni Oliba, el qual havia lluitat contra l’anhel de la monarquia castellana d’anul·lar la legislació del Principat, a la seva famosa crònica el defineix així: «Era molt bon català, defensor de la llibertat de la terra»,[92] en recordança de les reiterades defenses que havia fet de les llibertats catalanes davant de les regalies i de la detenció de diputats per part de la monarquia. Res no podria ser tan explícit com aquesta correlació entre «ser bon català» i «defensar la llibertat de la terra». Aquestes llibertats de Catalunya, tan apreciades pels catalans, també havien estat reconegudes i lloades per personatges estrangers, tal com diu Pierre Vilar: «No hi ha cap viatger estranger, als segles XVI i XVII, que no hagi notat com una lliçó important del seu viatge l’“orgull” de grup dels catalans.» Vilar afirma que Catalunya no tenia cap raó per sentir-se província i que «els estrangers són sensibles a aquest particularisme ostentós: veuen els catalans “dues vegades més lliures” que els castellans, i ferotges a defensar aquesta llibertat».[93] També hi ha altres comentaris, com el de Simeone Contarini, que fou ambaixador de Venècia entre 1602 i 1604, el qual assenyalà que a Catalunya, Aragó, València i Mallorca «el rei no té un poder tan absolut, ni solament com la meitat del que té en altres regnes».[94] Un viatger francès del 1612 va afirmar que «els catalans no reconeixen el rei d’Espanya, si no és com a comte de Barcelona. I llur “Generalitat” té més poders que el mateix virrei, representant, tanmateix, del sobirà absolut».[95] El diplomàtic i polític castellà Diego Saavedra va escriure: «Ninguna provincia gozaba mayores bienes ni más feliz libertad que Cataluña, porque ella era señora de sí misma, se gobernaba por sus mismos fueros, estilos y costumbres, vivía en suma paz y quietud, teniendo un rey muy poderoso, más para su defensa y para gozar de su protección, de sus mercedes y favores y de todos los bienes de sus reinos y estados, que para ejercer en ella su soberanía.»[96] L’escriptor castellà Lope de Vega, quan va publicar La Dorotea (1635), sense ser en cap moment catalanòfil, també va reconèixer explícitament que els catalans «perderán mil vidas por guardar sus fueros».[97] Durant la guerra dels Segadors, un cronista tan neutral com el portuguès Francisco de Melo, en fer la crònica de la guerra, defineix els catalans així: «Estiman mucho su honor y su palabra; no menos su exención, por lo que entre las más naciones de España son amantes de su libertad.»[98] Igualment el tacitista castellà Juan Alfonso Rodríguez de la Encina, més conegut per Juan Alfonso Lencina, el 1687 publicava uns comentaris polítics, dins dels quals definia els catalans: «En la Monarquía de España el ánimo menos conocido es el de los catalanes, amigos de su libertad y que no es prudencia tocarles sus privilegios; por fuerza el regirlos imposible; pero de voluntad y con los buenos modos tratables.»[99] El mariscal Noailles, influït pel seu pensament absolutista afrancesat, quan escriu les seves memòries i fa referència a les campanyes contra Catalunya de 1695, defineix els catalans com a «poble inquiet, coratjós, molt gelós de les seves llibertats».[100] El manteista Rafael Melchor de Macanaz, un regalista notori, en relació amb les Corts de 1701-1702 diu que «els catalans van aconseguir tot allò que desitjaven, perquè ni a ells no els va restar res per demanar, ni al rei cosa especial per concedir-los, i així restaren bastant més independents del rei que no ho està el Parlament d’Anglaterra».[101] El comerciant anglès Mitford Crow, preocupat pels catalans, va comunicar el 1704 al seu govern que «els catalans eren un poble independent que vivia sota les seves pròpies lleis i privilegis, que desitjaria donar suport a un rei que es comprometés a restaurar i defensar els seus antics drets».[102] El 1705 la reina Anna d’Anglaterra va enviar Mitford Crow com a representant plenipotenciari a Catalunya, a la credencial del qual escrivia: «És amb una gran satisfacció que ens hem assabentat que, havent estat sempre gelosos en la reivindicació de les vostres Llibertats, us mostreu indignats en aquests moments del jou que us han imposat els francesos.»[103] El 3 d’abril de 1714 la Cambra dels Lords també va reconèixer aquestes llibertats quan va acordar enviar un escrit a la reina en aquests termes: «Amb extrema reconeixença envers la V.M. i satisfacció per a nosaltres mateixos, els repetits i ardents esforços de la V.M., per tal de preservar als catalans el complet gaudiment de totes llurs justes i antigues llibertats.»[104] En l’opuscle Despertador de Catalunya, del 1713 i atribuït al diputat Manuel Ferrer, s’invoca la llibertat de Catalunya com a principi fonamental i element definidor de la catalanitat: «Desmereixen lo nom de fills de la pàtria, encara que l’habiten, los que desitgen i sol·liciten que aquella perdi sa llibertat i glòria.» L’autor anglès del llibret The case of the Catalans considered, editat a Londres el 1714, en parlar de Catalunya afirma: «Només cal constatar que el Principat de Catalunya, des de la seva subjugació a la corona d’Espanya, quan va esdevenir una part d’aquell domini, sempre ha estat governat per lleis pròpies, independents de qualsevol altre regne. Fins ara, llurs privilegis han estat sempre conservats íntegrament i la més mínima aparent violació ha servit sovint com a motiu perquè el poble s’alcés en armes»; més endavant en relació amb la defensa que els catalans fan de les seves lleis continua: «¿Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Llurs avantpassats els van llegar sencers llurs privilegis de fa segles. ¿És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és llur decidida elecció.»[105]
 

Com a corol·lari de tota aquesta descripció del règim de llibertats que tenien els catalans comparat amb el de les nacions veïnes, val la pena de conèixer l’opinió expressada per José Patiño, un funcionari al servei de la monarquia hispànica que havia treballat a Itàlia però que va arribar a Catalunya quan estava derrotada militarment el 1714, havent estat nomenat intendent general pel rei. Patiño, gran coneixedor de la realitat política d’aquell moment, en el seu famós informe de 1714, ratificava el desig de llibertat dels catalans: «El genio de los naturales por lo general es, como siempre ha sido, amante de la libertad.» Patiño afirmava que Catalunya estava abatuda per les armes i privada de «la despótica libertad que tenían, (que) les hacía inobedientes a los preceptos del Rey y de la Justicia»; no deixava d’insistir en aquesta llibertat quan deia que «como en Cataluña, según el genio de los Naturales, se abusaba de la libertad, han siempre odiado a los Ministros de Justicia».[106]Aquesta és la millor descripció que es podia fer de la situació política dels catalans, un cop derrotats per la violència de les armes i eliminades les seves constitucions: que estimaven la llibertat i que aquesta no els feia obedients, és a dir, una autèntica llibertat, una llibertat que feia que els envegessin per la seva singularitat. Voltaire (1694-1778), quan escriu sobre els borbons, també parla de l’amor català envers la llibertat, i coincideix amb el punt de vista expressat fins ara: «Ells han estat sempre guerrers, i els muntanyencs, sobretot, han estat ferotges. Però malgrat llur valor i llur amor extrem per la llibertat, han estat subjugats sempre.»[107] La traducció castellana d’aquesta obra feta per Víctor Hugo diu així: «Pero a pesar de su valor y del amor inmenso que profesan a la libertad, siempre fueron subyugados.»[108]

Quan la llibertat dels catalans ja estava abolida, encara la invocaven tot i que fos per recordar que era excessiva. El jesuïta andalús Pedro Murillo, com a geògraf, va escriure la definició següent dels catalans: «Cuando se imaginan agraviados: son difíciles de deponer su rencor, amantes en demasía de la libertad, más confiados en sí mismos de lo que debieran.»[109]En el mateix sentit, una opinió no gens suspecta de neutralitat és la que expressava Joseph de Contamina, regidor perpetu de València que treballava a Barcelona com a comissari ordenador de l’exèrcit; davant del memorial adreçat a Squillace el 1759 pel mal govern municipal, Contamina informava que era perniciós fer eleccions municipals de regidors, atès que anava «dirigido a revivir la antigua libertad de estos naturales, que produjo las turbaciones que son notorias».[110] Els funcionaris borbònics castellanòfils no podien deixar de reconèixer la llibertat dels catalans, però malgrat invocar-la com una cosa passada, feien mans i mànigues per esborrar-la. També forma part d’aquest grup Gregori Maians, que en una carta de 1763 comentava que «los castellanos quieren quitarnos aún la memoria de nuestra antigua libertad: gente enemiga de todo el genero humano».[111]Altres autors per aquells anys molt proclius a editar geografies, com Manuel Trincado el 1766, recorden que els catalans «aman mucho su patria, y su libertad»,[112] es pot veure que en parla com si el règim de llibertats encara fos vigent. El 1791 Pascual Ramón Gutiérrez insisteix en la mateixa idea, com si l’anhel de llibertat dels catalans fos una prova de la seva obstinació: «Aman su patria, fueros y libertad; pero no se privan de salir de aquella, y son animosos y obstinados por ésta.»[113] En plena campanya militar contra Catalunya de 1793-1795 duta a terme pels revolucionaris jacobins, el general Dugommier, el 1794, escrivia: «El catalán es bravo, activo, trabajador, enemigo de España; ha estimado siempre la Libertad, y cuando vea unirse a ella la Igualdad, esa reina de las naciones, pronto se reunirá con los que combaten por estos principios.» També en aquella època i amb els mateixos esdeveniments com a rerefons, el francès Fervell, en la seva obra Campagnes de la revolution française dans les Pyrenées orientales, escriu: «Los preconizadores de la revolución obtenían algún éxito en Barcelona y en el litoral; pero como la ternura de los catalanes por la libertad no es, en el fondo, más que un amor exclusivo por la independencia absoluta, si se enamoraban de nuestros principios era para traducirlos a su manera y no estaban menos dispuestos a rechazar la mano que se los traía.»[114] Com es pot veure, el concepte de llibertat propugnat per la Revolució Francesa estava escapçat. Admetien les llibertats individuals, però no les col·lectives. L’amor per la seva llibertat reconegut a tots els catalans no els era satisfet, perquè la llibertat exigida havia de ser total, no solament es tractava de la llibertat personal, sinó que es volia també la llibertat de la independència política absoluta. Alexandre de Laborde, quan viatja pel Principat entre 1794 i 1797, tenint assumit ja el nou concepte de nació dels republicans francesos, defineix els catalans com una gent de noblesa molt antiga, i diu que «ningú no gosarà blasmar-los. Els catalans, habituats sota els reis d’Aragó a compartir el poder legislatiu amb el sobirà, a no reconèixer el seu príncep sinó com a comte de Barcelona, a pagar solament els impostos als quals volien consentir, a fornir només les tropes que volien concedir, es consideraven tots com a participants de l’autoritat sobirana, i tenien, a causa d’això, una idea d’independència que s’ha perpetuat durant molt de temps».[115] En el clima polític posterior a la Revolució Francesa, Antoni de Capmany, tot i ser considerat un intel·lectual orgànic, en fer una memòria per preparar la constitució de Cadis, el 1809 també afirma que «no presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no habia gozado ninguna nación».[116] Antonio Guerola, governador civil de Barcelona quan el 1864 governaven els moderats, en les seves memòries comenta que «los catalanes (...) por los recuerdos de su poder como nación independiente y guerrera, cuyas hazañas asombraron a toda Europa, tienen infiltrado un espíritu de altiva independencia que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones y motines, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la Corte y tendencia a vivir de sus propios recursos».[117] En el vuit-cents aquesta llibertat de Catalunya, la de les constitucions i la del parlament que la feien possible, la van reivindicar constantment molts intel·lectuals. Per exemple, el 1856 Víctor Balaguer afirmava: «Ninguna otra nación puede, como Inglaterra, como Cataluña, presentar una serie mayor de sacrificios, de abnegaciones, de esfuerzos patrióticos hechos para sostener la libertad. Todo les parecía poco a los catalanes para conservarla. Sangre, vida y hacienda daban gustosos por ella. Llenas estan las páginas de nuestra historia de hechos grandes y nobles acciones llevadas a cabo en Cataluña por amor a la libertad.»[118] També el diputat carlí per Torroella de Montgrí Joan Vidal de Llobatera, en un discurs al Congrés dels Diputats el 1871, digué: «No obstante, como catalán que soy, algo conecedor, y sobre todo, muy entusiasta de las justas y sabias leyes que en otros tiempos felizmente han regido en Cataluña, cuando ésta más floreció por su libertad, por su independencia y por su bienestar; bienestar, independencia y libertad que ha perdido desde que en mala hora se quiso protejerla y liberalizarla con la primera igualdad que se la impuso; igualdad que la hizo esclava, arrebatándole sus fueros y hasta sus costumbres.»[119] En la mateixa època Juan Ors rebla el clau explicant la singularitat d’aquesta llibertat: «No en vano el Principado de Cataluña era el Principado civil por excelencia entre los viejos Estados medioevales. Ninguno como el suyo tan antiguo y tan ilustre. Al defender a Cataluña los patriotas catalanes defendían unos derechos, unas libertades que los Usatges consagraron antes que ninguna Constitución de Inglaterra y Francia. Frente a Carlos IV y Felipe V, el pueblo de Cataluña defendía el derecho de la tierra; pero tanto como éste, los derechos del hombre, que sus leyes protegían contra los abusos de la nobleza y las intromisiones del poder real. El pueblo de Cataluña acostumbrado secularmente a su Principado civil, debía, naturalmente, rebelarse contra las prácticas del absolutismo y contra la política del Principado mixto que los monarcas españoles pretendían instaurar en la Península.»[120] Tocant a aquesta mateixa qüestió, J. H. Elliott reconeix que l’estructura constitucional de Catalunya es diferenciava com a nació de totes les altres del seu entorn, i afegeix que «Catalunya, de fet, era un país lliure, la llibertat del qual estava subratllada per l’elecció voluntària del seu príncep.»[121] Elías de Tejada, que ha reiterat en tots els seus treballs la singularitat de Catalunya deguda a la seva primerenca llibertat, sosté sense embuts que «Cataluña (és) la cuna de las libertades burgesas de nuestro tiempo».[122] Per això, el president de la Generalitat Lluís Companys, el primer de març de 1938, en un discurs al Parlament, va pronunciar aquestes paraules que engloben perfectament el sentit polític català: «Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria.»

Aquestes franqueses i aquestes llibertats són constatades per gairebé tothom, són reconegudes pels forasters fan venir enveja a aquells qui no les poden tenir, o a aquells qui no les toleren ja que són persones de tarannà absolut i assimilador. I per aquesta causa d’ençà de l’imperialisme desbordant de la corona de Castella seran el motiu de molts malentesos i fins i tot d’enfrontaments armats per eliminar-les. Però la persistència de la personalitat política i l’especificitat jurídica catalana, de fet, no s’esborraran mai de la consciència dels catalans

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v1.0
01.04.13 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:

[86] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 113.

[87] F. Eiximenis. Lo crestià, UdG-Diputació de Girona, pp. 312.   

[88] F. Eiximenis. Regiment de la cosa pública, Barcino, Barcelona, 1927, p. 69.

[89] Francisco Elías de Tejada. Las doctrinas políticas en la Cataluña medieval, Aymà, Barcelona, 1950, p. 269.

[90] Bernat Boades. Llibre dels feyts d’armes de Catalunya, vol. V, Barcino, Barcelona, 1948, p. 80.

[91] Parlaments a les corts catalanes, p. 248.

[92] Pere Molas i Ribalta. Catalunya i la casa d’Àustria, Curial, Barcelona, 1996, p. 107. Xavier Torras Sans. «Pactisme i patriotisme a la Catalunya de la Guerra dels Segadors», Recerques, núm. 32, 1995, p. 53.

[93] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 243.

[94] Ferran Soldevila. Què cal saber de Catalunya, Club Editor, Barcelona, 1968, p. 101.

[95] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 135.

[96] Diego Saavedra Fajardo. Locuras de Europa. Diálogos entre Mercurio y Luciano, BAE, núm. 25, pp. 417-419.

[97] Antonio Domínguez Ortiz. «Els catalans de l’Edat Moderna jutjats per la resta d’espanyols», L’Avenç, núm. 100, gener, 1987, p. 54.

[98] Francisco de Melo. Guerra de Cataluña, Seix-Barral, Barcelona, 1969, p. 34.

[12] J. A. Maravall. Estudios de historia del pensamiento español. Siglo xvii, Cultura Hispánica, Madrid, 1975, p. 327.

[100] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 43.

[101] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 87. 

[102] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, p. 169.

[103] Michael B. Strubell. Consideració del cas dels catalans, Curial, Barcelona, 1992, p. 97. I el fulletó The deplorable history of the Catalans, Londres, 1714, p. 4.

[104] Ferran Soldevila. «Unes sessions de la Cambra dels Lords en 1714», Revista de Catalunya, núm. 58, setembre, 1929, p. 214.

[105] Michael B. Strubell. Consideració del cas dels catalans, Curial, Barcelona, 1992, p. 23 i 55.

[106] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall 6811 (A), núm. 84, pp. 96 i 97.

[107] Voltaire. Le Siècle de Louis XIV, París, p. 341.

[108] Voltaire. Obras completas, tom II, Senent, València, 1893, p. 466.

[109] Pedro Murillo Velarde. Geografía histórica, vol. I, Madrid, 1752, p. 77.

[110] Josep M. Torras i Ribé. Escrits polítics del segle xviii, Eumo, Vic, 1996, p. 21.

[111] Josep Fontana. La fi de l’antic règim i la industrialització, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 118.

[112] Manuel Trincado. Compendio histórico, geográfico y genealogico de los Soberanos de Europa, etc.; Noticia geográfica de Cataluña, Madrid, 1766, pp. 291-292.

[113] Pascual Ramón Gutiérrez de la Hacera. Descripción general de Europa y particular de sus Estados y Cortes, etc., vol. I, Madrid, 1791, pp. 278-279.

[114] Ángel Ossorio. Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República francesa (1793-1795), Madrid, 1931, p. 19.

[115] Alexandre de Laborde. Viatge pintoresc i històric. El Principat, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1974, p. 266.

[116] Ernest Lluch. La Catalunya vençuda del segle xviii, Edicions 62, Barcelona, 1996, p. 91.

[117] Pere Anguera. «Catalanitat i anticentralisme a mitjan de segle xix», dins El catalanisme d’esquerres, Cercle d’Estudis Històrics i Socials de Girona, 1997, p. 29. Manel Risques. El Govern Civil de Barcelona al segle xix, Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995, p. 563.

[118] Fèlix Cucurull. Panoràmica del nacionalisme català, vol. II, Éditions Catalanes de París, 1975, p. 190.

[119] Diario de sesiones del Congreso de los Diputados, 15 de juny de 1871, p. 1714.

[120] Juan Ors. España y Cataluña, Historia Nueva, Madrid, 1926, p. 39.

[121] J. H. Elliott. La revolta catalana 1598-1640, Crítica, Barcelona, 1989, p. 40.

[122] Francisco Elías de Tejada. Las Españas, Ambos Mundos, (s. d.), p. 227.

 

 

 

 

 

 

 

 

La llibertat com a fet consubstancial de Catalunya