ORÍGENS DE CATALUNYA I CONFIGURACIÓ DEL PODER

Els orígens de Catalunya

No. Les institucions de Catalunya no es neuliren amb el pas del temps ni s’apagaren amb l’absència dels sobirans. Tampoc no s’enrunaren per l’acció de les forces internes que les haguessin minades i dutes al col·lapse, sinó que caigueren derrotades pel pes superior de les armes estrangeres.

VÍCTOR FERRO

Vicens i Vives diu que «no podem parlar de pobles en el sentit actual de la paraula fins que reconeguem en la vida històrica d’una societat la constitució definitiva d’una mentalitat pròpia i diferenciada».[57] Vicens continua: «En el cas de Catalunya alguns autors han volgut fer recular la data de formació de la mentalitat o tarannà catalans fins a temps ibèrics o romans, i d’altres als visigòtics. Cal saber distingir que una cosa és la mentalitat, i l’altra, el territori. Per tant, el llançament històric de Catalunya es realitzà des d’una plataforma concreta: la Marca Hispànica.» En efecte, la mentalitat s’expressà ben aviat, cap al darrer terç del segle VIII, com una reacció contra la dominació musulmana; els habitants de les terres del nord es lliuraren espontàniament i voluntàriament a la potestat de Carlemany. Girona es lliurà el 785, cosa que va representar la caiguda dels comtats de Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries. Al cap de poc, abans del 789, van imitar els gironins els habitants de l’Urgellet i la Cerdanya, i segurament també els del Pallars i la Ribagorça, que es van posar sota la protecció dels comtes de Tolosa.[58] Quan va caure Barcelona, igual que a Girona, els indígenes pactaren amb els francs «sobre la garantia que es respectarien llurs propietats, lleis i autoritats immediates».[59] El fet que fossin respectades les lleis dels habitants de Catalunya pels francs significa que no foren conquerits per la força, sinó que voluntàriament es varen lliurar i que per tant eren lliures de pactar. Aquest fet és molt important políticament, atès que més endavant els catalans farien valer aquesta característica per demostrar que no estaven subjectes a cap sobirania i que els seus prínceps eren electius; per justificar-ho, invocaven un precepte de Carles el Calb del 844 en el qual el nét de Carlemany admetia que els autòctons de Barcelona «de bon grat lliuraren la ciutat a l’Imperi».[60]

L’origen del procés de formació nacional de Catalunya, doncs, té una important repercussió ja que demostra que els catalans podien elegir el seu príncep, el qual mai no podia ser un monarca absolut. En moments que Catalunya té molts neguits constitucionals i reflexiona sobre els orígens del seu sistema polític, com podria ser el segle XVII, hi ha una opinió molt generalitzada segons la qual a Catalunya els pobladors autòctons «sense cap mena d’ajut extern, varen reconquerir el territori de mans dels musulmans; tan sols quan l’hagueren recuperat sol·licitaren suport als reis francs per protegir-lo. El sotmetiment dels catalans havia estat, per tant, una decisió voluntària regulada per una sèrie de pactes relatius al respecte per part dels monarques a les lleis i als privilegis fiscals».[61] Més endavant, al llarg de diverses generacions i com a resultat d’una sèrie de fets que determinaren la progressiva desintegració del poder franc, per una banda, i el progressiu afermament del domini comtal, per l’altra, es va assolir la independència política dels comtats catalans. Amb l’extinció de la dinastia carolíngia i l’afebliment dels lligams entre aquesta i els comtes catalans, es creu que pel 988 començà la nova època política sense imperi i sense sobirà, atès que el comte Borrell II refusà fer el jurament de fidelitat al nou rei franc Hug Capet. Després d’aquesta situació de fet per la qual s’exerceix la sobirania plena, pel 1025 es consolida aquesta independència política que inaugura la nova etapa perquè s’estableix el primer privilegi de caràcter polític, pel qual el comte Berenguer Ramon fa un acte jurídic de plena sobirania política, amb el jurament de fidelitat no al senyor, sinó al sobirà, amb la implantació del règim paccionat, que assegura el privilegi amb l’obligat jurament a la potestat. Però d’actes de sobirania del comte de Barcelona n’hi havia hagut abans, com ara l’encunyament de moneda amb el nom del comte. En definitiva, la consolidació del casal de Barcelona com a dinastia capaç d’aglutinar i promoure una vida social, política i militar autònoma fou el que va permetre configurar un «Principat» amb veritables institucions com les Corts i institucions com la pau de Déu i la treva de Déu, que foren modèliques arreu d’Europa pel caràcter primerenc.

Aquesta situació es confirma anys després a Corbeil, amb la signatura del tractat entre Jaume I i sant Lluís, rei de França, el 1258. Per aquest tractat internacional, Catalunya renuncia als seus drets damunt de territoris del migdia de França i, en canvi, el rei francès, en nom seu i en el dels seus successors, «defineix, fa quitació, cedeix i renuncia totalment tots els drets i possessions o quasipossessions que tingués, hagués tingut, pogués o digués tenir».[62] No es pot passar per alt que en aquesta Catalunya, que, segons Pierre Vilar, és un dels intents més precoços d’Estat nació, la llengua és probablement l’agent principal d’una cristal·lització per on progressa, com tot fenomen afectiu, el complex nacional que neix o reneix. Per tant, el poder polític genera una col·lectivitat, però la llengua també solidifica i estructura una societat homogènia.

La configuració del poder a Catalunya

Que a Catalunya el Comte no pot usar un poder absolut al fer les lleis, i no té més poder que aquell que els Catalans li donen en les Corts Generals.

Joseph Font

Catalunya constitueix un cas singular en el desenvolupament constitucional d’Europa. En l’època medieval era l’únic Estat plenament independent del nostre entorn que no tenia categoria de regne. Aquesta peculiaritat de Catalunya s’explica pel procés de la seva constitució en sobirania separada. La unió personal dels comtes catalans amb el reialme d’Aragó, que donà als prínceps de Catalunya el títol de reis, va fer que els comtes catalans no ambicionessin cap altre títol; quan més tard amb el tractat de Corbeil, els prínceps catalans legalment varen obtenir la sobirania plena i definitiva i, per tant, desapareixia tot entrebanc jurídic per esdevenir reis, tampoc no sentiren la necessitat de modificar res: els comtes catalans varen continuar sense preocupar-se de ser identificats com a reis i van continuar amb el títol de príncep. Teòricament el qui detenia el màxim poder a Catalunya era el príncep, que des de la incorporació de l’Aragó es va dir sempre rei. Tanmateix, aquest príncep no era absolut. Des del naixement de Catalunya com a entitat política sobirana fins a la pèrdua pel dret de conquesta de les constitucions el 1714, el monarca necessitava les Corts per legislar. Víctor Ferro defineix així aquesta potestat: «La figura del monarca es podia caracteritzar, a Catalunya com a la resta de l’Europa occidental i central per dues grans funcions jurídicament enquadrades, i que pràcticament n’esgoten la definició: l’administració de justícia, entesa amb una amplitud que sobreïx el concepte actual, i la protecció de la comunitat i dels seus integrants.»[63] La funció jurídica comprenia pràcticament tot el que avui atribuïm a l’activitat executiva. I la funció protectora era el deure de protecció contra els enemics que des de fora amenacessin la comunitat o contra aquells que pertorbessin la pau i la tranquil·litat interiors. El rei es considerava en plenitud de la seva jurisdicció d’ençà del moment que jurava les constitucions.

En èpoques d’interregne, el govern reial a Catalunya estava sota la direcció del càrrec de lloctinent general, que a partir del segle XVI sovint era anomenat virrei. Aquest càrrec era el representant polític del rei, i com a delegat seu tenia poders generals d’administració que les lleis li atribuïen. En les seves atribucions en matèries governativa, judicial i administrativa, no li podien exigir responsabilitats polítiques, però els seus actes contraris a les lleis catalanes podien ser impugnats davant de l’Audiència com a contrafacció. El lloctinent tenia la potestat dispositiva, la potestat judiciària i la graciosa. Pel que fa a les atribucions de la defensa del país, era capità general i, com a tal, regulador de les institucions de pau de Déu i de treva de Déu, les regalies i l’ordre públic. Pel que fa a l’administració financera del patrimoni reial, l’autoritat màxima era el mestre racional, però l’administració central del fisc reial era exercida pel batlle general. L’administració de justícia com a element bàsic de tota organització política era una de les peces del sistema polític català. La Reial Audiència era el cim de tot el sistema judicial, i les seves sentències tenien la categoria reial, per la qual cosa eren inapel·lables, tot i que encara hi havia, per a alguns casos, el recurs de suplicació. Totes les causes civils i criminals s’havien de decidir dins del Principat de Catalunya. Aquest principi era una de les llibertats més preades pels catalans, segons Víctor Ferro.[64] Al Consell d’Aragó només hi anaven les causes de certs privilegis, del patrimoni reial o dels oficials reials. La Cort General era la reunió dels braços del Principat i els comtats del nord amb el rei, per tractar del «bon estament i reformació de la terra»; s’hi feien les lleis generals paccionades, s’hi presentaven i tractaven els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i normalment s’hi votava el donatiu que els braços feien al príncep. En la institució d’aquestes assemblees o corts Catalunya ocupa un lloc excepcional i absolutament capdavanter. Pel principi de representació, es pot dir que, un cop reunits, tots els membres dels braços que, segons la llei i el costum, hi podien participar representaven tot el país, ja que realment s’hi trobava tota la comunitat política. Víctor Ferro ha escrit: «Si la comparem, però, amb algunes altres assemblees parlamentàries prerevolucionàries, resultarà evident que la Cort General de Catalunya, pel nombre i la independència de les persones i corporacions que hi prenien part, figurava entre les més representatives d’Europa.»[65] A Catalunya aquesta representativitat no significava pas que el braç eclesiàstic representés l’Església o la religió, o que el braç militar hi fos en nom de la «milícia o el braç armat» o la «propietat», ni que el braç popular reflectís el «treball» o la «família», cosa que alguns ideòlegs del corporativisme o pensadors pseudotradicionalistes hi han volgut veure. La representació era l’expressió d’unes jurisdiccions i competències territorials, amb concomitàncies polítiques, econòmiques i militars prou importants perquè els reis no volguessin deixar-les de tenir en compte, explica Víctor Ferro.

Entre les facultats més interessants d’aquell període i que serien un motiu important dels conflictes competencials que es mantindrien amb la corona de Castella, que no les consentia, es poden esmentar la reparació dels greuges, l’elaboració de les lleis paccionades i el donatiu al rei. Els braços elegien nou representants, els quals elaboraven un memorial de greuges per recollir les contrafaccions fetes pel rei o pels seus oficials. Els catalans admetien que el rei podia cometre greuges contra el poble. Hi podia haver violacions i abusos judicials, tot i que no es podien revisar les causes quant al fons i es podien declarar nul·les les sentències dictades sense cognició de causa. Més endavant hi va haver les extralimitacions dels reis pel que fa a competències que pertocaven a la Generalitat. Sobre el perfeccionament d’aquest àmbit, cal recordar la facultat de la defensa de la legalitat pels braços, i que amb aquesta finalitat es va crear el Tribunal Paritari de Contrafaccions, com si fos el coronament de tot l’edifici constitucional català. Aquest esperit ja s’havia iniciat a les Corts de Barcelona de 1422 quan s’afirmà que «Lo Fruit de les lleis és observada d’aquelles, en altra manera en va són ordenades»,[66] i també amb la constitució de Ferran II l’any 1481 quan va establir: «Poc valria fer lleis, e Constitucions, sinó eren per nós, e nostres officials observades: perçò confirmants los Usatges de Barcelona, e les Constitucions del Principat de Catalunya».[67]

Si el rei no en tenia prou amb els seus ingressos deguts al patrimoni reial o si les recaptacions per via fiscal dels seus impostos ordinaris eren insuficients, el rei no podia imposar «vectigals» ja que no podia anar en contra de les propietats i els béns dels seus ciutadans. La idea era no votar impostos permanents, perquè el rei acaparava massa poder; per tant, es recorria al subsidi o al donatiu, creat per finançar despeses militars i que era un servei extraordinari. Precisament a Catalunya les Corts anaren assumint les competències reials quant a impostos, ja que per via de l’exempció o immunitat eliminaren gravàmens tradicionals com ara el coronatge, el maridatge o el quint. Per altra banda, en moments que es varen imposar impostos nous, és el cas dels «drets de la bolla», la recaptació, la gestió i la liquidació d’aquest gravamen es va atribuir a la Diputació del General.

En els períodes compresos entre cada celebració de les Corts, actuava un òrgan conegut com a Diputació del General o Generalitat, que era l’organisme que entre cada sessió de Corts s’encarregava de vetllar pel compliment dels acords establerts per aquella cambra legislativa, de rebre el jurament dels oficials reials en l’observança de les constitucions, de vetllar per les contrafaccions, del cobrament dels tributs, de garantir les llibertats, etc.

Amb aquests tres grans elements del constitucionalisme català, rei, Corts de braços i Generalitat, «la ordenación constitucional de alcanzó en el siglo XIV una modernidad que asombra y un sentido de respeto a la libertad humana que bien podemos anhelar en el siglo XX».[68] 

FONT:

Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v1.0

01.04.13 + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:

[57] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 21

[58] J. M. Salrach. Història dels Països Catalans, vol. I, Edhasa, Barcelona, 1980, p. 175.

[59] J. M. Salrach, Op. cit., p. 177.

[60] Guillermo M. de Brocá. Historia del derecho de Cataluña especialmente del civil, J. Gili, Barcelona, 1918, p. 80.

[61] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 155.

[62] Ramon d’Abadal i de Vinyals. Catalunya fa mil anys, Generalitat de Catalunya, 1988, p. 149.

[63] Víctor Ferro. El dret públic català, Eumo, Vic, 1987, p. 31

[64] Víctor Ferro. Op. cit., p. 116.

[65] Víctor Ferro. Op. cit., p. 199.

[66] Constitucions i altres drets de Catalunya, Barcelona, 1704, p. 45.

[67] Constitucions i altres drets de Catalunya, Barcelona, 1704, p. 47.

[68] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 54.

ORÍGENS DE CATALUNYA I CONFIGURACIÓ DEL PODER