Porque —nunca se repetirá lo bastante— la personalidad de Cataluña manteníase claramente perfilada, con tanta nitidez, que en la perspectiva histórica resulta una de las más antiguas naciones de Occidente.
FRANCISCO ELÍAS DE TEJADA
El desenvolupament de les Corts i el sistema pactista català han atret poderosament l’atenció d’historiadors, pensadors i juristes, perquè tothom «és conscient de l’excepcionalitat del sistema, assenyalant-lo com una de les contribucions més notables del país a la història del constitucionalisme occidental».[69]
Aquesta realitat política es començà a singularitzar molt aviat. Les primeres Corts que es varen celebrar foren a Lleida el 1214. A les de Barcelona de 1283, les lleis elaborades en Corts van començar a paccionar-se. A les de Lleida (1301) s’acordà que les Corts se celebressin cada tres anys. Des del successor de Jaume I (1276), les lleis proposades pel rei s’anomenaven constitucions i les proposades pels braços, actes de Cort; a les de Montsó (1289) es creà la Generalitat com a òrgan que actuaria en els intervals legislatius; fins a Pere III les lleis es redactaren en llatí i després s’optà per fer-ho en llengua catalana; les Corts de 1412 van encomanar a la Generalitat la custòdia del sistema constitucional i van acordar fer la primera compilació de les constitucions; a les de 1481 s’aprovà la constitució «Poc valria...», que obligava el rei i els seus oficials a l’observança de les lleis, pel compliment de la qual vetllaria la Generalitat.
El politicòleg modern, a l’hora d’estudiar la veritat política d’un règim, es pregunta: ¿Qui mana? ¿Com?, i ¿per a qui? Nosaltres també ens plantejarem aquestes qüestions com si apliquéssim la ciència actual amb un enfocament constitucionalista sobre els pensaments dels catalans. El rei no és absolut, només pot legislar per pacte. El pactisme és l’element més característic que es podria trobar en el constitucionalisme català. La formulació d’aquest sistema jurídic de relació ja es troba esbossat en els Usatges, en les cartes de població i franquícia, en les convenientiae i les assemblees de pau de Déu i treva de Déu. Però el pactisme parlamentari s’inicià a les Corts de 1283, convocades per Pere el Gran, en les quals es va atribuir a les Corts el poder legislatiu general per a Catalunya. Aquestes Corts de 1283 van ser l’inici de la legislació paccionada. A les Corts de 1289 s’aprovà la legislació establerta anteriorment i es decidí que el príncep no podria fer disposicions generals contra les lleis i privilegis catalans. A les de 1413 es va definir que «privilegi atorgat contra llei paccionada, no val»; tal com s’ha dit abans, a les Corts de 1481 amb la constitució de l’observança, el rei s’obligava a complir i fer complir les lleis.[70] Aquest procediment legislatiu en la producció del dret, conegut com a pactisme, és el fonament del constitucionalisme català. Eiximenis, pels volts de 1391, defineix el pactisme amb la idea que «cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses e honorables e jamés no donaren la potestat absolutament a nenguna sobre si mateixes, sinó ab certs pactes e lleis». El mateix Francisco Elías de Tejada, en definir el pensament polític català, diu: «Lo admirable del espíritu jurídico típico de los catalanes fue que supo sacar de las temáticas feudalistas los postulados de la libertad política, merced a corregir con tintes de mutualismo romano el juramento feudal, transformando la jerarquización férrea del derecho germánico en un diálogo entre jerarquías, en el cual el inferior no perdía su personalidad.»[71]
Tanmateix, més endavant els agents ideològics del pactisme i del dret públic no foren els teòlegs i els filòsofs, com a Castella, sinó els juristes, que hi van teoritzar i van materialitzar-lo conceptualment, com per exemple en el segle XIV Jaume de Montjuïc; al segle XV sobresurten les obres de Narcís de Sant Dionís, Jaume Callís, Jaume Marquilles, Tomàs Mieres i Joan Socarrats. Un teòric eminent del segle XVI fou el jurisconsult Jaume Càncer, juntament amb Miquel Ferrer i Antoni Ros.
La fermesa de la ideologia del pactisme al segle XVII es fa present en les obres d’Antoni Oliba, Miquel Ferrer, Andreu Bosch, Josep Ramón, Francesc Ferrer, Acaci de Ripoll, Lluís de Peguera, Joan Pau Xammar i, no cal dir-ho, Joan Pere Fontanella, el qual, havent comparat el dret públic català amb el d’altres països, el 1622 va escriure que el govern de Catalunya no tenia res a veure amb el d’aquells «regnes y provincias, ahont los reys y senyors (...) són soberanos senyors, ab tanta plenitud que fan y desfan lleys ad libitum»; Fontanella considerava el pactisme com el sistema jurídic del Principat de Catalunya: «Lo supremo poder y jurisdictió de la Provincia no té Sa Magestat a soles, sinó sa Magestat y los tres Brassos y staments de la Provincia qui tenen poder absolut y supremo de fer y desfer lleys y mudar la màchina y govern.»[72] Era evident que aquesta idea tan arrelada en el constitucionalisme català era expressada unànimement per tots els autors, i mai ningú no va posar en dubte les lleis pactades ni que el primer que havia d’observar aquestes lleis paccionades fos el mateix príncep. De resultes d’aquest plantejament, queda clar que només podrà ser príncep de Catalunya aquell qui prèviament juri acatar les constitucions. Per això en el regnat de Pere el Cerimoniós, diverses ciutats catalanes es van negar a acceptar els oficials reials, atès que el rei encara no havia jurat les constitucions. Aquesta qüestió es plantejà críticament amb la mort sense descendència de Martí l’Humà; en la recerca d’una nova nissaga es van acceptar els Trastàmara (1412), però amb la condició que servessin les constitucions. L’historiador Gabriel Turell, després del compromís de Casp, que afavorí Ferran d’Antequera, explica les dues menes diferents de príncep, segons que fos elegit o exercís per via hereditària: «Aquest és rey amb pactes elegit, e és tengut servar les llibertats, les quals primer ha jurades ans de prendre possessió. Los qui principien ésser reys en les terres, fan les leys que volen e.ls plau, e ço que donen és per gràcia; mas los reys elegits troben coses ordenades e en son ésser, e aquelles han de servar, e ab aquell mijà e pactes e condicions accepten la senyoria. E per la mateixa rahó los successors són obligats les dites coses servar.»[73]
Catalunya, des de l’inici de la seva formació com a entitat política, va escollir el seu príncep. Aquest principi es considerava important per a la independència política. Eiximenis, al dotzè llibre de Lo crestià, afirma que la comunitat, pel bé de la cosa pública, elegeix el príncep, però si aquest no compleix, el poden deposar: «Doncs, si és ensenyat clarament que lo príncep no serva los patis (pactes), sens tota excusació senyoria appar (manifesta) clarament que ell se deu tenir per deposat; e si no ho fa, ell té la sens tot dret e així com a tiran. (...)Doncs, la comunitat, no contrastant que aja príncep elegit, si lo príncep no és profitós a ço a què és elegit per la comunitat, roman en son plen poder de tolre al príncep la dita senyoria e l’ús del regiment. Cascuna d’aquestes parts d’aquesta raó són així de clares que no y à què duptar, e per consegüent la conclusió és certa.»[74]
Amb la crisi política generada per Olivares, des de principi del segle XVII els constitucionalistes catalans es varen atipar d’insistir i reiterar que a Catalunya el príncep no rebia la sobirania per herència, sinó per elecció dels súbdits. Francesc Martí Viladamor ho explica així: «Pero aún en tiempos de paz puede en sus casos Cataluña lícitamente y según sus derechos mudar de govierno. Arrojada parece esta proposición, mas su verdad quedará ilustrada si se atiende a lo que dexamos arriba comprovado, cómo su magestad no goza el Condado de Barcelona por sucesión, sino por nueva elección, que voluntariamente han hecho de su real persona los catalanes.» Martí Viladamor insisteix que «en el reyno electivo el derecho de la superioridad y soberanía, con sus regalías inseparables, se adquiere tan solamente a la persona electa de tal manera, que muerto el rey, o depuesto por su tyrania, el pueblo recupera la potestad que avia dado al rey; (...) en el reyno electivo en dos casos recupera el pueblo la superioridad y suprema potestad que transfirió al rey, o por su muerte o por su tyranía, en essos casos hallandose el pueblo libre y sin sujección alguna puede y les es lícito, usando de su potestad, escoger el govierno que más pareciere convenir, aora sea democrático, aora sea ariustocrático, o el mismo monárquico gobierno».[75] El príncep com a electe havia de jurar les constitucions, tal com diu Gaspar Sala: «Este, Señor, es el principio, y origen del derecho que tienen los Condes de Barcelona en Cataluña. De donde con evidencia se infiere, ser los Catalanes vassallos pactados, y convencionales, y que estan libres, quanto a lo reservado en el contrato. Y aunque es verdad, que esta retención y limitación de poder absoluto le hizieron estas Provincias, quando se entregaron libremente, fue mayor, ó menor en unas partes que en otra: porque como todo el dominio residía antes de la elección en el pueblo transfirió el poder en el señor electo según las condiciones, que les parecía a cada pueblo, de donde nació ser unas Provincias más privilegiadas que otras, aunque todas convengan en averse entregado libremente, y poder los Reyes en una Provincia más que en otra.»[76] Més endavant continua: «De todos estos principios se infieren estas legítimas consequencias, que son expressas Constituciones de Cataluña. La primera que el Conde (salva su Real clemencia) no usa de poder absoluto, ni haze leyes solo, ni puede derogarlas.»
Una altra mostra de la singularitat del sistema polític de Catalunya és el que va comentar Jeroni Pujades, el qual la defineix«com un “principat voluntari”, la més excelsa de les formes possibles de govern, ja que si per ella mateixa la monarquia ja passa per davant de l’aristocràcia i la democràcia, resulta encara més sublim si és producte no d’un sotmetiment per la força, sinó d’una lliure decisió dels súbdits. Tot això porta a la conclusió que els catalans, més que servir al rei, el que feien era coregnar».[77]
Sobre aquests tres grans principis polítics es va construir tot el sistema constitucionalista català: l’elecció del rei, el fet de considerar-lo elegit des del moment que jura les constitucions i la impossibilitat del príncep de sancionar cap llei sense l’acord i la lloança de les Corts. Els reis castellans, que estaven acostumats a governar sense traves polítiques, hagueren d’aprendre que a Catalunya el poble només tenia «respecte absolut a l’autoritat absolutament respectuosa a les lleis pactades».[78]
Entre cada sessió de Corts, hi havia institucions polítiques que administraven i governaven Catalunya, la qual cosa no passava per exemple al Parlament d’Anglaterra o als Estats Generals de França. Pierre Vilar explica que el 1359, enmig de dificultats de Pere el Cerimoniós, es dibuixaren les línies característiques de la Generalitat. La importància que hi transferia el rei es basava en la naturalesa atorgada d’organisme polític que abraçava el conjunt del país. «És un pactisme nascut de la col·laboració espontània i de l’impuls comú dels reis i de llur administració, d’una banda, de les ciutats, de l’església, i àdhuc de la noblesa catalana, de l’altra. Una cohesió tal entre dues classes dirigents de natura diferent ha assegurat, del segle XII al XV, entorn de la monarquia de nissaga catalana, una estructura política d’una solidesa particular.»[79]
Quan el fiscal general del Consejo de Castilla, Joseph Rodrigo Villalpando, el 1716 analitza el Decret de Nova Planta acabat de proclamar, reconeix també la singularitat jurídica de Catalunya, amb aquestes paraules prou aclaridores: «I se manifiesta por lo que sucedía antes en Cataluña: porque su Mag. establecía Leyes con el consentimiento de aquellos vasallos, y no las derogava sin ellos. Tenían Diputados que eran como Procuradores o defensores del Prinzipado; y siendo Administradores, y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallavan Cabeças del Principado y Dueños del dinero, con que su obediencia al Rey N.S. puede decirse que era voluntaria.»[80]El mateix fiscal general, després de reconèixer formalment aquesta situació jurídica, argumenta que tot això s’ha perdut, que els catalans no poden ser lliures i que el rei ha encomanat «la administrazión de los caudales a su Intendente o Ministros que Nombrare». Aquesta singularitat del sistema constitucional català, tant en la intensitat del pactisme i de l’administració de la hisenda pública, com en l’amplitud del control de l’executiu ja que se’n vigilaven les contrafaccions, va tenir repercussions directes en la vida social i cívica dels catalans, cosa que va afectar la sobirania de les institucions polítiques i les llibertats personals dels individus. El sistema fiscal era diferent del castellà. El sistema judicial donava garanties a l’acusat, i diverses prerrogatives no permetien les pràctiques fraudulentes dels poders públics contra els béns dels penats, el reclutament militar només es podia fer en condicions determinades i sempre dins del territori català, etc. Per això, en moments polítics crítics, com pot ser el sis-cents, els catalans tenen molta consciència que les seves constitucions els emparen i els protegeixen dels poders superiors. En conseqüència, quan parlen de defensar Catalunya ho fan en el sentit de defensar les constitucions; és generalitzat el pensament pel qual si el rei de Castella els suprimeix les lleis pròpies, estaran sota l’esclavatge.
Catalunya era independent políticament i gaudia d’una personalitat política pròpia, tal com diu Víctor Ferro: «Catalunya era, a començament del segle XVIII, un Estat “complet”, amb tots els atributs d’una entitat sobirana i totes les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada.» Més endavant hi afegeix, fent referència a les estructures institucionals: «Mirada sota aquest prisma, Catalunya era ben bé una societat perfecta, com qualsevol dels altres regnes, principats o repúbliques sobirans a l’Europa del seu temps.»[81] Joseph Calmette, per definir globalment Catalunya i establir-ne els punts essencials que li donen la condició d’Estat, diu:«La Catalogne a son armée et sa flotte à elle, comme aussi bien ella a ses finances. Des impôts specieux, —drets del General— alimentent son Trésor. A Barcelona, la Taula de la Ciutat, a le dêpôt de ce Trésor, toujours bien garni. C’est bien, au total, un Etat, —un Etat constitutionel— qui s’érige aux flancs de l’Aragon proprement dit. Et Barcelone, centre de cet Etat, la vie s’irradie sans cesse.»[82]
Aquest pactisme, que va impregnar el constitucionalisme català i que va donar als catalans tal grau de sobirania i pel qual tants catalans varen perdre la vida defensant-lo, caldria saber si encara forma part del nostre tarannà. El filòsof Ferrater Mora, en estudiar les formes de vida catalana, no va considerar el pactisme com a característica prou expressiva de la nostra personalitat col·lectiva. Però en canvi, Vicens i Vives, tot i considerar que cada temps porta les seves exigències polítiques, afirma que «s’ha de meditar sobre el jaient pactista de la nostra mentalitat, que en essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció, anar a la realitat de la vida humana i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractament de la cosa pública».[83]
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v1.0
01.04.13 + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[69] Santiago Sobrequés. Història de la producció del dret català fins al Decret de Nova Planta, C.U.G., 1978, p. 35.
[70] Jaume Sobrequés. «La práctica política del pactismo en Cataluña», dins El pactismo en España, Instituto de España, Madrid, 1980, p. 51.
[71] Francisco Elías de Tejada. Historia del pensamiento político catalán, Montejurra, 1963, p. 46.
[72] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 71.
[73] Gabriel Turell. Record, Barcino, 1950, p. 199.
[74] F. Eiximenis. Lo crestià, UdG-Diputació de Girona, pp. 98 i 108.
[75] Francesc Martí Viladamor. «Noticia universal de Cataluña», dins Escrits polítics del segle xvii, Eumo, Vic, 1995, pp. 135-136.
[76] Gaspar Sala. Proclamación católica, Barcelona, 1640, pp. 200 i 201.
[77] Joan Lluís Palos. Els juristes i la defensa de les Constitucions catalanes, Eumo, Vic, 1997, p. 156.
[78] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 116.
[79] Pierre Vilar. Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. II, Edicions 62, Barcelona, p. 122-123.
[80] Archivo Histórico Nacional, Consejos. Gracia y justicia, lligall núm. 17986.
[81] Víctor Ferro. El dret públic català, Eumo, Vic, 1987, p. 442-443.
[82] Joseph Calmette. La formation de l’Unité Espangole, Flammarion, Paris, 1946, p. 24.
[83] Jaume Vicens i Vives. Notícia de Catalunya, Àncora, Barcelona, 1960, p. 120.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada