Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
L’aval democràtic dona força a l’acció, però són les accions les que en darrera instància determinen l’estat de les coses.
Aquesta setmana hem parlat amb en
Miquel Vila (@nomos46), analista
associat del @CAPESIC_cat per la Xina i
la geopolítica de l’Àsia Oriental i entre altres coses ens ha explicat quin
paper podria jugar Catalunya com a estat independent en la geopolítica
asiàtica.
Quins creu que seran els moviments geopolítics més importants que podrem veure en els propers mesos o anys? Quin pot ser el paper de la Xina en tots aquests moviments?
Crec que el que el que marcarà
l’agenda en els propers mesos és el que ja s’està donant, la desfeta del model
de relacions organitzats al voltant de les idees impulsades des d’Occident i
liderat pels Estats Units que neix després de la Segona Guerra Mundial. Això
xocarà amb el desenvolupaments d’un nou marc geopolític al voltant de la Belt
and Road xinesa (la Franja i la Ruta) que consisteix en un procés de vertebració
de l’espai euroasiàtic, i en aquests últims anys hem vist com s’ha anat
expandint. Aquests dies veiem com tot just Itàlia, una de les grans economies de
la zona euro, acaba d’unir-s’hi, i de fet és el primer país del G7 en fer-ho.
Tot apunta que això podria marcar un abans i un després pel que fa a la relació
de la Xina amb Europa.
Ara bé, en aquest sentit veiem com
a ambdues bandes de l’Atlàntic s’està movent una contra-ofensiva. Per exemple la
campanya dels Estats Units contra Huawei, i podem esperar que la Franja i la
Ruta en els propers anys es trobi en un possible moment d’estancament o
alentiment. Això pot propiciar que la implementació d’aquesta idea prengui una
dimensió que vagi més enllà de les inversions xineses en projectes
d’infraestructures que és bàsicament en el que s’ha centrat fins ara, i dugui a
terme un canvi més qualitatiu en l’àmbit polític i institucional.
Resumint, en els propers anys ens
trobarem parlant del desenvolupament de diferents visions sobre la configuració
d’aquest espai Euroasiàtic, sovint en competència entre elles, i en relació
directe amb l’escenari de rivalitat entre els EUA i la Xina.
Com creu que afectaran
aquests moviments a Catalunya?
Catalunya es troba en l’extrem
occidental de l’espai Euroasiàtic.
A priori pot semblar que tot el que passi a l’altre banda no va amb nosaltres, però no podríem estar més equivocats.
Estem veient com la Franja i la
Ruta s’està establint al Mediterrani, com els que els principals ports del sud
d’Europa, també ports catalans i valencians, estan en mans de companyies
xineses. Tornant a Huawei, el 5G el porten ells a nivell global, ells tenen la
patent de la tecnologia de 5G més avançada, i qui vulgui disposar de la millor
infraestructura de 5G, l’haurà de comprar a una companyia xinesa. Això suposa un
canvi en com ha funcionat el món en els darrers dos segles.
Per tant això ens afecta, i ens
afecta cada dia i no només en un aspecte concret. Afecta la nostra economia,
afectarà la nostra forma de vida, i el món on ens volem projectar. I, tot i que
se’m fa difícil expressar-ho en termes concrets, crec que a mesura que aquestes
connexions es facin més fluides, el que passi a Catalunya també tindrà les seves
conseqüències a l’altre extrem d’Euràsia.
Malauradament em fa l’efecte que Barcelona s’està quedant enrere. Principalment perquè no parlem d’aquests temes, i òbviament no tenim cap mena d’estratègia de com podem inserir-nos, o fins i tot mirar d’oposar-nos, si no ens agrada (tot i que jo ho trobaria una postura fútil), a l’emergència d’aquesta connexió euroasiàtica. Crec que les persones que parlen d’això amb certa profunditat a casa nostra es poden comptar amb els dits d’una mà.
S’ha acusat al govern de
Catalunya de no saber actuar com un estat, pel que fa a la Xina, què faria que
el gegant asiàtic considerés un reconeixement de Catalunya com a
estat?
Crec que aquí hi ha dues coses
diferents. Principalment hi ha el que al meu entendre, i de fet això ho han
explicat extensament altres persones, ha estat una manca de voluntat real de fer
la independència per part del govern de la Generalitat en els darrers dos anys.
Tots els mals venen d’aquí.
En segon terme, crec
independentment de les accions del govern pel que fa al reconeixement estem molt
lluny de l’espai immediat d’interès geopolític xinès com per a veure-hi una
implicació oberta i directa. El tema del secessionisme a més és una qüestió
delicada pel govern xinès, i per tant si de nou es tornés a precisar d’un
reconeixement internacional no crec que la Xina fos un dels primers països en
fer-ho. De tofa manera, no crec que haguem de mesurar les nostres relacions amb
la Xina exclusivament en aquests termes, és la primera economia del món i per
tant no te gaire sentit ignorar-la.
Fins hi tot en un escenari d’independència i no reconeixement hauríem de cercar poder mantenir relacions informals per via de relacions comercials o amb actors privats. Les coses s’acabarien normalitzant si a Catalunya es desenvolupés una política de fets consumats, i aquestes relacions podrien normalitzar-se a mesura que Catalunya anés normalitzant la seva situació de forma generalitzada. I crec que això passaria amb molts altres països.
Quin tipus de relacions es
podria establir entre els dos?
En un primer moment, hauríem de
tenir en compte els interessos econòmics xinesos a Catalunya, que són diversos
però podríem centrar-nos en els interessos a nivell d’inversió, comerç i
infraestructura portuària. Aquests interessos a Catalunya són importants i
s’hauran de tenir en compte en qualsevol escenari futur, i crec que són el pilar
de qualsevol relació a llarg termini. De fet és important fer notar que fins a
principis dels 2000 les relacions entre el govern de la Generalitat i el govern
de la Xina, també amb el Japó, eren majors que les relacions que hi tenia el
govern espanyol. Actualment se’m fa difícil dir com estan aquestes relacions,
però a nivell privat, hi ha moltes empreses catalanes que operen a la Xina, i
òbviament les xineses que operen a Catalunya. Crec que precisament des d’aquí és
on s’hauria de treballar un hipotètic primer reconeixement tàcit com a primera
passa per un reconeixement formal.
En general crec que el sobiranisme
ha de començar a tenir en compte els interessos xinesos a l’hora de fer els seus
càlculs, perquè els altres sí que se’n preocuparan. I per fer això ens cal
prendre més seriosament el que és la Xina, el que està projectant a nivell
extern i sobretot en les nostres visions, tant per allò que ens pot interessar
com per al que ens ha de preocupar de la Xina: no limitar-nos a reciclar les
opinions que es produeixen a Brussel·les, Berlin, Washington o fins hi tot
Beijing.
En la dinàmica geopolítica
està clar que les relacions entre estats han de ser del tipus win-win. A quins
països podria interessar una Catalunya Independent? Què pot oferir Catalunya en
aquest aspecte?
Bé això de les relacions win-win em
costa una mica de creure, com a molt les relacions WIN-win, on una de les parts
sempre s’emporta un tros més gran del pastís.
Catalunya concentra gran part de la
inversió estrangera feta a l’estat espanyol, per tant aquests serien països en
tenir interès en com a mínim no veure perillar els seus interessos en cas
d’independència. Després tenim aquells països que per la qüestió que fos es
trobin en conflicte amb Espanya o amb la Unió Europea, que òbviament podrien
veure amb interès el moviment sobiranista. La crisis d’Europa, crea una sèrie de
divisions internes que pot ajudar a què algú li interessi potenciar les seves
relacions amb el sobiranisme català, i aquí parlo tant dels governs
euroescèptics, com dels països petits que no veuen amb bons ulls el domini dels
grans, com del Regne Unit post-brèxit.
El món en general es troba en moviment, les fronteres de conflicte geopolític s’estan fent més poroses, per tant les oportunitats per Catalunya crec que són majors.
Catalunya compta fonamentalment amb
Barcelona com el seu gran actiu, i no com a destí turístic, sinó pel seu
potencial geopolític especialment si es comença a dotar a la ciutat i al seu
port d’un pla que permeti inserir Barcelona en la connexió euroasiàtica.
Desenvolupar una bona estratègia en aquest sentit crec que ens pot ajudar a
facilitar les relacions amb altres actors, que vagin més enllà d’Europa i que
per tant puguin tenir menys reticències a establir algun tipus de relació amb
una Catalunya independent.
Però el que caldria entendre aquí
és que els reconeixements internacionals no venen a la lleugera, i a no ser que
hi hagi un interès immediat i directe cap estat reconeixerà un nou govern, molt
menys si no veu que aquest te un control efectiu de la situació.
Però el que s’hauria de comprendre es que pot sobreviure sense reconeixements oficials, i en el cas català en el seu context actual, de fet, segurament una condició per rebre aquests reconeixements serà en primera instància demostrar que es pot sobreviure sense ells.
Quina creu que és la causa
o causes principals de la manca de reconeixements internacionals a la
proclamació de la República Catalana el passat 27 d’Octubre?
Com he plantejat anteriorment, el
punt fonamental és que la proclamació del 27 d’Octubre no va ser seriosa, no va
ser real, confirmat de fet darrerament pels propis implicats. Cap estat
reconeixerà Catalunya, entrant en conflicte directe amb l’estat espanyol, si no
veu en primera instància de que la cosa és seriosa. Més enllà d’aquí, el que
deia més amunt.
Ara bé crec que concentrar-nos en
pensar en els reconeixements oficials és una errada, el que cal és pensar com
sobreviure sense aquests reconeixements, que mai vindran d’un dia per l’altre, i
que començaran sent reconeixements tàcits, via apertura o manteniment de
relacions comercials amb actors privats o semi-privats, i un cop això es vagi
consolidant es podran obtenir els reconeixements.
En aquest sentit, la pèrdua de
credibilitat del moviment sobiranista a nivell internacional serà un dels grans
handicaps en els propers anys, i recuperar-la crec que és la tasca
fonamental.
Últimament es torna a
escoltar sovint que cal superar de forma inapelable la barrera psicològica del
50%, com si aquest fos el fet realment rellevant per tal que Catalunya
sigui independent. Realment és una qüestió de percentatges?
No ho és, no perquè a Catalunya no
hi hagi un suport social actiu suficient per la independència sinó perquè les
coses no funcionen així. Existeix una fal·làcia que creu que les coses canvien
quan hi ha una majoria social que així ho opina. En la seva vessant més
simplista es consideraria que amb poder expressar aquesta opinió suposadament
majoritària per via d’un procediment institucional clar ja n’hi hauria prou.
Això no aguanta el mínim escrutini de la realitat.
L’aval democràtic dona força a l’acció, però són les accions les que en darrera instància determinen l’estat de les coses.
La política per sobre de tot és un
element dinàmic no estàtic. L’statu quo sempre guanya perquè sempre és la opció
més òptima, per cada revolta que triomfa n’hi ha deu que no ho fan, però és en
els moments convulsos quan un gran percentatge de gent oscil·larà entre un
bàndol o l’altre, depenent de com es desenvolupin els esdeveniments, i finalment
un cop les coses semblin resoltes abraçarà als victoriosos com si n’haguessin
format part des del primer dia.
L’1 d’Octubre és una mostra d’això,
en la que es va expressar de forma democràtica i contra un estat la voluntat
d’independència del poble català. En aquells dies el sentit majoritari de forma
tàcita a Catalunya era favorable a la independència, ja fos un suport mostrat de
forma activa, l’1 i el 3 d’octubre, com de forma passiva. No vam veure que
sorgissin en massa escamots espanyolistes a prendre el país. La primera
mobilització de l’unionisme en massa es dona el 8 d’octubre i en gran part per
la pèrdua de momentum del govern català. Després de l’1 d’Octubre no ens podem
permetre entendre la política només des de la demoscòpia.
Si fos una qüestió de percentatges
l’estat espanyol no hagués enviat 15.000 policies durant l’octubre del 2017. Si
no existeix la majoria per dur a terme la secessió de manera viable, quina és la
necessitat de fer aquest desplegament? Defensar això implícitament és defensar
que aquest desplegament es va produir efectivament per a defensar la democràcia
i evitar una proclamació antidemocràtica per part de les forces sobiranistes. És
una lectura amb la que òbviament no hi estic d’acord.
Tenint en compte la
situació actual a Catalunya i a nivell internacional, des de l’àmbit polític
quina creu que és l’estratègia que s’hauria de seguir?
Primer arreglar les coses a casa fent una renovació del moviment sobiranista, trencant l’actual lideratge. Sense això parlar d’estratègia internacional per molt que em pugui agradar, em sembla secundari.
Però bé mirant de respondre, en
primer terme considero que les institucions lligades a la Generalitat tenen poc
marge de maniobra en un context en el que aquestes segueixin dins la legalitat
espanyola. El “Govern efectiu” és bàsicament una broma de mal gust, una forma
amable per seguir aplicant el 155. Per tant crec que l’aposta clara ha de ser
potenciar la projecció exterior catalana per via de les seves entitats, ANC,
CDR’s, diàspores, i persones estrangeres afins, perquè puguin actuar amb total
llibertat. A nivell més teòric seguir pensant i treballant sobre com inserir
Catalunya en el món que ve. Després recuperar la nostra credibilitat tant
interna com externa. Avui dia es fa molt més complicat explicar que estem fent
els independentistes, que no pas explicar que és Catalunya i per què volem la
independència.
Per acabar, hem sabut que
el Capesic és Think Tank oficial. Els hi fa cas el govern de Catalunya? Saben
quin tipus d’assessorament tenen?
El CAPESIC és un think tank
independent les persones que hi escrivim ho fem perquè ens agraden les relacions
internacionals i perquè considerem que és important que existeixi més debats
sobre aquestes a Catalunya. Fins a dia d’avui no tinc constància de que cap
institució tingui o deixi de tenir en compte les opinions que allà s’hi
expressen.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada