Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«El judici és un escàndol majúscul, però alhora no poden absoldre els presos sense que el règim caiga fet miquetes»
Cal llegir en detall i amb molta
cura els pronunciaments que han fet polítics francesos i italians aquests
darrers dies sobre el judici i la situació a Catalunya. Tant el manifest del
quaranta-un senadors francesos com les mocions recents aprovades pel Consell Regional del Piemont i per la Regió Occitana són
molt precisos i encertats, tant en l’anàlisi com en la solució dels fets. Ja no
són crides humanitàries a l’alliberament dels presos, sinó apel·lacions
polítiques a la negociació entre Catalunya i Espanya i a la mediació
internacional per a fer-la possible. En el cas italià, a més, invoca directament
l’actuació urgent del seu ministre d’Afers Estrangers i de la Unió
Europea.
És clar que tenim raons per a ser
escèptics respecte d’allò que puga acabar fent-se de fora estant, però no
tindria sentit negar, al mateix temps, que l’ona expansiva dels fets de
l’octubre del 2017 va arribant més nítida que mai i que això preocupa a Madrid,
amb raó. És evident que els nervis del govern espanyol són com més va més
difícils de controlar i això passa sobretot perquè el PSOE és conscient que la
seua posició de ‘ni independència, ni referèndum, ni autodeterminació’ és
simplement insostenible.
És insostenible perquè l’única
explicació possible per a justificar-la és insostenible en una democràcia. El
govern espanyol no pot defensar que la voluntat popular, qualsevol voluntat
popular, puga ser impedida amb l’ús de la violència de l’estat i rebutjant el
caràcter polític de la cosa pública. El govern espanyol podria proposar camins
més o menys tortuosos i rutes més o menys enrevessades i això es podria entendre
i ens seria un entrebanc gros; però no pot arribar al no a tot sense encendre
les alarmes dels socis i veïns. Com han entès i expliquen perfectament els
diputats italians, acceptar això que fa Espanya al Principat és fer perillar la
democràcia a tot Europa. I aquesta constatació mena el procés a un nivell
diferent d’on era abans.
La judicialització del procés
d’independència ha estat l’error més gran que podia cometre Espanya –com vaig
advertir ja fa uns quants anys, amb aquella metàfora del pendent ferroviari. El no
a tot fa molt de mal, és molt dolorós, té un cost molt alt i ens causa unes
dificultats que no voldríem i que no ens mereixem de cap manera. Però alhora
aclareix d’una manera incomparable l’índole del conflicte en què ens trobàvem
catalans i espanyols d’ençà del 2010, pel cap baix, i el trau del lloc on Madrid
el volia mantenir. El problema català ja no és cap afer intern. Punt.
I és això, aquesta situació que
vivim ara, que omple de sentit la detonació del 27 d’octubre de 2017, la
proclamació de la independència que sortosament el parlament va decidir
d’aprovar. Tots sabem que aquell dia hauríem pogut fer unes eleccions
autonòmiques i que això hauria significat un fracàs històric. No seríem on som,
sens dubte, i probablement tindríem igualment presos, més i tot. No hi hauria
horitzó. Certament, el govern es va equivocar el 3 i el 10 d’octubre no
proclamant la República aleshores. Però, el 27 d’octubre, en una situació
extrema, encara va ser capaç de fer un pas endavant que, sí, reclamava
paciència, perseverança i perspectiva. Molta. I una reacció popular contundent.
Però que ens donava vida.
La victòria del 21-D va ser el dia
clau d’aquesta reacció. I la sentència a Alemanya en favor del president
Puigdemont va obrir de bat a bat les portes a la desautorització de l’estratègia
espanyola. A partir del dia que Puigdemont va eixir de la presó tot esdevingué
inexplicable per a ells i es va confirmar que l’estratègia de l’espai lliure
europeu era el camí a seguir. La perseverança popular, resistint totes les
provocacions, manifestant-se sempre que calia, mantenint el caliu a les presons
i la feina constant i tenaç dels presos polítics per a internacionalitzar el cas
i empènyer contra la paret l’estat espanyol han anat fent –a partir del
daltabaix judicial belga, suís, escocès i alemany– el forat necessari per a
convertir el judici a la democràcia en un escàndol insuportable. En un escàndol
que ara Espanya ja no pot ni canviar, ni aturar ni reparar.
Per això no tenen mans per a frenar
les reaccions, l’ona expansiva, que va dels diputats del parlament islandès
barrant el pas a l’ambaixador espanyol quan es reuneix amb el conseller Bosch,
al president de la república d’Eslovènia rebent oficialment el president Torra,
malgrat totes les pressions. Una ona, a més, que s’expandeix en bona part a
partir de companys de partit, socialistes europeus que ja no poden entendre de
cap manera què fan els seus col·legues espanyols i que no estan disposats a
callar més.
És evident que sense el 27
d’octubre tot això no passaria i per això pense que tothom ha d’entendre bé el
sentit d’aquella declaració detonant. D’ençà de la sentència del Constitucional
el 2010, d’ençà de l’aprovació del nou estatut el 2006, Catalunya havia romàs
atrapada en un túnel sense eixida. Ja no tenia autonomia ni podia fer res per a
recuperar-la perquè l’estat havia decidit d’anul·lar-la per la via judicial. Era
un espai en què Madrid se sentia còmode i en què Catalunya poca cosa podia fer,
perquè la relació de dominació era total. La proclamació de la República va fer
eixir l’estat espanyol de la seua zona de confort i la reacció antidemocràtica
que va tenir és allò que ha obligat els països europeus a qüestionar Espanya.
L’abril del 2017, mesos abans del referèndum, vaig demanar al president eslovè
Milan Kucan, l’home que va proclamar la independència d’Eslovènia, com se sabia
quan un afer intern deixa de ser intern. Va riure i em va respondre:
‘Això és i no és, alhora, una qüestió de política internacional. Però crec que
una volta es pren la decisió de fer un referèndum d’independència, la situació
esdevé un afer de la comunitat internacional.’ I per tant tot canvia. I res no
torna a ser com abans.
A l’estat espanyol aquests mesos
vinents se li faran molt costeruts. El judici és un escàndol majúscul, però
alhora no poden absoldre els presos sense que el règim caiga fet miquetes. Les
eleccions que vénen poden validar, i haurien de fer-ho, davant l’opinió pública
internacional la potència electoral indiscutible del moviment independentista. I
les forces independentistes, amb les seues decisions al parlament de Madrid,
haurien de portar l’estat espanyol a la màxima inestabilitat possible. Del PSOE,
ja no en podem esperar res, tret de més repressió, que no tingueu cap dubte que
arribarà. Però també hem de saber que aquesta repressió tindrà un preu alt,
encara molt més, per a ells. Un preu que o bé justificarà noves decisions
unilaterals en un terreny més favorable que el 2017 del punt de vista
internacional, o bé els forçarà, per la desesperació, a un tomb històric, ara
mateix impossible.
Entenc, perfectament, que hi haja
gent que crega que tot això no té importància perquè voldria viure ja, avui, en
una república lliure. Comprenc, tot i que no m’agrada gens, que la lluita
partidista siga avui un obstacle quasi insalvable, però ja arribarà el moment
que tots podrem reconèixer tranquil·lament, sense odis ni enveges infantils, que
el duo Puigdemont-Junqueras va ser i és imprescindible abans de la proclamació
de la república i després, des de la presó i l’exili. I és clar que compartesc
les crítiques a algunes actituds dels nostres polítics que ens són
incomprensibles, sobretot per allò que tenen de renúncia personal o perquè
avantposen interessos personals o grupals a l’interès col·lectiu –n’estic fart,
vaig dir gràficament fa pocs dies. Ens fan anar molt més lents que no
voldríem.
Tanmateix, assumint tot això, jo
avui només vull dir, vista la forma que comença a prendre l’ona expansiva, que
si mirem la situació des de dalt, com si fóssem asseguts davant un enorme tauler
d’escacs i abstraient-nos una mica del soroll ambiental, que no em sembla
raonable de tenir por del futur. Fàcil no ho serà, és clar. Però ja no hi ha
marxa enrere, sobretot perquè el seu tren desbocat, en pendent ferroviari, ja no
el poden aturar.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada