Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten»
Vicent Partal
El 28 d’octubre de 2017, quan feia dos
dies havia entrat en vigor el 155 i que el govern espanyol havia imposat la
convocatòria d’eleccions catalanes, el portaveu espanyol d’aleshores, Íñigo
Méndez de Vigo, va convidar públicament el president Carles Puigdemont a
participar-hi. Amb un somriure burleta a la cara que se li va glaçar la nit de
les eleccions. Méndez de Vigo es pensava que el president de la Generalitat
perdria la contesa electoral i que allò seria la seva fi. Es va equivocar, tot i
que la incapacitat del parlament per a investir-lo i la polèmica decisió del
president de la cambra van fer l’efecte de salvar el cop, ni que fos
momentàniament.
L’estat espanyol es va tornar a equivocar
de ple el 25 de març de 2018, quan el president de la Generalitat va ser
detingut per la policia alemanya i dut a la presó. Novament, vàrem veure les
cares burletes, plenes de satisfacció, i les portades dels mitjans partidaris
del règim es van omplir d’una felicitat que els durà ben poc. La victòria
judicial de Puigdemont als tribunals alemanys va desconcertar Espanya i va fer
tremolar els fonaments de l’estat. Poc temps després, Mariano Rajoy era
destituït i el PP començava el camí cap a la insignificança. Cap a la
li-qui-da-ci-ó, si sou capaços de llegir-ho amb el to de veu de Soraya
Sáenz.
Segurament, va ser aleshores quan tot va
canviar. És evident que l’estat espanyol ha après quin és el significat polític
profund del president Puigdemont, la importància de la seua situació. I també
quina és la seua capacitat política. I, per això, han decidit d’engegar una
operació d’estat completa i total, de la qual la decisió d’excloure’l de les
llistes al Parlament Europeu és tan sols un apartat més, una peça més.
D’aleshores ençà, Espanya, i quan dic
Espanya no parle de la dreta espanyola i prou, intenta la mort civil del
president que es va atrevir a proclamar la República Catalana. I aquesta
obsessió no tindrà fi, perquè ara ja saben de què és capaç i saben que els pot
derrotar.
La mort civil és un concepte que té
l’origen en l’edat mitjana. Sense assassinar-la físicament, consisteix a deixar
una persona efectivament morta a efectes socials. Restringir-li tant els drets i
les capacitats que acabe essent un mort en vida. Mobilitzar tots els recursos
del poder, legals i il·legals, per impedir-li de viure. Despullar-la dels seus
drets més elementals. Retirar-la de la vida pública.
La mort civil s’ha practicat de maneres
molt diverses a Europa en el curs dels segles i encara recentment. La veu de
Gerry Adams, per exemple, era prohibida al Regne Unit. Quan feia declaracions,
el doblaven perquè la ciutadania no sabés com sonava. Ja hem vist com ha estat
tractat Julian Assange, vulnerant totes les lleis i normes diplomàtiques de
manera impune. Joseba Sarrionandia continua amagat en algun indret del Carib i
només es fa visible amb la seua prosa excelsa. Erri de Luca va haver de suportar
el silenciament total només perquè havia dit que podia entendre les motivacions
de la gent que havia sabotat les màquines que destruïen la Vall de Susa…
Quan algú toca de debò el cor de la
bèstia, la reacció és d’una agressivitat que no té ni fre ni barreres. El
president Puigdemont ho ha fet, probablement com qui més, i ha concitat una
aliança en contra seu que fa feredat. Ho explicava jo mateix fa uns quants dies
en aquest editorial, certament avui premonitori: ‘Sigueu conscients de per què El País us exigeix ‘apartar
Puigdemont’‘.
He dit que la reacció no té fre ni
barreres i la decisió de la Junta Electoral espanyola demostra, precisament,
això. Han pres una decisió política que no es pot sostenir jurídicament. I ni
tan sols pretenen de sostenir-la-hi. Quin sentit té, si no, que Lluís Puig haja
estat candidat a les eleccions de diumenge i Puigdemont, Comín i Ponsatí no ho
puguen ser a les d’ací a tres setmanes? La por que tenen és tan gran que ni tan
sols dissimulen ni miren de guardar les formes. Amb els resultats d’ahir a la
mà, poden imaginar-se que Puigdemont guanyaria les eleccions europees a
Catalunya i, tant que havien dit que no seria diputat ni tindria immunitat, és
evident que han entès que anaven equivocats. Arribats on som, qualsevol cosa val
per a impedir la presència del president Puigdemont al cor d’Europa i la seua
llibertat total de moviments, com l’home lliure que és. Fins i tot, esquivar la
pròpia llei.
Però, més enllà de l’obcecació personal,
això que ha passat té algunes lectures col·lectives que no podem eludir –ni ho
hem de fer. La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els
drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat.
Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de
tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen
que els convé l’afebliment del president legítim.
I la segona és que Puigdemont, fins i tot
si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la
proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte
polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir.
El seu càrrec de president legítim de la
Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot
esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix
l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la
monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol. Per aquest
motiu tots hauríem de ser ben conscients també que, a l’inrevés, nosaltres som
el seu únic escut de debò. Com junts, govern, parlament i carrer, vàrem ser
capaços de derrotar l’estat l’octubre del 2017, i junts ho haurem de tornar a
fer ara. I aquesta és, al capdavall, la raó principal per a assegurar al
president Puigdemont que, en la tasca de defensar-lo constantment contra les
injustícies constants que rep, simplement no ens rendirem. Mai.
PS. A l’edat mitjana, els qui eren
víctimes de mort civil a Alemanya els anomenaven Vogelfrei, paraula que
des del segle XVI s’interpreta amb el significat de ‘fora de la llei’. Però
abans, i així la feia servir per exemple Luter, Vogelfrei volia dir ‘el
qui no està lligat i vola lliure com un ocell’. Doncs això.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/president-puigdemont-no-ens-rendirem-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada