Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
França i Polònia van acatar la resolució del grup d'experts de les Nacions Unides alliberant presos, però el govern espanyol la menysprea
Pere Martí
Menyspreu. El govern
espanyol ha menystingut olímpicament la resolució del grup de treball de l’ONU
que exigeix la llibertat dels presos polítics. No és cap sorpresa. La llista
d’organismes internacionals que s’han pronunciat en el mateix sentit o
denunciant les irregularitats de la justícia espanyola, com Amnistia
Internacional i International Trial Watch, és llarga. Totes han rebut la mateixa
resposta: el menyspreu. En alguns casos, acompanyat del silenci mediàtic, com ha
estat la resolució de l’ONU, impulsada des d’Òmnium Cultural a través de
l’advocat Ben Emmerson. El silenci va ser el resultat de les trucades que van
rebre alguns directors de mitjans fetes des d’Espanya Global, l’oficina pública
creada per Josep Borrell i gestionada per Irene Lozano. Espanya Global és una
oficina d’intoxicació internacional dedicada a desmuntar el relat de
l’independentisme a còpia d’informacions falses sobre la realitat
catalana.
Cada vegada que hi ha un pronunciament
d’aquesta mena, Espanya reacciona recuperant el seu esperit autàrquic, com ja
feia durant el franquisme. La resposta és sembrar la desconfiança envers els
organismes internacionals embolicant-la amb una elevada dosi de patriotisme
intern. Quan el tribunal de Slesvig-Holstein va resoldre a favor de Carles
Puigdemont negant l’existència del delicte de rebel·lió, van fer una campanya de
desprestigi de la justícia alemanya. Ara Lozano es permet el luxe de dir que
l’ONU havia estat ‘intoxicada’ per aquesta qüestió i que ‘necessita millorar’
els seus mecanismes d’informació. El problema és que l’hemeroteca és traïdora i
la mateixa senyora Lozano, quan era diputada de la UPyD de Rosa Díez el 2015, va
exigir des del faristol del congrés espanyol que es complissin els dictàmens de
l’ONU. Evidentment, Lozano no parlava dels presos polítics catalans, sinó de
l’opositor veneçolà Leopoldo López. Ja sabem que Catalunya no és Veneçuela. La
diplomàcia espanyola dóna suport al colpisme veneçolà mentre empresona dirigents
demòcrates acusant-los de donar un cop d’estat per haver posat les urnes.
Aquests darrers dos anys, les Nacions
Unides han emès 245 resolucions d’aquesta mena, dues de les quals dins la Unió
Europea, que qüestionaven l’empresonament d’activistes polítics: un cas a França
i un altre a Polònia. En tots dos casos, després de la resolució van quedar en
llibertat. Ni França ni Polònia no es van atrevir a qüestionar la resolució de
les Nacions Unides. En el cas francès, l’ONU va demanar la llibertat d’un
opositor del Casaquistan, Mukhtar Abliàzov, detingut per ser extradit. La
resolució el grup d’experts es va publicar 23 de novembre de 2016 i dues
setmanes més tard el consell d’estat francès va anul·lar l’extradició i Abliàzov
va ser alliberat el 9 de desembre. En el cas polonès, més recent, el grup de
treball va demanar l’abril del 2018 la llibertat de Mateusz Piskorski, un
activista polític detingut el 2016 i acusat d’espiar per a Rússia. Un any més
tard, aquest mes de maig ha estat posat en llibertat, després de tres anys de
presó.
Espanya no tan sols ha menystingut la
resolució del grup de treball de l’ONU, sinó que n’ha qüestionat el contingut i
ha posat en dubte l’honorabilitat dels experts que l’han redactada. Amb aquesta
actitud autàrquica, aconsegueix d’augmentar la sospita internacional, i un
conflicte que havia de ser intern ho és cada vegada menys. L’intent barroer
d’impedir l’entrada del president Carles Puigdemont al Parlament Europeu és
l’últim episodi d’aquesta batalla desesperada, que ha obligat la cambra a
suspendre l’acreditació de totes
els eurodiputats escollits a l’estat espanyol. L’independentisme ha aconseguit
de situar la pilota en el terreny de joc internacional, tot i que dins la UE
Espanya pot fer servir la seva influència per negar drets polítics, però
jurídicament té la batalla perduda. Tota la premsa europea, tret de l’espanyola,
es demana avui qui decideix qui és eurodiputat i qui no, si els electors o la
justícia espanyola. L’advocat d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart
davant les Nacions Unides, Ben Emmerson, advertia que l’estat espanyol
toparà amb el rebuig internacional i serà condemnat com un ‘estat corrupte’ si
fa cas omís de l’opinió de l’ONU. Es convertirà en un ‘estat pària’ des del punt
de vista democràtic. Els pàries, en l’injust sistema de castes indi, són la
categoria més baixa.
Un estat en ple atac de nervis amb un tribunal que no escolta
«Si passa és pels nervis intensos que respira ara mateix un estat i un règim que veu com l'acció dels electors i la dels advocats i juristes l'aboca al punt que més temia»
Supose que sou conscients de tot això que
hem viscut aquestes darreres hores. De la frenesia en què s’han instal·lat la
política catalana i espanyola. Novament, com feia temps que no passava, totes
les costures del règim s’ha desfet. Però sapigueu que aquestes hores són
transcendentals i que val més que estiguem a l’aguait.
Primer, i sobretot, va ser el resultat de
les eleccions de diumenge, demolidors per al projecte espanyol. I la
conseqüència del vot popular, que s’ha fet ben evident en maniobres desesperades
que si les haguessen pogut evitar, per decòrum, les haurien evitades. Per una
banda, l’incident ridícul originat per la presidència del Parlament Europeu –que
ha perdut els estreps–, que li fa més mal que bé. I per una altra, la
configuració accelerada del gran pacte de Colau amb Valls. Dos fets que indiquen
fins a quin punt hem arribat al moll de l’os.
Impedir l’entrada d’un eurodiputat per
acreditar-se és un fet enormement greu, que fa miques tots els procediments
parlamentaris. Però servir-se d’un argument tan fútil com no haver jurat la
constitució –i, al costat, el mateix parlament acreditar, en el mateix moment,
un altre diputat de la circumscripció espanyola sense haver-la jurada– és
demostrar una gran desesperació. Perquè tanta arbitrarietat no es pot
sostenir.
I què en direm, del gran pacte per a
impedir que Barcelona tinga un batlle independentista? L’escena que es va
conformant amb Colau pactant amb el PSOE i amb Manuel Valls és antiestètica en
extrem. I tindrà un cost. És tan fàcil com interrogar-se a un mateix: fa una
setmana us haguésseu cregut ningú que us hagués dit que això passaria? Si passa
és pels nervis intensos que respira ara mateix un estat i un règim que veu com
l’acció dels electors i la dels advocats i juristes l’aboca al punt que més
temia. A haver de reconèixer que el problema català no és de cap manera un
problema intern i a haver d’empassar-se que hi ha una sobirania superior que
l’estat espanyol no té cap més remei que obeir: la que representa la Unió
Europea. La casualitat ha volgut, a més, que l’ONU s’hi interposàs, en el moment
més adequat i tibant. Per si no en tenien prou. L’ONU ha despullat amb una
duresa més que notable la salvatjada jurídica que significa el judici. Mala
notícia sobre mala notícia.
Però ahir el Tribunal Suprem espanyol va
començar la darrera fase del judici als presoners polítics catalans, com si no
passàs res al seu voltant. I, significativament, la fiscalia, dependent
orgànicament del govern de Pedro Sánchez, va anunciar que no canviaria les
conclusions.
Després de setmanes i més setmanes de
debat, de presentació de proves, d’interrogació de testimonis, refermar-se en
les acusacions és una manera de deixar clar que no ha canviat res per al
Tribunal Suprem espanyol, que no hi ha res que els haja fet reaccionar. Allò que
s’havien inventat el primer dia ho han de sostenir siga com siga. Contra tota
evidència i contra qualsevol lògica. Demostrant d’una manera clara que no són en
aquella sala per a escoltar uns fets i analitzar-los, sinó per a decapitar la
cúpula de l’independentisme polític.
Però això no es pot fer, en democràcia. No
es pot fer sense conseqüències. Com no es pot impedir l’entrada d’un eurodiputat
a l’edifici del Parlament Europeu. Ni pots pactar amb Valls, si ets Colau, sense
que et caiga la cara de vergonya. I resulta que tot, tot, ha convergit en molt
poques hores, i ha deixar clar que ells juguen a la desesperada, insegurs,
neguitosos i sense rumb clar. Sabent que són en el punt de màxim risc. Ara cal
que nosaltres ho sapiguem aprofitar, definitivament. Us en recordeu? Tic-tac,
tic-tac…
Fonts:
https://www.vilaweb.cat/noticies/onu-autarquia-espanyola/
https://www.vilaweb.cat/noticies/estat-nervis-tribunal-suprem-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada