traducció - translate - traducción

31.3.10

No sé com, però sempre...

No podia treure els ulls d'aquell poster, penjat en la part posterior d'una porta de fusta vella i atrotinada d'un cinema antic que ja no existeix.
El fascinava la noia que s'hi representava.
Feia dies, potser setmanes, que, a qualsevol hora, trobava la manera d'anar a passar una estona per mirar la noia del lliri a la mà, intentant concentrar-se en el munt de sensacions que li trametia.
Sentia cada cop més una energia que l'apropava a aquella mirada dirigida al buit, plena de tendresa i desempara. La perfecció dels llavis sensuals que prometia una besada acollidora, contrastava amb la innocència que reflectia el seu rostre.
El ritual, per raons de feina, pogué durar encara uns quants mesos, durant els quals establí una certa complicitat etèria amb la fotografia. Era capaç de reproduir llargues converses, plenes d'emoció, que mai no tindrien lloc, pensava aleshores.
Amb el temps i la quotidianitat s'adonà que s'estava enamorant, primer de manera il·lusòria, com l'adolescent que s'enamora de l'artista de cinema en veure-la deambular per la pantalla. El cap li començà a ballar, però, quan començà a sentir-se correspost.
Quina bestiesa! - pensava sovint, ja que estava convençut que la noia era d'un país llunyà i que per tant mai no podria constatar la realitat d'aquell desig intangible d'amor compartit.
Però l'emoció de ser correspost s'imposava, i ara ja tenia l'absoluta certesa que fos quan i com fos, havia de conèixer aquella noia ja que, i n'estava segur, intuïa que els esperava un futur. potser no un futur concret, però futur al capdavall.
Es sorprenia a qualsevol moment del dia, o es despertava al mig d'un somni, amb l'emoció a flor de pell i una sensació de pèrdua inabastable. El torturava que la raó li fes veure massa lluny i com un somni impossible de realitzar aquell desig pel que el cor es delia.
Quan més decidit es trobava a allunyar-se d'aquell miratge emocional, però, quan ja s'havia obligat a deixar de comportar-se com un il·luminat, un company a qui finalment li havia confiat el seu secret, li digué que aquella noia existia, vivia a la mateixa ciutat i que la coneixia.
El cop va ser molt fort i el trasbalsà. D'una banda es sentia inclinat a comprovar fins a quin punt aquelles converses silents amb la noia es podien correspondre en una realitat, ara més propera. De l'altra l'omplia de basarda pensar que la realitat finalment s'imposaria per demostrar-li que cadascú s'ha fet el seu lloc a la vida, i que el seu i el de la noia eren tan distants com es podia esperar.
Finalment, una tarda d'agost, ja havien passat quatre o cinc mesos ben bons des de la descoberta de la fotografia, passejant per un dels barris tranquils de la ciutat, de cop i volta el seu amic l'aturà i amb un cop al braç li dirigí l'atenció cap a una noia de rinxols daurats que passejava tranquil·la amb un nen d'uns tres anys, agafat d'una mà, mentre amb l'altre aguantava la corretja d'un preciós llebrer eivissenc blanc.
El cor li va batre tan fort que no gosà ni acostar-se-li impedint de totes, que el seu amic fes el més mínim gest per presentar-los.
El que havia sigut una espècie de joc a cavall del somni, el capritx i la obstinació, s'havia transformat en una realitat incontestable. S'havia enamorat perdudament d'aquella noia, i tenia la certesa que més tard o més d'hora els seus camins es trobarien.
Això no passà fins uns sis mesos més tard.
La ciutat passava per una època convulsa. Eren finals dels setanta, i a tot arreu i per mil motius diferents, grans quantitats de persones coincidien sovint en assemblees, festes, mítings i altres alteracions de l'ordre que l'antic dictador, el sanguinari, ara mort per fi, havia mantingut amb mà de ferro.
Doncs bé enmig de la munió de gent, la descobrí. Va comprovar que no hi hagués cap altre element masculí que anés amb ella, i quan constatà que només anava amb una amiga, es feu el trobadís i, poc a poc, van anar xerrant daixò, dallò, rient sovint i deixant que passessin les hores.
Quan ja tot s'acabà i una parella amiga de la noia els duia amb cotxe cap a llurs vivendes, a l'hora de separar-se es feren un petó als llavis, breu i fugaç. La noia n'hi demanà un altre.
Quan ell sentí per segon cop els llavis de la noia del poster oferir-se al seus, s'adonà que besaven com havia somniat, i que uns ulls femenins, il·lusionats, el miraven com tantes vegades havia desitjat, ara en la penombra del seient del darrere de l'automòbil. Copsà en aquell instant que s'havien trobat i, sense dir-se res com en les converses amb la fotografia, comprengué que ella s'alegrava del mateix.

Share/Bookmark

29.3.10

Divisa


Share/Bookmark

28.3.10

T'estimo i et trobo a faltar, encara

"No dan respiro señores, no dan respiro.
La España charanguera y de gomina, de rubias ceñidas y escupitajo, inculta y reaccionaria que desprecia cuanto ignora que es casi todo.
La España nueva rica y hortera culturalmente miserable, inconsciente, cavernícola y fascista; amiga del pedo, el grito y el gargajo que no cesa en sus exabruptos contra Catalunya y su estatuto como antes lo hicieron contra el archivo de Salamanca, ¿recuerdan?. Documentos robados, que conste, y que tienen que devolver a sus dueños como corresponde.
Esa España negra seguirá practicando el infundio y la agresión con tal de vilipendiar a esta nación, que lo es, por mucho que ellos no quieran. Si no consta en la Constitución lo de nación hay que cambiar la constitución porque está mal redactada.
Ahí están los mamporreros perfumados aliados a los novios de la muerte, esa iglesia ultramontana y patética cargada de odio por todo lo que es vida; esparciendo mentiras, enfrentamientos, amenazas y blasfemias porque esa es la base de su telaraña mental.
Irán al infierno por mucho que recen.
Ahí están jaleadas por la verruga bigotuda, ese Martín Heidegger de Quintanilla de Onésimo Redondo, conocido demócrata creador de la central de pensamiento de las FAES y de las JONS. La verruga que el pueblo español echó de su cargo por falsario lameculos, humillante y babeante del poderoso americano que nos llevó al desastre de Atocha; casi 200 muertos y miles de heridos por su rastrerismo y prepotencia patética.
Ahí está repartiendo su "catalán enano habla castellano", mintiendo nuevamente sin ningún tipo de escrúpulo, porque nos ha tomado a todos por idiotas, porque la idiotez es la base y esencia de su pensamiento.
En fin, que todos juntos vayan a cagar a la playa que la mierda se la comerán las gaviotas a las que han cogido como símbolo.
Pobres bestias!"
Share/Bookmark

27.3.10

Perill púbic...


Per deferència de Catalana Roja i dedicat als nens i nenes d'Irlanda assetjats sexualment en nom de déu.



Share/Bookmark

Avui fa anys de la mort de Walt Whitman - (1819-1892)

Walt Whitman va néixer a West Hills, Long Island (prop de Huntington), Nova York, i es va mudar a Brooklyn, quatre anys després. Ell mateix es defineix com "company de les persones, igual que tothom  immortal i insondable com jo ("Song of Myself").
Coneix una gran varietat d'ocupacions en els seus anys de formació: Linotipista, professor, periodista, editor, novel.lista.
El famós "melting pot" de Nova York durant la dècada de 1840 li va proporcionar una educació basada en la diversitat i els valors democràtics.
Quan tenia 36 anys va publicar Fulles d'herba, integrada per 12 llargs poemes sense títol, que va revisar i ampliar durant tota la seva vida.
Durant la guerra civil va ajudar en tasques d'infermeria i atenció als ferits.

Va celebrar el cos i totes les seves funcions amb exuberància, però també l'esperit místic. Els seus protagonistes no foren els éssers elevats del mite i el romanç, si no homes i dones de la classe humil.
També va trencar amb les limitacions formals de la poesia en el seu temps per escriure en vers sense tenir en compte rima ni mètrica.
Ralph Waldo Emerson va reconèixer la veu poètica de Whitman com "el regal més meravellós ... la peça més extraordinària d'enginy i saviesa que els Estats Units han aportat a la poesia".
Whitman va morir a Camden, Nova Jersey el 27 de març de 1892.

Share/Bookmark

26.3.10

27 de març dia mundial del teatre

Judi Dench


El Dia Mundial del Teatre és una oportunitat per celebrar el Teatre en una miríada de formes. El Teatre és una font d'entreteniment i inspiració, i té l'habilitat d'unificar les diverses cultures ia la gent de tot el món. Però el teatre és molt més que això i també ofereix oportunitats per educar i informar.El teatre es representa a tot el món i no sempre en els escenaris tradicionals. Les representacions poden succeir en un petit poble d'Àfrica, en una muntanya a Armènia o en una petita illa del Pacífic. Tot el que necessita és un lloc i un públic. El Teatre té l'habilitat de fer-nos somriure, de fer-nos plorar, però també hauria de fer pensar i reflexionar.El Teatre sorgeix a partir del treball en grup. Els actors són les persones que es veuen, però hi ha un gran nombre de persones a les que no es veu. Són tan importants com els actors i les seves variades i especialitzades habilitats fan que una producció sigui possible. També haurien de compartir els triomfs i els èxits que puguin ocórrer.El 27 de març és oficialment el Dia Mundial del Teatre. Per molts motius cada dia haurien de ser considerats dies del teatre, perquè tenim la responsabilitat de continuar la tradició d'entretenir, d'educar i d'il luminar a les nostres audiències, sense els quals no existiríem.

Share/Bookmark

25.3.10

Perquè vull!

No sóc donat a penjar fotos meves als posts del dia a dia, primera per pudor, i en segon lloc per no destrossar la sensibilitat de qui tingui la bona voluntat de tafanejar.
Però ara vull començar a explicar una mica el perquè de tot plegat respecte a Menorca.
No us sorprengui doncs que aquest post vagi tornant a ser el primer de tant en tant, ja que l'aniré completant al meu ritme, quan en tingui ganes. Perquè vull! que deia l'Ovidi.


Si voleu trobar el lloc de la foto al mapa de Menorca, busqueu prop de Binigaus, en direcció a Escorxada i Fustam, sota de Sa torre Veia i Son Carabassa. Al bell mig del bosc hi les restes d'un mas derruït i al seu costat una caseta, encara en peu, que es diu Sa Teulera.


Es troba exactament al trencall del camí que vé de Sa Torre Veia i que es dirigeix a S'escorxada, Fustam i finalment arriba fins a Trebalúger; a Sa Teulera aquest camí rep el camí de cavalls que prové de la platja de Binigaus.
És un lloc aparentment abandonat a la seva solitud. En estar tancat el camí que vé de sa Torre Veia, mai no hi passa cap vehicle, excepte algun del personal de la casa. En èpoques com l'octubre, que és quan freqüento l'illa,no hi ha tampoc vianants que segueixin el camí de cavalls, o que es traslladin de Binigaus a les altres platges, o viceversa.
Els soroll del vent que ressalta el silenci del lloc, a vegades una brisa lleu, a vegades un vent humit del sud-est que fa bellugar les copes dels pins, sempre hi és present.


És un lloc ideal per retirar-se del món, ja sigui amb un llibre, el diari, l'Ipod o bé sense res, només un mateix i la immensitat de bosc , camps i murs de pedra que protegeixen el lloc.
Hi he passat hores seguides,a mig camí de Binigaus i Escorxada, a les hores caloroses del dia, estirat a l'herba i deixant que els ulls es perdessin seguint els niguls enllà del firmament tant blau de Menorca. Sempre sol, m'he sentit acompanyat per la força que té l'Illa, i he somniat despert, abans d'adormir-me en una migdiada plàcida, en altres vides paral·leles, amors mai  viscuts i records que mai no he pogut oblidar. Amb Sant Joan de Missa, és un dels llocs de culte íntim. Perfecte per aturar-s'hi una estona a fer un "canutet", o per fer-hi estada llarga observant com canvia la llum a través de les hores lentes.
Refugi, amagatall o trinxera, sempre sento Sa Teulera una mica meva, amb aquella intimitat que et regalen les coses quotidianes.






Share/Bookmark

Menorca, candidata a patrimoni de la humanitat

2


L'historiador i representant de la UNESCO, Ángel Morillas, va deixar ahir Menorca després de tres dies d'intens treball visitant els principals enclavaments de la cultura talaiòtica a s'Illa. El veredicte de Morillas després d'aquesta immersió és que "Menorca té capacitat per optar al reconeixement de patrimoni de la humanitat per la UNESCO ". El següent pas és, segons Morillas, "seleccionar els monuments que es poden conservar millor, tenint en compte també la seva ubicació, perquè no es concentrin tots en una mateixa zona".

"A l'hora de fer la selecció cal valorar la possibilitat que les restes alberguin també centres d'atenció al visitant i centres d'interpretació de la cultura talaiòtica", va afirmar.

Share/Bookmark

24.3.10

Són Rouco Varela y Paco Clavel la mateixa persona?

Paco Clavel - Rouco Varela, por "Ascen"

dedicat a "Principita"
Share/Bookmark

23.3.10

José Maria Nunes

Juntament al Gato Pérez, en José Mª Nunes, és de les persones que tinc més present de la Barcelona d'una època que respirava llibertat, lluita i festa.
Sempre actiu, sempre de bon humor i proper. Et vaig veure i trobar a tots els forats: el London, el Saló Diana, Cibeles, Jornades Llibertàries, Zeleste...
Sempre amic tot i no ser amics pròpiament. Sempre sensible. M'adono que t'he estimat.
Sempre tindré present que, almenys durant el que dura una conversa de matinada, al Zeleste de 1977, per tu vaig ser l'anarquista més lúcid de Barcelona. Un honor.
Entra Música.
Fon a DBO.




THE END

Share/Bookmark

Què està passant?

Què està passant, eh?…
Què ens està passant? Per tot arreu s’exigeixen marques, resultats, actes sobre humans; cada dia s’inventa una nova virtut, un nou rècord. Estem convertint el mon en un lloc de supervivència... per a herois, només! Què ha passat? Per esbrinar si cal fugir avui mateix, o bé si es pot esperar a demà, fa falta una intel•ligència sobrehumana que, un parell de dècades enrera hauria bastat per a fer una obra immortal. Què ha passat?
Quin sentit té viure allunyant-nos de les coses que ens haurien hagut de fer feliços?… Amb qui fer què?… N’estic fart de ser virtuos per beneficiar els corruptes; de ser treballador fins a l’avorriment perquè fa falta organització; de ser valent; perquè els meus governants m’imposen les seves disputes!
N’estic fart de totes les virtuts.! Em nego a ser un heroi! Em nego a ser un heroi.
Potser diran que som uns somniadors, però no som els únics…

Share/Bookmark

Gràcies HUMO



Avui ha estat un d'aquells dies als quals en referim amb un genèric "per oblidar". Un més, encara.
Un mateix a vegades pensa que  una estranya energia,  provoca que tot , al seu voltant, sembli que s'esfondri.
M'he llevat d'hora i m'he dutxat i esmorzat d'una revolada, sense ni mirar per la finestra.
Mal fet. Quan he arribat al carrer, plovia. No obstant m'ha semblat que eren quatre gotes. Tampoc. Eren les suficients com per fer-me sentir la mica de mullena, el fred i una mica desemparat, ja que fa tres dies que tinc la Vespa al taller. Coses de l'embragatge, diuen.
He anat a fer un tràmit a l'atur, i, no tan sols no l'he pogut fer, si no que ja ni calia. A final de més deixo de rebre l'ajuda per atur de llarga durada i no podré tornar-lo a sol·licitar fins juliol. Més desempara.
Moix, he tornat cap a casa per no gastar i en engegar el portàtil, aquest s'ha plantat i ha dit prou. A mig entrar el Windows s'atura i es re-inicia sense solució de continuïtat.
Contrariat, moix i amb la desesperança creixent he engegat el televisor, cosa que no m'agrada fer pels matins. Bé, ni a les tardes. Potser a les nits.
Doncs sí. Jo tampoc m'ho podia creure. De cop i volta ha fet aquell soroll significatiu i s'ha quedat cega i muda. Com jo.
A la tarda m'ha convidat a un cafè una amiga i ni l'hi he explicat. He pensat que no s'ho creuria. Moto, portàtil i aparell de televisió en un sol dia! o quasi. Qui s'ho creuria?
Per sort a la nit i ja al meu PC de reserva, vagarejant pel món dels blocs, des d'un d'ells, el de HUMO, Despertares, se m'ha ofert aquesta música.
Lentament les coses han tornat al seu lloc i he pogut fumar una cigarreta amb tranquilitat.



Share/Bookmark

20.3.10

Ara que fa anys... bon vent! quan m'arribin ja t'avisaré....



amb tant d'amor...
Share/Bookmark

18.3.10

Sé que això no ho hauria de fer..... no obstant....


Share/Bookmark

Marilyn Manson i Rosa Díez, són la mateixa persona?

   Rosa%20D%EDez.jpg

pàgina al Facebook
http://www.facebook.com/group.php?gid=362772950940&v=info

No només són germanes bessones!
La capacitat de crear una realitat abans inexistent, el travestissme...
Potser la única diferència sigui que mentre que la cara Marilyn es dedica a la creació, la creu Rosa es dedica a la.... siguem suaus... deconstrucció?
Share/Bookmark

17.3.10

Somnis animals






 
Share/Bookmark

Catàleg general

Em sumo al que diu el "blogger" Catàleg General:


Hay algún malentendido, y ese malentendido será nuestra ruina

Podeu seguir-lo clicant en el títol.
La foto és el meu "esguerro".




Share/Bookmark

Feliç felicitat

La felicitat és limitada i finita. O això és el que des de l'stablishment de la manca de criteris propis, ens volem vendre. 
Sembla que la felicitat es limita a permetren's el luxe de no dependre en excés del factor econòmic.
Amb aquesta premisa inicial, sembla ser que podem esdevenir feliços anant a sopar amb la parella, que per descomptat comparteix la nostra felicitat, a un restaurant exòtic en un automòbil segur i ràpid que ens ompla de feliçitat durant tres anys; tenir un pis o una casa que consumeix energia per a qualsevol funció que, per descomptat, ens podrem permetre ja que vivim en plena feliçitat, degut precisament a la possessió de rentadores, neveres, calefacció, diversos televisors, portes del garatge automàtiques, mini estacions metereològiques,assecadors de tot tipus,forns, cuines i descalcificador.

No menys Felicitat provoquen els Ipod, PC, Wii, Playstation, Nikon, Panasonic ni les xarxes socials que es pesquen a Internet. Totes aquestes andròmines no només ens omplen de felicitat, si no que a més ens permeten comparar-nos a les altres feliçitats exposades impúdicament, i així certificar quin és el grau de felicitat de què disposem en propietat i en relació al món, així com a les perones que ens envolten, siguin aquestes en la realitat o en el visrtuosisme feliç de la virtualitat.
També constatem que la felicitat es limita a determinats períodes en que floreix d'una manera natural i en porcions, ja sigui per adquiri bens que ens l'atorgaran, bé  per gaudir dels que ja posseïm i que ens permeten mostrar-nos al món tal i com som: personatges curulls de feliçitat. Disposem de tanta feliçitat, de tanta, que periòdicament necessitem ser feliços durant aquests períodes perfectament definits. Vacances, Nadals, Sant Valentí, el Dia de la Rosa, Carnaval, el Dia del Pare i de la mare; castanyades (Halloween per a una felicitat extrema), Revetlles,cotillons i farres.
És tanta i tan gran la nostra felicitat que no sabem fer res més que viure una felicitat rera una altra, amb l'esperança de trobar una felicitat continuada; així doncs, ens trobem que ja no disposem de temps, ni recursos, ni energia per cap més cosa que no sigui sentir la completa felicitat com vetlla per a nosaltres en tot moment i va omplint el que queda del dia d'una imponent, aclaparadora i feliç felicitat.

Share/Bookmark

Emoció en estat pur


Share/Bookmark

13.3.10

Dedicatòria

video

Share/Bookmark

Que viene el Boboooo ! Que viene el Boboooooo!


Share/Bookmark

Ser o no ser.

La cosa “està” entre viure a “tope”... o no “estripar” massa: aquesta és la qüestió. Saber si al teu “rollo” li “mola” més “passar de tot” amb els “pals” i els “marrons” que van venint, eh? O “liar-te” a “pinyos” contra tots els “yuyus” i eliminar-los cara a cara. Aquest és el problema! Palmar-la?.... clapar, res més; una “siesta” que acaba amb “les cagades” del cor o amb els vicis que et demana el cos i que arrosseguem, “buf”! des dels “Picapiedra”. Això seria un final per poder anar de tranquis: “Dinyarla”, “clapar”. “Clapar”… i segons com “flipar”. I això és el que “mosqueja”, perquè tot el “mal rollo” de la “xunga” - quan ja has estirat la “gamba”, vull dir - “pués” “acollona”, la veritat. “Pillar-ho” d’aquest “pal” és el que dóna tant “de quartel” al “mal rollo”; perquè si no, de què aguantaríem els “pals” i les “pirules de la vida, eh?, a sant de què ens “menjaríem” els insults de quatre “matats que van de sobrats” i t’ho “apreten” fins que “pringues”; o bé les “neures” de “fliplar” per algú que ni et mira, o la lentitud de la justícia, els “cristos” en què et foten els que manen i el “despreci” que reben els que “traguen” amb tot?… “Viam”: qui seria el “guapo” d’aguantar-ho, si un mateix, pel seu compte, pogués “saltar del tren” amb un “xute” al coll, eh?. Qui collons “tragaria”, “agobiat” i “fet pols” tota la vida, si no fos per la por “d’algo raro” després de donar-te “matarile”?… El que passa és que la parca és com un “subidón” del que ja no en “baixes”, i és això el que et diu “frenaaa!” abans de “tirar-te de la moto”; és tot l’”asunto” aquest el que fa que “traguem” i “traguem” i tornem a “tragar” la merda que coneixem, abans que anar a olorar el cul d’un altre. “Pillar-ho d’aquest pal” fa que tots siguem uns merdes i que el “bon rollo” que dóna “muntar-te en algun tinglado” quedi en no res; per culpa del “coco”; i perquè? Perquè ja estem morts i som “un fracàs”. Som borratxos, bojos, maníacs, tarats; tothom, en el nostre flamant conjunt. Tenim problemes dels que ningú no n’ha sentit a parlar mai! Som “Freakies” sorgits d’allò en que ningú no hi creu, procurant cridar l’atenció “d’algú” sobre els nostres problemes inversemblants, desagradables, sòrdids. Per això una història “a lo gran”, que podria “estar de puta mare”, es desinfla i queda en “no res”, i no se li pot dir ni vida. ni acció, ni “polles”. “Vale”? “Pués” ja està dit.

Share/Bookmark

10.3.10

Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba / Real Madrid 1 - Olympique 1










Share/Bookmark

9.3.10



Hi hagué un època estranya, en la qual les nits començaven abans de fer-se fosc i mai no es sabia massa bé quan acabaven.

Share/Bookmark

8.3.10

NO OBLIDEM


SE APODERAN DE TODO:

su bandera
su himno
su españa
su idioma
su agua
su religión
su sexo
su natalidad
su memória
su història
su justícia
su democracia
su constitución
su libertad
sus víctimas

excatamente eso:


SUS VÍCTIMAS

Share/Bookmark

La primera vegada



La primera vegada acostuma a ser com una presentació. Sovint hi entra en joc una mena de fluid màgic que estalvia les paraules; i és aleshores, només aleshores, que tot esdevé reconeixedor como si el coneixement arribés d'antic o o sempre hagués estat allí. Tant és que es tracti de persones, animals, coses o indrets. Tot existia abans de conèixer-ho, però, en aquestes ocasions et sents capaç fins i tot de comprendre-ho.

Share/Bookmark

LA POR - (Joan Solà - AVUI 4 / març / 2010)

No sé el resultat del judici «per faltes» a què va ser convocada la senyora que a l'aeroport de Vilobí va tenir una refregada amb la policia. Sembla que les «faltes» eren el to amb què els va dir que no li donava la gana de parlar en castellà, etc. Dit d'una altra manera:
potser tot plegat no s'hauria produït si la policia se li hagués adreçat simplement en català, perquè cal tenir en compte que en un aeroport, amb perill de perdre el vol i davant policies uniformats cal tenir una certa però difícil fredor d'esperit.

L'anècdota s'acaba aquí, però la tragèdia no. Sí, anomeno tragèdia el degoteig constant d'atacs a la nostra manera de ser, de parlar, de demanar o d'exigir; atacs a dins mateix de «casa», per gent que teòricament t'haurien precisament de protegir i defensar. Des del principi del segle XVIII aquests atacs prepotents i espanyolistes ens han arribat a posar al cos una sobrepell de por, de pànic, en molts períodes de la nostra històrria. I diuen els entesos que és una por que et va penetrant, amarant, que se't fa una segona personalitat: que t'acostumes a viure-hi, vaja. I a esquivar-la.

Això de Vilobí és poca cosa comparat amb el que li va passar a Èric Bertran, que va ser tractat com un autèntic terrorista i ell i la seva família van suportar tortures durant cinc mesos. Tenia 14 anys i el seu crim de sang va ser «amenaçar» per correu electrònic diverses empreses si no etiquetaven en català. Encara és hora que sapiguem què va fer la «nostra» Generalitat per alliberar-lo d'aquest salvatgisme, d'aquest terrorisme espanyol.

L'altre dia, amb uns col·legues del Cercle XXI, donàvem voltes a la situació i ens queixàvem que no hi hagués alguna entitat que ens defensés en casos (nombrosos, diaris) com aquest. Que si l'Òmnium, que si alguna altra agrupació d'advocats voluntaris... Jo sempre he cregut que cal apuntar molt amunt per arribar a alçades modestes, i vaig dir que no, que qui ens ha de defensar no han de ser ni voluntaris ni entitats privades, sinó la Generalitat: era aquí que calia reclamar.
La Generalitat hauria de tenir un gabinet ben muntat, eficaç, de defensa dels drets lingüístics dels ciutadans. ¿He dit dels drets lingüístics? Volia dir, dispenseu, de la dignitat nostra, de la dignitat del nostre poble, dels nostres ciutadans, de tu i de mi. I vam sortir a parlar dels americans i dels alemanys que ens visiten i que, amb la cara ben alta (vull dir ben normal), sense cap ombra de por (¿de quina por parlaríem...?), demanen un aclariment a l'hotel o hi fan una reclamació. Nosaltres no: nosaltres ens empassem les garrotades o les escopinades, perquè som ases acostumats a anar fermats, humiliats.

Doncs des d'aquí reclamo tal oficina a la Generalitat. No és cap broma, ni cap gosadia, senyors. Mirin: amb casos com el de Vilobí se'n va on orris tota la politica lingüística que, amb equilibris increïbles, hem anat mantenint tots aquests anys. ¿Vostès, senyors de la Generalitat, hi creuen o no hi creuen, en la dignitat inviolable de la nostra llengua i dels qui la parlem? Si hi creuen més enfora dels llavis, aleshores posin a la nostra disposició una oficina per defensar-nos. No, no: de la justícia d'aquest país, tota sola, no ens en fiem, evidentment. Per la mateixa raó que deia: perquè durant segles hem sabut què volia dir per a nosaltres una tal justícia. Com amargament sabem ara què vol dir per a nosaltres bilingüisme, dret a decidir, etc.: sempre vol dir el mateix, aguanta, suporta, calla, recula, canvia de llengua, vés al cine en castellà, vigila als aeroports. Esclar que això voldria dir que la mateixa Generalitat s'hauria de fiscalitzar a si mateixa: no podria fer veure que no veu que en molts IES no es compleixen, ni de molt, les disposicions sobre l'ús del català.

Joan Solà

Share/Bookmark

Homenatge a Gwynette


































ANGIE TREU UNA CIGARRETA; MARDOU LI DONA FOC MENTRE APAGA LA SEVA.

ANGIE .- T'has tornat amable...
MARDOU.- (SILENCI LLARG)
ANGIE.- ... i parlador! ( TREU EL FUM) M'agrada la teva conversa!
MARDOU.- (SOMRIU)
ANGIE.- Però si fins i tot sap somriure!
MARDOU.- Ja ho veus... sóc una joia.
ANGIE.- (FINGINT DESENCANT) No et sembla que et sobrebrevalores?
MARDOU.- Depèn de qui posi el preu...
ANGIE.- (AMB IRONÍA AMARGA) Perdona 'm Phil. Oblidava que tot és relatiu...
MARDOU.- (PACIENT PERÒ AFECTUÓS) Angie ...
ANGIE.- (RESIGNADA l SEDUCTORA) Llàstima, estava disposada a fer campana per tu. Ara Només et deixes veure quan hi ha complicacions!
MARDOU.- Vaig néixer on les fabriquen…
ANGIE.- (ES DISPOSA A SORTIR D’ESCENA) Què vols, Phil?
MARDOU.- Per l’hora una copa, et sembla bé?
ANGIE.- Ja no beus sol?
MARDOU.- No.
ANGIE.- No? Mai no sé ben bé què em passa amb tu.
MARDOU.- Sona trist o és la manera com ho dius?
ANGIE.- Paraules, Phil. Paraules i més paraules per no dir res.
MARDOU.- Ho sento Angie, no t’agradaria el meu món.
(FUMEN EN SILENCI)
ANGIE.- Jugues brut, Phil, però et fiques a la sang…
MARDOU.- Què vols? Tota la roba bruta?
ANGIE.- Per favor, Mardou!
MARDOU.- És massa personal… i no m’agraden les indiscrecions.
ANGIE.- Deixa estar la roba bruta i estigues per les indiscrecions.
(PETÓ)

FOSC

Share/Bookmark

EL TEMPS ERA TEMPS

Anàvem a caçar capgrossos a la riera.
Les cames, emblanquides per  la pols del camí,  ens guiaven, expertes. Un silenci d’horts, vinyes, barrancs i argelagues ens envoltava aquella tarda d’agost.  Eren quarts de sis de la tarda, i ja teníem a les nostres esquenes sis setmanes ben bones de vacances.
A aquestes alçades d'estiu, l’amistat retrobada després d’un món separat per hivern, ja s’havia consolidat en l’automatisme de les complicitats.
Ja no quedàvem. Simplement, l’Amadeu, el veí de la meva edat, i jo, ens trobàvem a tota hora. Matí, tarda i a l’hora de prendre la fresca al carrer, després de sopar.
Ara el tenia al davant, l’Amadeu, amb els seus pantalons blau de treballador, probablement aprofitats d’uns de vells del pare, la camisa de quadres descolorits mal cordada i cobert amb un barret espellifat. Jo, tot i ser de ciutat, anava més o menys com ell, només que jo no tenia barret de palla. Sempre n’havia volgut tenir un, però; un dels de debò, dels que es gastaven d’aquella manera especial que només dona la suor del camp.
Caminàvem l’un darrera l’altra pel caminet de la riera, a l’ombra d’uns plàtans centenaris d’ombra fresca amb l’herba desafiant que ens arribava més amunt dels genolls.
No calia dir-nos res.
Ens aturarem davant d’un ampli meandre on la riera s’eixamplava fins quasi bé estancar-se. Deixarem les canyes de bambú amb què a vegades intentàvem pescar i ens dirigírem cap un dels límits de la devesa, aquest n’era el nom, per emparrar-nos fins una vinya que tenia uns quants presseguers. Ens omplirem les butxaques de préssecs i tornàrem a buscar les canyes per prosseguir el camí.


De sobte l’Amadeu es girà:
- Vas veure la mare de la Tina, ahir?
Era una de les nenes que m’agradava. Segurament, a l’estiu, la que més. Durant l’hivern encara no n’hi havia de noies, segregades a casa seva o als col·legi. La Tina era molt bonica i filla d’un dels dos cacics del poble. Potser degut a això poques vegades havia pogut ballar amb ella a la festa major i, per tant, tingut l’ocasió de parlar-hi.
Em va estranyar la pregunta directa de l’Amadeu, tot i que sabia perfectament que jo només vivia per creuar-me-la pel carrer.
- Sí... quan les nenes sortien de ca la Maria Lluïsa – vaig respondre desconcertat.
Si cada dia la veiem, vaig pensar.
Entre setmana, a les tardes, voltàvem amb bici pel carrer de la Maria Lluïsa, que les ensenyava a cosir, fins que les nenes sortien de classe.
Espera un fill - va dir-me sense esperar.
- I com ho saps?
- Se’ls infla la panxa... – va decidir explicar-m’ho tot al veure la meva cara de sorpresa – ... quan esperen un fill se’ls infla la panxa.
I això era tot? Preguntant i fent-me l’entès vaig anar estirant del fil.
Ni aquella nit ni les següents em va ser fàcil agafar el son. No em feia gràcia la idea de com aquella cosa, que tot just feia poc que havia fet les primeres crescudes, podia entrar dins el llombrígol d’una nena. Em neguitejava pensar el mal que devia fer i em sorprenia que mai ningú no s’hagués dessagnat. Sobretot pensava el difícil que seria, en el futur, convèncer la Tina o la noia que em toqués, que s’havia de fer aquella salvatjada per tenir un fill.
N’estic convençut que aquell dia d’estiu de mitjans dels anys 60 va tenir molt a veure amb el fet de no haver tingut fills.

Share/Bookmark

La neu sorprèn tothom !


Share/Bookmark

AVUI ÉS 8 DE MARÇ - DIA DE LA DONA




Manifest Unitari pel 8 de març:
Nosaltres, alternatives feministes
Manifestació, 8 de març, 19 h, Plaça Universitat (BCN)
Nosaltres, alternatives feministes. 8 de març de 2010
"Un any més, el dia 8 de març, milions de dones de tot el món sortim juntes al carrer per a fer visible la necessitat del canvi i la força dels moviments feministes d’arreu.
Els últims anys, des de certes esferes de poder i alguns mitjans de comunicació pretenen deslegitimar o silenciar les reivindicacions feministes. Ens fan arribar múltiples missatges, com que el feminisme és un moviment del passat, obsolet i superat, i que “la igualtat” ja ha estat assolida. Aquest boicot explícit dels canals de (des)informació formals són un símptoma de què les nostres reivindicacions van més enllà d’aconseguir drets formals per a les dones, i els fa por perquè desestabilitzem els pilars bàsics del sistema patriarcal. La realitat és que les feministes som una molèstia que aquest sistema intenta esborrar. Anem, doncs, pel bon camí.
La consecució d’alguns drets formals bàsics que fins ara ens havien estat negats no ens poden fer oblidar la nostra realitat diària, en la qual continuem essent discriminades, silenciades, oprimides, impunement assassinades i, en definitiva, considerades ciutadanes i treballadores de segona. De nou ens trobem davant d’unes crisis que són fruit del propi sistema capitalista: crisi econòmica, alimentària, ecològica, de les cures… Un capitalisme deshumanitzador que sempre necessitarà que hi hagi explotades i oprimides per a poder sobreviure. És per això que, en aquest context sociopolític, reivindiquem més que mai alternatives feministes, el que significa el feminisme com a pràctica diària, com a alternativa que posa les persones en el centre d’atenció i que sacseja de cap a peus el sistema capitalista, heteropatriarcal, imperialista i racista que se’ns imposa. Un sistema que només se centra en la lògica del benefici econòmic sense tenir en compte les necessitats de les persones, del medi ambient i dels pobles.
Davant de:
-Mercats laborals que ens condemnen, malgrat la retòrica neoliberal de la conciliació entre treball i família i la fal·làcia de la paritat, a altes taxes d’atur, precarietat, temporalitat i subocupació, així com a la discriminació en les seves diferents vessants.
-La retallada de la despesa social i la privatització dels serveis públics, inacceptables, ja que recauen una vegada més sobre les dones, que som qui ens acabem responsabilitzant de les tasques de cura.
-La rebaixa dels sous i de les pensions i la proposta de reforma laboral, de l’augment de l’edat de jubilació i del càlcul de la base de cotització.
-La retallada en despesa social que promou el govern, portarà moltes llars a la pobresa, i en serem de nou les dones les més perjudicades.
-Una Europa del capital amb interessos econòmics i geopolítics que ens esclavitza com a dones, com a poble i com a classe treballadora.
-La invisibilitat i el no reconeixement del treball reproductiu, conegut com a tasques de la llar.
-Una Llei d’Estrangeria xenòfoba i sexista que condemna a les dones migrades a la dependència, la vulnerabilitat, la submissió, l’explotació i l’exclusió social, tot desposseint-nos dels drets més fonamentals.
-La violència sobre els nostres cossos i les nostres vides a les nostres llars, als carrers de les nostres ciutats i pobles, a l’àmbit laboral i escolar, a tot arreu. Aquesta violència s’agreuja quan alguns jutges redueixen les penes als maltractadors.
-La violència d’Estat i les tortures exercides contra les dones, així com la violació com arma de guerra en els conflictes bèl·lics.
-La violència resultant de l’estigma social i la persecució policial i institucional contínua a les dones que exerceixen la prostitució.
-La manca d’una educació afectiva i sexual, sincera i honesta, que allunyi a les joves de les relacions regides per les normes heteropatriarcals.
-L’heteronormativitat i la lesbofòbia imperants, que es fan explícites cada dia en les agressions i discriminacions permanents que rebem les lesbianes.
-Les agressions constants als drets sexuals i reproductius de les dones i la catalogació de la transsexualitat com una patologia.
-Uns fonamentalismes religiosos, que volen imposar la seva concepció de la vida i el seu model de societat i que fins i tot arriben a justificar la pederàstia i la violència de gènere per tal d’atacar el dret a decidir de les dones.
Nosaltres, alternatives feministes:
-Exigim el repartiment dels treballs i de la riquesa. Treballar menys per a treballar tothom. Condicions laborals i professionals dignes. Repartiment igualitari del treball productiu i reproductiu; la riquesa ha d’estar al servei de les classes populars. Igual salari entre homes i dones per treball d’igual valor. Cap reforma laboral que precaritzi encara més les nostres vides!
-Exigim inversió en polítiques socials i serveis públics gratuïts i de qualitat: serveis sanitaris, educatius i de cura de les persones. Dret a un habitatge digne i a pensions i subsidis dignes: La crisi no pot ser una excusa per retallar el que s’ha aconseguit amb tanta lluita!
-Exigim el reconeixement de les tasques de la cura, de les persones, les llars i la vida i la seva socialització completa: reclamem escoles bressol, llars de persones grans i per a persones en situació d’autonomia restringida.
-Exigim els mateixos drets per a totes les persones, cap persona és il·legal.
-Exigim el dret de totes les persones a rebre una educació que qüestioni activament l’estructura patriarcal i heterosexista, i que incorpori els nombrosos coneixements i aportacions de les dones al món. No acceptarem de cap manera que se’ns vulgui fer creure que l’escola mixta és en si mateixa un sinònim de coeducació i d’igualtat.
-Exigim respostes explícites i específiques a la lesbofòbia, que recullin les necessitats reals de les lesbianes. Volem deixar de ser un apèndix de les reivindicacions i polítiques dirigides a homes gais i a dones heterosexuals. Reivindiquem les nostres sexualitats lliures, visibles i polititzades.
-Exigim el dret a una sexualitat lliure i dret al propi cos.
-Exigim particularment la despatologització de les identitats trans!
-Exigim el dret a decidir sobre els nostres cossos i les nostres vides i la separació entre Religió i Estat, així com la separació entre sexualitat i maternitat. La maternitat ha de ser lliure i desitjada i per això exigim també el dret a l’avortament lliure i gratuït dins de la sanitat pública i fora del Codi Penal.
-Exigim el respecte per la salut i el medi ambient, les mesures per sortir de la crisi en cap cas poden anar en detriment de la salut de les dones ni del territori.
Volem fer una crida molt especial a les nostres companyes i companys de viatge, integrants dels nombrosos moviments socials, per recordar una vegada més la necessitat de construir alternatives conjuntament. Cal que, entre totes i tots, fem trontollar sistema, de dalt a baix, i el transformem d’una vegada per totes en el món que volem.
LA REVOLUCIÓ SERÀ FEMINISTA O NO SERÀ!
Sortirem al carrer amb contundència, insubmises, persistents, carregades d’arguments i exigirem tot el que ens pertoca, perquè el feminisme és una mirada, un punt de vista crític, una proposta d’alternativa social ferma que és urgent incorporar als discursos, les polítiques i les pràctiques de resistència i de construcció d’un nou model social igualitari. I, especialment, perquè no creiem en les jerarquies sexuals, de gèneres, racials o de qualsevol altre tipus, sinó en la igualtat efectiva per a tothom.
DONES, LA LLUITA ÉS NOSTRA!
Manifestació, 8 de Març a Plaça Universitat a les 19hores
Comissió 8 de Març, 2010 Barcelona"

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.