traducció - translate - traducción

18.6.11

LA TRAMA II: MARIO CONDE. UN SEGON COP?

El febrer de 2011 el rotatiu "Nueva Alcarria" reproduïa una interessantíssima carta al director del ciutadà Antonio de Miguel Antón (Enllaç).Crec que el títol de la carta és enormement significatiu: "La Fundació Civil, les Taules de Convergència i tantes altres coses".

En aquesta carta s'expressaven idees que des del passat mes de maig han aconseguit gran notorietat pública:

. "El dimecres 16 de febrer, a l'hotel Intercontinental de Madrid, Mario Conde va presentar la Fundació Civil, una institució que compta amb centenars de suports, independent de qualsevol partit polític, sense finalitat política directa i dirigida a què la societat civil exerceixi els drets i el protagonisme que li corresponen "
· "Ens va parlar - el senyor Conde - de la necessitat de vèncer la por, de tenir conviccions i de participar activament, passant de la paraula a l'acció"
· "El dissabte 19 del mateix mes, a l'auditori Marcelino Camacho de Madrid, gent plural i rellevant de l'esquerra de forma independent: escriptors, periodistes, polítics, professors, intel·lectuals, sindicalistes etc, es reunien en una assemblea constituent per ‘impulsar un procés d'acostament i convergència de tots els sectors i sensibilitats de l'esquerra per anar conformant una resposta unitària’ ".
· "Qualsevol intent de transparència, d'equitat, de participació, de justícia ha de ser benvinguda.Totes aquestes iniciatives haurien de formar un tot, una cosa única, un agregat social, un moviment que defensés els drets de la societat i busqués a aquesta com propietària del seu propi destí i com a principal protagonista"
· "Tant de bo que les taules de convergència, la fundació civil i tantes altres busquin això, haurien de fer-ho i haurien aglutinar no només a l'esquerra per fer possible una altra esquerra. L'alternativa no és crear una altra esquerra per sortir d'aquesta esquerra, no és pensar que una altra esquerra és possible, no és aconseguir articular una altra alternativa política d'esquerres creïble a la societat; l'alternativa és que la societat intervingui i participi d'una forma activa, efectiva i real en el procés de gestió del seu país"

Ens és familiar aquest llenguatge?

El projecte de Mario Conde: Fundación Civil (Enllaç).

L'ex banquer, convicte per gestió irregular dels fons del Banesto, està tenint un èxit rellevant, no només per l'expectativa que va crear en els cercles influents dels cenacles polítics, grups de pressió i de comunicació i el seu important nombre de seguidors, sinó sobretot per la seva capacitat de generar un "consens" d'idees, projectes i estratègies al seu voltant, que en l’actualitat exposa des del programa “Una hora con Mario”, en la feixista Intereconomía TV, recordem que vinculada recentment a Radio Intercontinental, la ràdio falangista fundada per Ramón Serrano Suñer.

Mario Conde no és un nouvingut a la política. En el seu moment va pagar els deutes econòmics del residual CDS d'Adolfo Suárez, un partit que pretenia superar les contradiccions esquerra-dreta - sona la idea? - per ...situar-se en el pensament liberal "progressista". El va comprar com si fos una empresa i es va presentar amb ell a les eleccions generals del 2000. No va arribar a cap banda en aquell envit. Però Mario Conde és un personatge de raça. Ho va demostrar als 90 escrivint un "best seller” polític, molt reeditat, anomenat " El Sistema ". La tesi d'aquest llibre consisteix en analitzar el caràcter oligàrquic de les relacions entre els poders econòmic i polític però posant l'èmfasi en la part política i deixant l’econòmic i social en un lloc secundari.
El senyor Mario Conde, al bloc de la seva Fundació Civil, ha estat un dels "homes de pensament" i acció de la dreta més respectuosos i simpatitzants de Democràcia Real Ja!. De fet, molts dels que participen en el bloc com a comentaristes dels articles es declaren propers, simpatitzants o participants d'aquest moviment:

"Polítics i banquers: qüestió de mentalitat, no només de lleis" (2011.05.13) (Enllaç).

Article sense títol de Mario Conde (Enllaç).

"Prohibida la concentració de Democràcia Reial Ja! per demanar el "vot responsable" (Enllaç).

"Avui 22 de maig de 2011. Demà, 23 de maig de 2011 "(Enllaç).

Tot això mentre que els "demòcrates reals" i els "indignats" amb el sistema electoral i polític, però bastant menys amb el capitalisme, van com a mínim coexistir amb l'assoliment de l'èxit aclaparador del PP. Després el rotllo kumbaià d'èxtasi místic a les places del país va deixar de ser necessari i el 23 de maig el to afectuós i comprensiu del senyor Conde cap al "moviment nacional" indignat s'havia tornat més àcid (Enllaç).

També coincideix amb l’aparició de violents en algunes manifestacions i concentracions dels assemblearis, sempre a la perifèria, mai a la Plaça del Sol.

Fundación Civil

 

 

 

 

Altres amistats

Lorenzo Abadia, de professió immobiliari, és el secretari Executiu Provincial del Partit Popular de Saragossa (Enllaç) i simpatitzant amb els del 15M (Enllaç 1 Enllaç 2) fins al moment en que va deixar de ser-li útil perquè la feina ja estava feta. L'últim post del dia 21 de maig al seu bloc "Mando a Diastancia. Herramientas Digitales para la Revolución Democrática"(Enllaç ), no és altra cosa que la seva crida a la desactivació d'un moviment que ja va complir el seu objectiu: contribuir a l'èxit irresistible del PP el passat 22 de Maig.

Bernardo Rabassa, President d’honor i relacions externes del “Club Liberal Espanyol" - que mou més de 20 organitzacions de dretes que no tenen perquè ser alienes al PP i que va estar entre els primers suports de "Democràcia Reial Ja" -, escrivia el novembre de 2010 coses del tipus "Esperem que l'enorme difusió, donada a la nostra Convocatòria - cridava a la unitat del pensament liberal - , afavoreixi la massiva assistència de qualsevol organització de la Societat Civil que ho desitgi, amb absolut respecte pel seu credo polític, com en la Platajunta del 73-76 on ens ajuntàvem des de Marxistes leninistes a Comunistes, Socialistes, liberals i democristians, units enfront de la Dictadura, com ara ho fem davant d'un estat de la Nació que ens porta directament al fracàs com a Poble, estat i Govern "(Enllaç). No sona al Manifest de Democrtàcia Real Ja! (DRJ)(que ara dóna error fatal a la pestanya per desplegar), de: "uns ens considerem més progressistes, altres més conservadors"?
Transversalitat en diuen a aquesta estranya barreja política que no busca res més que desarmar l'esquerra per convertir-la en una arma inútil enfront del capital.

És més: Escriu al web del Periódico Liberal “El Reformista” (Enllaç):

(…) [les persones acampades] solo quieren un CAMBIO TOTAL EN POLITICA que supere lo que conocemos. Es decir, lo que venimos propugnando pero sin las narices para hacerlo desde hace años (…) Bueno, pues fui a Sol acompañado por Diego Ruiz y Juan Pina Presidente del partido de la Libertad Individual, que tiene el mejor Manifiesto Liberal que nunca se ha hecho en España, gente joven, que no se presenta a estas elecciones, pero que tiene muchos miles de seguidores en face-book y que se dedicó con  otros compañeros en la plaza de Callao a repartir una hojita titulada “La alternativa al malestar no es darle más poder a quienes ya lo tienen” refiriéndose a los estatalistas, que pensaban que formaban la mayor parte de los congregados en Sol.

Curiosamente había mucho interés en la calle pues les quitaban de las manos con avidez, la susodicha hojita que se remataba con otro titular “INDIGNATE” un leit motiv que ha hecho furor (…)

Enrique Dans, format en les Universitats més liberals del capitalisme nord-americà, ha potenciat, a través del grup # nolesvotes, integrat des del principi en DRJ i amb vincles amb una part dels acampats de Sol, la desmobilització electoral de l'esquerra. Ho han fet mitjançant un missatge cap a l'esquerra, no cap al PP, del "tots són iguals", abstenció, vot nul, vot en blanc o vota "partits minoritaris". Això últim sense cap orientació del vot, no en clau de sigles, sinó de votar els qui estiguessin propers als postulats del moviment dels suposats "indignats". Quan el que es dóna són missatges confusos i contradictoris, el que es busca és confondre al personal per potenciar les possibilitats d'èxit de la llista més votada, en aquest cas l'extrema dreta del PP. Què li importen els aturats, els precaris, els desnonats o els que engreixen cada dia les llistes de persones que dormen al carrer a aquest expert en direcció i gestió d'empreses per una de les universitats més destacades en pensament econòmic liberal (UCLA) d'USA, i personatge clau des del principi en aquesta "revolució taronja"? En el seu llibre (foto) ens deixa una perla de la seva visió i de la profunditat del seu pensament: (…) poner a los niños delante del ordenador desde los 2 años porque ante la mierda de futuro que nos espera es mejor que se vayan acostumbrando (…)

Ricardo Gally, creador del lloc "menéame.net", pretesament pluralista, des del qual es van donar els primers impulsos a Democràcia Reial Ja! i que no ha tingut inconvenient a donar suport a aquesta plataforma fins i tot implicant-s’hi personalment (Enllaç) tant amb ella com amb el grup #nolesvotes (Enllaç). És en aquest web que es pot trobar aquesta informació:

“Desde finales de enero del 2011, nos estamos reuniendo partidos, grupos e indiviudos interesados en traer a la realidad la democracia participativa. Seguimos convocando a gente interesada. El grupo esta abierto a todos, colectivos e individuos. Buscamos apoyos de todo tipo, ahora mismo (20 febrero) gente que tenga experiencia en gestión municipal para redactar Reglamentos de procesos de democracia participativa. [15] ¿Conoceis procesos de este tipo? ¡Contactadnos!

Tras las elecciones municipales y de algunas autonomias. Seguramente seguiremos trabajando juntos. Somos unos cuantos partidos que nos proponemos como "sin ideología" y servir como vehículo para la participación ciudadana directa/participativa. ¡Aunque sea el futuro, hace falta trabajo para traerlo aquí! http://www.democraciaparticipativa.es

Se inició por facebook y ahi sigue, tenemos la guia técnica para conectarse el viernes y trabajamos con ietherpads y mesas que estamos abriendo para trabajar.

Democracia Directa Digital (D3) por el momento ha declinado participar en estas reuniones porque considera la democracia participativa un paso intermedio autolimitado y que no se justifica, al ser ya factible una democracia directa, aunque sigue con interés el proceso (fuente: tweets y comentarios en Facebook). Digital2, miembro de D3, lanzó el 23 de Febrero una propuesta concreta para pasar del #nolesvotes a una revolución ciudadana digital.

La Democracia Participativa es un continuum entre la Representativa y la Directa, en la cual se puede estar más o menos cerca de cada uno de los polos.”

Què en resulta de tot això?
La dreta europea més reaccionària s'ha imposat en la gran majoria dels municipis de capitals  i de les CCAA en les quals es realitzaven eleccions autonòmiques (totes excepte Catalunya, Euskadi, Galícia i Andalusia) entre discursos dels indignats consistents en posar en primer lloc de les seves preocupacions la reforma de la Llei Electoral (els 5 milions d'aturats o els beneficis de la banca i les grans empreses han de ser una cosa de segon nivell?), del tots són iguals i un “no els votis” que semblava dirigir-se a tots els partits per igual, encara que després van matisar que només es referien al PSOE, el PP i IU.
El cas és que aquest missatge no ha funcionat amb el PP ni amb CiU. Com havia de funcionar si l'estratègia estava destinada a desmobilitzar el votant d'esquerra i no al de dreta? O potser és que els preocupa als votants del PP la corrupció (al País Valencià sembla que no), el sistema electoral o les llistes obertes?
És obvi que qui ha governat aquests anys de la crisi capitalista des de la dreta liberal ha estat el PSOE i que la indignació ciutadana s'ha bolcat especialment amb ell però el paper dels qui han mogut els fils ha estat especialment rellevant en l'entronització d'un PP que semblava molt segur de vèncer en la contesa electoral però que necessitava de la desmobilització de l'esquerra. Quin altre sentit ha tingut la irrupció del moviment 15M en la meitat exacta de la campanya electoral que no fos aquest? Per què no una setmana abans o una setmana després? Perquè la seva veu fos escoltada? Sembla que els votants del PP no van escoltar allò que el PP i el PSOE eren el mateix o que no calia votar-los. Es sabia que això era així quan es va dissenyar la campanya de DRJ i les acampades del 15M? Crida l'atenció que els acampats i DRY s'hagin negat a fer una valoració dels resultats del 22M.
Quan escoltem absurds discursos del tipus “les eleccions no importen” o bé “el poble n’està fart i l'abstenció és cada vegada més gran”; doncs no és veritat. L'abstenció ha baixat del 36,03% el 2007 al 33,77% el 2011. Però ha afectat sobretot als votants d'esquerra, excepte en el cas de Catalunya que ha castigat precisament l’esquerra independentista. La dreta, el PP, CiU, UPN, UPyD, PNB, PAR, les dretes insulars, ... han sortit a votar en formació militar, amb la mirada llarga i sense cap flaqueja en les seves files.

Estat són també les autonomies i els ajuntaments, ocupats en insultant majoria per la dreta. El 2012 aquesta dreta del PP probablement ocuparà el Govern i serà l'interlocutor dels indignats en tots els nivells de l’administració pública. No crec que els presti tan sols orelles, si és que per llavors els líders de la indignació - que n'hi ha - no han abandonat el moviment per passar a ocupar qui sap quines responsabilitats.
El PSOE és, de facto, el centre dreta de l'Estat espanyol però el PP és un partit que alberga en el seu interior a l'extrema dreta, un partit involucionista i al qual cap canvi de l’"status quo" li interessa si no és per enfortir més encara el seu control dels aparells de l'Estat, una major repressió social i política de la que fins ara hem conegut i, sobretot i primer de tot, la defensa encara més accentuada dels interessos de classe als quals representa. Si és així, coincidirà casualment amb les tesis més en boga entre la dreta nordamericana a través del moviment del Tea Party.

És cert que en les places, de les quals ja es van allunyant els focus - hauria de ser un sa exercici mental preguntar-se perquè determinats mitjans van retransmetre quasi en directe i per què no hi van ara -, es troben moltes persones d’esquerra, socialment combatives i conscienciades de la necessitat d'enderrocar el capitalisme. Però ho fan al costat de companyies poc recomanables, que situen tots els partits en el mateix lloc, que mantenen una posició reaccionària cap al compromís organitzat clàssic, que afirmen que dreta i esquerra són el mateix i que veuen superat un projecte d'emancipació al qual desqualifiquen com antigalla ideològica. Per molt horitzontals que siguin les decisions que diuen prendre, no són les corrents avançades del moviment les que porten la comunicació social cap als mitjans; tampoc la ciutadania ni les bases son qui defineixen l'estratègia del moviment. Altres són els que comuniquen i marquen el pas. Bona prova d’això la tenim en tot l’afer per tal d’incloure en el document de mínims el dret d’autodeterminació dels pobles, entre ells Catalunya, que ha batut rècords de dificultats, de condicions i contra condicions imposades i que semblaven inventades al moment, per finalment haver-se diluït en un laberint que no porta enlloc. Per plural que sigui la realitat ideològica o bé d’altres identitats i dels sentiments de pertinença o no a l'estat espanyol, la percepció col.lectiva segueix girant avui molt més sobre el que succeeix en el centre de la vida política de l'Estat, Madrid, que sobre el que passa a la resta d'aquest, amb l’excepció dels fets davant els Parlaments valencià i sobretot el català. Que el 15M hagi estat una data comuna per a tot el moviment i que la primera plaça de les acampades estigués a Madrid així ho indica. Es tracta d'un moviment més centralitzat i articulat del que sembla. Mentre la batuta que marca els passos de les assemblees segueixi movent fils que atrapen a l'esquerra i els sectors que voldrien un avanç progressita i en positiu, en un disseny que sembla teledirigit - (recordem: Mando a Diastancia. Herramientas Digitales para la Revolución Democrática) - per enfortir el bloc hegemònic que s'estructura al voltant del PP, no hi haurà cap spanish revolution, almenys en un sentit progressiu de la història.
Vénen temps difícils. Una fase de la crisi capitalista molt més aguda està aterrant a nivell mundial. I el PP i les forces polítiques reaccionàries del món sencer necessiten "revolucions taronges" que condueixin la classe treballadora i els seus pobles, no ja a carrerons sense sortida, sinó cap un calculat procés  d’involució, que desacrediti les esquerres per precisament trencar-les.
M'agradaria equivocar-me.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.