traducció - translate - traducción

11.6.11

TEMPS D’ESTIU




PAISATGE SONOR DEL RELAT



Anàvem a caçar capgrossos a la riera. Les cames, emblanquides per la pols del camí,  ens guiaven, expertes. Un silenci d’horts, vinyes, barrancs i argelagues ens envoltava aquella tarda d’agost.  Eren quarts de sis de la tarda, i ja teníem a les nostres esquenes sis setmanes ben bones de vacances. A aquestes alçades de l'estiu, l’amistat retrobada després d’un món separat per l’hivern, ja s’havia consolidat en l’automatisme de les complicitats.

Ja no quedàvem. Simplement, l’Amadeu, el veí de la meva edat, i jo, ens trobàvem a tothora. Matí, tarda i a l’hora de prendre la fresca al carrer, després de sopar.
Ara caminava al meu davant, l’Amadeu, amb els pantalons descolorits d’un blau treballador, probablement aprofitats d’uns de vells del pare d'anar a la vinya; la camisa de quadres descolorits mal cordada i cobert el cap amb un barret espellifat. Jo, tot i ser de ciutat, anava més o menys com ell, només que jo no tenia barret de palla. Sempre n’havia cobejat un però. Un dels de debò, dels gastats d’aquella manera especial que només donen la suor del temps al camp i el treball gastador de la terra.
Caminàvem l’un darrera l’altra pel caminet que vorejava els marges de la riera, ara sota d’uns plàtans centenaris d’ombra fresca i amb l’herba desafiant que ens arribava més amunt dels genolls. No calia dir-nos res. Ens aturarem davant d’un ampli meandre on la riera s’eixamplava fins quasi bé estancar-se. Deixarem les canyes de bambú amb què a vegades intentàvem pescar i ens dirigírem cap un dels límits de la devesa, aquest n’era el nom, per emparrar-nos fins una vinya que tenia uns quants presseguers. Ens omplirem les butxaques dels fruits calents pel sol i tornàrem a buscar les canyes per prosseguir el camí. Al poble la campana ens recordà que pertanyíem a aquell món.
De sobte l’Amadeu es girà:
- Vas vore la mare de la Tina, ahir?
La Tina era una de les nenes que m’agradava. Segurament, a l’estiu, la que més. Durant l’hivern a Barcelona encara no n’hi havia de noies, segregades en llurs col·legis propis o bé a casa seva. La Tina era molt bonica i filla d’un dels dos cacics del poble. Potser degut a això poques vegades havia pogut ballar amb ella a la festa major i, per tant, quasi no havia tingut ocasions de parlar-hi.
Em va sorprendre la pregunta directa de l’Amadeu, ja que ell sabia perfectament que jo només vivia per creuar-me la Tina pel carrer.
- Sí... a la sortida de ca la Maria Lluïsa – vaig respondre desconcertat.
Però si cada dia la veiem! vaig pensar.
Entre setmana, a les tardes, voltàvem amb bici fins que les nenes del poble sortien de ca la Maria Lluïsa, la qual les senyava a cosir durant les hores lentes de la tarda. Quan els carrers eren un bany de sol acompanyat només dels parrups dels coloms i els drings metàl·lics de les persianes en topar contra les baranes dels balcons.
- Espera un fill - va deixar anar tot d’una.
- I com ho saps?
- Se’ls infla la panxa... - va decidir explicar-m’ho tot al veure la meva cara de sorpresa.
- ... con esperen un fill se’ls infla la panxa –. I això era tot?
Preguntant i fent-me l’entès vaig anar estirant del fil. Ni aquella nit ni les següents em va ser fàcil agafar el son. No em feia gràcia la idea de com aquella cosa, que tot just feia poc que havia fet les primeres crescudes, podia encaixar dins el llombrígol d’una nena. Em neguitejava pensar el mal que devia fer i em sorprenia que mai ningú no s’hagués dessagnat. Sobretot pensava el difícil que seria, en el futur, convèncer la Tina o la noia que em toqués, que s’havia de fer aquella salvatjada per tenir un fill.
N’estic convençut que aquella tarda d’estiu va tenir molt a veure amb el fet que jo no hagi tingut descendència.

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.