traducció - translate - traducción

20.4.12

MADRID-11, BARÇA-1


MADRID-11, BARÇA-1

COMPARTEIX






Relacionat amb l'article de la setmana passada («Més que futbol»), un lector em demana que expliqui un fet que vaig esmentar en la presentació del llibre sobre Josep Suñol, de Jordi Badia. Es refereix a la derrota del Barça contra el Madrid per 11 a 1, el 13 de juny del 1943. Sobre això hi ha molts documents, accessibles per Internet, amb el testimoni d'alguns dels protagonistes, i molta bibliografia.

Des que un escamot franquista va afusellar el president Suñol fins que es va acabar la Guerra Civil, el club blaugrana el van gestionar gent de la casa. El 1939 el règim ofereix el càrrec de president al metge barceloní Joan Soler, que l'accepta. L'any següent, des de Madrid el van fer cessar i van imposar Enrique Piñeyro, marquès de la Mesa de Asta.

Piñeyro —franquista reconegut— no en tenia ni idea, de futbol. Sembla que abans no n'havia vist mai cap, de partit. Amb un equip en quadre —el Barça acaba de jugar l'any abans la promoció de descens contra el Múrcia—, el club ha de jugar contra el Madrid una semifinal de la Copa del Generalisímo. El règim volia traslladar al terreny de joc l'enfrontament polític entre Catalunya i Espanya, i tot estava preparat per humiliar els catalans en una eliminatòria entre vencedors i vençuts.

El Barça, contra tot pronòstic, va guanyar el partit d’anada a les Corts per 3 a 0. Tot i que no hi va haver cap incident, el periodista i cap de premsa de la Delegación Nacional de Deportes, Juan Deportista —el Tomás Roncero de l’època—, va orquestrar una bel·ligerant campanya contra els catalans que va fer forat. En el trajecte fin s a l’estadi blanc, els actes de violència contra els jugadors i els pocs aficionats culers van ser gravíssims.

Abans de començar el partit, el Barça rebia, al vestidor, l'àrbitre, Celestino Rodríguez, acompanyat del director general de Seguridad Nacional —algunes fonts citen també el general Moscardó. La consigna era clara: «Vosotros seréis responsables de lo que pueda pasar. Si queréis salir vivos de aquí, ya sabéis lo que tenéis que hacer.»
El porter blaugrana no va poder ni acostar-se a la seva àrea durant el partit per la constant pluja de pedres. Tement per la pròpia vida, el Barça no hi va oposar resistència. El Madrid va guanyar aquell ignominiós partit per 11 gols a 1. El Barça va ser multat amb 2.500 pessetes per la seva actuació a les Corts i amb 25.000 més pels actes violents del públic de Chamartín. La resposta al recurs que va presentar va ser una amonestació per «desacato a la autoridad pertinente».

Un jove periodista franquista, Juan Antonio Samaranch, en va escriure la crònica: «No se martiricen pensando en las causas de estos hechos. […] El Barcelona no jugo ni bien ni mal. No existió. Era lo mejor que podía pasar en aquellas circunstancias. Pero esto ha sucedido a costa de perder Madrid y el Madrid aquella fama de caballerosidad.» A Samaranch li van retirar la llicència per exercir de periodista. I el marquès de la Mesa de Asta —sembla que va acabar simpatitzant amb el Barça—, en un gest que demostra com va anar tot plegat, va presentar la seva dimissió irrevocable.

Publicat al setmanari  El Vallenc, 20/4/2012
Font:

Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.