traducció - translate - traducción

26.10.12

Carles Camp. Una altra mentida habitual: els 500 anys de la unitat d’Espanya


La senyora Dolores de Cospedal, secretària general del Partido Popular (partit, per cert, que encara és l’hora que condemni el règim feixista de Franco), en les mateixes declaracions en què afirmava que “Cataluña nunca fué reino en si misma”, deia que no tenia cap sentit entestar-se a trencar “el país més antic d’Europa”, que “té 500 anys d’antiguitat”[1].
Aquesta afirmació tan comuna entre polítics, historiadors i, fins i tot, l’opinió pública espanyola, que no respon a cap realitat jurídica o històrica, es basa en l’assumpció infundada que el matrimoni entre Isabel de Castella i Ferran de Catalunya-Aragó, els Reis Catòlics va significar una unió política dels regnes respectius quan, en realitat, va ser, senzillament, una unió matrimonial dinàstica.
De la mateixa manera que, actualment, diversos estats de la Commonwealth comparteixen la mateixa sobirana (Elisabeth II) i mantenen la seva plena independència política, Castella, d’una banda, i els diferents regnes de la confederació catalana, de l’altra, van continuar sent estats amb les seves pròpies institucions i lleis. Fins al punt que, morta Isabel el 1504, Castella va tenir els seus monarques privatius –Joana I i Felip I-, mentre que Ferran va tornar als seus regnes, es va tornar a casar –amb Germana de Foix, la reina Germana-i, si li hagués sobreviscut algun hereu, aquest hauria regnat sobre els territoris de la confederació.
L’autèntica unitat d’Espanya va començar el 1707 a Almansa, amb la invasió i conquesta militar castellanes (i l’ajuda francesa, ja que tot sols els castellans no se n’haurien sortit) dels territoris de l’antiga Corona Catalana i la consegüent supressió forçosa, manu militari, de les seves institucions i del seu corpus jurídic.
Malgrat això, els reis borbònics van continuar la tradició dels Àustries i van continuar intitulant-se reis de Castella, Lleó, Còrdova, Aragó, València...comtes de Barcelona, del Rosselló, etc., però no pas “reis d’Espanya”. Espanya, per tant, no va existir ni tan sols en la titulatura reial fins a l’arribada al tron d’Amadeu I, el 1870. Fins aquell moment, el títol de “rei d’Espanya” només s’havia fet servir des de fora de les fronteres dels regnes hispànics.
Catalunya –com Aragó, València o Mallorca- no és Espanya, ÉS d’ESPANYA, fruit d’una invasió militar que va anar seguida d’una repressió ferotge i despietada, que es va prolongar durant segles i que encara dura. Espanya va néixer com a conseqüència d’un acte de força i no, com ens han volgut fer creure, d’una unió matrimonial voluntària i consentida. I la seva unitat, pretesa però no assolida, no ha estat resultat de l’acord de les parts, sinó que s’ha imposat mitjançant execucions, tortures, exili, espoli i persecució lingüística i cultural.

Carles Camp


[1] Posteriorment, Esperanza Aguirre, ha afirmat que Espanya té 3000 anys d’antiguitat. De tota manera, una i altra han fet curt, ja que un predecessor seu, Calvo Sotelo el líder de la CEDA havia arribat a dir que “quan Déu va crear el món, Espanya ja era en el seu pensament”.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.