traducció - translate - traducción

29.10.12

INDEPENDÈNCIA I PAÏSOS CATALANS. EL DEBAT IMPRESCINDIBLE




Font: http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4049697/pere-aragones-independencia-catalunya-queden-paisos-catalans.html

Pere Aragonès: 'Independència de Catalunya: com queden els Països Catalans?'


Pere AragonèsMentre l’independentisme no tenia possibilitats de ser un projecte que cap dels territoris del nostre país pogués acomplir en un temps pròxim, la qüestió del tractament de les realitats diverses dels Països Catalans un cop engegat un procés d’aquestes característiques no havia merescut --més enllà de discussions de caràcter teòric-- cap mena de debat ni de reflexió en profunditat. Avui, amb una Catalunya que es proposa majoritàriament (ho diuen les enquestes, ho diu el parlament, ho diran les urnes probablement el 25 de novembre) de fer un referèndum d’autodeterminació aquests anys propvinents, és absolutament necessari que l’independentisme prengui una actitud política clara sobre aquesta qüestió.
Abans d'exposar algunes propostes sobre l’oportunitat de la independència com una opció per al conjunt dels Països Catalans, cal fer algunes precisions pensant en els qui argüeixen --més a Barcelona que no pas a València o a Palma-- que això de la territorialitat 'ara no toca', que les realitats són tan diferents que imposen l’oblit de la resta del territori als catalans del Principat, o que fer propostes per al conjunt dels nostres territoris pot semblar una idea romàntica, o cosa pitjor, imperial, que ens fa perdre força i arguments per a assolir la independència de Catalunya i veure-la reconeguda.
De la mateixa manera que molts veuen com a part d’una mateixa realitat nacional llocs tant diferents com la zona alta de Pedralbes o Sant Cosme del Prat de Llobregat, o la Font de la Pólvora de Girona i Sant Andreu de Llavaneres al Maresme, o Bellver de Cerdanya i el barri del Remei de Vic, i que són coneixedors dels graus d’identificació diversos amb la catalanitat com a projecte de futur als carrers i barris dels nostres pobles i ciutats, tan diferents, i això no és cap obstacle, per molts de nosaltres és la mateixa tossuda realitat compartida d'ordre lingüístic, històric, econòmic i social la que ens porta a defensar un projecte per al conjunt dels Països Catalans. Perquè tant sentim que se’ns mor alguna cosa quan es crema l’Empordà com quan es crema la Calderona o Menorca; o percebem com a propis els desnonaments que es porten a terme al nostre país, sigui a Burjassot, a Terrassa o a Palma; i ens avergonyeix igualment la corrupció de les nostres institucions, tant és que sigui a la Ciutat de les Arts i les Ciències, a Palma Arena o al Palau de la Música. I sobretot, perquè apreciem el potencial de la nostra gent de tot el territori i els sentim nostres, i hem compartit amb ells projectes i il·lusions, de Tuïr a Mutxamel, de Calaceit a Manacor.
La República Catalana que anem construint ha de comptar amb els ciutadans que se senten part dels Països Catalans, tant en el procés de decisió com en la creació del nou marc constitucional. En el procés, perquè en l’estratègia de l’estat espanyol contra la independència a través del trencament de la unitat civil del poble de Catalunya, el genocidi lingüístic a les quatre illes i al País Valencià n’ha estat un camp de proves. Perquè la idea subjacent a la consideració del català com un patuès al costat de la llengua primera de la République que és el francès és la mateixa que considera els principatins uns menors d’edat que, ni de lluny, no poden prendre decisions col·lectives sense el tutelatge de Madrid. Per tant, ni que sigui pensant en l’èxit del procés exclusivament a Catalunya, haurem d’articular mecanismes per tal que les forces polítiques i socials que a tot el país defensen la nostra existència i el nostre futur com a poble siguin també presents en la construcció de la República Catalana. De fet, és reconèixer el que ha estat una realitat clamorosa --i veient la poca reciprocitat, un xic vergonyosa per als ciutadans del Principat--: des de la defensa de Barcelona el 1714 fins a la manifestació del passat Onze de Setembre, no hi han mancat els valencians, els illencs ni els nord-catalans que han vingut a fer costat a Catalunya en els moments en què calia ser-hi.
I sobretot, la República Catalana ha de comptar amb els ciutadans dels Països Catalans en la configuració constitucional dels seus elements fonamentals, entre els quals es destaca, pel caràcter inherent a la consideració d’estat, la nacionalitat. I d’això, en tenim molts exemples a tot arreu del món, que sentirem més a prop encara quan hi hagi la possibilitat que alguns catalans residents al Principat vulguin mantenir, amb la nacionalitat catalana, també l’espanyola. El ventall d’opcions és gran: des de l’exemple irlandès, que permet als ciutadans de l’Ulster de tenir la nacionalitat de la República d’Irlanda (i des del 1998, a més, amb el reconeixement d’aquest fet pel Regne Unit) i ser votats en les eleccions al sud o els hongaresos de Romania, Croàcia, Eslovàquia, Sèrbia, Ucraïna o Eslovènia que poden adquirir la nacionalitat hongaresa, fins a Espanya mateix, que manté un règim preferent a l'hora d'atorgar la nacionalitat espanyola a les persones residents al seu territori i que són sefardites o originàries de l’Amèrica Llatina, les Filipines, Andorra, la Guinea Equatorial o Portugal, com fa França amb la francofonia, Dinamarca amb els ciutadans de Schleswig del Sud, o tots els estats nòrdics entre si. Igualment, els ciutadans que lliurement vulguin (aquí no volem imposar res a ningú, ja ho fa Espanya i França) podrien tenir la ciutadania de la República Catalana.
I finalment, la constitució de la República Catalana no pot tancar les portes a un futur marc estatal compartit amb la resta dels Països Catalans. La proposta de la nacionalitat que hem formulat i el desig d’una república que abasti tots els Països Catalans lliurement associats no són excloents, ni l'una substitueix l’altra. I mentre no hi hagi una majoria social i democràtica a cadascun dels territoris que faci possible aquesta República dels Països Catalans compartida, tenim a l’abast un ventall de possibilitats d’articular la nació. De la mateixa manera que estats i organismes estatals o substatals dels Estats Units, Colòmbia, Xile, Finlàndia, França, el Marroc, el Canadà, el Senegal, Moçambic, Bolívia, Alemanya, el Brasil, Israel, Itàlia, Andorra, Argentina, Kenya, Mèxic, Itàlia, Grècia, el Regne Unit o Dinamarca, per dir-ne uns quants, han establert convenis de col·laboració, aquests darrers quatre anys, amb la Generalitat de Catalunya per defensar interessos comuns, què no hauria de fer la República Catalana amb els governs i institucions de la resta de Països Catalans?
Ramon Muntaner ens va deixar escrita la metàfora de la mata de jonc: un per un, sí que es pot arrencar, però tots junts ni 'deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, ni que uns quants més s'hi posessin'. La independència de Catalunya no ha de ser el jonc que se separa i deixa que els altres es puguin arrabassar un a un, sinó el que creix un poc més, però que manté unida tota la resta i fa impossible d’arrencar la mata.
_________________________________________________________________________________

Independència i Països Catalans


SALVADOR CARDÚS


Se’m dirà que venc la pell de l’ós abans de caçar-lo. Però entre les moltes preguntes que ens hem de fer sobre l’endemà d’una Catalunya independent, n’hi ha una que no és pas menor: què passarà amb les nostres relacions amb la resta de Països Catalans? La mateixa pregunta l’he feta a alguns amics de les Illes Balears o el País Valencià: com el veuen i el viuen ells, el nostre camí cap a la independència? I em sembla que no ho interpreto malament si dic que, si bé participen de la nostra il·lusió, alhora els genera molta preocupació pel risc de quedar encara més sols i abandonats en una Espanya que si ha estat econòmicament depredadora i culturalment inclement per a nosaltres, per a ells, encara més.

ABANS DE SEGUIR, voldria deixar dites tres opinions prèvies sobre la qüestió. Primera, que no tinc cap mena de dubte sobre quin és l’abast de la meva nació de llengua i cultura, i que somnio en un futur confederal entre tots els territoris que en formen part. Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú. Segona, que hi ha evidències de tota mena per poder afirmar que els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres. La història de la recepció de TV3 al País Valencià o a les Illes n’és el paradigma. I els catalans del Principat sovint hem actuat amb tan poca intel·ligència que, a la pràctica, hem acabat dividint la força política del mateix valencianisme, del mallorquinisme, del menorquinisme… Però, i tercera, també crec que Catalunya ha de fer el seu propi camí cap a l’emancipació nacional sense arrossegar cap mala consciència pel fet que ara la resta de Països Catalans no ens puguin seguir en aquesta aventura.
DIT AIXÒ, TANMATEIX, cal donar alguna resposta a les inquietuds que he expressat al principi. Obviar els grans riscos que comporta el procés seria una insensatesa. Ara bé, si s’actua amb prou intel·ligència -hi ho hem de fer-, la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer. Primer, perquè des d’Espanya els serà més difícil enfrontar els nostres interessos com fins ara, per bé que vulguin seguir manipulant-nos els sentiments. Segon, perquè les nostres estructures d’Estat els han de ser molt útils, tant com ho han estat les franceses per al Quebec. La projecció internacional de Catalunya obrirà una via directa al món per al conjunt de la cultura i la llengua catalanes, i estimularà l’ambició nacional de tots. I la cooperació econòmica entre nosaltres serà franca i molt productiva. En tercer lloc, perquè no em cap al cap que una Catalunya sobirana no sàpiga mostrar tot l’agraïment per les moltes aportacions que els nostres connacionals han fet al nostre particular èxit social, cultural i, finalment, polític. Penseu, per exemple, en tot l’enriquiment literari sense el qual la llengua comuna hauria quedat radicalment empobrida, o en el paper que han tingut en l’imaginari nacional i cultural des dels clàssics Raimon, Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet o Uc, fins als actuals Antònia Font o Obrint Pas. Catalunya no seria on és sense tots ells.
CERTAMENT, PODRIA PASSAR que la urgència per resoldre l’actual transició fes ajornar aquest debat. Seria un error. Tenir un projecte de relacions preferents amb el conjunt dels Països Catalans en una Catalunya sobirana és una raó més, i de pes, a favor de la independència. I és que per completar el nostre camí, que ningú no ho dubti, seguirem necessitant el suport més ample possible dels nostres connacionals i veïns més propers.
_________________________________________________________________________________

Independència i Països Catalans


He pogut llegir un article de Salvador Cardús publicat al diari Ara sota el títol “Independència i Països Catalans”. Heus ací unes quantes consideracions al respecte de l’opinió expressada pel mestre Cardús.
Primer punt: efectivament no és una qüestió menor. Per dir-ho en paraules més aclaridores: el que passarà amb la resta de Països Catalans una vegada que el Principat hagi assolit la independència és una de les qüestions cabdals de tot aquest procés. I jo, com els amics i coneguts de Salvador Cardús, també ho visc amb preocupació. En primer lloc, perquè compartesc el temor envers l’accentuació d’aquesta política “econòmicament depredadora i culturalment inclement” una vegada que el Principat sigui independent, i en segon lloc, perquè pas pena que les Illes Balears i el País Valencià esdevinguem moneda de canvi en una negociació amb Madrid sobre els termes en què s’ha d’assolir la independència. Imaginau: “D’acord, Mas, feu-vos independents, però no toqueu, per a res, ni les Balears ni València”. Resposta d’en Mas: “On he de signar?”. És un temor que esper no haver de veure com es fa real.
Segon punt: La divisió política que vivim és la que ens ve donada per l’administració espanyola. Per tant, estic completament d’acord amb Cardús quan diu que “els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres”. Per tant, no ens hi recreem. No cal que continuem aplicant models que, en molt poc temps deixaran de ser vàlids. I sí, nosaltres també tenim molt clar quin és “l’abast de la nostra nació de llengua i cultura”. Però, i l’abast polític? L’hauríem de tenir clar, i veig que no l’hi tenim.
Tercer punt: “Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú”. Són respectables les dinàmiques polítiques sense escrúpols que la democràcia ens ha atorgat? La democràcia no ho és tot, i les majories no sempre tenen raó. Comprenc que en el cas del Principat, les majories, precisament, són les que poden ajudar-nos a assolir el nostre anhel de llibertat. Però de respecte envers les polítiques d’extermini de la nostra llengua i la nostra cultura i de submissió sense complexos a l’espoli econòmic de Madrid que practiquen els nostres governants, crec que no n’hem de tenir gens. Ni nosaltres, ni els catalans del Principat. Cal que es tengui clar qui són els interlocutors vàlids amb el catalanisme. José Ramón Bauzà? No em faceu riure.
Quart punt: també compartesc amb Cardús la idea que “la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer”.
Cinquè punt: tenc dubtes, molts, pel que fa al terme “connacionals”. És connacional un figuerenc respecte d’un olotí? O un mataroní respecte d’un berguedà? Quan a més de “connacionals” ens tracta de “veïns”, els dubtes, molt a desgrat meu, s’esvaeixen.
Sisè punt: a banda de la proposta de confederalisme, que puc compartir amb matisos, el que em sembla indispensable és que el Principat faci de pal de paller de la nació catalana (de la nació cultural, sí; de la lingüística, també; però sobretot de la política, perquè sense la nació política cap de les altres dues podran sobreviure arreu del territori). En aquest sentit, consider primordial que els catalans de fora del Principat puguem accedir a la futura nacionalitat catalana de manera automàtica si així ho demanam. No vull ni pensar en l’aberració que el Principat no ens accepti com a conciutadans i, mentrestant, haguem de continuar sota el jou secular d’Espanya. Jo no vull ser espanyol. No ho sóc. I només faltaria que, tenint una part del meu país lliure, no pogués accedir a la meva nacionalitat natural (o adquirida, tant és!): la catalana. D’aquesta manera, s’enfortiria la consciència de país a la resta de territoris i es plantarien les bases per a l’adhesió de la resta del país a la futura república catalana.
Setè punt: és indispensable, ja, una mobilització de la societat civil de la resta de Països Catalans per forjar una posició conjunta, clara i contundent, pel que fa a la relació amb el procés d’independència de Catalunya. I que quedi clar que aquesta posició no pot ser forjada, en cap cas, ni des de la por ni des de la prudència covarda. Mirau qui ens governa: no tenim res a perdre! La història ens espera.


Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.