Del roig al blau, la transició Valenciana from infolctura on Vimeo.
Interessant vídeo que ens recorda com ens han arribat a silenciar la història dels Països Catalans.
La Marxa cap a la Independència és la primera gran acció de l’
Els Maulets van ser un grup 
Quan el borbó 
L’annexió de la Corona Catalano-Aragonesa a la Corona de Castella, va ser una annexió aconseguida amb la força de les armes i que reduí la confederació catalano-aragonesa, on els catalans actuaven amb plena sobirania i independència, a la condició de territori ocupat i incorporat a les lleis i usos de la Corona castellana amb el Decret de Nova Planta (1716).
La mort violenta d’aquesta Commonwealth primigènia, suposà el canvi d’un model confederal, d’unió en llibertat com la construïda a Catalunya, per un model centralista, inspirat en la França borbònica (on era originari el monarca castellà, Felip d’Anjou), destinat a homogeneïtzar tots els territoris de la nou nata Espanya en una unitat indissoluble i monolítica.
Aquesta tasca anihiladora dels signes d’identitat de Catalunya i els països de parla catalana, encara resistents avui en aquest intent d’assimilació, es va estendre al conjunt de signes d’identitat que li eren propis. Llengua, institucions i dret foren refetes a la imatge de Castella.
En el cas del dret, la legislació nascuda de l’ocupació va eliminar d’un cop tot el dret públic català i les seves institucions, mantenint el dret privat. Ara bé, un dret privat sense institucions que l’actualitzin i en creïn de nou és un arbre sense arrels condemnat a l’extinció.
Aquesta i no altre era la voluntat dels vencedors: eliminar per inanició el sistema jurídic català, fortament arrelat al territori i marcadament diferent del dret nascut a Castella. Un procés que els propis ocupants van entendre havien de fer de manera gradual, atesa la força i arrelament dels signes d’identitat a eliminar, però amb determinació, sense espai per les excepcions.
Però les arreles eren massa grans i fortes com per a ser tallades. El segle XIX, a partir de la tasca d’autors com Savigny, es va fer palesa la simbiosi entre poble i dret, com el dret és expressió d’un poble, de llurs costums, tradicions i necessitats. Per aquesta raó, per exemple, el dret de successions català difereix del dret de successions castellà: responen a realitats nacionals diferents i amb interessos diferents. La escola històrica del dret, que gaudí d’una forta influencia a Catalunya, posà de manifest que el dret era una expressió de la realitat nacional al mateix nivell que pot ser-ho la llengua o qualsevol altre.
En el procés històric de recuperació de les nostres llibertats nacional el dret ha ocupat un lloc principal. La defensa del dret privat català, l’únic tolerat pels ocupants, ha estat present no només en els àmbits il·lustrats i de professionals del dret, sinó en la pròpia ciutadania, conscient de la seva diferència i singularitat. Sempre, però, l’absència d’institucions pròpies impedia una tasca actualitzadora d’aquest dret, que anava quedant fora dels temps amb el decurs dels anys.
Així doncs, mentre a Espanya es produïa el procés codificador, Catalunya veia tolerat el seu dret però sense cap possibilitat d’actualitzar-lo, condemnant-lo cada dia que passava, a la marginalitat històrica, com residu obsolet. Intents codificadors com el de 1851 va ser, entre altres, apostes decidides per la uniformitat total sota les lleis de Castella, i només la sort va permetre esquivar aquestes amenaces.
Per tant, des de 1714 i fins el present, Catalunya ha viscut el miracle del manteniment d’un dret condemnat a l’extinció, un miracle fruit de la voluntat decidida dels catalans en el seu conjunt, des dels operadors jurídics que l’havien d’aplicar fins els ciutadans, per modestos que fossin, que sabien de la seva singularitat a l’hora de tractar qüestions com les successions o el règim matrimonial. Les pauses de llibertat han estat curtes i amb final tràgic en aquesta història, i tot semblava que la fi, tard o d’hora, seria inevitable.
La recuperació parcial de les nostres institucions l’any 1977 i la posterior creació de la Comunitat Autònoma de Catalunya l’any 1980 va suposar un canvi en aquesta situació, en atorgar determinades competències legislatives, dintre sempre d’ordre constitucional espanyol, a les nostres institucions, i entre aquestes l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 establia conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català.
Conservació, modificació i desenvolupament no són paraules sense malícia, atès que en la mentalitat del legislador espanyol encara estava present la voluntat de mantenir el dret civil català com un fet a extingir, i fou només la inclusió de la paraula“desenvolupament” la que va permetre que Catalunya pogués emprendre la tan necessària modernització de llur dret civil.
Des de 1980 la tasca actualitzadora del dret civil ha estat ingent. Aquesta tasca, pendent només del llibre sisè, d’obligacions i contractes, suposarà la culminació d’un procés on Catalunya arribarà tard, però disposada a renovar el seu compromís i la seva defensa del seu dret com a element essencial del seu patrimoni nacional.
Però aquesta fita no és la fi de res. Les incomprensions de l’estat espanyol, incapaç d’entendre la pluralitat que rau dins seu, fa que, també en el món del dret, s’hagi de viure un constant estira i arronsa entre una cada cop més evident voluntat recentralitzadora i la defensa dels minsos espais de llibertat aconseguits. El recurs d’inconstitucionalitat promogut contra l’Estatut de Catalunya de 2006 per diverses institucions i partits espanyols, i que suposà la sentencia del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, és la prova evident de com només des de posicions de plena sobirania un poble pot decidir, realment, el seu futur.
Des de 1714 la història del poble català ha estat la de la supervivència contra un estat que el volia eliminar. Ara es necessari que aquest poble català faci un pas endavant, per construir, per progressar material i espiritualment vers els nous reptes que cada dia augment al nostre voltant. I aquesta construcció de futur només és possible des de la responsabilitat i la llibertat, un cop constat que el nostre estat no és Espanya.
El futur ens aboca a una cada cop més intensa integració de tots els pobles d’Europa, i aquesta integració la podem viure els catalans, com la resta de nacions sense estat d’Europa, com a subjectes passius i víctimes d’interessos aliens, o bé com a subjectes actius i constructors de la prosperitat de tots i cadascun dels nostres països i d’Europa. Una Europa que esdevingui la casa de tots des de la llibertat.
Amb el Dret i des del Dret això és possible, a Catalunya ho sabem i cada cop els nostres ciutadans en són més conscients. Sense negar a ningú, defensant els valors de pactisme i respecte que han caracteritzat la nostre història, i el nostre Dret, Catalunya demana amb veu alta i ferma exercir el seu dret a ser senyora del seu propi destí, en llibertat i pau amb la resta de pobles del món.
