traducció - translate - traducción

31.7.12

DEL ROIG AL BLAU, LA TRANSICIÓ VALENCIANA


Del roig al blau, la transició Valenciana from infolctura on Vimeo.

Interessant vídeo que ens recorda com ens han arribat a silenciar la història dels Països Catalans.


Share/Bookmark

30.7.12

TRAIEM LA BANDERA DE L'ESTANC DELS NOSTRES AJUNTAMENTS


Baixeu-vos el document en PDF, preparat per a imprimir
Share/Bookmark

29.7.12

MONTORO MOSSEGA L'HAM


27/07/12 02:00 CARLES RIBERA
El primer efecte positiu de l'aprovació de la proposta de pacte fiscal no s'ha fet esperar ni vint-i-quatre hores. El senyor ministre dels espanyols Cristóbal Montoro va mossegar l'ham i ens va etzibar una d'aquelles demostracions de prepotència i menyspreu imperials que són una màquina de fabricar independentistes a cabassats. Ja es veu a venir que això serà el pa de cada dia fins al setembre. Un crescendo d'intensitat verbal (ei, que tampoc cal arribar a dir “macarra” a cap legítim representant del poble dels espanyols) fins que els nostres veïns hagin expel·lit tot el fel i tota la víscera per la boca per acabar de convèncer a cops de realitat tots aquells catalans que encara dubten que l'únic que pretén l'Estat espanyol és humiliar-nos com a país.
En aquest més que probable clima de virulència verbal és important que des de Catalunya hi hagi fermesa en les paraules però elegància en el to. Amb el ruixat de provocacions que ens baixarà seria comprensible que a més d'un compatriota se li escalfés la boca. Comprensible però estratègicament poc intel·ligent. Cal mostrar al món que en aquest conflicte els seriosos, els responsables, els assenyats, som els catalans. No n'hi ha prou que efectivament sigui així, que tinguem la raó de la nostra banda, sinó que hem de contraposar serenitat catalana a la disbauxa espanyola. Costarà, perquè Espanya ja ha posat en marxa la maquinària per desacreditar els catalans i haurem de sentir-nos-en a dir de l'alçada d'un campanar. Paciència. La partida serà més curta del que ens pensem, però la guanyarà no pas qui demostri més força, sinó més habilitat.


Share/Bookmark

28.7.12

Assumpció Cantalozella. Per la declaració unilateral



La declaració unilateral d'independència del Parlament té més avantatges que el referèndum

 
Assumpció Cantalozella

La indiscutible persecució de la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres drets històrics i la nostra economia que el govern espanyol duu a terme requereix una ràpida presa de posició de la política catalana, després de la definició feta per la societat catalana amb un 51% de persones a favor de la independència.
La política catalana ha de formular des del Parlament de Catalunya una resposta inequívoca, i tan unitària com sigui possible. I, amb l'acolliment que el ministre Montoro va dispensar al conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, és evident que la proposta de “pacte fiscal” queda obsoleta, si no hi quedava ja abans. Per tant, sense l'esglaó intermedi que, amb paraules del president Mas, ens proporcionaria “la clau de la caixa”, el Parlament només té una solució possible: avançar –de pressa– cap a la formació de l'Estat Català. Arribats aquí, ens hem de preguntar quin full de ruta és el més convenient: 1. Un referèndum convocat pel govern de Catalunya. 2. Una declaració unilateral d'independència feta pel Parlament de Catalunya.
El Referèndum d'autodeterminació, tot i que sona molt bé des del punt de vista democràtic, planteja una sèrie de dificultats “reals” que poden dur el nostre país en una situació difícil. La definició del cens a utilitzar és la primera. El cens, per ser vàlid, ha de tenir en compte la recent població estrangera que viu a casa nostra. Quin acotament de residència es preveuria? El cens, per ser vàlid, també ha d'establir l'acotament adequat i just dels empadronaments procedents de la resta de l'Estat. En aquest segon aspecte, el perill d'una allau d'empadronaments sobtats als municipis catalans de persones procedents d'arreu d'Espanya no és pas política ficció. Coneixem prou bé l'espanyolisme imperant per veure'l capaç de procedir amb el més groller maquiavel·lisme.
El Referèndum d'autodeterminació presenta un altre perill: la fragmentació de la societat catalana. No pas a causa de la llengua, com alguns pretenen, sinó produïda per la ressonància de trompetes de la mort que s'alçarien dels centres de poder espanyols i de retruc de bona part de la societat espanyola. Les amenaces d'infortunis de tota mena se succeirien una darrere l'altra. La identitat personal dels ciutadans seria utilitzada per fer una real fragmentació entre les persones que se senten només catalanes i les que se senten catalanes i espanyoles alhora. Sabem per les enquestes que l'opció d'avançar cap a la independència es manifesta en positiu sense cap discriminació identitària. Però, amb les mentides que se'ns vendrien, resistirien aquests catalans-espanyols les prediccions i els atacs dels Rajoy, de les Sánchez Camacho, dels Aznar, dels Rivera, de les Rosa Díez, dels Navarro, dels Corbacho, de les Chacón, del mateix Rubalcaba, de tota la cort celestial espanyolista? Com en seria de fàcil d'utilitzar una predicció de bandejament de tots aquells que no fossin catalans de soca-rel!
La declaració unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya té un avantatge que posa fre al maremàgnum descrit abans. Evita enfrontaments a priori. Ofereix com un fet consumat la independència de Catalunya que, no ho oblidem, compta com hem dit amb més d'un 50% de suport ciutadà. I pot, des de les plataformes parlamentàries, exposar civilitzadament els arguments a favor i en contra de l'Estat Català. És clar que, per poder fer aquesta declaració unilateral, calen una sèrie de contactes internacionals, una sèrie de compromisos amb Europa, amb el govern d'Estats Units, amb els diversos agents internacionals –sense oblidar els xinesos–. Amb una connivència àmplia del món per ser acceptats com a Estat Català.
Un Estat Català lliure i solidari també amb Espanya amb qui establiria enllaços de col·laboració econòmica amb disminució anual pactada. Un Estat Català “... de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, com preveia la pregunta de les consultes sobre la independència de Catalunya.
El govern de CiU té l'oportunitat històrica de capitanejar aquest procés. Només depèn de la pròpia voluntat. De la voluntat i el coratge.

FONT:
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02032

Share/Bookmark

27.7.12

SENTÈNCIA A FAVOR DE LA UNITAT DE LA LLENGUA


El Suprem reconeix la unitat de la llengua en una sentència contra el Consell

Han estat més de deu anys de litigi d'un veí de Cocentaina contra la Generalitat, que el va excloure d'un procés de selecció per referir-se a la seva especialitat com a 'català'

Aquesta vegada, toca fer acatar tant a la franja, com a les
Illes i País Valencià
El Tribunal Suprem ha reconegut en una sentència la unitat de la llengua i l'equivalència entre els termes 'valencià' i 'català'. Resol així en contra d'un recurs interposat per la Generalitat Valenciana a una sentència del TSJPV que ja insistia en el reconeixement de la unitat lingüística en el camp científic i acadèmic. La sentència del Suprem posa fi a més de deu anys de litigi d'un veí de Cocentaina contra el govern valencià, que el va excloure d'una sol·licitud a una borsa de treball per haver-se referit a la seva especialitat com a 'català'. 
Josep Pérez va participar per l'especialitat de català en el procediment selectiu d'ingrés al cos docent de professors d'Escoles Oficials d'Idiomes convocat per la Conselleria de Cultura l'abril del 2001. Dos mesos després, la Generalitat el va excloure del procés 'per haver-se referit a una especialitat no convocada' i va desestimar el recurs de reposició presentat per Pérez.
Va començar aleshores un periple judicial que, més de deu anys després, arriba a la fi donant la raó a la unitat de la llengua per enèssima vegada. I és que el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ja va deixar sense efecte l'actuació de la Generalitat i va reconèixer el dret de Pérez a ser admès en el procés de selecció, invocant la jurispridència 'sobre el caràcter de llengua comuna que, tant en l'àmbit científic i acadèmic com en la legislació estatal d'educació, s'atribueix a l'idioma conegut amb les denominacions de català i valencià'.
La Generalitat, però, no en va tenir prou i va presentar un recurs de cassació al Suprem que ara s'ha resolt en contra de la versió del govern valencià. Així, El Suprem reitera la declaració que ja va fer en una altra sentència del 2006, on afirmava: 'La part demandant ha ofert dades suficients que revelen que la unitat lingüística que defensa té un importantíssim reconeixement en el camp científic i acadèmic, mentre que l'Administració demandada no ha donat cap dada procedent d'aquest mateix camp que exterioritzi l'existència de corrents doctrinals de similar magnitud amb opinions discrepants sobre si el valencià i el català constitueixen o no un mateix sistema lingüístic'. Aquella sentència també destacava 'el dictamen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que afirmava que la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears i del Principat d'Andorra, i que les diverses parles constitueixen un mateix sistema lingüístic'.

Share/Bookmark

26.7.12

MARXAR, PERÒ CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Que és?

slideshow 0La Marxa cap a la Independència és la primera gran acció de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) després de la seva constitució el passat 10 de març, que ens ha de permetre la consolidació del moviment arreu del país i l’assoliment d’una majoria social favorable a l’Estat propi.

La Marxa s’inicia amb un gran acte el dia 30 de juny a Lleida i finalitzarà l’11 de Setembre amb una gran concentració a Barcelona que marcarà un punt de no retorn: no volem seguir commemorant derrotes, ens hem posat en marxa per celebrar ben aviat el dia de la Independència.

La Marxa és clau per fer arribar el nostre missatge a tots els racons del país, amb centenars d’actes arreu del territori. Seguirem incrementant el nombre d’Assemblees Territorials, farem créixer les ja existents, implicarem a més ajuntaments amb l’Associació de Municipis per la Independència... en definitiva, clourem l’etapa de consolidació del nostre moviment per passar a la següent fase del nostre full de ruta.

La Marxa està dividida en diverses regions. El país és divers i diverses seran les formes que prendrà arreu dels territoris per tal d’adaptar-la a la manera que ens permeti assolir millor els objectius.

Us esperem a tots i a totes per fer de la Marxa una cursa imparable cap a l’Estat Propi. Comptem amb vosaltres per marxar cap a Barcelona aquest 11 de Setembre!

 

MARXA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

MANIFEST

Les persones signants, plenament conscients de pertànyer a la nació catalana i plenament compromeses amb el present i el futur polític, econòmic, social, lingüístic i cultural d’aquesta nació

Constatem

  1. Que, després de més de trenta anys, el model autonòmic espanyol ha demostrat ser incapaç d’articular un model polític respectuós amb les nacions que actualment integren l’Estat espanyol, entre les quals, la catalana. En els darrers anys, s’ha evidenciat el divorci entre els diferents models de sobirania proposats des de Catalunya i el model que es proposa des d’Espanya.
  2. Que la pertinença a l’estat no només perjudica notòriament les nostres possibilitats de mantenir i incrementar el nivell de vida i benestar social sinó que, fins i tot, disminueix i limita conscientment les potencialitats del nostre desenvolupament econòmic i cultural, i atempta clarament contra la cohesió social de la societat catalana.
  3. Que la majoria de catalans i catalanes ens sentim humiliats pel tracte indigne i per la situació d’espoli que pateix la nostra nació, i igual o més insatisfets amb la limitada capacitat de decisió i d’autogovern que permet l’autonomia.
  4. Que, després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 28 de juny de 2010, s’ha fet del tot evident que només tenim dues vies: o bé desaparèixer com a nació, diluint-nos dins la hipotètica nació espanyola que, sota l’aparença de modernitat, manté els objectius unificadors i homogeneïtzadors castellans que sempre l’han caracteritzada o, per contra, iniciar un procés d’independència que ens porti a la constitució del nostre propi Estat.
  5. Que el Parlament de Catalunya ha ratificat en diverses ocasions que Catalunya és una nació i que, com a tal, no renuncia ni renunciarà mai a l’exercici del dret d’autodeterminació.
  6. Que dins la societat civil catalana s’ha generat un ampli moviment de rebuig a l’actual procés de destrucció econòmica i de menysteniment cultural a què està sotmès el nostre poble, així com una consciència creixent de la necessitat de recuperar l’Estat propi. Aquesta consciència s’ha manifestat de diverses maneres i s’ha materialitzat amb el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana des de la societat civil i de l’Associació de Municipis per la Independència des de les institucions. Així doncs, l’Assemblea convoca aquesta Marxa cap a la independència, que es farà durant tot l’estiu, des del 30 de juny fins a l’11 de setembre de 2012, comptant amb el suport de l’Associació dels Municipis per la Independència i de moltes entitats cíviques del país.

Considerem

  1. Que la població de Catalunya està decebuda perquè no se sent representada per un marc institucional polític en retrocés que, únicament, crea desafecció envers la cosa pública, desacredita els valors democràtics i no respecta els drets individuals i col•lectius de la seva gent.
  2. Que malgrat això, el poble català ha mostrat reiteradament la seva maduresa democràtica, condició necessària per a qualsevol procés d'emancipació.
  3. Que ha arribat l'hora d'unir esforços per tal que les voluntats actuals a favor de la sobirania s’agrupin i, així, es multipliquin i esdevinguin majoritàries per vies democràtiques, com a condició indispensable per exercir el dret d’autodeterminació.
  4. Que des del Principat de Catalunya s’ha de prendre la iniciativa i s’ha d’actuar solidàriament per donar suport als moviments que sorgeixin, amb les mateixes finalitats, als altres països amb els quals Catalunya comparteix, des de fa vuit segles, la mateixa nació, expressada especialment en la comunitat de llengua, de cultura, de dret, de tradicions i en una estructura social i econòmica semblant.

És per tot això que Manifestem

  1. La nostra ferma voluntat de no aturar-nos fins aconseguir ser un dels propers estats d’Europa.
  2. El nostre compromís en convertir la concentració d’aquest 11 de setembre, a Barcelona, en un acte massiu que tingui conseqüències històriques. Amb aquesta acció exigirem als nostres representants polítics que iniciïn el procés de secessió de l’estat espanyol i que cerquin els suports internacionals necessaris, seguint els procediments previstos en les convencions i tractats internacionals.
  3. El nostre propòsit de treballar per aconseguir l’adhesió del major nombre possible de municipis del nostre país a l’Associació de Municipis per la Independència perquè el més aviat possible convoquin, tots el mateix dia i amb la mateixa pregunta, una Consulta que ens permeti saber el nivell de suport popular que tindrà la futura constitució d’un Estat català sobirà.
  4. D’acord amb l’objectiu de la Consulta, si el President de la Generalitat de Catalunya convoca eleccions anticipades per constituir un Parlament que, com a primera acció, insti la celebració d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, podrà comptar amb el nostre suport incondicional. Si el poble català s’hi pronunciés favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetés el lliure exercici d’aquest dret, els diputats elegits haurien de proclamar la independència nacional i  constituir l’Estat català sobirà.

Finalment, expressem el nostre suport a la Marxa cap a la independència i comprometem la nostra implicació activa per tal que esdevingui el clam del poble català per la seva llibertat.

Barcelona, 30 de juny de 2012

Fes clic aquí i fes una ullada al calendari

Descarregar en format PDF

Marxa a Europa per la Independència

Manifest (Enllaç al manifest)

Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau de les Nacions Unides el 1971. En el seu discurs, posterior al concert que hi va celebrar, va dir:

"Jo sóc català. Catalunya és avui una província d'Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què: Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides. Al segle XI, totes les autoritats catalanes es van trobar a una ciutat, avui francesa, però llavors catalana, per parlar de pau. Al segle XI! Pau al món i contra les guerres. Això era Catalunya."

Serveixi aquesta referència a les paraules del mestre Casals com un etern agraïment al seu esforç per la recuperació de la dignitat de Catalunya i la defensa dels drets humans. Uns drets humans que proclamen el dret dels pobles a la seva autodeterminació. El poble català no vol, doncs, res més que el ple reconeixement com a nació.

Catalunya ha estat durant molts segles una gran nació, reconeguda arreu. Avui en dia, la nació catalana està dividida en tres províncies espanyoles i una de francesa, però manté, malgrat tots els intents d'anorrear-la per part dels seus veïns, una cultura i una vitalitat que moltes altres nacions amb estat envejarien. El poble català està cansat dels greuges que ha hagut de patir, especialment durant el darrer segle, amb la persecució sistemàtica i cruel de la seva cultura i els seus habitants que l'han defensat fins i tot amb la seva vida. Però arribarà un dia que el poble català dirà prou. I quan arribi aquest dia no en tindrà suficient amb què se li reconegui el dret a l'autodeterminació: aquest dia simplement exercirà pacíficament aquest dret.

Demanem, doncs, a les autoritats europees que quan arribi aquest dia, no gaire llunyà, tingui a bé respectar i defensar la carta del drets humans que la mateixa Europa ha promogut i defensat arreu, tot acceptant Catalunya, i totes les altres províncies catalanes dins els estats Espanyol i Francès que s'hi vulguin afegir, com a nou estat europeu de ple dret, amb tot el que això comporta.

Aquest agost del 2012 iniciem una marxa a peu fins a Estrasburg per a entregar un manifest a la més alta autoritat europea a favor de la independència del nostre país. Tenim previst sortir l'1 d'agost d'enguany per arribar a Strasburg l'onze de setembre, coincidint amb l'arribada de la Marxa per la Independència de la ANC a Barcelona.

Ens cal gent per gestionar la campanya a les xarxes, per caminar amb nosaltres (es pot fer per etapes) i gent de suport durant la marxa. Ens hi voleu ajudar?

Blocs

Nou vídeo promocional de la Marxa a Europa

Enviat per Robert el Dc, 25/07/2012 - 11:58

En Lluís Cabeza ens ha fet aquest fantàstic vídeo promocional de la Marxa a Europa. Feu-lo córrer!

Marxa a Europa per la Independència 

Rebem el suport de l'Associació de Municipis per la Independència

Enviat per Robert el Dll, 23/07/2012 - 10:45

Aquesta setmana hem confirmat el suport de l'Associació de Municipis per la Independència a la Marxa a Europa. El 5 d'agost al vespre, que les diverses columnes de marxadors d'arreu de Catalunya arribaran a Vic, farem un acte amb la gent de l'AMI, i amb d'altres entitats que ens donen suport, per a rebre els seus manifestos que entregarem a Estrasburg. Volem, doncs, agrair a l'AMI i a totes les entitats que aquests dies ens estan donant suport, el seu compromís amb la Marxa a Europa. D'aquí a uns dies us podrem confirmar tots els detalls de l'acte de comiat de la Marxa a Europa del 5 d'agost de Vic.

Si sou una entitat que ens voleu mostrar el vostre suport i/o que teniu un manifest per la independència catalana que voleu que portem a Estrasburg, poseu-vos en contacte amb nosaltres.

Etapes fins a Estrasburg i material necessari

Enviat per Robert el Dj, 12/07/2012 - 20:57

Ja tenim les etapes fins a Estrasburg enllestides. No deixen de ser una previsió que es pot veure modificada durant la marxa, però és una bona aproximació. Hem pogut afluixar una mica el ritme de cada etapa, per assegurar-nos que ho podrem fer i podem començar una mica més tard, el dia 6 d'agost. Això ens permet fer una crida a tota aquella gent que vulgui participar de l'inici de la marxa d'arreu de Catalunya que vingui a Vic a peu. Si comenceu vacances el dia 1 teniu cinc dies per arribar-hi. L'endemà, el 6, marxarem tots junts cap a Estrasburg.

Inici Associació de Municipis per la Independència 
Share/Bookmark

25.7.12

LLADRES QUE ENTREU PER ALMANSA


Share/Bookmark

ELS MAULETS

Retrat de Felip V penjat cap avall al Museu de l'Almudí, a Xàtiva.Els Maulets van ser un grup partisà de valencians que donava suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, i enemics dels botiflers, partidaris de Felip V de Borbó.
Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós (Charonia nodifera), el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió posterior a la desfeta, tot home que en tinguera un era sospitós d'haver sigut maulet i, per tant, executat.
Orígens
L'expulsió dels àrabs de la península el 1609 significà una minva del nombre de treballadors als camps. En conseqüència, el rei Carles II d'Espanya concedí als nobles locals tots els drets sobre aquelles terres que fins aleshores eren conreades. Amb aquest permís els nobles imposaren a la nova població cristiana particions de les terres i impostos quantiosos. Potser la necessitat de treball menà aquestes famílies pobres a acceptar les noves condicions; el cas, però, és que no se'n coneixen protestes durant 50 anys.
A les acaballes del segle XVII una part d'aquesta població camperola en terres d'antuvi àrabs prosperà conreant i exportant vi, brandi i panses, i en menor mesura seda. Fou llavors quan començaren a qüestionar-se els elevats impostos, que reduïen considerablement llurs profits, i provaren d'acabar amb aqueix sistema per tots els mitjans, tant legals com armats. Però la via judicial, en mans dels nobles beneficiaris, fou inútil; i la revolta (anomenada avui en dia Segona Germania) fou esclafada pel virrei i els exèrcits dels nobles l'any 1693 en la batalla de Setla de Nunyes, prop de Muro d'Alcoi.
La segona germania
Els camperols d'aquesta Segona Germania reclamaven si fa no fa el mateix que els Maulets demanarien pocs anys a venir: Rebutjaven els drets dels Senyors sobre les terres dels àrabs expulsats, i recordaven els drets concedits per Jaume I el Conqueridor durant la conquesta del Regne de València per tal de denunciar l'explotació a què estaven sent sotmesos pels nobles, "qui els tractava com a àrabs", fins a donar-se el cas que les Lleis reials prohibien aquells impostos i tributs als cristians. Els nobles, però, al·legaven que el Rei Felip II d'Aragó, en expulsar els àrabs, els havia donat aquelles terres en propietat, sobre les quals ara tenien tots els drets i que podien imposar sobre els camperols qualsevulla condicions que volgueren.
Tot i això, després de la desfeta militar que patiren, els camperols continuaren sense acceptar la situació, però esperaren una propera oportunitat, la qual apareixeria el 1700, quan Carles II d'Espanya moria sense fills ni descendència clara.
La guerra de successió
Placa a Xàtiva dedicada als maulets per la seua defensa de la ciutat en 1707.Quan el borbó Felip V va prendre possessió del Regne com a Felip IV de València ja hi havia nombrosos partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria, així com al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca. Les raons d'aquests eren diverses, brandant tant la lleialtat a la dinastia de la Casa dels Àustries, com l'odi cap als francesos per part dels mercaders i industrials, i la desconfiança cap a la suposada actitud centralista de Felip V d'Espanya. Però la causa austracista (Habsburg) no hauria guanyat de cap manera al Regne de València sense la decisiva intervenció d'un grup de gent que representava els interessos de totes les classes socials: els mercaders i exportadors de vi, brandi, seda i altres productes agrícoles, políticament i econòmica molt importants, contactaren un personatge clau, el general Joan Baptista Basset.
El General Basset era un valencià, probablement nascut a Alboraia en una família d'artesans, que sabia parlar com i amb el poble i entenia les seues necessitats i reclamacions. Havia servit a les guerres d'Itàlia i Hongria per al príncep Georg von Hessen-Darmstadt, un noble alemany que havia sigut abans Virrei de Catalunya.
El grup de mercaders i exportadors tenien prou motius per oposar-se a Felip V d'Espanya, car tots els seus negocis estaven dirigits cap als Països Baixos i Anglaterra (conegudes aleshores com les Potències marítimes) i cap a les colònies espanyoles a les Amèriques. Aquestes colònies eren propietat de la corona castellana, i els mercaders de la corona aragonesa hi eren considerats forasters, de manera que no els era permès de mercadejar lliurement, sinó que havien de vendre els seus béns a través de mitjancers castellans.
El 1701 la guerra havia esclatat a tota Europa per la successió de Carles II, oposant-se les Potències marítimes als interessos unionistes de Felip V d'Espanya. Les exportacions s'aturaren, la qual cosa comportà una crisi econòmica per als mercaders i els els camperols que els venien productes.
Al Principat de Catalunya, durant el darrer terç del segle XVII, havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors. Encapçalaven un procés d'acumulació de capital guanyant diners amb l'exportació de productes agrícoles que després es reinvertien en una industrialització similar a la que ocorria aleshores a Anglaterra i Holanda. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, no només econòmic, sinó també nacional, per al Principat. El seu objectiu era tornar a les estructures i llibertats que l'antiga Constitució Catalana garantia per promoure una regeneració social i econòmica.
Eren coneguts, doncs, com a regeneracionistes. Una persona representativa d'aquests regeneracionistes fou Narcís Feliu de la Penya, autor d'un llibre intitulat "Fènix de Catalunya", un tractat de teoria política, econòmica i social per renovar les estructures i el desenvolupament del Principat. Aquest moviment va ser ben actiu fins la darrera dècada del segle XVII, durant el regnat compartit de Hesse-Darmstadt. Així doncs, hom pot suposar que el general Basset, mà dreta del Virrei i persona culta, tractaria amb ells. Això influenciaria la visió de la realitat valenciana que tenia, car les propostes de Basset i els Maulets foren molt semblants a les dels regeneracionistes. De fet, el grup sencer de Feliu de la Penya recolzaria la causa de Carles II d'Àustria.
Una rebel·lió reeixida
Des del 1704, Francesc Dàvila, qui probablement era un líder de la Segona Germania que havia escapat de la repressió, va trescar per tot el sud del Regne de València explicant als camperols que el pretendent austríac estava disposat a abolir tots els drets dels nobles. Quan Joan Baptista Basset desembarcà a Altea l'agost del 1705 una nova revolta començà i s'escampà arreu.
Basset va cavalcar fins a València, via Dénia, Gandia i Alzira, sense trobar-hi cap resistència important. Quan els nobles borbònics o les fortaleses tractaren de resistir hi trobaren vilatans armats que els forçaren a fugir-ne. El virrei felipista Joaquín Ponce de León Láncaster y Cárdenas, junt a Pasqual de Borja, duc de Gandia, i una llarga llista de nobles i botiflers (partidaris de Felip V) començaren a fugir, no cap a València, sinó a Castella. No confiaven en la resistència de la capital, i amb raó.
La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament al Principat, on les ciutats havien foragitat l'exèrcit "felipista", i de Barcelona, on el propi Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de Vinaròs i Benicarló a Vila-real i Castelló, on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, exercint de Virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (ço és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els imposts dels nobles.
Fins i tot va anar-hi més lluny i, amb la dubtosa legalitat del seu càrrec, va deixar de pagar tot impost al rei espanyol. A més a més, va abolir el "dret de portes", un impopular impost sobre els productes de les colònies a València. Va tolerar, i en certa manera atiar, la persecució, l'arrest i l'expulsió dels ciutadans francesos, principalment mercaders, que eren considerats per la plebs com a enemics i pels mercaders locals com a perillosos competidors.
Òbviament, les relacions amb les Potències marítimes, aliades amb Carles III, es varen restablir, reprenent el tràfic de mercaderies com abans. Alhora, Basset i els maulets arrestaven i desallotjaven els botiflers més importants, requisant les seues possessions.
Enfrontaments entre aliats
Basset, amb el control del Regne de València, havia d'organitzar la resistència armada contra els atacs borbònics. Tot d'una es va adonar que l'exèrcit camperol dels maulets no era oposició per a l'exèrcit professional espanyol, per no dir res dels seus aliats francesos.
Basset va demanar ajut a Carles III. Aquesta ajuda vingué en forma de Charles Mordaunt (Lord Peterborough) i els seus soldats anglesos. Malgrat que la seua arribada va salvar la delicada situació dels atacs enemics, també va significar la creació d'un altre poder polític, comanat pel comte Cardona, amb una força independent dels maulets i sense cap intenció de permetre el que consideraven com a "excessos plebeus". Tot això fa pressuposar que el comte Cardona i el general anglès tenien instruccions, potser del Rei, per acabar amb els "excessos" de Basset i els maulets, tractant de guanyar així el favor dels nobles, els quals en la seua majoria recolzaven els Borbons.
De ben segur, Carles III, com a propietari de terres reials i principal senyor de l'Orde de Montesa, havia experimentat una reducció d'ingressos per culpa del refús dels maulets a pagar. Aquests diners eren absolutament necessaris per mantindre un exèrcit molt car amb el qual volia guanyar la guerra. En conseqüència, calia aturar els maulets i el seu cap, el general Basset, però calia fer-ho sàviament i amb indulgència.
Cardona i Peterborough van començar aleshores una ofensiva centrada en alguns dels col·laboradors de Basset, acusant-los d'una confiscació inapropiada de béns dels francesos i els botiflers, i empresonant-los a l'espera de judici. Mentrestant, Basset va ser enganyat per enviar-lo fora de València, primer a Alzira i després a Xàtiva, encoratjant-lo a prendre part en les lluites. Esperaven, doncs, una oportunitat per empresonar-lo, però alhora temien la seua gran popularitat entre la plebs i la rebel·lió dels maulets si li succeïa res.
L'ocasió va aparèixer quan Carles III derrotà els Borbons a Castella i va entrar a Madrid el 27 de juny de 1706. Durant les celebracions populars Peterborough va enviar en secret tropes a Xàtiva, amb l'ordre d'arrestar Basset i empresonar-lo en una fortalesa en mans angleses. I, efectivament, quan la notícia es feu pública, el poble es revoltà.
A València els crits de "Visca Basset, abans que Carles III" demostraven, en cas de dubte, quin era el sentiment majoritari dels valencians. De fet, Peterborough va haver de girar els canons, en un principi per a defensar la ciutat dels Borbons, per a apuntar a l'interior de la ciutat i controlar la plebs. Les manifestacions de protesta duraren dies, s'enviaren cartes al Rei a Barcelona, i hi hagué arreu declaracions públiques en favor de Basset i les seues reformes. Però un nou alçament maulet, aquest cop contra el que consideraven com a rei legítim i amb l'exèrcit borbònic a les portes del Regne amenaçant d'envair-lo, haguera sigut suïcida. Una victòria dels Borbons implicaria el retorn dels botiflers, amb els seus impostos i la repressió afegida. Així doncs, es resignaren sense estar-ne convençuts, i aturaren les protestes, creient que el Rei Carles repararia la injustícia i lliuraria Basset en venir a València.
Derrota i retirada
Batalla d'Almansa
la Mentrestant, els maulets continuaven rebutjant pagar el "dret de portes" i qualsevol altre impost. Carles III va demanar a les autoritats de València que reclamaren el pagament de les taxes, però sense gaire èxit. El temps s'esgotava. Carles s'havia vist obligat a fugir de Madrid i va ser derrotat per James Fitz-James (Duc de Berwick) en la Batalla d'Almansa, el 25 d'abril de 1707. Carles, doncs, es retirava a Barcelona, i amb ell el Virrei, tota l'administració i les tropes supervivents.
El poble i els maulets foren deixats a mercè de l'avanç borbònic i el retorn dels nobles botiflers. El Rei Felip mai va amagar les seues intencions: destruir els Furs i les antigues lleis valencianes "per just dret de conquesta". El Regne de València va desaparèixer com a estructura legal i va quedar només com a nom, sense entitat.
Els maulets, però, no es rendiren, i la seua resistència va ser feroç. Xàtiva va haver de ser capturada casa per casa, i després fou arrasada i cremada en venjança. Sobre les runes de Xàtiva es construí una nova ciutat amb el nom de "San Felipe", en honor del monarca vencedor (vegeu Extermini de Xàtiva). A València, els maulets tractaren d'impedir l'entrada dels ocupants, amb boicots i resistència passiva, fins que la repressió del Duc de Berwick i Claude François Bidal d'Asfeld els va silenciar.
Al nord, l'exèrcit borbònic avançava cap a Tortosa, cremant, matant i saquejant les viles al seu pas. Gandia, Alzira, Dénia, Alcoi, Alacant, Elx, i moltes altres ciutats s'aferrissaren en la resistència maulet.
Un cop totes les ciutats foren en mans borbòniques, els maulets supervivents escaparen a les muntanyes i continuaren la resistència durant anys, creant seriosos problemes a l'exèrcit ocupant.
Quan, el 1710, la guerra semblava tombar-se en favor de Carles III, la ciutat de València s'alçà de bell nou en una revolta antiborbònica. Els maulets es mostraren un altre cop als carrers, esperant que l'armada austracista desembarcaria al port. Hi hagué una repressió brutal: Els decrets de Nova Planta prohibiren les antigues lleis i la llengua pròpia, es confiscaren les armes (fins a l'extrem de fermar els ganivets a les taules), i es desnonaren les fortaleses. Els maulets hagueren de fugir cap al Principat, encara lleial a Carles III.
Barcelona, 1713-1714
Milers de valencians es refugiaren a Barcelona i altres ciutat del Principat, amb la intenció de continuar la lluita contra l'invasor. Però els esdeveniments internacionals mostraren la futilitat de mantenir la resistència:
Carles III, davant la mort del seu germà Josep i la seva proclamació com a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, havia tornat a Àustria l'any 1711. Les Potències marítimes firmaren el Tractat d'Utrecht, retiraren les seues tropes per mar i acceptaren Felip V com a Rei d'Espanya. Els catalans i els maulets valencians resistien el setge, tot i saber que no tenien cap aliat ja.
Les tropes borbòniques, comanades pel Duc de Berwick, posaren setge a Barcelona, mentre dins de la ciutat els valencians formaren 2 regiments complets (el Mare de Déu dels Desamparats i el Sant Vicent Ferrer) per a lluitar amb els seus companys de Catalunya.
L'11 de setembre de 1714, quan Barcelona caigué en mans borbòniques, molts maulets valencians hi havien mort, la major part d'ells foren soterrats al Fossar de les Moreres amb altres resistents catalans. D'altres, com el general Basset, qui havia dirigit l'artilleria de la ciutat, varen ser arrestats i empresonats. I un tercer grup aconseguí d'escapar a Mallorca. Anys a venir, es congriaren a Viena tot d'alliberats i fugitius de la guerra a la cort del "seu" Carles III, ara emperador d'Àustria.

Share/Bookmark

23.7.12

El Dret Civil Català.

Font: http://www.epicentres.info/index.php/articles/catalunya-articles/item/75-el-dret-catal%C3%A0

El Dret Civil Català.
L’annexió de la Corona Catalano-Aragonesa a la Corona de Castella, va ser una annexió aconseguida amb la força de les armes i que reduí la confederació catalano-aragonesa, on els catalans actuaven amb plena sobirania i independència, a la condició de territori ocupat i incorporat a les lleis i usos de la Corona castellana amb el Decret de Nova Planta (1716).
La mort violenta d’aquesta Commonwealth primigènia, suposà el canvi d’un model confederal, d’unió en llibertat com la construïda a Catalunya, per un model centralista, inspirat en la França borbònica (on era originari el monarca castellà, Felip d’Anjou), destinat a homogeneïtzar tots els territoris de la nou nata Espanya en una unitat indissoluble i monolítica.
Aquesta tasca anihiladora dels signes d’identitat de Catalunya i els països de parla catalana, encara resistents avui en aquest intent d’assimilació, es va estendre al conjunt de signes d’identitat que li eren propis. Llengua, institucions i dret foren refetes a la imatge de Castella.
En el cas del dret, la legislació nascuda de l’ocupació va eliminar d’un cop tot el dret públic català i les seves institucions, mantenint el dret privat. Ara bé, un dret privat sense institucions que l’actualitzin i en creïn de nou és un arbre sense arrels condemnat a l’extinció.
Aquesta i no altre era la voluntat dels vencedors: eliminar per inanició el sistema jurídic català, fortament arrelat al territori i marcadament diferent del dret nascut a Castella. Un procés que els propis ocupants van entendre havien de fer de manera gradual, atesa la força i arrelament dels signes d’identitat a eliminar, però amb determinació, sense espai per les excepcions.
Però les arreles eren massa grans i fortes com per a ser tallades. El segle XIX, a partir de la tasca d’autors com Savigny, es va fer palesa la simbiosi entre poble i dret, com el dret és expressió d’un poble, de llurs costums, tradicions i necessitats. Per aquesta raó, per exemple, el dret de successions català difereix del dret de successions castellà: responen a realitats nacionals diferents i amb interessos diferents. La escola històrica del dret, que gaudí d’una forta influencia a Catalunya, posà de manifest que el dret era una expressió de la realitat nacional al mateix nivell que pot ser-ho la llengua o qualsevol altre.
En el procés històric de recuperació de les nostres llibertats nacional el dret ha ocupat un lloc principal. La defensa del dret privat català, l’únic tolerat pels ocupants, ha estat present no només en els àmbits il·lustrats i de professionals del dret, sinó en la pròpia ciutadania, conscient de la seva diferència i singularitat. Sempre, però, l’absència d’institucions pròpies impedia una tasca actualitzadora d’aquest dret, que anava quedant fora dels temps amb el decurs dels anys.
Així doncs, mentre a Espanya es produïa el procés codificador, Catalunya veia tolerat el seu dret però sense cap possibilitat d’actualitzar-lo, condemnant-lo cada dia que passava, a la marginalitat històrica, com residu obsolet. Intents codificadors com el de 1851 va ser, entre altres, apostes decidides per la uniformitat total sota les lleis de Castella, i només la sort va permetre esquivar aquestes amenaces.
Per tant, des de 1714 i fins el present, Catalunya ha viscut el miracle del manteniment d’un dret condemnat a l’extinció, un miracle fruit de la voluntat decidida dels catalans en el seu conjunt, des dels operadors jurídics que l’havien d’aplicar fins els ciutadans, per modestos que fossin, que sabien de la seva singularitat a l’hora de tractar qüestions com les successions o el règim matrimonial. Les pauses de llibertat han estat curtes i amb final tràgic en aquesta història, i tot semblava que la fi, tard o d’hora, seria inevitable.
La recuperació parcial de les nostres institucions l’any 1977 i la posterior creació de la Comunitat Autònoma de Catalunya l’any 1980 va suposar un canvi en aquesta situació, en atorgar determinades competències legislatives, dintre sempre d’ordre constitucional espanyol, a les nostres institucions, i entre aquestes l’article 9 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 establia conservació, modificació i desenvolupament del dret civil català.
Conservació, modificació i desenvolupament no són paraules sense malícia, atès que en la mentalitat del legislador espanyol encara estava present la voluntat de mantenir el dret civil català com un fet a extingir, i fou només la inclusió de la paraula“desenvolupament” la que va permetre que Catalunya pogués emprendre la tan necessària modernització de llur dret civil.
Des de 1980 la tasca actualitzadora del dret civil ha estat ingent. Aquesta tasca, pendent només del llibre sisè, d’obligacions i contractes, suposarà la culminació d’un procés on Catalunya arribarà tard, però disposada a renovar el seu compromís i la seva defensa del seu dret com a element essencial del seu patrimoni nacional.
Però aquesta fita no és la fi de res. Les incomprensions de l’estat espanyol, incapaç d’entendre la pluralitat que rau dins seu, fa que, també en el món del dret, s’hagi de viure un constant estira i arronsa entre una cada cop més evident voluntat recentralitzadora i la defensa dels minsos espais de llibertat aconseguits. El recurs d’inconstitucionalitat promogut contra l’Estatut de Catalunya de 2006 per diverses institucions i partits espanyols, i que suposà la sentencia del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny, és la prova evident de com només des de posicions de plena sobirania un poble pot decidir, realment, el seu futur.
Des de 1714 la història del poble català ha estat la de la supervivència contra un estat que el volia eliminar. Ara es necessari que aquest poble català faci un pas endavant, per construir, per progressar material i espiritualment vers els nous reptes que cada dia augment al nostre voltant. I aquesta construcció de futur només és possible des de la responsabilitat i la llibertat, un cop constat que el nostre estat no és Espanya.
El futur ens aboca a una cada cop més intensa integració de tots els pobles d’Europa, i aquesta integració la podem viure els catalans, com la resta de nacions sense estat d’Europa, com a subjectes passius i víctimes d’interessos aliens, o bé com a subjectes actius i constructors de la prosperitat de tots i cadascun dels nostres països i d’Europa. Una Europa que esdevingui la casa de tots des de la llibertat.
Amb el Dret i des del Dret això és possible, a Catalunya ho sabem i cada cop els nostres ciutadans en són més conscients. Sense negar a ningú, defensant els valors de pactisme i respecte que han caracteritzat la nostre història, i el nostre Dret, Catalunya demana amb veu alta i ferma exercir el seu dret a ser senyora del seu propi destí, en llibertat i pau amb la resta de pobles del món.

Share/Bookmark

22.7.12

Sé qui és el meu enemic. Conversa a Sarajevo

Lilijan Arribo tard a casa, cansat i trist i amb un pes de derrota que em fa un nus a la gola. No sé ben bé perquè ni tinc esma d’esbrinar-ho.
Obro el twitter, el facebook, el bloc i miro com ha anat la feina del dia. He publicat en un dels blocs el manifest La cultura no és un luxe, i comprovo com molta gent la visitat. Tot i això encara m’entra més tristor. M’omplo de vergonya per habitar un país ocupat per una gent ufana i superba que no estima la cultura. Ni la meva pròpia ni cap altra.
I em ve al cap Bòsnia, les amistats, les emocions a flor de pell i un parell de realitats que em van impressionar des del moment en què vaig trepitjar per primer cop aquella terra antiga, culta, alegre i intel·ligent.
Em va afectar el saber que els primers objectius militars que avançaven el combat per netejar ètnicament una població eren, per exemple, la biblioteca, cas d’haver-ni, l’escola i l’edifici dedicat al culte religiós, normalment les mesquites, ja que els alts minarets facilitaven la punteria a l’artilleria txètnic.
L’altra fet que em va commoure va ser la resposta que les autoritats bosnianes, les fidels al govern legítim de Bòsnia i Hercegovina, s’entén, ja fossin aquestes croates, sèrbies o bé musulmanes, el primer que organitzaven quan aconseguien foragitar els feixistes d’una població era, en primer lloc, fer-hi arribar una línia d’autobús des de qualsevol altra part lliure del territori. A continuació el primer que reconstruïen era l’escola i la biblioteca, deixant el temple per a més endavant.
De fet, però, no vaig acabar d’entendre bé del tot els motius quasi biològics, que marcaven aquestes prioritats per la cultura i l’ensenyament fins que no vaig mantenir una llarga conversa, a Sarajevo, pels volts del Nadal de 1995. Pocs dies després de ser oberta la ruta Sierra que permetia, dos cops al dia, entrar i sortir de la ciutat assetjada.
La conversa, com un fat, tingué lloc en un teatre, el Kamerni Teatar. Dino Mustafic, un dels directors d’escena de la companyia i director també del Sarajevo Mess Festival de teatre, m’explicava que durant aquells tres anys de setge, la companyia del Kamerni Teatar, havia estrenat trenta-un espectacles. Imagineu-ne les condicions! Gana, fred, sense diners, ni calefacció a l’hivern gèlid dels països balcànics. Artistes que moriren, o van caure ferits… No obstant, el teatre seguia obert i assajant noves funcions que es representaven en una programació quasi corrent, davant un públic fidel que mai no va deixar d’assistir ni a les estrenes ni a la resta d’activitats culturals de les temporades de la 92/93 a la 95/96. Quasi 2000 funcions en tres anys i mig. Compteu; quasi a 10 funcions setmanals. Un públic que hi assistia a pesar dels bombardejos, dels franc tiradors, de passar gana o de perdre familiars i amistats en un degoteig constant. Fins i tot, a les acaballes, havent de portar-se de casa algunes cadires degut al deteriorament pels bombardejos. És clar que no tot era teatre; hi va haver concerts de música clàssica, tradicional, rock… presentacions de llibres, cine fòrum, exposicions i esdeveniments artístics diversos, convertint tot l’edifici del Kamerni, en un centre cultural per a tota la ciutat, i a ple rendiment.
Meravellat li vaig preguntar a Dino com era possible; com era possible no sucumbir a la por, a la misèria a la desesperació….
La resposta em va quedar enregistrada per sempre més i mai, mai més, ningú no ha pogut enganyar-me. Simplement em va dir: “amic meu quan tens la mort tant  a prop, quan veus que la teva ciutat, els teus valors, coneixements, allò que estimes, va essent destruït dia rere dia; tot i la gana, la manca de mínims de confortabilitat i la destrucció, és fa imprescindible poder alimentar l’esperit i mostrar-te als altres encara que només sigui per afirmar que segueixes viu. I d’això se’n diu cultura, i es fa tant imprescindible com l’ajut humanitari per alimentar l’esperit i no morir d’inanició”.
Ve a tomb la tristesa, en comprovar que al nostre país, l’enemic ens vol fer creure que la cultura és un luxe. No em deixaré enganyar, i a l'inrevés de Göering quan deia que en sentir la paraula “cultura” desenfundava el revòlver, sé, i ho sé amb certesa, que quan m’impedeixen l’accés a la cultura, a la comunicació o a la lliure expressió amb la resta d’éssers humans, és aquell el revòlver que m’encanona I qui en fa ús és el meu enemic. Ho va ser a Bòsnia i ara m’apunta a mi i al meu poble.

Share/Bookmark

21.7.12

Ensenyament: un caos ben organitzat


Antoni Dalmases
FONT:
http://www.nuvol.com/noticies/ensenyament-un-caos-ben-organitzat/
Antoni Dalmases, escriptor i professor de secundària,  respon críticament al text publicat a Núvol titulat “Què i com hem d’ensenyar a les aules al segle XXI?”
Ignoro les conclusions, aportacions teòriques, judicis intel·lectuals, propostes i fins les possibles queixes que molt probablement es van produir en el Simposi del 2009 sobre l’ensenyament de la llengua i literatura. I demano perdó pel fet de no tenir-les en compte, malgrat el possible respecte deuen merèixer. Però és que, per dir-ho de pressa i sincerament, no m’interessen gens ni mica.
Disculpin que sigui barroer –sóc de Sabadell, poble d’estar per casa, com deia el meu conciutadàPere Quart-, però el que a mi m’hauria interessat i probablement m’hagués portat a aplaudir amb alegria imparable, hauria estat que, d’aleshores ençà, s’hagués produït algun resultat tangible, real, comprovable, positiu per part dels qui manen, que un servidor i els meus companys i –nyes haguessin pogut posar en pràctica en la tasca docent diària d’ensenyar llengua i literatura catalanes als instituts del país. Per això, si dic que no m’interessen gota les teories allí de ben segur magistralment exposades, és perquè la seva incidència en la realitat ha estat nul·la, absolutament nul·la, cosa que les fa lamentablement patètiques.
I demano disculpes per aquests judicis tan poc cortesos, també, als curadors de les actes que ara, tres anys després, les han posat a la llum, deixant-los ben clar que no els tinc cap animadversació, al contrari: si més no han gosat fer pública una qüestió que ja semblava oblidada, superada, liquidada per les autoritats. Unes autoritats, també és cert, que no en faran cap cas, ni de mi, ni d’ells, la qual cosa ens fa, si més no, col·legues i companys en el menyspreu.
Es tracta, sembla ser, en les esmentades actes, de respondre la pregunta “Com i què hem d’ensenyar a les aules del segle XXI?”, una pregunta, em disculpo de nou, ridícula que només pot ser plantejada per algú que no ha trepitjat una aula de debò en els darrers vint anys, comptant que aquest sigui, aproximadament, el temps que fa que avança, implacable, el càncer que va començar dient-seLOGSE i que després, amb els diversos governs que s’han anat tornant per administrar el desgavell, ha canviat de nom (LOCE, Pacte Nacional -!!??- d’Educació, LEC, etc.).
I dic que la pregunta és del gènere epicè perquè tothom qui hi treballi i tingui una certa capacitat mental sap perfectament la resposta: “Hem d’ensenyar de manera lúdica i la menor quantitat de cultura possible”. Aquesta és una resposta senzilla, entendora i absolutament exacta, que només negaran els escamots de psicodemagogs que es guanyen la vida fent jocs de mans per encàrrec dels polítics de tots (he escrit TOTS) els partits del Parlament (!!!???) de Catalunya, amb la preclara intenció d’anorrear la cultura i, especialment, la cultura escrita en català.
Si no és així, algú hauria de poder explicar per quins motius “patriòtics” els especialistes i els successius Consellers i –eres d’Ensenyament (que a vegades s’han dit d’Educació i a vegades d’Ensenyament, donant mostres de la seva inestable coherència mental), per què, deia, han decidit anar escapçant els coneixements que els nostres estudiants han d’adquirir en qüestions de llengua i literatura catalanes, després –oh i tant!- d’omplir-se la boca de la defensa de la llengua i de la cultura del país, que no saben què és (ni la llengua, ni la cultura); el país es pensen que és la granja que els dóna manutenció.
I si dic tot això és perquè l’odi a la cultura del país es demostra clarament d’ençà que, en temps del govern Pujol, per exemple, s’eliminà del Batxillerat l’estudi de la Història de la Llengua, una part de la matèria amb la qual es desautoritzava el secessionisme lingüístic i s’argumentava a favor de la unitat. Traient-lo dels programes s’ha fomentat la perversa discussió que, alerta!, cohesiona els “nostres” i ens permet tenir uns enemics que surten de tant en tant del barret de copa alta i fan bons els “defensors” només de boca i en aparença. I així, fins avui.
Per cert: ¿on eren els intel·lectuals, les institucions patriòtiques, culturals i científiques, quan es produïa aquesta barrabassada que els interessats vam denuciar amb ben poc ressò?
També podria posar d’exemple la liquidació absoluta de les assignautres de literatura, que els manaies – Pujals, Gil, Cid, Maragall, Rigau- i els seus gossos d’atura pedagògics, sota la falsa pretensió de “motivar” i evitar avorrir els joves del país van decidir que era molt més “diver”, “guai”, “progre” i pedagògic fer que els estudiants catalans acabessin els estudis de secundària sense saber qui eren i què van fer gent com March, Carner, Riba, Espriu, Villalonga, Calders i un infinit etcètera. Sí, se’m dirà que hi ha una assignatura de literatura per als alumnes que trien fer el “batxillerat lingüístic” (una altra broma!). Però en dir això, s’estarà admetent que cap alumne universitari d’altres especialitats ha de saber-ne res, dels nostres poetes, novel·listes, dramaturgs i pensadors… Si algú em demostra que un metge, un enginyer, un fuster o un conductor no ha de tenir dret a entendre un poema o a sentir el goig de valorar una novel·la o un text clàssic, és que els manaies són més malvats que burros (o totes dues coses).
Però tampoc cap agrupació d’ensenyament superior, cap acadèmia ni autoritat del país va moure un dit per carregar contra aquesta flagrant bestiesa. Devien estar ocupats en investigacions serioses i profundes. O preparant-se per aplaudir la nova recent iniciativa: posar a l’ESO una assignatura amb el nom d’ “Emprenenduria”. Els qualificatius que penso em podrien dur a presidi…
I, per acabar, el darrer exemple. Executats els dos anteriors, en temps de l’ínclit Conseller Maragall, àlies l’Informàtic, amb el vot favorable de toooots (he dit tots) els grups parlamentaris es va acordar reduir de 3 hores setmanals a 2 l’estudi de la llengua catalana al batxillerat (a l’anglès se n’hi dediquen 3, of course!),  per “crear” una nova assignatura-“maria” apassionant, anomenada “Ciències per al Món Contemporani” que, aquesta sí!, estudien obligatòriament tots els alumnes de tots els batxillerats. No cal saber res de Guimerà, val més desconèixer Salvat o Martorell, iMaragall és patrimoni exclusiu de la família. Però saber com funciona l’epigenètica, la classificació dels polímers o les previsions sobre volcans i terratrèmols (i no m’ho estic pas inventant!) és absolutament primordial, com tothom sap, per a tot estudiant, ja que contribueix a formar-lo humanament, com a ciutadà i, sobretot, a clarificar la funció i el camí vital dels joves en formació.
I això fet, naturalment, amb els vots a favor dels parlamentaris i el silenci indiferent dels ciutadans, a qui sembla que tant se’ls en dóna, i que només treuen la bandera i l’idioma a passejar en ocasions que s’ho valguin.
He posat només tres exemples dels molts disbarats perpetrats pels cervells preclars de la Genialitat (sic) de Catalunya, que han contribuït no poc a desprestigiar i marginar la nostra matèria als instituts, fins al punt que són ben pocs – encara n’hi ha!- els qui opten per cursar Filologia Catalana, després del batxillerat, induïts per la pregunta de moda: de què serveix?
I posar-se a explicar, en el món d’avui i amb el menyspreu a la cultura que han mostrat tots els responsables de l’ensenyament catalans, que saber i comprendre textos és estimar el país, fa una mica de por (“¿Lo cuálo?”, poden preguntar-te…)
Per què ho han fet, tot això?
Tothom pot tenir les seves teories i jo tinc les meves, diverses, però no contradictòries, que seria massa llarg i abusiu exposar. Les resumiré dient que els polítics i els pedagogs deuen tenir uns records terrorífics de quan eren alumnes i per això no saben escriure ni llegir (jo voldria fer un dictat senzillet a unes quantes senyories i podríem riure!). També és perquè el prestigi de tot el que es diu “ciència” obnubila fàcilment els analfabets (“Ciències de l’Educació” és un acudit que el costum fa passar desapercebut). I finalment perquè les humanitats fomenten l’esperit crític, i no els convenen gens ni mica, ciutadans que pensin! ¿Com es guanyarien la vida, aquesta caterva d’ases que han sortit de la universitat –i els que ni hi han anat!- fent faltes d’ortografia i confonent noms propis de la cultura i la literatura universal? (I de les faltes en guardo proves). Només cal sentir-los parlar, per saber que només llegexien resums de premsa malgirbats i encara amb certa dificultat).
Resumint i acabant: han volgut un país així, doncs ara el tenen així. I a nosaltres, els professorets de secundària, ens paguen –cada vegada menys!- perquè guardem els adolescents que al carrer  serien perillosos. És tot el que els interessa, dels instituts: que no s’hi mogui soroll i que surti barateta, la guarderia. Això i que s’acabi el fracàs escolar, una fita que estan a punt d’aconseguir, perquè si es fan proves vergonyoses –passades, a vegades per examinadors que fan faltes d’ortografia i de sintaxi!- que els mateixos alumnes d’ESO troben aberrants, l’èxit està assegurat.
Mentrestant, doncs, nosaltres, contractats fa uns anys per fer la feina que sabíem fer, per tractar dels temes que estimàvem, per contribuir a fer avançar la llengua i la cultura del país que estimàvem, hem estat relegats a simples vigilants. Ens paguen per això.
És per tots aquests motius i altres, que la pregunta del “com” i el “què” ensenyar pot semblar, fins i tot, un escarni, per més bona fe que hi posi l’interrogador. I disculpeu la vehemència, però han estat jugant amb la meva feina i la meva dedicació, que he procurat de fer amb tot l’entusiasme possible. Fins quan tindré humor i empenta per fer-ho, ja no ho sé. Potser acabin ells abans amb la nostra llengua i la nostra literatura i ja no em calgui.
L'escriptor Pere Calders.

Share/Bookmark

20.7.12

26 DE SETEMBRE, DIA EUROPEU DE LES LLENGÜES, TOTS ELS TERRITORIS ENLLAÇATS, NO ACATEM

Dia Europeu de les Llengües. 26 de setembre

Des de Salses a Guardamar i el Carxe, des de Fraga a Maó i l'Alguer, per defensar el nostre patrimoni lingüístic, que ho és també de tota la humanitat, com la resta de llengües.

El proper 26 de setembre, Dia Europeu de les Llengües, sumen-nos a les convocatòries en tots els territoris on el català n'és la llengua comuna pròpia i sortim al carrer.

Els drets lingüístics de la nostra llengua no poden ser retallats ni legislats des d'administracions ni tribunals forasters.

Sumem-nos a la insubmissió i a no acatar les lleis que ens emmordassin 

ENLLAÇATS, NO ACATEM

L'atac sistemàtic dels nacionalismes lingüístics espanyol i francès és especialment dur a les Illes Balears, la Catalunya Nord i el País Valenciài l'Aragó. També a la resta de territoris pateix les conseqüències de polítics amb escassa sensibilitat vers la llengua, incapaços de defensar-la dels atacs organitzats i meticulosos que s'han accentuat en els darrers temps.
També nosaltres, ciutadanes i ciutadans, cal que reconeguem que no fem prou per preservar-la, no exigint els nostres drets lingüístics en tot moment i deixant per una altra estona el deure de preservar-la i de fer-la respectar.
Som víctimes de l'odi dels colonitzadors i del nostre propi auto odi.
Som víctimes de l'Apartheid lingüístic que volen imposar a les Illes Balears i Pitiüses, així com al País Valencià.
Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per una altra, en espais que havien estat recuperats amb grans esforços; tot això amb la aparent indiferència dels governants del Principat de Catalunya.
Ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la infravaloren i l'ofeguen en lluites entre les diverses variants dialectals, impedint per tots el mitjans que la nostra llengua sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als nostres territoris.
El nostre dret és el d'expressar la nostra visió del món en la llengua pròpia.
Ja n'hi ha prou!

Al Twitter
#ésCanigó #ésMaó #ésPalma #ÉsElx #somPaïsosCatalans

Enllaç a cartells d'Enllaçats No Acatem, preparats per imprimir i amb reserva per a esdeveniments específics

VOLEM QUE HI SIGUIN:


ENTRE TOTHOM HO FAREM TOT

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.