traducció - translate - traducción

20.2.14

CATALANOFÒBIA 6. El control polític de Madrid

El Catalán es tardo en aprhender sus afectos, que lentamente los concibe, y los retiene con constancia.
El Catalán es encogido con estremo, y si no le buscan, se detiene con alguna sequedad.
El Catalán es grandemente çeloso del honor de las mugeres.
El Catalán idolatra en sus Privilegios.
El Catalán guarda con superstición la palabra.
ALEXANDRO DE ROS

La insaculació era una forma d'elecció de càrrecs feta per sorteig. Fou emprat, a finals de l'Edat mitjana per a procedir a l'elecció de càrrecs en els governs municipals, en les confraries o gremis, en els consolats i en la Diputació del General delPrincipat de Catalunya. Els noms dels candidats -establerts prèviament- eren ficats en un sac (insaculats) i eren trets a l'atzar, sovint per un infant de menys de 7 anys. En el cas de la Generalitat de Catalunya, s'instaurà a les Corts de Barcelona (1493), sota el regnat de Ferran II. La llista dels noms dels insaculats figurava registrada al Llibre de l'Ànima. El nombre d'insaculats que es va fixar va ser:
El 1654, per un decret signat pel rei Felip IV DE Castella i III d'Aragó, els oficis de la Generalitat de Catalunya també passen a ser insaculats.

Acabada la Guerra dels Segadors i retornat el Principat de Catalunya a la jurisdicció de la monarquia hispànica, no varen pas aturar-se els problemes. D’entrada, el 1659 les monarquies catòlica i cristianíssima es van posar d’acord per fragmentar Catalunya, de manera que els de Madrid es quedaren el Principat i els de París, els comtats del nord, sense cap vistiplau de les institucions polítiques catalanes. És veritat que en aquella època la monarquia hispànica no va derogar cap constitució, ni va tocar cap privilegi, ni va eliminar cap institució política. Però des de Madrid intentaren igualment dominar el govern de Catalunya no pas per via jurídica, sinó per la factual, perquè si no podien modificar l’estatus institucional del Principat, podien recórrer al nomenament de funcionaris i de tots els càrrecs polítics. A Catalunya el nomenament dels càrrecs polítics es feia habitualment pel sistema de la insaculació. El sistema de la insaculació fou implantat a les corporacions públiques al segle XIV, com a Girona, on començà el 1376, però fou instaurat definitivament d’ençà de 1457 com a sistema específic de la vida política catalana.[179] Els noms de tots els ciutadans elegibles eren escrits en rodolins, posats dins d’unes bosses i triats a l’atzar. Als municipis hi havia els representants dels nobles, la mà mitjana dels mercaders i artistes, i els artesans, pagesos i menestrals de la mà menor; la seva insaculació i possible elecció depenia de si s’inscrivien abans de les eleccions.

Després de la guerra dels Segadors, un cop caigut en desgràcia Olivares i havent-lo foragitat de l’escena política, Felip IV de Castella i III d’Aragó no gosa eliminar les constitucions de Catalunya, però fa una cosa encara més subtil: tergiversa la insaculació de tots els organismes polítics. Amb data 3 de gener de 1653, decideix que les persones que s’han d’insacular només poden ser aquelles que ell mateix hagi triat, amb la qual cosa sempre i en tot cas només podran sortir nomenades personalitats afectes a la monarquia, ja que primer ell les haurà seleccionat o escollit, rebutjant i desinsaculant aquelles que li són desafectes. D’aquesta manera, a la pràctica el rei imposa en el sistema d’elecció l’absolutisme i naturalment una centralització política per trencar amb la decisió i la voluntat lliure dels catalans a l’hora de donar igualtat d’oportunitats i de probabilitats de ser escollits als qui han d’ocupar els càrrecs polítics. Atesa la situació política, les persones desinsaculades són moltíssimes. Malgrat tot, el rei té la dissort que les persones insaculades que surten escollides, una vegada en el càrrec, també plantegen reivindicacions per a l’autogovern. Madrid encara no es pot fiar dels catalans a l’hora de tenir-los sotmesos políticament.[180] La situació dels catalans, amb la guerra contra França que continuava a la frontera, va tornar a ser difícil a causa dels allotjaments dels soldats. El 1687 esclatà la revolta dels barretines. El malestar dels catalans tenia l’origen en la mala conjuntura econòmica, que la despesa per l’allotjament de les tropes, totalment inconstitucional, agreujava, i en la multiplicació dels privilegis a favor de l’estament nobiliari que ajudava Carles II. Els diputats catalans, el 1692, es queixaren al rei de la poca eficiència del seu exèrcit davant de França, i fins i tot arribaren a dir-li que a Madrid ja volien que França els conquerís «para castigo de Cataluña y para que eternamente quede sujeta y esclava». Aquesta impressió era la certa, perquè la subjecció i l’esclavitud eren en el pensament polític del virrei Villahermosa, el qual el 1690 havia recomanat al rei que es reforcés l’exèrcit a Catalunya per estar vigilant «en caso de sedición y pretexto del castigo que merezen»; a més, li reiterava que es reservés tal com s’havia fet abans «mayor y nueva superioridad en sus goviernos para que tengan más precisa dependencia de V.M.» [181]

FONT:
Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

NOTES:
[179] Christian Guilleré. Girona medieval. Crisi i desenvolupament (1360-1460), Diputació de Girona, 1992, p. 44..
[180] Fernando Sánchez Marcos. «El autogobierno perdido en 1652: el control por Madrid de la vida política de Cataluña durante el virreinato de Don Juan de Austria (1653-1656)», Pedralbes, núm. 2, 1982.
[181] Joaquim Albareda i Salvadó. Els catalans i Felip V, Vicens Vives, Barcelona, 1993, pp. 38 i 48.



 
Share/Bookmark
Publica un comentari a l'entrada

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.