traducció - translate - traducción

30.5.14

ORGANITZACIÓ SECRETA DE LA ULTRADRETA, AL PP

.

La Organización Nacional el Yunque, és el nom d'una societat secreta mexicana d'extrema dreta amb caràcter regional però d'abast nacional i internacional, el propòsit, "és defensar la religió catòlica i lluitar contra les forces de Satanàs ", així sigui mitjançant la violència o l'assassinat en casos extrems i instaurar «el regne de Déu a la terra» 1 2 mitjançant la infiltració de tots els seus membres en les més altes esferes del poder polític.
L'objectiu d'aquesta organització és instaurar « el regne de Déu a la terra »i evangelitzar les institucions públiques mitjançant la infiltració de tots els seus membres en les més altes esferes del poder polític, Tals objectius tenen una forta influència de l'obra" La ciutat de Déu " 4 del teòleg Agustín de Hipona .
El Yunque és una organització amb inicis paramilitars 7 que opera públicament mitjançant l'ús de diverses organitzacions de façana (Álvaro Delgado 2003: 23, 63) que hauria realitzat les seves accions, incloent la planificació d'assassinats polítics (Álvaro Delgado 2003: 142), utilitzant organitzacions de façana, entre elles el MURO ( Movimento Universitario de Renovadora Orientación, a Mèxic). L'objectiu de l'Enclusa és "ordenar l'Estat per instaurar la Ciutat de Déu d'acord amb l'Evangeli" (Álvaro Delgado 2003: 23).
Mitjans com El País o El Plural  s'han preguntat per l'existència o no de la Organització Nacional de l'Enclusa , i sobre la falsedat o realitat del vincle d'aquesta societat secreta amb la plataforma Hazte Oír. També a internet es pot llegir una entrevista realitzada a Alejandro Campoy , exportaveu de HO, en la qual afirma que " El de l'Enclusa li esclatarà a l'Església igual que la pederàstia ".
Entre març i abril de 2010 Fernando López Luengos, antic col·laborador de Hazte Oir i una de les persones que més s'ha mobilitzat contra la llei de l'avortament i l'assignatura Educación para la Ciudadania, va redactar un exhaustiu informe sobre l'Enclusa, societat paramilitar i d' extrema dreta que busca el regnat de Déu a la terra i lluita contra els homosexuals, ateus, immigrants o jueus. El document, de 64 pàgines, va ser presentat a la Conferència Episcopal per al seu estudi i anàlisi, amb l'objectiu de denunciar els "mètodes de control, infiltració i ocultació" que realitzen les associacions que a Espanya actuen com a altaveu de El Yunque.
Articles relacionats

Aquest informe forma part de la demanda que el passat dimarts 28 de febrer es va presentar al Jutjat de Primera Instància de Madrid contra Hazte Oir, Professionales para la Ètica, la Organitzación del Bien Común, l'Instituto de Política Familiar i la Asociación de Montaña a Contracorriente. Segons el demandant, totes aquestes associacions han de ser dissoltes per formar part de El Yunque i haver estat creades per a "influir, crear opinió, induir a les consciències i manipular a la societat espanyola".

Un obispo reconoce ante la Justicia que Hazte Oír forma parte de El Yunque, organización presuntamente paramilitar y dispuesta a “derramar sangre por Dios”

El colectivo ultracatólico lideró las manifestaciones que el PP usó para derrocar el Gobierno de Zapatero


El pasado 27 de marzo de 2014, con motivo de la demanda interpuesta contra Fernando López Luengos por redactar un informe sobre la pertenencia de  Hazte Oír a El Yunque -una peligrosa sociedad secreta y paramilitar que hace del grito “¡Viva Cristo Rey!” su ‘leitmotiv’- un obispo español(cuya identidad prefiere mantener reservada ELPLURAL.COM en aras de preservar su seguridad) declaró en sede judicial que la asociación ultracatólica que preside Ignacio Arguaga y que organizó muchas de las manifestaciones que el Partido Popular utilizó para derrocar el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero forma parte de una sociedad secreta dispuesta a derramar sangre “por el reinado de Dios”.
Informe a petición de los obisposEl obispo, que fue llamado a testificar ante la demanda interpuesta por Hazte Oír aseguró que  fue la propia Conferencia Episcopal quien encargó el informe sobre el colectivo ultracatólico con el que se manifestaba el Partido Popular en contra del aborto o los matrimonios homosexuales.
Lo redactó un empleado de los obisposDe hecho, en su declaración ante la Justicia, el obispo manifestó que encargó redactar el informe sobre Hazte Oír en base al cargo que ocupaba un cargo en la Conferencia Episcopal Española.  Según el testimonio del prelado, López Luengos empezó a redactar dicho informe una vez los obispos le dieron el visto bueno para hacerlo.
“Carácter reservado del informe”El obispo, que  justificó el “interés” de la Conferencia Epsicopal sobre El Yunque en base a la “influencia de esa organización secreta en obras de apostolado seglar dentro de la Iglesia”, admitió en sede judicial que dicho informe fue “entregado con carácter reservado” para el único conocimiento exclusivo de la jerarquía de la Iglesia española.
“Manifestación de El Yunque”“El informe no aportaba muchos datos nuevos, sino que los ordenaba, les daba unidad y sobre todo incidía en la influencia negativa en grupos eclesiales”, explicó el obispo antes de confesar que, en su opinión, “Hazte Oír podría a ser una obra o manifestación de la actividad de El Yunque”.
Vinculación con la organización secreta“El vínculo es de las personas que forman parte de la directiva de Hazte Oír. La asociación en cuanto tal es difícil de valorar. Nos pareció claro, de hecho eso no se discutió, porque era de todos conocido que miembros de la directiva de Hazte Oír han tenido alguna vinculación con el Yunque”, admitió el obispo.  Una vez redactado, el informe fue puesto en manos del “secretario general de la Conferencia Episcopal, José Antonio Martínez Camino” y de “todos los obispos que lo han querido consultar.”
Lo que dice el informeTal y como ha publicado ELPLURAL.COM, entre otras cuestiones, el informe redactado por Fernando López Luengos sostiene que Hazte Oír, como integrante de El Yunque, incluso llegó a espiar a Rouco Varela y a investigar a parroquias a través de exhaustivos informes.

més informació:

Share/Bookmark
0 comentaris

26.5.14

EL SOBIRANISME D'ESQUERRES AUGMENTA ALS PAÏSOS CATALANS

.

Eleccions europees: El sobiranisme, embalat cap al 9-N

Sorpresa de Podemos, que obté 5 diputats · Ciutadans només guanya un de cada quatre vots seus a Catalunya · Compromís aconsegueix entrar a l'eurocambra
ERC s'imposa a les eleccions europees a Catalunya. Les esquerres guanyen les europees a un PP desinflat a les Illes. L'esquerra guanya les eleccions europees al País Valencià
Sacsejada del panorama polític a l'estat espanyol amb els resultats de les eleccions europees. El PP obté 16 eurodiputats (8 menys que ara fa cinc anys) i un 26,04% dels vots (el 2009 obtingué el 42,12%). En segon lloc, el PSOE també perd força en vista dels resultats anteriors: 14 eurodiputats, 9 menys que el 2009, amb un percentatge de vots del 23,03% (fa cinc anys fou del 38,78%). El tercer lloc és per a l'Esquerra Plural, coalició d'esquerres verdes, amb 6 eurodiputats. Podemos ha estat la gran revolució de la jornada electoral, amb 5 diputats; UPyD, 4; la coalició de CiU i PNB, 3 (2 de CiU i 1 del PNB); ERC 2; Ciutadans, també 2; la coalició de Bildu, 1; i Primavera Europea, amb Compromís, 1.
La força del sobiranisme a Catalunya
S'ha confirmat allò que s'havia avançat en les primeres estimacions del vespre. ERC ha guanyat les eleccions a Catalunya i, doncs, ha superat CiU. Els republicans han obtingut un 23,67% i CiU un 21,85%. En tercera posició hi ha el PSC (14,28%), que supera ICV-EUiA (10,29%). El PP (9,81%) és cinquè, davant Ciutadans (6,28%). La sorpresa és Podem, que s'ha endut un 4,66% de vots a Catalunya.
Amb aquestes dades, el sobiranisme obté un 55,81% dels vots (CiU+ERC+ICV-EUiA). Les forces unionistes (PSC+PP+Ciutadans) han obtingut un 30,37%. Podem, la setena força, s'ha pronunciat a favor de la independència de Catalunya si ho decideix el poble català en un referèndum. Per tant, el seu 4,66% es podria sumar al grup favorable al dret de decidir.

Les esquerres guanyen les europees a un PP desinflat a les Illes. Podemos i ERC hi esclaten amb força

A les Illes Balears, el PP ha estat la força més votada, amb un 27,46% dels vots, però ha baixat molt en comparació amb fa cinc anys, quan n'havia obtingut el 43,74%. En nombre absolut de vots, el PP passa de 112.666 a 73.544.  El segon partit més votat és el PSOE, amb un 22% dels vots i 58.934 vots. Podemos són tercers, amb 27.637 vots (10%), seguits de prop d'Esquerra Unida, amb 23.739 vots (8,8%). I tot seguit ve ERC, que obté 19.459 vots (7,26%), més que no pas UPyD, que n'aconsegueix 17.889 (6,68%). Ciutadans hi ha tingut 6.129 vots i Primavera Europea, 5.537.

L'esquerra guanya les eleccions europees al País Valencià. PSPV, EUPV, Podemos i Compromís aconsegueixen el 44,21% contra el 40,48% de PP, UPyD i C's
El Partit Popular ha guanyat les eleccions europees al País Valencià amb un 29,09% dels vots. Però ha perdut molt suport respecte del 2009, quan va aconseguir-ne un 52,23%. A continuació, el PSPV-PSOE ha arribat al 21,64% dels vots i també ha baixat en relació amb el 2009 (37,59%). El tercer ha estat EUPV, que ha obtingut un 10,36% dels vots (un 2,80% el 2009). La quarta posició ha estat per a UPyD, amb un 8,46% dels vots. La sorpresa ha estat la cinquena posició de Podemos, amb un 8,25%. Primavera Europea, la coalició liderada per Compromís, ha obtingut un 7,92% dels vots (el 2009 el Bloc va aconseguir un 0,98% dels vots).
Sumant-ho per blocs ideològics, el resultat és favorable a l'esquerra (PSPV, EUPV, Podemos i Compromís), amb un 44,21% dels vots, contra el 40,48% de la dreta (PP, UPyD i Ciutadans).

Share/Bookmark
0 comentaris

25.5.14

PELS QUE NEGUEN L'EXISTÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS. QUE N'APRENGUIN !!

.
Per a aquells que neguen l'existència dels Països Catalans, poden comprovar en aquest mapa etnogràfic com, almenys el 1918,  la cartografia publicada per la Union des Nationalités, organisme predecessor de la Societat de Nacions, al seu torn embrió de les Nacions Unides (ONU) entenia com a "catalans", els territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, al marge de consideracions geopolítiques. 

Marca la frontera entre els estats espanyol i francès, però inclou la Catalunya Nord, Andorra, la Franja, el Principat, el País Valencia i les Illes en un mateix color.

Els virreis del PP Bauzà i Fabra en podrien prendre nota.
Però no ho faran perquè al seu darrera tenen la planificació freda de destrucció d'un poble,  calculada per la FAES, seguint la inflexibilitat d'una ment malalta com la d'Aznar.



Share/Bookmark
0 comentaris

24.5.14

Tres-cents anys amagats: innombrables obres d'historiadors d'Índies perdudes durant segles

.

Hi ha algun fet que pugui explicar per què una gran quantitat d’obres que tracten de la colonització i conquesta americana no es publiquessin fins molt temps després? La Montse Montesinos creu que som davant de la prova concloent que hi va haver una intervenció censora de gran abast.

Una edició de Historiadores de Indias
de Germán Arciniegas. Font.
D’un temps cap aquí, consultant diversos llibres que parlen sobre la descoberta d’Amèrica m’he anat trobant amb un fenomen que es repeteix sovint i que a mesura que l’he anat veient m’ha cridat l’atenció i considero que és digne de parar-hi esment. El més segur és que tota persona que es proposa investigar sobre els autors de les biografies dels descobridors i conqueridors dels nous continents es troba, d’entrada, amb diverses incògnites, no només sobre el lloc d’origen, el nom, el recorregut vital durant infància i joventut, etc..., sinó també es trobarà que els seus escrits –la història que ha volgut contar, que narra els fets de la conquesta de tal o qual territori amb les gestes dels seus descobridors– ha estat perduda, guardada o desconeguda durant molt de temps, fins i tot segles. Molts cops els manuscrits, o les primeres edicions del relat són retrobats per algun estudiós en alguna biblioteca, tant del Vell Continent com del Nou i trets a la llum davant de la perplexitat dels historiadors que, sens dubte, han de refer la història.
En alguns casos es tracta d’obres de les quals es tenia notícia, però que es donaven per perdudes, encara que eren citades pels erudits; en d’altres, s’havia disposat d’una còpia, que era, a la vegada, còpia d’altres còpies, sense poder consultar l’original, que va desaparèixer. Altres cops han sortit de l’amagatall de segles obres totalment desconegudes de les quals no es tenia notícia.
Tot això ens fa pensar en les causes que van motivar aquestes pèrdues. Per una banda, i a la llum del que ara ja sabem, ens és fàcil imaginar que la censura hi va tenir molt a veure: els manuscrits anaven a parar a mans del censor que els revisava i corregia. Un cop refets, per circumstàncies diverses, quedaven emmagatzemats en alguna lleixa, mal catalogats, amagats en altres piles de llibres i no se’n sabia mai més res. L’autor, o bé ja s’havia mort esperant o bé li anaven dient allò de “Vuelva usted mañana”.
D’aquests, n' he trobat una colla de casos, que es poden veure documentats a la bibliografia que consta al final del recull. Estic segura que la llista es pot allargar fins a l’infinit amb aportacions de tots els investigadors de l’INH i convido a fer-ho perquè és interessant i necessari constatar la prova de les manipulacions fetes sens dubte en aquestes obres, de les quals beu després tota la historiografia de la Conquesta.
El primer cas flagrant: els diaris i les cartes d’En Colom. Es coneixen sols tres segles després: “Del diario de Colón y de sus cartas casi podria decirse que solo vinieron a conocerse enteramente, cuando los puso en limpio Navarrete, tres siglos después de escritos [...]. Del diario del primer viaje no existe sinó la copia hecha por el obispo Las Casas que Navarrete sacó a la luz pública en 1791, desenterrándola de los archivos del Infantado” (1).
La Historia de las Indias, del Pare Cases (Las Casas), va restar inèdita més de tres segles, també. Va ser publicada el 1875-76 i, així i tot, “siguió oscurecida” (?). I un seu altre llibre, Del Unico Modo de Atraer a los Indios a la Verdadera Religión, s’ha editat per primer cop el 1942, més de 400 anys després d’haver-la escrit (2).
La mateixa font ens informa que molts dels relats escrits a Amèrica es van perdre i que d’altres van rodar d’arxiu en arxiu fins anar a parar a llocs inversemblants, com “las Cartas de Hernán Cortésque se han hallado en los archivos de Viena” (3).
La Historia del Nuevo Reino de Granada. Obra escrita en vers el 1601 per Juan de Castellanos, es va publicar a Madrid el 1886 (4).
Diaz del Castillo, autor de Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España, que va escriure quan ja era molt vell, recordant les seves aventures, va morir sense haver vist editat el seu llibre, que va ser publicat cinquanta anys després (5).
Francisco Cervantes de Salazar, humanista, cronista de la ciutat de Mèxic i amic d'En Lluís Vives, va escriure una Crónica de la Nueva España. Aquest llibre va trigar quatre segles a sortir a la llum. I el va publicar la Hispanic Society of America, una institució nordamericana el 1914 (6).
Fray Pedro de Aguado escriu la seva obra Recopilación (...) del Nuevo Reino de Granada de las Indias del Mar Océano i ve a Espanya el 1575 per editar-la sense aconseguir-ho. El manuscrit va rodant pels arxius més de tres segles i veu la llum pública, en part, el 1906 a Bogotà. Es publica íntegrament a Madrid el 1916-19 (7).
Alonso Enríquez de Guzmán, un “hijosdalgo” que va destacar a la conquesta del Perú, amb autèntica tendència a la picaresca en escrits i fets, descriu les seves aventures en un relat digne de ser llegit:La vida de don Alonso Enríquez de Guzmán, caballero noble y desbaratado. També se li diu autor d’una altra obra en vers: “Obra en metro sobre la muerte que fue dada al Ilustre Don Diego de Almagro”, que ell va presenciar a Cuzco. De vida llarga i agitada, no va aconseguir que li editessin el 1r llibre en vida, que va romandre inèdit fins al 1873. Se’ns diu que és una font històrica important, “autèntica i versemblant” (!?) (8).
Juan Jufré de Loayza (atenció al seu 1r cognom). Conqueridor acompanyant de Pedro de Valdivia a les seves campanyes de Xile, on es va establir. Entre moltes altres coses, va bastir unes drassanes on construïa vaixells. Amic de Juan Fernández, el descobridor de les illes que ara porten el seu nom (queda pendent una llarga explicació sobre aquesta amistat i els seus fruits). Aquest últim, amb vaixells de Jufré i potser acompanyat de l’amic, va arribar a les costes d’Austràlia i Nova Zelanda. D’aquesta expedició i del seus descobriments se’n parlava en una carta de Rodrigo de Quiroga, Governador de Xile entre 1573 i 1580, dirigida a Felip II. Aquesta carta, “hasta la fecha no ha sido hallada en los depósitos del Archivo Nacional, no obstante son numerosos y coincidentes los otros antecedentes que configuran como cierta la posibilidad señalada” (9) i (10).
I arribem als cronistes del segle XVII:
Ruy Diaz de Guzmán, fill d’espanyol i mestissa. La seva Historia de la Conquista del Rio de la Plata y del Paraguay va ser escrita el 1602. És un llibre controvertit: el seu títol varia. Per uns historiadors es diu “La Argentina”; per altres, Anales del descubrimiento, población y conquista de las provincias del Rio de la Plata. Totes les còpies que existeixen són això: còpies. Cap no és original. El manuscrit no s’ha trobat. Hi ha constància que l’autor va dipositar una còpia a la “Municipalidad” (Ajuntament) d'Asunción i que allí va quedar fins el 1747 en què se suposa que va ser robada. Sembla que es va retrobar el 1845 i aleshores la van editar. El que és curiós és que en totes les còpies, al final hi falten una o més pàgines, cosa que demostra que totes provenen del mateix original al qual ja hi deurien mancar. És d’aquelles obres de la qual parlen molts historiadors sense que hagués estat encara publicada (11).
D’algunes obres només se’n conserven fragments, com passa amb la Història escrita pel jesuïta Juan Pastor, de la qual es diu: “Su obra la leyeron no pocos estudiosos a fines del siglo XVIII y principios del XIX. En los párrafos que se han salvado, por transcripciones de otros historiadores, se descubren hechos de suma importancia, como la fundación de Buenos Aires por obra de Don Pedro de Mendoza. Desgraciadamente, tal vez nunca encontremos esta obra completa” (12).
Felipe Guaman Poma de Ayala era un indígena descendent dels reis (Inques) del Perú. Va ser el primer cronista autòcton americà. És un cas realment singular: l'any 1908, un estudiós alemany va descobrir a la Biblioteca reial de Copenhaguen un manuscrit insòlit: La Nueva Crónica y Buen Gobierno, de 1145 pàgines on es combinaven textos i dibuixos que explicaven els primers anys de la conquesta del Perú feta pels espanyols, junt amb l’exposició de tota la història mítica dels inques i dels misteris de la religió catòlica, a la qual s’havia convertit. Els textos estaven escrits en castellà i en quètxua. No se’n sabia res d’aquest autor ni d’aquest manuscrit. Era un misteri haver fet aquella troballa en un lloc tan inversemblant. Tot eren especulacions. Amb el temps es va saber que el cronista-dibuixant volia portar el manuscrit al rei d’Espanya, Felip II, per demanar-li mediació pel tracte inhumà que rebia la població indígena, cosa que explicava en els seus dibuixos. El primer “còmic” de la Història s’acaba amb la negativa de les autoritats a concedir-li viatjar a España. El cert és que, més tard o més d’hora, el manuscrit hi va anar a parar igualment, on, amb els anys, l’ambaixador danès a la cort el va adquirir junt amb una part de la Biblioteca del Comte-Duc d’Olivares després de la mort d’aquest i se’n va emportar el llegat al seu país. La Nueva Crónica va quedar oblidada entre altres llibres en una lleixa durant quasibé tres-cents anys. L’any 1936 se’n va fer una edició facsímil a París i, a partir d’aquí, es va començar a investigar al Perú la vida del cronista indi, i es van trobar vestigis reals de la seva existència. Avui és considerat el primer historiador del Perú incaic i els seus dibuixos figuren a tots els museus d’Amèrica llatina il·lustrant les peces exposades a les vitrines (13).
N’hi ha molts més, segurament. Això és només un tast. S'hi poden afegir, sens dubte, molts més casos semblants als anteriors. La llista és oberta. Només cal anar repassant les vicissituds que moltes històries d’exploracions i conquestes van patir fins que no van ser publicades. I les que s’han perdut i són irrecuperables.
També n’hi va haver que es van editar immediatament després de ser escrites. Tal és el cas, per exemple, d'Álvar Núñez Cabeza de Vaca. Els seus Naufragios y comentarios van ser impresos a Valladolid el 1555, no gaire temps després d’haver-los escrit. És la crònica més antiga de la conquesta del Río de la Plata i del Paraguay. Per cert, que d’aquest explorador dels primers anys de la Conquesta es tenen poques i molt poc concretes dades del seu naixement i anys anteriors a les seves expedicions. Es diu que “probablement” va néixer a Extremadura cap el 1490 (14).
Però no entrarem e el tema de les falses identitats, o bé canvis de nom o de biografia en altres camps, com ara la literatura, pintura, música, etc..., que han estat manipulats i falsejats. Això és un altre tema realment extens que ara és obert, que s’està estudiant en profunditat a l’INH i està en vies de permetre'ns un nou coneixement de la Història.
Montse Montesinos
Bibliografia:
1 al 7: Germán Arciniegas, Historiadores de Indias; edició commemorativa del V Centenario del Descubrimiento de América, Barcelona, 1985.
8 i 9: Sergio Villalobos, Para una meditación de la Conquista; Editorial Universitaria, 15a edició, Santiago de Xile, 1997.
11 i 12: Ruy Diaz de Guzmán, La Argentina; edicion d’Enrique de Gandía, Crónicas de América-23, Historia 16, Madrid, 1986.
13: Guaman Poma de Ayala, Nueva Crónica y Buen Gobierno; edició facsímil, CRC-Productions, Cuzco, Perú, s/d.
14: Álvar Núñez Cabeza de Vaca, Naufragios y Comentarios; Ediciones Aguilar, S.A.; Madrid, 1987.

Share/Bookmark
0 comentaris

22.5.14

VÍCTIMES O BOTXINS?

.

Quin qualificatiu escau a qui busca deixar sense feina un treballador per motius estúpids? I en aquest cas un actor, una de les professions més incertes i desprotegides. Ja els val!

Coca-Cola ha decidit retirar el seu últim anunci difós a Espanya, arran de la petició que li ha fet l'associació de víctimes del terrorisme Dignidad y Justicia, perquè estava protagonitzat per un actor abertzale, segons han explicat a Efe fonts de la companyia. El president de l'entitat, David Portero, va enviar aquest dimarts una carta al president de Coca-Cola Espanya per demanar-li la retirada de l'espot després de comprovar que hi participava l'actor Gotzon Sánchez, que "ha donat suport de forma manifesta i pública a l'organització Herrira, els responsables de la qual estan actualment imputats per pertinença a organització terrorista".
"Atesa la trajectòria en la lluita contra el terrorisme que sempre ha marcat l'empresa Coca-Cola, em sento en l'obligació de comunicar-los aquesta informació, ja que resulta molt lesiva per a la dignitat i la memòria de totes les víctimes del terrorisme assassinades per ETA", continuava la carta de Portero, i afegia que entitats com Herrira donen "suport públic" a la banda "mitjançant actes d'homenatge", i "suport econòmic" a "membres d'ETA i del seu entorn condemnats per assassinats o per pertànyer a l'organització terrorista".
Fonts de Coca-Cola han assegurat que desconeixien la informació difosa per Dignidad y Justicia i que després de la seva petició s'ha decidit no tornar a utilitzar més l'anunci, que no inclou cap tipus de missatge polític. En qualsevol cas, la companyia ha deixat clar que va ser la productora de l'espot la que es va encarregar de la selecció dels actors per estrictes motius professionals, i que normalment no disposen de cap dada personal dels protagonistes dels seus anuncis. Coca-Cola ha lamentat les molèsties que hagi pogut causar l'espot i ha subratllat que la seva intenció no era ferir cap sensibilitat.
L'anunci, que forma part de la campanya 'Tradició familiar', explica la història d'un nen que confessa al seu pare que s'ha fet de l'Atlètic de Madrid perquè el seu cor és atlètic, i el progenitor, en veure que una nena vestida amb la samarreta d'aquest equip reclama la presència del seu fill, el tranquil·litza dient-li que ja trobaran la manera d'explicar-ho a l'avi.

Share/Bookmark
0 comentaris

20.5.14

EN PEU DE LLUITA. TV3 NO ES TOCA

. ,

CITANT RUBIANES.

"Espanya me la suda por delante y por detrás. Estoy hasta los cojones de la puta España. Así les explote en su culo y les queden los huevos colgando del ventilador"

TV3 NO ES TOCA!!! I SÍ, ÉS UNA AMENAÇA
Share/Bookmark
0 comentaris

18.5.14

JO ANIRÉ A VOTAR

.
A qui votaré, no ho sé encara. Però si que m'agradaria que el Principat fos notícia per ser un dels llocs on s'ha votat més d'Europa, i sobretot per veure'L en un color diferent al de la resta d'Espanya en els mapes sobre l'índex d'abstenció. Amb això no acabo de compartir el raonament de les CUP. Una cosa és rebutjar aquesta Europa de dreta quasi extrema, i l'altra renunciar a una Europa dels pobles, per exemple..
No perquè governi el PP deixarem d'anar a votar aquí, oi?
A l'inrevés, quan governa la dreta és quan més ens cal anar a votar des de l'esquerra.
Tot i que en el fons és l'etern debat. Des d'on han de venir els canvis i les revolucions? des de fora el sistema o des de dins?

Amb en Franco, aquest ja era l'etern debat...  
Pensem com vulguem, però el que fem fem-ho amb decisió. Al capdevall #guanyarem


Share/Bookmark
0 comentaris

17.5.14

La lluita del col.lectiu docent continua. A Mallorca un professor en actiu de l'IES Llucmajor s'ha posat en vaga de fam.

.
M. Antònia Font, del Sindicat STEI-i, visita en Jaume Sastre

COMUNICAT DEL SINDICAT STEI-I


 La lluita del col.lectiu docent continua. A Mallorca un professor en actiu de l'IES Llucmajor s'ha posat en vaga de fam per protestar per la politica educativa de Jose Ramon Bauzá i per demanar que el president negociï amb els docents.L'STEI fa suport al professor  Jaume Sastre, que ahir es va posar en vaga de fam.

El nostre sindicat ha convocat la comunitat educativa -i els ciutadans que s'hi vulguin afegir- dia 19 de maig a les 19.00h a fer una concentracio verda i silenciosa davant el Consolat de la Mar, seu del govern balear per demanar diàleg, negociació i consens amb el lema "Callarem fins que ens escolteu". Hi haurà mitja hora de silenci col.lectiu. Serà una altra mesura de la lluita no violenta. Aquesta concentració ja compta amb el suport d'altres sindicats i organitzacions de la comunitat educativa. Per dilluns dia 12 de maig, a l'STEI, hi ha prevista una reunió amb els representants de la comunitat educativa per tractar d'aquesta i d'altres mobilitzacions i propostes que volem dur endavant x defensar un sistema educatiu illenc de qualitat, inclusiu i en català durant aquest final de curs.

Share/Bookmark
0 comentaris

12.5.14

ARTICLE CLAU: CONTINUA LA LLUITA A LES BALEARS

.

Tercer trimestre a les Illes Balears: la lluita continua!



M. Antònia Font

M. Antònia Font

STEI/ Assemblea de mestres i professors en català/ Enllaçats per la Llengua. 


Comença el tercer trimestre d’un curs que ja és històric. I ho és per dues raons. La primera és per la gran mobilització de la comunitat educativa que ha pres consciencia, s’ha mobilitzat en la defensa d’una educació de qualitat, inclusiva i en català i ho ha fet des de la unitat d’acció de sindicats, pares, mares, docents i alumnes, i ha aconseguit un suport sense precedents de la ciutadania de les Illes Balears. I l’altra raó és perquè també hem vist debilitar-se un partit de dretes que governa d’esquena a la ciutadania i a la normativa vigent, i ho fa d’una forma dictatorial i autoritària, sense escoltar el consell consultiu, sense acatar les sentències del tribunal superior de justícia de les illes Balears i al dictat d’un grupuscle extraparlamentari d’extrema dreta, espanyolista i radical.

La conselleria preveu que el Decret de tractament integrat de llengües, el ja famós Decret TIL, estigui implantat en dos cursos d’educació infantil i a tota l’educació primària. També a dos cursos d’ESO. Una aberració pedagògica. Tots estam a favor d’incentivar l’aprenentatge de l’anglès però no d’aquesta manera.

Per tant dins les escoles i instituts creix el malestar per part de la comunitat educativa. Sindicats, pares i mares, assemblees i plataformes de docents, de pública i de privada concertada, cooperatives d’ensenyament, associacions de directors, inspectors... hem creat un grup de treball unitari per tal de coordinar accions de mobilització en favor d’una educació pública, de qualitat, inclusiva i en català. Dia 10 d’abril presentàrem una DECLARACIÓ PER L’EDUCACIÓ, que pretén recollir, durant tot un any, milers de signatures de la ciutadania per donar suport a la declaració i difondre el model d’escola que volem. Un model que gaudeixi de l’estabilitat normativa necessària en temes de llengua i educació, que faciliti l’autonomia dels centres i que garanteixi la participació efectiva i democràtica de la comunitat educativa per arribar a un model consensuat i a un veritable pacte social i polític per l’educació.

Des de l’STEI, sindicat majoritari a l’educació a les illes i que encara manté la convocatòria de la vaga indefinida juntament amb FE CCOO, continuam la lluita. Tenim totes les vies d’accions possibles obertes. La via jurídica, perquè s’impugna tota la normativa que de moment surt de la conselleria i que nosaltres consideram contrària a la legislació vigent, com són Decret TIL, Calendari d’aplicació, Ordre desenvolupament del Decret TIL... També treballam la via de la resistència dins els centres. Tant el TIL com la LOMCE ataquen la coherència dels projectes educatius, impedeixen que es continuï amb el procés de normalització de les llengües pròpies i redueixen la participació democràtica i efectiva que ens garanteix la constitució. Per tant l’STEI promou, dins els claustres, que es duguin a terme acords per part de la comunitat educativa, amb la complicitat de les directives dels centres, per continuar prenent les decisions de forma participativa i democràtica.

A més a més, davant l’immobilisme de la conselleria i la seva incapacitat negociadora, el conflicte educatiu continua viu, es polititza, perquè no troba un govern amb capacitat de solucionar-lo i per tant la comunitat educativa i la societat en general veuen ben clar que la solució es troba a les urnes. Continuam demanant negociació, mantenim la mobilització, donam suport a les Marxes per l’Educació, i informam fora de l’estat del conflicte educatiu que es viu a les Illes i quines han estat les claus de l’èxit d’aquesta gran mobilització. Per això L’STEI ha fet una passa més en la denúncia i la visibilització del malestar de la comunitat educativa i amb la Intersindical Alternativa Catalana (IAC) i l’STEPV Intersindical Valenciana, assistírem el 31 de març passat al Parlament Europeu, a Brussel·les, convocats pel CIEMEN, a la reunió de la Xarxa mundial pels drets col·lectius dels pobles, a denunciar les polítiques que tant des del govern de l’estat amb la LOMCE com des dels govern autonòmic volen dur endavant contra l’escola pública de qualitat, els models lingüístics escolars de les comunitats de l’estat amb llengua pròpia diferent del castellà i la participació democràtica.
En aquesta mateixa línia, l’STEI també ha participat a una reunió amb sindicats alternatius, moviments socials, plataformes i marees, a Barcelona, dia 12 d’abril, per tal de coordinar accions de protesta davant les polítiques de retallades en drets socials i laborals, la reducció de serveis públics, l’augment de l’atur i dels continus desnonaments. Fer una passa més endavant i organitzar-se amb els sindicats alternatius i els moviments socials de la resta de l’estat per dur la protesta més enllà de l’educació i de la nostra comunitat autònoma i anar a l’arrel del problema i de les necessitats més urgents de la població, PA, SOSTRE I TREBALL. Els retalls i les polítiques antisocials i privatitzadores dels serveis públics afecten directament l’educació.

Des dels Sindicats i l’Assemblea de Docents s’han fet arribar propostes de mobilització als centres de cara al tercer trimestre per tal que els mestres i professors les discuteixin i es prengui un acord. Una de les propostes és la de l’aprovat general amb unes quantes versions. Aprovat general a les assignatures on es fa el TIL o aprovat general a totes les assignatures dels cursos on s’ha implantat el TIL. Ara els centres han de debatre les diferents propostes que des de diferents sectors de la comunitat educativa s’han posat damunt la taula. Des de concentracions en defensa de l’educació a la construcció d’un gran llaç amb paraules vingudes de totes parts del territori per treballar les modalitats a l’escola i la unitat de la llengua.

La Comissió de Mobilització de l'Assemblea de docents ha posat en marxa la campanya Docència Balear Tour, un seguit de debats de tema educatiu a molts pobles de les Illes i que ja tenen actes confirmats fins el 2015.

També dia 31 de maig l’OCB proposa una nova Diada per la Llengua. Amb el suport de les diferents organitzacions i sindicats que sempre hi col·laboram, estam preparant una diada participativa a Mallorca. Sembla que el motiu principal seran els llaços quadribarrats que simbolitzen la defensa de la llengua catalana a tot el territori.

També des de l’STEI, l’Assemblea de mestres i professors en català, els Enllaçats per la Llengua volem donar una resposta al president Bauzá –que promou “las modalidades” i fa aprovar al Parlament de les Illes Balears una resolució que diu que els Països Catalans no existeixen– amb una trobada d’Enllaçats per la Llengua amb entitats de tots els PPCC, a Mallorca.

Per aquest tercer trimestre ens esperen noves batalles i velles reivindicacions. La lluita continua i ho farem des de la màxima unitat d’acció, dins i fora de la nostra comunitat autònoma, també davant els tribunals, amb la resistència als centres, amb mesures de pressió com l’aprovat general, si finalment aquesta proposta obté un suport majoritari, i amb la mobilització social i el suport de la ciutadania; junts, lluitant pels drets nacionals, socials, culturals, laborals i lingüístics i pel futur dels nostres joves i del nostre poble. 
Share/Bookmark
0 comentaris

7.5.14

ARTICLE CLAU: Els valencians, sols davant el perill?

.
El front de xoc es troba a les Illes Balears i al País Valencià, Què ens passarà l'endemà de la vostra independència, quan ens quedem aïllats al front? És que pot creure ningú que amainarà l'atac?

font: http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4189381/valencians-sols-davant-perill.html

Rosanna CantavellaM'ha semblat molt notable l'editorial de Vicent Partal sobre les reaccions a la declaració de Raimon, que temia la independència de Catalunya per les conseqüències que tindria al País Valencià. I han estat molt notables, també, els comentaris dels lectors que acompanyaven l'editorial, perquè realment s'hi mostra un ventall molt variat d'actituds, sens dubte representatives de l'opinió del carrer. La veu amb què m'he identificat més ha estat la molt articulada de Carles Santana. Crec que glossa prou bé l'actitud de Raimon: algú que viu al Principat però que, essent valencià, sent un gran temor per les represàlies que puguen rebre els valencians (els seus parents, els seus paisans) l'endemà de la independència de Catalunya. I no pot fer res més sinó mirar-se-la amb sentiments oposats, mancat de la llibertat necessària per a opinar imparcialment. L'actitud d'algú que és conscient que hi ha una guerra oberta contra la cultura catalana, i que el front de xoc és a les illes Balears i al País Valencià, bombardats quotidianament. Què ens passarà l'endemà de la vostra independència, quan ens quedem aïllats al front? És que pot creure ningú que amainarà l'atac?
A aquells que no us trobeu en aquesta situació, us diré que el missatge que entenem, implícit però claríssim, dels qui ens bombarden és: 'Si Catalunya s'independitza, els maltractaments actuals a la vostra cultura no seran res, al costat del que us farem a valencians i balears. Ens venjarem en vosaltres.' Un valencià a Barcelona (i no diguem ja un valencià a València) pot expressar-se sense por sobre el procés d'independència català, en aqueixes condicions? Ací només se'n parla en veu baixa. I sempre amb aquella incertesa: què ens passarà?, què serà de nosaltres?
Els catalans, tan arrecerats al caliu d'una societat en què fins les classes dirigents han protegit sempre, inequívocament, la cultura pròpia, no sabeu què és que els vostres dirigents (de dreta i d'esquerra) us venguen a Madrid per un plat de llentilles --o per un míser ministeri. Ja puc sentir l'objecció: 'Haver-ne votat uns altres!' I torne al punt bàsic: lleis dràstiques a banda (recordeu que les condicions absurdament draconianes de la llei electoral valenciana es van fer 'ad hoc' contra els partits diferents de PP i PSOE), els valencians que s'han esforçat per informar-se per vies alternatives (i són moltíssims) sí que han votat una altra gent. Però fins ara la majoria han votat segons la informació que tenien a l'abast. I la informació que tenien a l'abast era profundament esbiaixada.
La base d'una democràcia real és la llibertat d'expressió. I no hi ha llibertat d'expressió sense llibertat de premsa: si la població no té accés a punts de vista realment diversos, com es pot garantir que el vot siga realment lliure? I si el vot no és lliure, se'n pot dir democràcia, d'això?
Fixem-nos en la manera com s'ha adquirit fins ara, i com encara en bona part s'adquireix, la informació per les vies tradicionals. A Barcelona, hom pot comprar al quiosc diaris de signe i orientació molt diversos. Els uns cobreixen les notícies que els altres preferirien callar; de manera que, els uns pels altres, la gent ho pot saber tot o quasi, de la seua pròpia societat. Si hom encén el televisor a Barcelona, pot elegir entre un munt de cadenes que també li donen informació des de punts de vista diferents; i la majoria en la seua llengua!
Qui viu en aquesta situació necessita una bona dosi d'empatia per a posar-se en el lloc de gent molt menys afortunada. A aquest esforç d'empatia apel·le jo ara, catalans d'esperit solidari, perquè intenteu entendre una societat emmordassada con la nostra, la dels valencians.
Al País Valencià no hi ha hagut mai una autèntica llibertat d'expressió, en cap període de la democràcia. Per començar, no hem tingut mai tanta varietat de premsa com vosaltres; pobresa i analfabetisme, en temps antics, impedien l'accés de molts a la lectura. Més modernament, hi han influït uns altres factors; però darrere de tots, ha tret el nas sempre una rutina estatal que sembla complaure's a mantenir els valencians tan poc educats com siga possible.
Per això muntar un diari de línia no governamental ha estat ací empresa d'alt risc. Alguns diaris van intentar obrir-se a la majoria silenciada; però no van reeixir. Per què? Per mi, perquè sempre, al darrere de tot, hi apareixia la innominada però omnipresent 'qüestió d'estat': la por de Madrid què els valencians, deixats al nostre albir, revertíssem en allò que ells sempre han pensat que som: catalans. Catalans de segona classe; uns catalans més baixets, més trepitjables. Però catalans. El cas de la defenestració sobtada de Joan Fuster, l'any 1962, de tots els diaris valencians en què col·laborava (recordeu que el 1962 és l'any de 'Nosaltres, els valencians'), ens mostra la mena de pressions polítiques per la 'qüestió d'estat', tradicionals sobre la premsa valenciana.
La brutal repressió, que culmina en la supressió recent de tota televisió i ràdio en català al País Valencià, és en la ment de tothom. Si voleu saber què pensen de veritat els periodistes audiovisuals valencians, revisiteu els últims dies de Canal 9, i veureu que la història valenciana real, quan aconsegueix emergir, és totalment al contrari de les aparences. L'atemoridora dictadura de la cridòria castellanista o blavera (dues cares de la mateixa moneda) que sofrim indica, precisament, l'etern temor del govern estatal a permetre la llibertat de la societat valenciana real. D'ací ve la mordassa.
Doncs sí: és clar que hi ha por, entre els valencians, d'allò que ens puga ocórrer l'endemà de la independiència de Catalunya. I amb raó. Caldrà recordar que l'únic lloc on, en període 'democràtic', s'ha assassinat gent perquè volia mantenir com a pròpies les quatre barres ha estat el País Valencià? Penseu en Miquel Grau; penseu en Guillem Agulló. Caldrà recordar que és al País Valencià on s'ha efectuat, encara fa pocs mesos, una condemna a presó pel fet de parlar català a la guàrdia civil?
Vosaltres, afortunadament, ja heu deixat enrere el que encara és habitual per a nosaltres: viure en el temor constant de ser vexats, insultats, agredits en la nostra pròpia casa sense dret de defensar-nos. Ja no sabeu què és anar en transport públic i sentir-te criticat en veu alta perquè parles valencià al teu fill. Assetjats per gent dedicada a vigilar-nos a cada instant. D'aquesta gent, els uns saben molt bé què fan, ho fan a consciència perquè odien tot allò que no siga castellà; uns altres cobren per fer aquesta tasca; i uns altres, encara, ho fan perquè han estat enganyats per missatges omnipresents als mitjans, que els vénen a dir sempre: 'Mireu cap a una altra banda per buscar culpables a la misèria social en què viviu! No mireu a Madrid!'
Que, en aqueixes condicions, tantíssims valencians hàgem abraçat la llibertat d'expressió i d'informació que ens ha dut internet, no pot estranyar gens. Com tampoc que hi hagués valencians entre els pioners del periodisme digital (Vicent Partal, director de VilaWeb, n'és una mostra cabdal). Sabeu quants valencians cerquen a internet la informació que no troben a l'esquifida premsa de paper local, totalment dependent d'ajudes públiques? Sabeu quants valencians empren internet com a vehicle per a contactar amb unes altres veus i no sentir-se tan sols en la seua mudesa social?
He sentit sovint catalans de bona voluntat que diuen: 'No patiu! Una vegada independitzats, llavors us podrem ajudar, als valencians.' Moltes gràcies, de veritat. Però algú em podria concretar com s'efectuaria aqueixa hipotètica ajuda? Si el govern català es desentén de nosaltres ara, com podem creure que després girarà cent vuitanta graus? No sereu massa feliços com per a recordar-vos de nosaltres? I si us en recordeu i intenteu ajudar-nos, això no serà interpretat internacionalment com ingerència d'un país en els afers d'un altre? Pense en Macedònia; pense en l'Ulster. És ara quan necessitem ajuda i suport, quan necessitem que doneu veu a la denúncia de l'opressió en què vivim perquè volem mantenir la nostra estimada llengua comuna. Ajudeu-nos a existir per al món, donant-nos la veu que no tenim a casa. És ara quan la comunitat internacional ha de veure què ens passa a valencians i balears; el nostre patiment es deu a una mateixa causa.
Quants de vosaltres sou conscients que hem estat valencians els qui, fora del Principat, més hem fet per explicar (infructuosament, per desgràcia) la vostra perspectiva a la resta de l'estat espanyol? Si hi ha algú que us comprèn bé, som nosaltres. Dèficit fiscal? Nosaltres encara més. Autovies de peatge? Manca de ferrocarril modern? Tenim aquests problemes en comú; tenim les mateixes necessitats. Igualment ens humilia ser explotats per gent que no dóna ni les gràcies.
No sabeu quina pena fa sentir-se tan sols. Que Madrid ens tracte com ens tracta, als valencians, això no és sorprenent. Que Barcelona (per dir-ho com Carles Santana) ens excloga tan manifestament de la seua festa, això dol en l'ànima. De manera que, si no els hi convideu, no us estranyeu que siguen pocs els valencians que es puguen permetre el luxe de celebrar-la. Especialment quan tenen les energies dedicades a parar les garrotades que els van caient perquè volen mantenir vives la llengua i la cultura que comparteixen amb vosaltres.
Però que hi haja un clima de temor al País Valencià, revelat en actituds com la de Raimon, no significa que no hi haja motius per a l'optimisme: d'una manera o una altra, les eleccions valencianes de l'any que ve significaran un enorme canvi, i internet en serà la clau. Perquè us en feu una idea: Mònica Oltra és la política valenciana més valorada a les enquestes, amb diferència. Però si els valencians la coneixem bé, no és perquè l'hàgem vist en acció a la televisió, sinó a YouTube. Beneït siga internet, ara com ara l'única veu per a la silenciada majoria valenciana.

Share/Bookmark
0 comentaris

4.5.14

Els Països Catalans des de 1787

.
Una mapa d'un cartògraf francès del segle XVIII posa de manifest la cohesió nacional dels territoris dels Països Catalans del Sud

El mapa, obra del cartògraf Philipp de Pretot i datat en 1787, obvia en canvi els territoris de la Catalunya Nord, ja aleshores sota dominació francesa.
L'autor, el geòfrag parisenc Etienne André Philippe de Pretot de nom complet, va crear l'obra Chorographie du royaume de Valence, de la Catalogne et des Isles Maillorques.
El mapa, confeccionat a principis de 1787 tot i que  hi ha qui ha posat en dubte la data, formava part d'un conjunt d'imatges, la suma de totes les quals representava el conjunt de la Península Ibèrica, fraccionada d'acord amb la voluntat de l'autor. El cas és que, fruit d'aquesta voluntat, el mapa "presenta la singularitat de ser l'únic conegut actualment, que reuneix exclusivament als diferents estats de la Corona d'Aragó del nostre àmbit lingüístic comú."

Es pot comprovar que diferencia cromàticament els estats que es corresponen amb el Principat, Regne de València, Regne de Mallorca. Menorca amb un color prou diferent, potser perquè en aquells moments estava sota mans angleses.



Share/Bookmark
0 comentaris
Subscriure's a: Missatges ( Atom )