EDITORIAL ARA.CAT
Un estat català comptaria amb un termini de dos anys per renegociar la relació amb la UE
El primer ministre britànic, David Cameron, ha sigut explícit aquesta setmana sobre què passaria amb una eventual Catalunya independent: “Si una part d’un estat declara l’escissió d’aquest estat, ja no forma part de la Unió Europea i ha de començar a fer cua darrere d’altres països candidats”. Aquesta frase, pronunciada al costat del seu homòleg espanyol, Mariano Rajoy, tenia com a objectiu principal intentar dissuadir els catalans de votar opcions independentistes el 27-S, però si se n’analitza el contingut amb detall la conclusió pot ser molt diferent.
Primerament, s’ha de valorar positivament que, segons Cameron, la sortida de Catalunya de la UE seria producte, paradoxalment, del seu reconeixement com a estat independent per part d’Espanya i la resta de socis comunitaris. I fins que no es produís aquest reconeixement exprés, Catalunya continuaria sent territori de la UE a tots els efectes. Per tant, el discurs de Cameron se situa en un pla de plausibilitat de la independència que xoca frontalment amb la tesi rajoyista de la impossibilitat de la secessió.
En segon lloc, cal analitzar quins mecanismes té la UE per expulsar un territori del seu si. Segons els tractats, aquesta possibilitat només es planteja en el cas que un estat membre ho decideixi de forma voluntària i preveu un termini de dos anys per negociar els termes de la nova relació entre aquest estat i la resta de la Unió. Durant aquest període el dret comunitari seguiria vigent en aquest territori, perquè, com ha deixat clar el jurista Carles Viver Pi-Sunyer, cap règim legal es pot substituir d’un dia per l’altre i ningú està interessat a crear una situació d’inseguretat jurídica. D’entrada, doncs, Catalunya comptaria amb aquests dos anys de coll per negociar o bé l’entrada a la UE o bé un règim de relació especial, a l’estil de Suïssa o Noruega. El que en cap es donaria, doncs, és una situació de caos o inestabilitat com la que pretén pintar el govern espanyol, i que ni Cameron ni Angela Merkel, que va fer només un “vague advertiment” a Catalunya, segons l’agència Associated Press, s’han avingut a abonar.
El que és una evidència és que tot el procés seria eminentment polític més que jurídic i, per tant, dependria de la voluntat dels estats, principalment d’Espanya. Però quin incentiu tindria Espanya, i no diguem la resta de socis, per bloquejar l’entrada de Catalunya a la UE un cop la independència fos un fet? Quin benefici en trauria? En definitiva la frase de Cameron es pot interpretar d’una altra manera, com un simple “quan sigueu independents truqueu a la porta que ja trobarem una solució”. Mentrestant, tot plegat no deixarà de ser, per a totes les cancelleries, un espinós “afer intern espanyol”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada